The Father Who Must Be Killed

Jo no cantava mai en públic. Correcció: jo no cantava mai en públic excepte quan els decibels de la música estaven tan per sobre de la potència de la meva veu que feia impossible sentir-me a mi mateix. Però he acabat perdent la vergonya i els complexos.
Aquest matí, de camí a l’escola bressol, anava cantant-li a l’Emma “John Brown Era Un Petit Indie”*. Tot esperant que el semàfor es posés en verd, recorrent al torrent de veu que m’ha donat Déu-Nostre-Senyor, li bramava a l’Emma, ulls tancats, boca ben oberta, els versos mentre ella feia els gestos adequats amb els dits per a seguir la lletra (“un, dos, tres petits indies”) per a sorpresa i èxtasi dels motoristes aturats al ralentí a la línia blanca, que ens observaven des dels seus visors.
Però no he deixat pas enrere les fases més creatives que van caracteritzar els primers mesos de la vida de la meva filla i últimament he composat algunes noves cançons. Té bastant èxit el nou tema de l’hora del bany, perquè el “Peix Globus” és un hit del que m’he cansat, com uns Radiohead que ja no toquen “Creep” o uns Oasis avorrits del “Wonderwall”. Per tant, aquí van un parell de noves composicions (malauradament, només en text i sense melodia):

• Pop: l’Emma té des de que va nàixer una sèrie d’animals aquàtics de goma amb els que es banya i poc a poc ha anant aprenent els seus noms. I el seu favorit és el pop. Per tant, el títol fa referència al cefalòpode i no a l’estil artístic. La lletra faria una cosa així com:
  
  Pop. Pop pop poooop.
  Semblo un calamar.
  Pop. Pop pop poooop.
  Tinc vuit tentacles.
  Pop. Pop pop poooop.
  Visc dins la mar…
  Pop. Pop pop poooop.
  …i se’m pot menjar.

  Es canta fent dansar el petit pop roig de goma… o mentre li rento el cap. Depèn. Amb una melodia similar a “L’Esquirol, Plim, Plim, Plim, Plim”.

• Els Cosins: l’Emma menja prou bé però de vegades s’encanta i recórrer a allò de “una cullerada per la mama, una pel papa…” més o menys funciona per a que no estigui tan abstreta. Però només funciona si les cullerades es fan en honor als cosins. I com fer l’avió i dedicar palades de crema de verdura s’acaba fent avorrit, les últimes nits hem cantat quelcom així:
  
  El Pau, babau, té cara de gripau.
  La Nina, patina, i no contamina.
  El Blai, és guay, però fa molt guirigall.

  El Marc només vol anar a jugar al parc.
  El Roger, molt bé, és un bon porter.
  La Berta sempre es deixa la porta oberta.

  [en aquesta, la veritat és que improviso una mica la melodia perquè me n'oblido]

I, abans de que dispareu el bounce rate d’aquest site, no m’agradaria que marxéssiu sense notar lo complexes i treballades que estan algunes rimes.

No, no estan a Spotify.

* al meu cap li canto “John Brown Era Un Petit Indie“, no és cap error

Reconeixement – NoComercial (cc-by-nc): es permet la generació d’obres derivades d’aquestes cançons sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials.