Més virtuts. Encara que lluny del Fernàndes o el Rubianes, de la mateixa manera que sóc bo imitant el so d’una cremallera i una pilota de ping-pong, també sóc bo resumint l’actualitat en un titular. Em pregunten des d’un país no gaire llunyà què tal les coses per aquí. Responc los trenes van mal, han desconvocado la huelga de Bicing, Zapatero casi presidente y la oficina está vacía. Y Laporta es tonto.
Més defectes. Sempre modificaria quelcom deu segons després d’enviar un email. Aquest cop m’he oblidat d’incloure la tragi-pantomima clásico-bakala de la Mónica Naranjo ahir a televisió.

And now for something completely different. Algú va estendre el concepte de deixar-me el pis ple de post-its al metro i altres. Curiosament, ara que fa una setmana que vaig patir una catarsis 2.0 (que va consistir en esborrar-me tot rastre digital anterior a aquest blog de manera una mica paranoica) em vaig retrobar amb els blogs de viatges del 2001 a Granada i New York (anomenats triplogs, per favor) i em vaig veure enganxant absurdament coses d’aquestes per Manhattan.

Que sí. Que Portishead, Los Campesinos!, Hidrogenesse, The School, Madonna, Vampire Weekend, Cola Jet Set, Pupille, The Little Ones, Björk Gusdönmontofîr o Kanye West. Però acabo d’escoltar Two Of Us i, fos per la Linda o fos per Lennon, els Beatles eren grans com una casa de pagès i no els poden culpar dels que van venir després com no podem culpar a Radiohead de Coldplay o Muse. I és que muchos de mis gustos son comerciales aunque luego me hago el finolis (Joaquín Reyes dixit).

You and I have memories longer than the road that stretches out ahead…

Will Smith és l’actor més rentable de Hollywood però s’acabarà suïcidant, com el Heath Ledger, perquè segur que vol fer Shakespeares i no Jokers o Batmans, i al pobre no el deixen. Com la Mariah Carey, que malgrat tenir ja més números 1 que Elvis, i apropant-se als Beatles perillosament (sempre als US, of course), si té un altre fracàs estil Glitter es traurà la vida. Com a llegat, ha fet proliferar clons com Beyoncé, Christina Aguilera o Alicia Keys, que confonen cantar amb cridar, però afortunadament estan més bones.
Aquesta és la conversa que m’envolta mentre faig cua per pagar a una botiga que es diu Freaks i encara em xiulen les oïdes.
A dues setmanes del Saló, si és que de vegades, ens ho busquem.

Amb aquest estricte ordre inconscient, he escoltat una estona a Barry White després de passar a Marvin Gaye al meu iPod, he vist High Fidelity i he pensat que m’agrada estar dins un cotxe aturat amb el motor apagat quan a fora és de nit i plou a bots i barrals.

Amb unes expectatives modestes per aquestes vacances de setmana santa sense viatge, passejo per Sitges qual famós sense ser saludat, com quan em creuo el Joaquín Reyes o el Katiuskas i tampoc els saludo (deu ser perquè ara porto ulleres de sol, les meves primeres ulleres de sol en aquesta vida, i això imposa). He visitat per primer cop una comissaria dels mossos, a Sabadell, degut a certs vandalismes al meu barri a Barcelona (?!), les botigues de còmics posen el nou single de Portishead (que s’han baixat del internet) en repeat (i això que és Car-matxacón * a més no poder) i l’Oliver i jo coincidim en homenatjar el nostre anunci de televisió favorit.
No està malament per unes expectatives modestes. Per unes vacances modestes.

* Dedico aquest acudit a tots els nens i nenes de Santa Fe del Penedès.