Un dia el meu germà va córrer i córrer desesperat cap a l’entrada d’un bar per anar al lavabo. No va veure que a l’entrada hi havia una porta de vidre (devia estar extremadament net) i es va estavellar contra aquell mur invisible. Va seure uns segons al terra, desconcertat, fins que va plorar com només estan habilitats els nens a plorar.
Una de les raons per la que teòricament és una merda créixer és l’abisme que et separa del jovent. Als vagons del metro i del tren, aquest abisme es materialitza en el volum de les seves riallades desmesurades i intencionadament exagerades per a cridar l’atenció. En la seva roba, cinc anys pel davant de quan tocava. L’abisme no és tecnològic, com s’acostuma a dir. És només lingüístic. Petits tecnicismes com bendiez, gormiti i bacugan. Bàsicament, és l’abisme del que parlaven els nostres pares.
L’abisme està en aquella sensació de que abans la gent jove era més senzilla i accessible. Xocaven contra els vidres com en un simple gag d’humor. Ara sintonitzeu el Super3 per comprovar com tot es precipita.

He decidit que podria fer una llista de diverses activitats per a sentir-me més jove. Coses que només fan els adolescents. Després de pensar-hi, només me n’ha sortit una. Treure’m el carnet de conduir. Serà que ara l’adolescència arriba fins els quaranta.

Anava a parlar del temps però aleshores això sí que semblaria un diari de veritat. No importa. Gràcies, clima, per retornar-nos els jerseis i les jaquetes. Ja no són trendies però podré tornar a dur alguna xapeta que altre sobre la butxaca al pit esquerra, on guardo l’iPhone i penja el cable dels auriculars. Ara mateix porto una de The Flash (The Fastest Man Alive), del Barry Allen en concret, lluint-la a la bossa. Sembla que és el Flash que ha quedat marcat en el subconscient col·lectiu quan jo crec que he sigut més de Wally West o Jay Garrick. És curiós que dins de totes les coses comercials i gens cool que m’agraden, m’arriben les menys populars. Sóc una ovella outsider.

Una antiga lectora em va dir un dia que deixava de llegir aquest blog quan parlava de còmics i/o de música (fet que era habitual). Paradoxalment, he assistit a tres recitals poètics aquesta setmana i en un han referenciat (dos cops) a Oasis i a la postura de rock ‘n’ star de Liam gallagher davant del micròfon (massa agressiva per a recitar poesia) i a l’altre… a l’altre m’han parlat de la fortalesa de solitud. Això és quan còmic i rock ‘n’ roll es troben a l’altre banda de la normalització.

La paradoxa inicial de la meva última setmana laboral abans del període de vacances és que necessitava un banyador en ple estiu. La mudança s’ha cobrat unes segones víctimes (els meus banyadors) després de perdre pel camí uns pantalons. I, pel que sembla, en agost, a les botigues només es pot trobar roba de tardor. Mai he provat de banyar-me amb una bona parca britànica però segur que així no acabo cremant la meva pell sota el sol. He acabat la setmana anant a treballar de blanc i tornant a casa amb taques de la salsa de tomàquet dels espaguetis al pit. Així que ara poso rumb a la terra de part dels avantpassats. Allà on potser trobaré familiars d’aquells que, quan algú es casa o, sense anar més lluny, el teu germà té el seu primer fill, es giren cap a tu i et diuen picant-te l’ullet: “a veure qui és el següent!”.

Estaria fora de lloc fer el mateix comentari al proper funeral, suposo.

Per fi algú pensa amb el cap en el món de la publicitat online. Per què enviar tant spam sobre medicaments, software i pornografia quan són les coses més fàcils de trobar a la xarxa? Si el que és busca és atraure públic de totes les edats, races, credos i tendències polítiques, el que s’ha de fer és provocar als possibles clients amb un contingut o producte ben enigmàtic.

A casa estem fem una mini marató de The Big Bang Theory, així la Síl pot sentir-se més tranquil·la* comprovant que no sóc la única persona en el planeta que juga amb una xBox, llegeix còmics Marvel i va a treballar amb la samarreta de Flash passats els 30. En honor a aquesta nova etapa a les nostres vides, aquí queda aquest post geek.

*he dit la Sil? volia dir sentir-me jo més tranquil

Lo pitjor de la trencadissa de vestit a la boda de fa uns dies és que d’una situació així no en pots sortir ni amb una mica de dignitat. Quan s’estripa roba en públic només hi ha dues sortides: treure-li (falsament) la importància a la indumentària a l’estil “bueno, m’havia posat lo primer que havia trobat” o “per lo que m’ha costat” que és una mica com reconèixer que hom vesteix barato fins i tot per anar a bodes (cosa que no s’entén perquè ha de ser negatiu) o recórrer a “m’ho ha deixat ma mare” que pot semblar trendy pel que fa a tendència i potser justifica que per l’antiguitat s’hagi estripat però que no treu que sigui una mica pertorbador. Dur la roba dels pares és raro. La jugada pot sortir bé perquè es pot allargar l’anècdota sobre la història d’aquella peça de roba setentera i desviar l’atenció sobre el que de veritat importa: vas amb un forat al vestit.
Això complementa el parell de reaccions extres davant la indumentària femenina (la masculina es monòtona i anodina) a les bodes. Criticar (negativament) la dels demés intentant no apuntar amb el dit o desplegar la batalla dels compliments. Dient com t’agrada el vestit d’algú i que aquest respongui amb un altre compliment sobre el teu i aleshores retornar el compliment fent referència a les sabates i que retorni un nou compliment sobre el bolso i la conversa acabi en un loop infinit i només interromput per un canapè.