'On la coherència no importa'.

El Club De Fans De John Boy

El debat sobre si està reeixit o no combinar rock o pop amb una orquestra clàssica va estar de més, divendres passat, al concert de Love of Lesbian a l’auditori de Sant Cugat. La banda es va fer acompanyar per l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra però la seva presència va ser gairebé testimonial, participant a dos de cada tres temes i, sovint, amb uns arranjaments simples i sense protagonisme que es perdien darrere de les guitarres. A molta distància dels recents experiments d’Antònia Font i el seu àlbum Coser i Cantar (gira inclosa) o d’Astrud i el Col·lectiu Brossa, on cada tema es revistava per extreure’n una variant.
En el seu favor, l’efecte secundari d’aquests arranjaments va ser la major presència de la banda en si mateixa i una llista de temes que sonaven similars a la seva versió oficial dels àlbums. Així, aquells que surten espantats d’experiments com els abans citats, en aquest cas quedarien més que satisfets. És un tema de simples expectatives.
Parlant d’expectatives, la veu del Santi Balmes ens va sorprendre ja que feia la impressió de que es veuria limitada en directe pels múltiples trucs de post-producció utilitzats en estudi. I no. Diria que bé. Com el concert en general, on ells van estar simpàtics i, fins i tot, van sucumbir a improvisar algun tema fora del tracklist oficial davant les demandes del públic. I aquest es sobirà, que per alguna cosa és qui paga.

Un Día En El Parque. Carta A Todas Tus Catástrofes. Incendios De Nieve. Domingo Astromántico. Allí Donde Solíamos Gritar. Houston, Tenemos Un Poema. Los Niños Del Mañana. Marlene, La Vecina Del Ártico. Segundo Asalto. La Parábola del Tonto. 1999. 2009. Voy A Romper Las Ventanas. Club De Fans De John Boy. Te Hiero Mucho (Historia Del Amante Guisante). Dios Por Dios Es Cuatro.

Hi ha 1 comentari. Veure els detalls del post.

I-95

Probablement la meva connexió emocional amb els Fountains Of Wayne és deu a que coincidim en la impressió que tenim sobre l’estat de New Jersey, malgrat ells són residents i la meva experiència era a través d’ulls d’estranger. La sensació d’aïllament i de desconnexió. La importància que poden arribar a tenir les carreteres interestatals i les línies imaginàries que separen els comtats en les vides dels seus habitants, a les que canten repetidament. Les desorbitades numeracions dels carrers.

Potser Tony Soprano també va visitar la botiga de jardineria perquè se sentia alienat.

Hi ha 1 comentari. Veure els detalls del post.

Is That A Knee?

A diferència de’n “Werid AL” Yankovic, music-comediant que acostuma a fer parodies de cançons satiritzant temes d’actualitat, fets polèmics o provocadors, el pianista Ben Folds és un artista més creatiu però que fa gala d’un sentit de l’humor similar. Seria el seu revers estrictament comercial.
La carrera d’en Ben Folds està plena de bons àlbums, bones cançons, algun hit i memorables actuacions en directe. Utilitza el públic tant per fer les seccions de vent que no porta a l’escenari, per esdevenir el cor de gospel que no es pot permetre portar de gira, com per fer acompanyaments de guitarra multitudinaris. I és un artista que ha decidit utilitzar les eines 2.0 al seu favor, més enllà d’un blog o el seu twitter. Va ser dels primers artistes en transmetre un concert sencer a través de MySpace, desls primers en filtrar un fake del seu propi àlbum i ara, inspirat per un popular usuari de Chatroulette anomenat Merton, ha decidit acoblar aquest servei de chat més videoconferència totalment aleatori als seus concerts, improvisant un tema per cada usuari que apareix a l’altra banda de la línia.

D’aquesta manera, en poca estona, s’improvisen grans himnes com “Don’t Be Sad”, “Bobby”, “Is That A Knee? Could It Be Your Dick?”, “Man Sitting On A Toilette” o “Creepy Motherfucker In The Dark” que esperem apareguin d’alguna forma en el nou àlbum que prepara en col·laboració amb en Nick Hornby (“High Fidelity”, “About A Boy”).

