Ballad of The Mighty II

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al gener del 2015.

Current mood:

Pares que viviu rodejats de la Frozen-mercadotècnia, no us aixequeu cada dia taral·larejant “Let It Go“? No renteu els plats al ritme de “For The First Time in Forever“? No aneu a la feina al ritme de “Love is an Open Door“?

No m’ho crec.

Però que faríeu si fos així? Què fa un pare o una mare per l’obsessió d’un fill, carn de la teva carn, sang de la teva sang, impostos indirectes inclosos?
La setmana passada parlàvem de vídeos que agradèssin als més petits. Però i els vídeos que protagonitzem amb els més petits?
Doncs hi ha pares que fan això:

Perquè la paternitat, no sé si us ho havien dit mai, és un dels remeis més eficaços per l’antisociabilitat (aquesta paraula probablement NO existeix) i per la vergonya aliena. I a la gent introvertida com jo, això ens va bé.
Ja no parlo només de saludar a la porta de l’escola, de retornar les salutacions al parc o de visitar el chiqui-park sense haver plorat durant deu minuts abans d’arribar.
Parlo de perdre completament el nord:

Jo seria més de donar el meu suport total a la línia que segueix Dicken Schrader amb les seves versions de Depeche Mode casolanes acompanyat dels seus fills. Es fan dir DMK i fan coses com:

Encara que la peça que més m’ha arribat és aquesta, on un pare ajuda a la seva filla petita a passar una nit més tranquil·la, lluny del terrible so dels focs d’artifici que la espanten.

Tot així, a la intempèrie de YouTube.

 

 

Ballad of The Mighty I

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al gener del 2015.

La escena a continuacion está rodada por especialistas en circuito cerrado. NO intentéis hacerlo en vuestras casas.

– Ja no sé què fer. A casa meva no es pot escoltar una altra cosa que la banda sonora de Frozen.
– Bah. La meva filla només escolta els Beatles i Mozart que va molt bé per la sinopsis cerebral.

Fundido en negro.

És el típic tic que tenim molts pares que ens pensem que el nostre fill serà el recopetín, el més guay i diferent a tots els altres. Els nostres nens no escoltaran bandes sonores de Disney ni miraran la Peppa Pig (què és una mica de bufetada) perquè seran MODERNS.
I, per evitar un tòpic, ens llencem de cap a un altre: els Beatles. Després ja arriba la fase: que si la meva filla flipa amb Portishead, que ja taral·lareja Beethoven i que si el meu nen va a dormir amb Marilyn Manson.

960

Doncs mireu. No. L’Emma, com mig planeta, està obsessionada amb Frozen: amb la pel·lícula, els personatges i les cançons. I és així. Li encanten moltes altres pel·lícules Disney, que se les empassa com si no en tingués mai prou, i per suposat, li xiflen els números musicals, però Frozen, avui, lo peta.
Això no treu que continuï escoltant música més adequada per la seva edad però, com ella és molt d’obsessions, ara toca aquesta.

Que si he intentat que escolti la música que li agrada al seu pare? És clar que sí. No he insistit gaire, la veritat, perquè no tinc clar ni com ni per on començar però sé que ja arribarà. Davant el dubte, i per variar una mica, el que sí vaig pensar és que seria més senzill si li entrava pels ulls. I hem trobat que, a certes cançons a les que no faria mai cas pel seu so, para atenció perquè són visualment atractives.

En el seu dia, vaig deixar per l’Emma del futur testimoni de la música que havia marcat la meva adolescència i post-adolescència. A continuació, deixaré constància dels videoclips favorits de l’Emma als 2-3 anys. I qui sap si de més nens, ja ens direu. Si teniu curiositat, podeu provar amb:

OK GO
Com he dit, l’Emma és molt d’obsessions. I si hi ha una banda de la que és capaç d’empassar-se 10 videclips seguits sense immutar-se, i dir-te “més” al final, és aquesta. Els seus vídeos són molt populars des de les famoses coreografies de “A Million Ways” i “Here It Goes Again“.
Els seus favorits serien:

“This Too Shall Pass” en les seves dues versions, acústica:

i en la versió de l’àlbum, seguint una màquina de Rube Goldberg.

