El futur ens han dut també canvis interiors. Canvis intangibles a nivell espiritual. En la forma i la manera en la que sentim. Ningú es sorprèn en comprovar l’estimació que la gent por arribar a exterioritzar per certs objectes inanimats. “No puc viure sense el meu iPod” seria un clàssic normalitzat. Fer-li petons al portàtil, a un nino que encara viu dins el blister o abraçar amb força el jersei favorit seria quelcom més extrem però acceptat obertament. Es magregen cd’s i videojocs com fa unes poques dècades només es feia amb els llibres.
I potser ens avergonyim d’ells uns anys després. Dels objectes i dels intangibles també. Dels nostres noms d’usuari i adreces d’email repartides als quatre vents per la xarxa. Amb referències explícites a les nostres filies i l’any de naixement. El “backstreetboys_forever@hotmail.com”, “mario_vivalossmiths@yahoo.com” o “neniguapi8@msn.es”.
Avui dia ens importen unes coses molt bizarras.

Observant aquesta nova derivació del Síndrome de Diògenes (ens avergonyim dels nostres cd’s però no els llencem a les escombreries), proposo regalar-ne un a cada visita que aparegui per casa. Sempre donar-lo just al moment que surten per la porta (abric en mà), tal i com fem nosaltres.

Ha costat però per fi els nostres cd’s han col·lisionat a la paret (no contra la paret) i han quedat semi-fusionats. A la música clàssica li ha tocat la llitera inferior i la resta viu ara als prestatges superiors, amb barreges espectaculars com Massive Attack a prop de Sopa de Cabra, Albert Pla després d’Oasis i el Robbie Williams ben apartat de l’Adam Green. Unes caixes especials* guarden per sempre a l’habitació dels mals endreços les nostres filies passades (Prince o Gossos) o les vergonyes que no entenem què fan a casa (Mark Owen).

* de sabates

Per aquest 2010 m’he fet alguns propòsits. Alguns de grans com un cotxe i alguns de minúsculs com un zigot. Cal remarcar-ho perquè mai me’n faig (excepte una vegada, farà uns deu anys, que em vaig prometre no mossegar-me més les ungles i em va durar un parell d’anys, una mica com els fumadors que ho deixen però no).
No faré pública la llista de propòsits. Així els meus fracassos també seran íntims i quedaran en petit comité i els meus èxits… bé, no se si m’agradarà airejar-los (sóc una persona brillant però humil) però suposo que ja quedaran reflexats per aquí. Un dels nous propòsits seria escriure una mica més sovint*. Que aquest espai no faci pena, no sembli abandonat i solitari**.

* no havíem quedat que no fariem públics cap dels nous propòsits?
** podia haver dit “que aquests productes de neteja no quedin com envasos buits” però he pensat que era una analogia patètica i aquest també seria un nou propòsit (dels minúsculs), no fer més analogies patètiques***
*** en què havíem quedat?

Avui he començat el dia posant-me el jersei del revés i més tard he tingut dificultats per escriure un llarg paràgraf a mà. No me n’he sortit amb un petit post-it tampoc. L’he repetit fins a tres vegades fins que he estat convençut de que una tercera persona seria capaç de desxifrar el seu missatge.
Ha dit el 4Colors que amb tanta pantalla tàctil, l’ésser humà hauria d’evolucionar i suprimir el greix de la punta dels dits. Li he respòs que potser que desapareguessin els dits directament podria ser també una manera d’evolucionar. No sé si, a aquest pas, perdrem el gust pels treballs manuals però no recordo fer servir gaire el dit petit amb l’iPhone. Ves a saber si en unes poques generacions tenim les mans dels Simpsons.

No fa tants anys, una professora (que es rumorejava era germana d’una de les components de Nosoträsh, cosa que mai es va confirmar) se’m va apropar en mig del silenci d’un examen d’història d’art i va dir en veu alta: “què letra tan bonita tienes”. És va girar tothom i el que sí es va confirmar és que, de tant en tant, puc exterioritzar un sentiment de vergonya.

Odio quan els ajuntaments, els comerços i els anunciants en general avancen el nadal un mes sencer. Serà perquè odio el nadal, així en general, els seus bons propòsits i tota la mandanga familiar. A aquestes alçades, ja no és notícia. Odiar el nadal ja no és ni trendy. Ara es porta que t’agradi. Doncs que sigui nadal tot l’any, si és així com han de ser les coses. Que deixin els carrers ben il·luminats i plens de colors, que n’hi ha molts de molt foscos durant l’any. Que no li canviïn en nom a les vacances de nadal per “vacances d’hivern” i que, a les botigues a rebentar, em confonguin cada dia amb un dependent. Fa temps que no passa però em pregunto quina deu ser la meva actitud quan sovint se m’apropa algú i em somriu: “trabajas aquí?”.