En Ben Folds, per fi, ha trobat un substitut per “Rock This Bitch“, el tema que era simplement una improvisació diferent a cada concert que contenia la frase que dóna títol a la cançó.

Hi ha 8 comentaris. Veure els detalls del post.

Twenty Inches Of Awkwardness™

Dilluns va passar per casa nostra una pel·lícula de catàstrofes. Un efecte climàtic desbocat. Un Roland Emmerich™ en tota regla. Tal i com està el cinema avui dia, aquesta situació es plasmaria amb una descomunal pel·lícula de Coca-Cola i crispetes de dissabte a la tarda, construïda al voltant de grans dades: dels milers de persones sense llum, dels centenars de cotxes atrapats i de les desenes de localitats que quedarien aïllades de la civilització sota centímetres i centímetres de neu. Números, quantitats i mesures per a totes les edats i gustos.
Aquesta super producció també hauria de cobrir la seva quota de petites històries humanes. Aquell gos atrapat sobre un contenidor que s’acaba salvant perquè els gossos són extremadament intel·ligents. Aquella familiar separada per kilòmetres de neu, el nen a l’escola, la mare a casa i el pare a l’oficina. El nen es fa el seu primer petó amb la noia que li agrada de classe entre sacs de dormir. El pare i la mare parlen per telèfon tota la nit i resolen els seus problemes matrimonials. També hi hauria la parella d’enamorats que fan lo impossible per estar junts, jugant-se el coll per unes perilloses carreteres de paviment lliscant. Era el seu aniversari.

Hi ha un altre tipus de director. El que faria una petita pel.lícula de vuitanta minuts només amb dos actors ficats en un cotxe. Es realitzaria amb un sol pla fixe enfocant els dos actors constantment asseguts, l’un al costat de l’altre. Un al volant. L’altre de copilot. Dos treballadors, el directiu fred i calculador i el noi de les comandes que no tenia qui l’apropés a casa. Dos homes que gairebé no es coneixen i han de passar tota la nit junts perquè han quedat atrapats a la neu i no porten ni cadenes. I malgrat ser pràcticament desconeguts i no saber de què parlar, parlen tota la nit, superen la tensió inicial i acaben fins i tot entenent-se. Gairebé encetant una amistat. Vuitanta minuts de diàlegs incòmodes entre dos desconeguts. Posarien la ràdio de tant en tant per cobrir també la quota de música indie. Per suposat, sonarien Belle And Sebastian*.

Afronte-m’ho. Fins i tot els nens de dos anys que encara no construeixen una frase amb subjecte, verb i predicat tenen més facilitat i capacitat de comunicació amb un desconegut que la majoria dels adults, on totes les converses giren al voltant del futbol, l’estat actual de l’economia o la feina (Déu vos guard si no esteu al dia de l’actualitat de la Lliga i la Champions).

Els hi he buscat un títol. La super producció és diria “2010″. La versió indie es titularia “Quaranta Centímetres d’Incomoditat”**. I per la seva estrena internacional, “Twenty Inches Of Awkwardness”.

* el tema de Belle And Sebastian seria Sleep The Clock Around
** originàriament s’anava a titular Vint Centímetres d’Incomoditat* ja que a Barcelona, tant, tant tampoc va nevar, però amb aquest títol, l’estrena podria acabar condemnada per error a una sala-x

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

Solipsisme Panteista

Al meu voltant no fan més que queixar-se. De l’atur, la TV, de la política nacional i nacionalista (que es veu que són diferents), els impostos, la jubilació, els veïns, els cinemes, el català, el castellà, els aeroports i les companyies aèries, dels sous i dels ous. A mi tot això m’afectarà igual però aquests dies he aprés a tocar els meus primer quatre acords de guitarra*.

I demà, retornarem a les platges fredes del nord. És la nostra línia alternativa on ens és igual el què hagués passat si.

* i a passar d’un a l’altre

Hi ha 2 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors
Posts-eriors »