Ni que s’acabi la crisi ni l’apatia blau-grana ni l’edició d’aquell cd ni que et toquin els euromillones ni que la meva cara recuperi el seu color uniforme després d’un àpat de tapes (palíndromo!) sota el sol del diumenge al migdia. Cap d’aquests delits iguala l’ansietat de la dona prement insistentment el botó d’obrir portes del tren amb la cigarreta i l’encenedor preparats a les mans.

Si l’Esperanza Aguirre es dóna mus negro, doncs jo també. Quan em preguntin, diré que no sé si el nou àlbum d’Alex Turner, sota el nom de The Last Shadow Puppets, està bé o molt bé. M’ho guardaré per a mi. I així seré un d’aquests pedants que quan li recomanen l’últim hype britànic de moda dirà “sí, ja els conec de fa temps” i quan siguin molt populars dirà allò de “a mi m’agradaven abans de ser coneguts, eh?”. I potser, després d’aquestes paraules, em deixaran d’agradar.

Amb un primer àlbum titulat Whatever People Say I Am, That’s What I’m Not, cançons com Despair In The Departure Lounge i Only Ones Who Know demostraven que l’Alex era un noi sensible i tota aquesta parafernàlia de guitarres accelerades, una pose.

Més virtuts. Encara que lluny del Fernàndes o el Rubianes, de la mateixa manera que sóc bo imitant el so d’una cremallera i una pilota de ping-pong, també sóc bo resumint l’actualitat en un titular. Em pregunten des d’un país no gaire llunyà què tal les coses per aquí. Responc los trenes van mal, han desconvocado la huelga de Bicing, Zapatero casi presidente y la oficina está vacía. Y Laporta es tonto.
Més defectes. Sempre modificaria quelcom deu segons després d’enviar un email. Aquest cop m’he oblidat d’incloure la tragi-pantomima clásico-bakala de la Mónica Naranjo ahir a televisió.

And now for something completely different. Algú va estendre el concepte de deixar-me el pis ple de post-its al metro i altres. Curiosament, ara que fa una setmana que vaig patir una catarsis 2.0 (que va consistir en esborrar-me tot rastre digital anterior a aquest blog de manera una mica paranoica) em vaig retrobar amb els blogs de viatges del 2001 a Granada i New York (anomenats triplogs, per favor) i em vaig veure enganxant absurdament coses d’aquestes per Manhattan.

Quatre-cents euros de devolució de la renta. Dentista per tothom. Escoles de català a Madrid. Transvasament de l’Ebre punt sí / Transvasament de l’Ebre punt no. Dos mil euros per nadó. AVE a cada estació de la L1 de metro. Un post genial, divertit i sorprenent cada matí al teu blog favorit. La Casa Azul a Eurovisión.
Patia per no veure ploure per Santa Eulàlia però van caure quatre gotes quan sortia de l’oficina, als voltants de les vuit de la tarda. Una pluja fina anomenada txirimiri en alguns llocs. Calabobos a altres.

Veig el contracte d’integració del Rajoy i pujo l’aposta. Contracte d’importació de costums: per Sant Valentí, crec que les noies japoneses regalen xocolata als nois que els agraden i ells es mengen el xocolata davant d’elles (o amb elles) si corresponen.

Please, correct me if I’m wrong.