Dilluns va passar per casa nostra una pel·lícula de catàstrofes. Un efecte climàtic desbocat. Un Roland Emmerich™ en tota regla. Tal i com està el cinema avui dia, aquesta situació es plasmaria amb una descomunal pel·lícula de Coca-Cola i crispetes de dissabte a la tarda, construïda al voltant de grans dades: dels milers de persones sense llum, dels centenars de cotxes atrapats i de les desenes de localitats que quedarien aïllades de la civilització sota centímetres i centímetres de neu. Números, quantitats i mesures per a totes les edats i gustos.
Aquesta super producció també hauria de cobrir la seva quota de petites històries humanes. Aquell gos atrapat sobre un contenidor que s’acaba salvant perquè els gossos són extremadament intel·ligents. Aquella familiar separada per kilòmetres de neu, el nen a l’escola, la mare a casa i el pare a l’oficina. El nen es fa el seu primer petó amb la noia que li agrada de classe entre sacs de dormir. El pare i la mare parlen per telèfon tota la nit i resolen els seus problemes matrimonials. També hi hauria la parella d’enamorats que fan lo impossible per estar junts, jugant-se el coll per unes perilloses carreteres de paviment lliscant. Era el seu aniversari.

Hi ha un altre tipus de director. El que faria una petita pel.lícula de vuitanta minuts només amb dos actors ficats en un cotxe. Es realitzaria amb un sol pla fixe enfocant els dos actors constantment asseguts, l’un al costat de l’altre. Un al volant. L’altre de copilot. Dos treballadors, el directiu fred i calculador i el noi de les comandes que no tenia qui l’apropés a casa. Dos homes que gairebé no es coneixen i han de passar tota la nit junts perquè han quedat atrapats a la neu i no porten ni cadenes. I malgrat ser pràcticament desconeguts i no saber de què parlar, parlen tota la nit, superen la tensió inicial i acaben fins i tot entenent-se. Gairebé encetant una amistat. Vuitanta minuts de diàlegs incòmodes entre dos desconeguts. Posarien la ràdio de tant en tant per cobrir també la quota de música indie. Per suposat, sonarien Belle And Sebastian*.

Afronte-m’ho. Fins i tot els nens de dos anys que encara no construeixen una frase amb subjecte, verb i predicat tenen més facilitat i capacitat de comunicació amb un desconegut que la majoria dels adults, on totes les converses giren al voltant del futbol, l’estat actual de l’economia o la feina (Déu vos guard si no esteu al dia de l’actualitat de la Lliga i la Champions).

Els hi he buscat un títol. La super producció és diria “2010″. La versió indie es titularia “Quaranta Centímetres d’Incomoditat”**. I per la seva estrena internacional, “Twenty Inches Of Awkwardness”.

* el tema de Belle And Sebastian seria Sleep The Clock Around
** originàriament s’anava a titular Vint Centímetres d’Incomoditat* ja que a Barcelona, tant, tant tampoc va nevar, però amb aquest títol, l’estrena podria acabar condemnada per error a una sala-x

En el fons, els éssers humans no som imparcials en cap aspecte de la vida. S’espera una resolució justa d’un Tribunal Constitucional on els membres que el composen marxen a casa cada nit amb els mateixos ideals i prejudicis amb els que s’aixequen cada mati. I així dia a dia i setmana a setmana. Són com aquell periodista de TV3 que anava amb el Ballagher i amb mi al tram el passat dimarts, de camí al Camp Nou. La seva feina deu ser comunicar les notícies esportives amb imparcialitat i transmetre certa passió pels bons resultats de l’esport català (com una hipotètica victòria de l’Espanyol en qualsevol torneig) però, quan surt de la feina, va al camp amb la bufanda del Barça al coll i l’entrepà sota el braç. Després la gent critica que els periodistes no siguin imparcials i se’ls vegi el llautó culé. Les coses són com són i potser el que passa és que, des de fora, les enfoquem malament.

Els meus prejudicis durant el partit del Barça amb l’Inter de Milà estaven enfocats cap a una parella que s’asseu a prop de les localitats on em deixen presenciar alguns partits. Aquesta parella, casc de moto sota el braç, apareix cada partit passats vint minuts de la primera part i marxen als quinze minuts de la segona. No parlen entre ells, fan cares llargues i fumen de manera distreta, sense mirar-se entre ells ni als jugadors, gairebé.
Dimarts, ella va aparèixer amb una amiga, sense el noi habitual. Van xerrar, cridar, celebrar els gols com la resta d’espectadors. I jo que em pensava que era ella qui devia anar obligada i per això les males cares.