“End Love”, on li fa particularment gràcia l’ànec que persegueix als membres de la banda pel parc.

L’hipnòtic “The Writing’s on The Wall”

Per suposat, els vídeo per The Muppets on Ok Go es parodien:

i el didàctic, per Sesame Street, “Primary Colors”:

N’hi ha moltíssims més vídeos d’OK Go tremendament divertits com l’orgia visual de “All Is Not Lost“, els perretes de “White Knuckles“, la festa en croma de “WTF?” i el cotxe orquestra de “Needing/Getting” però, a dia d’avui, el nostre favorit és l’últim, “I Won’t Let You Down”.

 

 

Feist
També molt popular, “1234” ho té tot. És una cançó folk amable i té un videoclip amb colors i coreografia.

i té la seva pròpia versió també amb The Muppets. Garantia d’èxit.

 

 

She & Him
I per últim, dos temes de Zooey Deschannel i M. Ward. “I Could’ve Been Your Girl” amb una nova coreografia tontíssima (queda clar què és el que ens interessa de cada vídeo, oi?) amb una melodia que recorda als The Smiths:

I “Don’t Look Back” on ja aposto que a l’Emma li agrada més la cançó que el que veu.

 

 

Digueu-nos amb quina música amanseu als vostres fills als comentaris i us direm qui sou.

When the memory leaves you

2014

Aquesta llista demostra empíricament dues coses:

  1. el meu interès null en artistes novells, discs debuts, modernitats, hypes i hipstèries. Tot sospitosos habituals amb l’excepció del debut de Temples.
  2. Comparat amb anys anteriors, a menys temps, menys discs gaudits (encara que tinc la sensació que ha sigut un any de merda musicalment).

Una selecció que es pot escoltar d’una tirada en aquesta llista a Spotify (sempre que estiguin o segueixin disponibles).

I ara també a Apple Music.

I és que, en anys anteriors

It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

[box type=”bio”] Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juliol del 2014.[/box]

El peatge que hem anat pagant per deixar que l’Emma consumís tants clàssics (ballets clàssics, òperes clàssiques, pel·lícules clàssiques de Disney) és que ha assumit perfectament que el seu rol, com a nena, és ser rescatada per un príncep.

El joc simbòlic és per a l’Emma la segona activitat més freqüent quan juga després de fer veure que és primera ballarina del Bolshoi. I ha interioritzat el que veu als ballets i a les pel·lícules Diseny clàssiques, totes filles del seu temps: “Papa, tu ets el Capità Garfio, jo sóc la Wendy, m’atrapes i, un cop atrapada, ets el Peter i em salves”. “Papa, tu ets la bruixa que em dóna una poma, jo me la menjo, i un cop adormida, ets el Príncep, em fas un petó i em despertes”. “Papa, jo sóc l’Ariel, tu em robes la veu i després ets Neptú i em trenques tot i ploro”. “Papa, tu ets la bruixa, jo la Bella Dorment, em punxo i…”. I així fins al infinit.

Aquest rol passiu em rebenta una mica. Ja no és tracta de estereotips caducs com frega, planxa i cuina o de si una nena sembla marimatxo fent no sé què. No és tracta d’això sinó de que viu impactada per una majoria d’arguments escrits quan a la dóna se li donava un paper molt poc actiu i gens reaccionari. Per tant, no em molesta que hagi vist ja cinc-centes dotze vegades Frozen, Brave o Tangled. Especialment a la primera, el rol de les protagonistes femenines és el més actiu i elles soles generen la crisis i, posteriorment, la resolen. Tant que, fins i tot el meu nebot juga a que ell és l’Elsa. No es meravellós? un nen volent ser la protagonista.
Però quan l’Emma fa jocs simbòlics, o d’acció, m’agradaria veure-la més sovint pensant que pot portar la iniciativa. Ja sé que és difícil aïllar-les de la tirania del color rosa, que és cultural i que ja desenvoluparà més la seva personalitat però de vegades em desespero.

La balança es compensa, però, amb d’altres productes de consum com els contes populars per nens, com més moderns més adequats, que rarament fan distinció entre sexes. Això i que l’Emma també viu rodejada de super-herois. Però aquests són, en la seva majoria, homes. En un gènere durant moltes dècades desenvolupat per homes per a ser consumit per altres homes, és difícil trobar icones per una nena de 2 anys. Encara i així, ha sabut veure el fet diferencial d’una imatge on la Batgirl es gronxa amb una corda per sobre de Gotham City.
I amb aquest petit raig de llum em quedo.

Com m’agradaria que Marvel tingués una heroïna a l’alçada dels seus avatars icònics masculins, encara que les de DC siguin simples versions amb pits i minifalda dels originals.

Just a relic of yesteryear



 

Corol·lari d’aquesta llista:

  • Alex Turner és un trobador emmascarat en estrella del rock.
  • Si es un artista local, ponga un Ricky Falkner en su disco.
  • Si és internacional, posi un Richard Hawley.

Hi ha molts artistes que segueixo i m’agraden però encara no he escoltat els seus últims àlbums, per exemple: James Blake, Camera Obscura, The Flaming lips, el retorn de My Bloody Valentine, Iván Ferreiro, Placebo, Iron & Wine, Glasvegas o Prefab Sprout, per citar uns quants que després segur que estan bé. No hi ha prou hores. Per tant, la llista igual s’actualitza.

Una selecció que es pot escoltar d’una tirada en aquesta llista a Spotify o àlbum per àlbum seleccionant la caràtula (en ambdós casos, sempre que estiguin disponibles).

I ara també a Apple Music.

En anys anteriors

Woodkid / The Golden Age Arctic Monkeys / AM David Bowie / The Next Day Manic Street Preachers / Rewind The Film The Duckworth Lewis Method / Sticky Wickets

Beady Eye / BE Los Campesinos! / No Blues Manel / Atletes, Baixin De L'Escenari Egon Soda / El Hambre, El Enfado Y La Respuesta. El difícil segundo disco de Egon Soda. She & Him / Volume 3

Ocean Colour Scene / Painting Goldfrapp / Tales of Us Miles Kane / Don't Forget Who You Are The Strokes / Comedown Machine Johnny Marr / The Messenger

Primal Scream / More Light Standstill / Dentro De La Luz Paul McCartney / NEW Villagers / {Awayland} Soleá Morente Y Los Evangelistas / Encuentro

Franz Ferdinand / Right Thoughts, Right Words, Right Action Suede / Bloodsports Travis / Where You Stand Jake Bugg / Shangri La Stereophonics / Graffiti On The Train

The National / Trouble Will Find Me Adam Green & Binki Shapiro / Adam Green & Binki Shapiro Eels / Wonderful, Glorious Nino Bravo by La Casa Azul / En Libertad Torres / Torres

Atoms for Peace / AMOK Depeche Mode / Delta Machine Neon Neon / Praxis Makes Perfect Phoenix / Bankrupt! New Order / Lost Sirens

Arcade Fire / Reflektor Darkside / Psychic Texas / The Conversation Black Rebel Motorcycle Club / Specter At The Feast The Amorphous Androgynous / The Cartel

Beth / Família Robbie Williams / Swings Both Ways Jack Johnson / From Here To Now To You Smith Westerns / Soft Will Rombo / Animal Criminal

Peace / In Love Andrew Bird / I Want to See Pulaski at Night Paul Weller / Flame-Out! Anna Calvi / One Breath Beck / It Won't Be Long