Hi ha un terme de moda per definir un dia com avui, on he treballat dotze hores seguides sense parar, on no he fet més que notar que em canso més que mai, on he patit el Barça i l’única cosa que puc destacar és una relativa i acceptable impuntualitat de rodalies. El terme és regulero.
Assegut als bancs del gran hall on l’edifici rebia als alumnes, la noia més popular i desitjada de l’institut, amiga del meu millor amic, va passar un dia per davant meu amb la seva carpeta de COU de camí cap a classe i, en veure’m, em va preguntar educada qué tal. Li vaig respondre pues ni bien ni mal, y supongo que eso es regular. Y tu?. Ella va respondre jolín, hijo mío. Pues yo bien i va seguir el seu camí. Unes hores més tard, el Ferran em va dir mi amiga dice que eres un poco rarito. Mai li vaig donar importància ja que, uns anys abans, aquest mateix amic em va confessar que jo era un tío guay aunque a veces eres un poco imbécil.

Vaig a veure on he posat el meu sentit de l’humor. A la tauleta de nit blanca Ikea, sota l’estoic dau de postures ingràvides? Doncs no.

La raó per la que hi ha tants grups que comencen amb “The” és donar-li un mal de cap al meu iTunes. Fer-lo decidir entre ordenar-los per la “T” de The Beatles o per la “B” de Beatles, The. Quan t’has decidit, aleshores és moment de posar-se a buscar La Casa Azul, Los Planetas i Los Campesinos! a la “L” i a la “P”. Coses del meta-llenguatge.
Hi ha qui no vol ser un modernillo i es treu el “The” i el “Los” com han fet Smashing Pumpkins o van fer Los Piratas per convertir la vida d’un malalt del meta-ordre en un infern de decisions irrellevants.

Tinc un estrany costum quan entro a la cuina de la Reich. La seva nevera, una mica reflex del pis on viu, està ben atapeïda d’imants de regal i visites turístiques. La cuina, com a un dels centres neuràlgics d’un pis, i sempre que els metres quadrats ho permetin, és un espai ideal per converses informals i jo sóc incapaç d’evitar grapejar distretament tots aquells imants fins que el poso absolutament tots de cap per vall.
Diga-li Déu, diga-li energia, si hi ha un més enllà i es pot tornar a un més acà, és una de les set senyals de l’apocalipsi que tinc planejades per a demostrar que hi ha quelcom més després de que hom falti (perquè hi ha qui no morirà, sinó que faltarà). També és l’única que vull dir públicament.

Al restaurant, quan hi ha les postres que m’agraden, sempre demano les mateixes. Si m’agrada una pel.lícula, la puc veure desenes de vegades i puc rellegir un còmic durant més de vint anys. Si m’agrada un calçat, compro tres parells en diferents colors i si em sento còmode amb uns texans, me’n compro dos parells. Si em preguntes on vull desaparèixer, sempre diré New York i no és que sigui avorrit o persona de costums. Això és alta fidelitat.

Fins aquí un post on no apareixen polarització, vot útil i vot ocult.

M’agrada que els blogs que llegeixo tinguin un disseny agradable a la vista. Que siguin clars, estructurats i una mica minimalistes. Després els llegeixo sempre a través del feed RSS i gairebé no els visito mai si no és per comentar.
Sóc maniàtic i una mica tiquismiquis. Això és vox populi.
Aquí, la meva oficina.