La quantitat de festivals que es fan a Barcelona els últims anys és inversament proporcional a les ganes que tinc d’assistir-hi. El número d’artistes i bandes que toquen i m’agraden creix en proporció directe a la ràbia que em fa perdre-me’ls.

I ja no sé què és més snob, si anar-hi a tots i explicar-ho o no anar a cap i explicar el perquè. Diga-li snob, diga-li pedant.

Ara sóc jo qui tampoc faig cap post. El fet que s’hagin filtrat les sessions d’Oasis amb Death in Vegas del 2004 vol dir que, després del nou àlbum de Portishead i l’aparició per fi de Stop The Clocks, només queda una llegenda musical per confirmar que és quelcom més que un rumor i és diu Chinese Democrazy.

Tancat a les fosques i en plan mitòman amb els Gallagher dic fins demà.

La raó per la que hi ha tants grups que comencen amb “The” és donar-li un mal de cap al meu iTunes. Fer-lo decidir entre ordenar-los per la “T” de The Beatles o per la “B” de Beatles, The. Quan t’has decidit, aleshores és moment de posar-se a buscar La Casa Azul, Los Planetas i Los Campesinos! a la “L” i a la “P”. Coses del meta-llenguatge.
Hi ha qui no vol ser un modernillo i es treu el “The” i el “Los” com han fet Smashing Pumpkins o van fer Los Piratas per convertir la vida d’un malalt del meta-ordre en un infern de decisions irrellevants.

Si l’Esperanza Aguirre es dóna mus negro, doncs jo també. Quan em preguntin, diré que no sé si el nou àlbum d’Alex Turner, sota el nom de The Last Shadow Puppets, està bé o molt bé. M’ho guardaré per a mi. I així seré un d’aquests pedants que quan li recomanen l’últim hype britànic de moda dirà “sí, ja els conec de fa temps” i quan siguin molt populars dirà allò de “a mi m’agradaven abans de ser coneguts, eh?”. I potser, després d’aquestes paraules, em deixaran d’agradar.

Amb un primer àlbum titulat Whatever People Say I Am, That’s What I’m Not, cançons com Despair In The Departure Lounge i Only Ones Who Know demostraven que l’Alex era un noi sensible i tota aquesta parafernàlia de guitarres accelerades, una pose.

Agafo l’última novetat discogràfica adquirida del prestatge, obro el porta-cd’s de l’equip de música, poso el cd a dins i penso que aquell aparell no es connecta a Last.fm. Passo uns segons de vergonya. Miro de reull al meu voltant, un menjador solitari, i se’m passa. Pitjo play i, mentre sonen les primeres estridències de Diamond Hoo Ha, em quedo refrescant impulsivament el meu correu electrònic, esperant un email multitudinari titulat Signos Inequívocos De Que Estás En La Web 2.0, així, amb dequeísmo i tot.

Foto per Silvie Rothkovic i sonava Whisky & Green Tea.