'Un blog domèstic'.

London Calling

Ves a saber què significaran per vosaltres les vacances i l’estiu. Platja. Muntanya. Sol. Descans. Gaspatxo. Viatjar. Família. Amics. Calor. Gelats.
Per mi significa un altre llibre amb zombis. I heu de saber que tots aquells que porteu xancles hawaianes a totes hores per anar a tot arreu sereu els primers en caure. Qui podria córrer i fugir amb un calçat ideat pel mateix Satanàs?

L’estiu són llibres de zombis i anar a mirar com és London. Aposto per una ciutat oberta, que dóna tot a exterior i amb molta llum. I plena de catalans. Fins ara.

Hi ha 6 comentaris. Veure els detalls del post.

Assume The Perpendicular

Com és la mitja nit. El moment perfecte per fer les activitats més ocioses excepte dormir o planxar el sofà. No puc estar al llit sense tenir son. Encara menys sabent que podria estar fent alguna altra cosa interessantíssima i compulsiva fins a nivells malaltissos i una mica psicòtics. Ordenar còmics, dvds i cds alfabèticament, per estils, autors, editors o gèneres, buidant el contingut dels prestatges i acabant treien la pols dels mobles. Programar. Endreçar llibreries virtuals de música i fotografia. Qualsevol cosa abans de l’horitzontalitat. Amb nocturnitat però sense premeditació.

Però tu intenta fer-me reendreçar o netejar a les tres del migdia. Les riallades les sentiria fins i tot la balena aquesta que ara mateix em somriu mentre flota sobre un mar taronja.

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

No Sé Cómo Te Atreves

Allà per l’època ancestral en la que estudiava cinquè de bàsica, es van repartir els rols per una obra teatral amb intenció de perpetrar-se públicament davant de tota l’escola. Em va tocar d’arbre. Estàtic durant tota la funció, amagat darrere les cartolines marrons que simulaven el tronc i amb els braços oberts, simulant les branques però venint a ser més un càstig que una altra cosa, vaig passar-me tota l’obra al fons de l’escenari.
Quan va acabar l’educació bàsica, vaig perdre el contacte amb gairebé la totalitat dels companys de classe. Posteriorment, va ser amb la totalitat més absoluta. Vint anys després, hi ha qui insinua organitzar una reunió d’antics alumnes. No penso anar per por a que no entenguin la meva broma d’entrada: “Hola. Em recordeu? Sóc l’arbre”.

La memòria traumàtica dels infants és extremadament selectiva. El Facebook el carrega el diable.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

Past Masters

Per tots és sabut que, a l’igual que la bellesa se salta una generació, les modes se salten una dècada. Els noranta van recuperar els setanta i van escopir sobre la tomba dels vuitanta. Aquests últims van ser recuperats durant la primera dècada del segle XXI. Es va desenterrar el hippisme, el punkisme, hi ha qui els va confondre i els heavies del meu barri van desaparèixer. Avui dia Blur tornen a fer concerts i Cast es reformen. Vaticino el retorn de Suede i Mansun com a progressió natural de les coses*.
Ja estan aquí els noranta. Prepareu-vos pel retorn del grunge.
Tot això per aquella inconscient tendència a repudiar la dècada que ens ha vist créixer, valorant la que ens precedeix immediatament. Els nascuts als setanta repudiem els vuitanta com els nascuts als noranta han recuperat els vuitanta en quant han tingut dos pams per decidir. Apliquis això a cada generació**.

El pobre Messi, dins aquesta voràgine, diu que ha descobert recentment a Oasis. Tenia la intenció de veure’ls en un concert i el Tévez li ha hagut de dir que s’han separat. Empanada Leo. Bajón Leo.
Però cada dia estic més a favor d’arribar tard a les modes, com fa ell, i deixar enrere el molaba más cuando nadie les conocía, que és que ja no ho suporto. Prou de tant hype i de posar-lis estàtues a la primera als artistes debutants per fondre-les a les segones de canvi. És un tipus d’estupidesa moderna i gafapasta sensiblement estesa. Entranyable però estupidesa, al cap i a la fi.
I ves a saber, potser a cop de talonari, tal i com diu el jugador, el Messi aconsegueix reunir als germans Gallagher. En quant li passin el Sgt. Pepper’s, voldrà ressuscitar al Lennon. O serà que el Messies, el fill de D10S, no ho pot tot?

* aquestes bandes són les variables. els rolling stones són la constant
** sóc conscient de que aquesta teoria te més forats que un argument de Se Ha Escrito Un Crimen però mai hi ha hagut cap compromis en ferm de que, en aquest blog, s’expliquin certeses i veritats. i jo no us mentiria mai

Hi ha 6 comentaris. Veure els detalls del post.

It’s Not Long Enough

He sortit a comprar el pa cap a les onze de la nit. Amb la fresca de la nit pre-tempesta. Just abans mirava un partit del mundial. Els mundials em semblen avorrits. No m’emocionen els països i juguen de pena. Així que deixa de ser un espectacle o entreteniment i passa a ser només una simple competició. Hi ha una diferència. Just abans repassava els comentaris del Noel sobre els vint-i-set singles que Oasis van treure en els seus quinze anys de carrera. Quinze anys. Cadascun d’ells m’ha retornat un record vívid. Un eco. Del primer, que em va descobrir un matí de camí a classe la programació matutina de Radio 3, a l’últim. He rigut amb la manera que té d’explicar com, quan i d’on surt cada cançó. Amb aquesta actitud natural i pretensiosa mancuniana. El swagger, li diuen*.

I, al final, després de tot això, he anat a comprar pa. Eren gairebé les onze i haver-se de vestir per sortir al carrer a aquestes hores sembla que t’allargui un dia que es donava per acabat.

* un especial Manchester a miLLoringlix no estaria mal

Hi ha 4 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors