A bright future in sales

El futur professional de l’Emma podria estar en el cinema:

– Mama, mira, m’he inventat una pel•lícula. Es diu Gato Feo. És un gat que els altres gats i els ratolins li diuen Gato Feo i ell és dolent i els pega (…), és una peli molt interessanta i maca per persones de 3 i 7 anys [l’Emma aixeca tres dits en una mà i dos a l’altra], com el papa, que la poden veure i els hi agradarà molt. [sic sic i sic]
– Ara t’inventes pelis? Que vols ser directora de pel•lícules?
– [Estupefacta de conèixer aquesta nova professió] SÍ! De gran seré DIRECTORA DE PELIS!!
– Dibuixos o pelis de veritat?
– Pelis de veritat… Però necessitaré l’ajuda de tota la família.

El futur professional de l’Emma podria estar en la música:

[L’emma escoltant l’ària de Turandot]
– Jolín com crida aquest tiu.

Podria estar en el món de la moda:

[L’Emma de bon matí mirant a sa mare sortir del dormitori vestida amb un vestit d’estiu al febrer]
– Ha arribat la primavera… O QUÈ?!

Podria estar en la dramatúrgia:

– Papa, ara juguem a que tu eres l’hivern i venies a per mi però després veies que jo era una superheròina [més sic].

960

I don’t want my children to grow up like me. It’s too soul destroying. It’s a mocking disease. A wasting disease.

L’Emma està a un mes de fer dos anys i ja compta en català fins a catorze i en anglès fins a set*, no porta bolquer, dorm sola al seu llit, toca el Ning Nong al piano, reconeix les lletres i verbalitza qualsevol cosa que li passa pel cap. La NASA continua trucant a casa, dia sí, dia també, però ja ni despengem. Crec que és massa d’hora per a enrolar-la en el departament de càlcul quàntic de l’agència espacial nord-americana.

Els actes estúpids que fem quan tenim fills donen per a omplir diversos llibres per Sant Jordi (Pilar, voldria evitar-te confusions ja que aquests crec que anirien a la llista de mediàtics). Pensar que el nostre engendre és el marrec més intel·ligent, més guapo i, en definitiva, el millor que ha nascut en el que va de segle va al primer capítol de la guia del gilipollisme paternal™. Instintivament comparem els nostres nens amb els dels altres: com? que el teu caminava a l’any? el meu als nou mesos. ja parla? el meu recita. sap comptar? el meu resol equacions. I així ad infinitum. Una mica com quan comparem el nostre cotxe amb el del veí o comparem smartphones en un sopar. Si transcendissin les valoracions de cada pare sobre la bellesa dels nens dels altres a parcs públics, llars d’infants i xiqui-parcs seria un terrabastall d’una magnitud només comparable a quan Twitter perdi finalment el control de la balena i tots els DM surtin al timeline públic.
Al segon capítol aniria la mutació que patim els pares quan passem de posar-nos frenètics per cada petit consell que rebem a repartir consells resabidillos a tort i dret. Ja se sap, per definició, la resta de pares són subnormals i l’espècie humana ha sobreviscut no se sap com sense pares com nosaltres que t’avisem que tant xumar el xumet farà que el paladar li surti pel nas i que com és que el teu fill als vuit mesos no mastega ja filets de vedella.
El punt àlgid de la condescendència ve quan compares notes de com s’educa un nen i com s’educa un gos, un estrany debat que sobrealimentem no sé ven bé perquè. Per a mi està clar: tenir gos és un merder incomparable a tenir un fill.

El que voldríem tots és que els nostres fills fossin màquines perfectes d’agradar, cuquis i llestos a parts iguals, a mig camí entre els nens folk dels anuncis de roba de floretes campfire i els nens japonesos que toquen Rakhmàninov mentre esmorzen. En definitiva, projectem en ells una mica de la perfecció que ens falta i volem polir els nostres propis defectes. I no sé perquè crec que aquest seria el capítol més extens de les estupideses que cometem.
L’Emma té un punt de mala llet, tendència a ser casolana, una timidesa antipàtica i un geni perfectament recognoscible en els seus pares, ens agradi o no. Però és el que hem aconseguit i és el que ha sortit. Tampoc hem d’anar justificant els seus defectes com alabem les seves virtuts.
I, afortunadament, en un aspecte hi ha una millora substancial als seus progenitors. Jo mai vaig posar un peu a la llar d’infants si no era arrossegat per una monitora escales a munt. L’Emma, malgrat es tapa la cara amb els dos palmells de les mans amb els dits ben oberts per a superar la seva vergonya quan entra a la classe, entra. Entra pel seu propi peu.

I si tot això us sembla molt complicat… espereu a tenir fills!

I don’t want my children to grow up like me. It’s too soul destroying. It’s a mocking disease. A wasting disease.

A un pas estic de canviar el domini d’aquest blog per www.bolquersnets.com que està lliure i fa bona olor.

* en castellà encara l’hem de convèncer de que si un és uno, dos no és doso

When I’m Pipe And Slippers And Rocking Chair

La normalització era això: samarretes de Kirby al Zara. I pensava l’altre dia a l’autobús (l’autobús m’està anant molt bé per a pensar, cosa que ara tinc la sensació que amb anterioritat no feia gaire sovint, amb l’aparent ofuscació que em produïen els transports soterrats) en un petit projecte / experiment. Es tractava d’aturar pel carrer a qui portés una samarreta de super-herois o que en fes referència, fer-li foto i preguntar-li si ha llegit el còmic que porta al pit. Esperaria cada vegada un “no” com a resposta perquè en això sóc com un antic culer.
I no sé què és el que desitjo més que l’Emma algun dia entengui del seu pare, si la seva afició pels còmics en plena maduresa o que el seu cervell bombollegi de tant en tant idees per a quedar-se en simplement això, idees que exploten i desapareixen.

La meva paperera de reciclatge està plena de bones intencions.

Frases que acaban en “tía”

Jo sóc ciutadà del món. Em va agradar més el llibre. Em fan mal però després es donen.

Petites mentides de la vida moderna.

Señora De Las Alturas

Si observo la inabastable col·lecció de còmics, l’anterior quantitat desorbitada de cds o la descomunal sèrie de llibres que hi ha a casa, mai se m’acudiria pensar que no hi ha res a llegir o a escoltar. No seria només desafiar la lògica. Seria desafiar les lleis més bàsiques de la física.

La Sílvie obre l’armari cada matí i, davant el colorit panorama que formen les peces de roba, sempre expira el mateix comentari amb actitud decepcionada: “no tinc res a posar-me”. No li tinc en compte. Sé que no és la única en pensar que existeix un forat negre en cada armari i un quasar en cada prestatge de còmics.