The numbers don’t decide

2016

He estat molt ocupat aquest any. Tan ocupat que no he pogut mirar gairebé cap sèrie o pel·lícula. No he llegit gairebé cap llibre i pocs còmics. I no he escoltat tota la música que voldria. Però de la que sí he pogut gaudir, això és el que m’ha agradat.

Una selecció que es pot escoltar d’una tirada en aquesta llista a Spotify i a Apple Music (sempre que els temes estiguin o segueixin disponibles).

En anys anteriors

Moments of clarity are so rare

2015

Aquest ha sigut un bon any musicalment parlant per diverses raons. Un disc de Noel Gallagher o Belle and Sebastian sempre em fan feliç. Stephen Jenkins encara recorda com fer bones melodies. Blur han editat un nou àlbum, qui ho anava a dir.
De decepcions també n’hi ha hagut. Qui havia de dir també que l’àlbum de’n Joan Miquel Oliver ens deixaria tan freds.
Però si recordaré aquesta llista és, a part de tenir un podi femení, és per estar coronada per la Björk, per qui he recuperat la fe. No havia aconseguit escoltar un àlbum seu sencer des de Vespertine i ja havia perdut l’esperança de que em tornés a emocionar res més d’ella amb l’excepció del seu celebrities. La pobre dona ha necessitat un dramón domèstic per a vomitar tot el que duia dins al més pur estil Beck amb Sea Change. Però ha valgut la pena.

Una selecció que es pot escoltar d’una tirada en aquesta llista a Spotify i a Apple Music (sempre que els temes estiguin o segueixin disponibles).

En anys anteriors

Tu a Barcelona, jo a New York

En Rolf és un nen de Barcelona una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb la seva àvia, la qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats.
La Flor és una nena de New York una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb el seu avi, el qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats.
Les vides paral·leles d’en Rolf i la Flor es toquen quan ambdós guanyen un viatge al Carib. Allà es coneixen i connecten.

portades_spread

Aquesta és la premissa i el paral·lelisme amb el que juga el llibre-disc “The Pinker Tones presentan Rolf & Flor”, un conte il·lustrat pel Gallardo (“María y yo”) i musicat per The Pinker Tones amb alguns col·laboradors il·lustres com l’Albert Pla.
L’àlbum es llegeix en dos idiomes i en dos sentits (un en castellà per en Rolf i, si el girem, podem llegir la Flor en anglès, els dos presentats sobre les quadrícules urbanes de l’Eixample i de Manhattan). Al text del conte l’acompanyen les il·lustracions del Gallardo, vistoses però sòbries amb abundància de blaus i grocs segons el personatge, i les lletres de les cançons.
I és que la història d’aquests dos petits és una mica anecdòtica i l’excusa per la música dels The Pinker Tones, el punt fort de l’obra.

L’àlbum, com no podia ser d’una altra manera, ja que constantment és dual, inclou dos CDs amb les mateixes cançons, unes en anglès per la versió de la Flor (Mimi Miller) i el Pinker Tone Mister Furia posa veu a en Rolf en castellà.

Els 10 temes s’allunyen dels paràmetres més típics de música infantil o tradicional. Són d’una producció excel·lent i van des del pop alternatiu de “Me llamo Rolf / My name is Flor” i “Los Colores del Zoo / The Zoo Colours” amb tornades després inoblidables, “Mi Primer Viaje en Avión / My First Time on a Plane” amb aires rockabilly, la intimitat de “Necesito una Flor / You Need a Flower” o l’electrònica i els samplings de “Helado / Ice Cream”.

Però malgrat el seu estil més proper a la música independent, la majoria són cançons molt juganeres. “Los Colores del Zoo / The Zoo Colours” llista colors, “Mi Abecedario / My Alphabet” l’abecedari, “Un Señor Calvo / A Man with No Hair” les vocals i “Helado / Ice Cream” ens ensenya a dir gelat en múltiples idiomes, sempre fent un esforç per oferir unes lletres de rimes divertides i no quedar-se en la repetició.

Són 22€ a canvi de moltes hores de diversió allà on acostumeu a escoltar música o a llegir, ja sigui al llit, al sofà, al menjador o al cotxe. Nosaltres ja ens les sabem de memòria.

Apple Music | Spotify | Web oficial

Existeix un segon àlbum “Rolf & Flor en el Círculo Polar” i en breu apareix el tercer, “Rolf & Flor en Londres”.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al setembre del 2015.

Ballad of The Mighty II

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al gener del 2015.

Current mood:

Pares que viviu rodejats de la Frozen-mercadotècnia, no us aixequeu cada dia taral·larejant “Let It Go“? No renteu els plats al ritme de “For The First Time in Forever“? No aneu a la feina al ritme de “Love is an Open Door“?

No m’ho crec.