Odio quan els ajuntaments, els comerços i els anunciants en general avancen el nadal un mes sencer. Serà perquè odio el nadal, així en general, els seus bons propòsits i tota la mandanga familiar. A aquestes alçades, ja no és notícia. Odiar el nadal ja no és ni trendy. Ara es porta que t’agradi. Doncs que sigui nadal tot l’any, si és així com han de ser les coses. Que deixin els carrers ben il·luminats i plens de colors, que n’hi ha molts de molt foscos durant l’any. Que no li canviïn en nom a les vacances de nadal per “vacances d’hivern” i que, a les botigues a rebentar, em confonguin cada dia amb un dependent. Fa temps que no passa però em pregunto quina deu ser la meva actitud quan sovint se m’apropa algú i em somriu: “trabajas aquí?”.

Els records són llunyans i una mica borrosos però recordo els primers westerns emesos per TV3 als migdies, durant els seus primers mesos d’emissió, que van fer que durant un temps no entengués com podia ser que el John Wayne parlés català. Suposo que, per l’època i la meva edat, no comprenia encara el sofisticat gust que tenim en aquestes terres per l’art del doblatge. Ara tampoc el comprenc però per raons ben diferents. Només cal sentir el pobre Hugh Laurie a L’Escurçó Negre.
Fent una estona més de zapping, penso que mai deixarà de sorprendre’m la manera realment senzilla en la que es resolen els conflictes (els familiars especialment) a les puritanes pel·lícules i sèries nord-americanes. Qualsevol frase començada per “si mai necessites parlar-ne”, “sé que potser ara no ho veus” o el clàssic clixé “crec que hem de parlar” són un comodí per solucionar qualsevol problema. Tant debò fos així en la realitat.

Per problemes, els que tenim ara els Marvel Zombies amb la compra de la companyia per part de la Disney. Alguns diran que una editorial amb la seva pròpia “Campaneta” o amb Howard The Duck entre els seus milers de personatges estava predestinada a aquest final però hem de resistir. El Professor Xavier i Magneto no poden acabar resolent els seus problemes amb una cançó sobre l’amistat. Mickey no pot formar part de la nova al·lineació de The Avengers. Ja puc veure a l’horitzó el proper crossover Hannah Montana / Spider-man. Això sí que seria una crisi i no lo de DC.

Un dels desitjos que més temps feia que anhelava que es fes realitat s’ha complert per fi avui. Gràcies a uns cupons regalats i a una quantitat moderada de diners, aquest matí m’he fet amb la meva primera bicicleta plegable (la qual, per uns moments, no he sabut tornar a desplegar) cortesia del glamourós centre comercial Carrefour i del diari La Vanguardia (i per aquesta publicitat s’accepten regals, donacions, etc.). Com que s’entregava en una caixa enorme, he demanat si la podia obrir, treure-la de la caixa i anar-me’n en ella, el que popularment es coneix com a me lo llevo puesto. De fet, m’han dit que els tècnics acostumen a muntar-la el primer cop per fer certs ajustaments però avui no n’hi havia cap a la botiga així que ens l’hem apanyat entre un servidor i l’encarregat de la planta que m’ha atés (el jefecillo dels tècnics).
I així em passat una estona. Muntant una bicicleta desplegable que ve desmuntada de fàbrica (a priori, desplegable i desmuntable pot semblar el mateix però no ho és).
Quan hem valorat que la bicicleta estava preparada per navegar pels carrers de la ciutat comtal, el bon home del Carrefour m’ha dit: “abans de marxar, prova-la”. M’he quedat una mica tallat, especialment pel parell de clients que esperaven a que acabés d’atendre’m a mi per recollir les seves bicicletes però ha insistit: “si l’hagués muntat un dels tècnics et diria ves, però com no, més val que la provis”.
I allà estava jo, com si es tractés d’una escena inèdita de Big, deixant enrere passadissos de roba barata, recanvis d’oli de cotxe i material de jardineria, complint el somni del que parlava al principi. Anar en bicicleta a munt i avall pels amplis passadissos de la planta superior del Carrefour sense que ningú em pogués dir res. Completament habilitat i autoritzat. Esquivant dependentes, marujes amb nens i palets plens de caixes. Havia somiat amb aquell moment des de que tenia set anys i no em deixaven conduir el carrito a monedes perquè ho feia de manera massa temerària. Ah, si ma mare m’hagués vist.

M’agrada pensar que com aquesta situació ha coincidit amb el pas del Tour de França per Barcelona*, els tècnics i reparadors de bicicletes del Carrefour estaven tots a la Gran Via, veient el pelotón passar. Sóc un romàntic.

* es veu que també passa per frança