Però que faríeu si fos així? Què fa un pare o una mare per l’obsessió d’un fill, carn de la teva carn, sang de la teva sang, impostos indirectes inclosos?
La setmana passada parlàvem de vídeos que agradèssin als més petits. Però i els vídeos que protagonitzem amb els més petits?
Doncs hi ha pares que fan això:

Perquè la paternitat, no sé si us ho havien dit mai, és un dels remeis més eficaços per l’antisociabilitat (aquesta paraula probablement NO existeix) i per la vergonya aliena. I a la gent introvertida com jo, això ens va bé.
Ja no parlo només de saludar a la porta de l’escola, de retornar les salutacions al parc o de visitar el chiqui-park sense haver plorat durant deu minuts abans d’arribar.
Parlo de perdre completament el nord:

Jo seria més de donar el meu suport total a la línia que segueix Dicken Schrader amb les seves versions de Depeche Mode casolanes acompanyat dels seus fills. Es fan dir DMK i fan coses com:

Encara que la peça que més m’ha arribat és aquesta, on un pare ajuda a la seva filla petita a passar una nit més tranquil·la, lluny del terrible so dels focs d’artifici que la espanten.

Tot així, a la intempèrie de YouTube.

 

 

Ballad of The Mighty I

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al gener del 2015.

La escena a continuacion está rodada por especialistas en circuito cerrado. NO intentéis hacerlo en vuestras casas.

– Ja no sé què fer. A casa meva no es pot escoltar una altra cosa que la banda sonora de Frozen.
– Bah. La meva filla només escolta els Beatles i Mozart que va molt bé per la sinopsis cerebral.

Fundido en negro.

És el típic tic que tenim molts pares que ens pensem que el nostre fill serà el recopetín, el més guay i diferent a tots els altres. Els nostres nens no escoltaran bandes sonores de Disney ni miraran la Peppa Pig (què és una mica de bufetada) perquè seran MODERNS.
I, per evitar un tòpic, ens llencem de cap a un altre: els Beatles. Després ja arriba la fase: que si la meva filla flipa amb Portishead, que ja taral·lareja Beethoven i que si el meu nen va a dormir amb Marilyn Manson.

960

Doncs mireu. No. L’Emma, com mig planeta, està obsessionada amb Frozen: amb la pel·lícula, els personatges i les cançons. I és així. Li encanten moltes altres pel·lícules Disney, que se les empassa com si no en tingués mai prou, i per suposat, li xiflen els números musicals, però Frozen, avui, lo peta.
Això no treu que continuï escoltant música més adequada per la seva edad però, com ella és molt d’obsessions, ara toca aquesta.

Que si he intentat que escolti la música que li agrada al seu pare? És clar que sí. No he insistit gaire, la veritat, perquè no tinc clar ni com ni per on començar però sé que ja arribarà. Davant el dubte, i per variar una mica, el que sí vaig pensar és que seria més senzill si li entrava pels ulls. I hem trobat que, a certes cançons a les que no faria mai cas pel seu so, para atenció perquè són visualment atractives.

En el seu dia, vaig deixar per l’Emma del futur testimoni de la música que havia marcat la meva adolescència i post-adolescència. A continuació, deixaré constància dels videoclips favorits de l’Emma als 2-3 anys. I qui sap si de més nens, ja ens direu. Si teniu curiositat, podeu provar amb:

OK GO
Com he dit, l’Emma és molt d’obsessions. I si hi ha una banda de la que és capaç d’empassar-se 10 videclips seguits sense immutar-se, i dir-te “més” al final, és aquesta. Els seus vídeos són molt populars des de les famoses coreografies de “A Million Ways” i “Here It Goes Again“.
Els seus favorits serien:

“This Too Shall Pass” en les seves dues versions, acústica:

i en la versió de l’àlbum, seguint una màquina de Rube Goldberg.

“End Love”, on li fa particularment gràcia l’ànec que persegueix als membres de la banda pel parc.

L’hipnòtic “The Writing’s on The Wall”

Per suposat, els vídeo per The Muppets on Ok Go es parodien:

i el didàctic, per Sesame Street, “Primary Colors”:

N’hi ha moltíssims més vídeos d’OK Go tremendament divertits com l’orgia visual de “All Is Not Lost“, els perretes de “White Knuckles“, la festa en croma de “WTF?” i el cotxe orquestra de “Needing/Getting” però, a dia d’avui, el nostre favorit és l’últim, “I Won’t Let You Down”.

 

 

Feist
També molt popular, “1234” ho té tot. És una cançó folk amable i té un videoclip amb colors i coreografia.

i té la seva pròpia versió també amb The Muppets. Garantia d’èxit.

 

 

She & Him
I per últim, dos temes de Zooey Deschannel i M. Ward. “I Could’ve Been Your Girl” amb una nova coreografia tontíssima (queda clar què és el que ens interessa de cada vídeo, oi?) amb una melodia que recorda als The Smiths:

I “Don’t Look Back” on ja aposto que a l’Emma li agrada més la cançó que el que veu.

 

 

Digueu-nos amb quina música amanseu als vostres fills als comentaris i us direm qui sou.