PRODUCTES DE NETEJA » Notícies

Past Masters

Rubèn — Wed, 23 Jun 2010 12:55:33 +0000

Per tots és sabut que, a l’igual que la bellesa se salta una generació, les modes se salten una dècada. Els noranta van recuperar els setanta i van escopir sobre la tomba dels vuitanta. Aquests últims van ser recuperats durant la primera dècada del segle XXI. Es va desenterrar el hippisme, el punkisme, hi ha qui els va confondre i els heavies del meu barri van desaparèixer. Avui dia Blur tornen a fer concerts i Cast es reformen. Vaticino el retorn de Suede i Mansun com a progressió natural de les coses*.
Ja estan aquí els noranta. Prepareu-vos pel retorn del grunge.
Tot això per aquella inconscient tendència a repudiar la dècada que ens ha vist créixer, valorant la que ens precedeix immediatament. Els nascuts als setanta repudiem els vuitanta com els nascuts als noranta han recuperat els vuitanta en quant han tingut dos pams per decidir. Apliquis això a cada generació**.

El pobre Messi, dins aquesta voràgine, diu que ha descobert recentment a Oasis. Tenia la intenció de veure’ls en un concert i el Tévez li ha hagut de dir que s’han separat. Empanada Leo. Bajón Leo.
Però cada dia estic més a favor d’arribar tard a les modes, com fa ell, i deixar enrere el molaba más cuando nadie les conocía, que és que ja no ho suporto. Prou de tant hype i de posar-lis estàtues a la primera als artistes debutants per fondre-les a les segones de canvi. És un tipus d’estupidesa moderna i gafapasta sensiblement estesa. Entranyable però estupidesa, al cap i a la fi.
I ves a saber, potser a cop de talonari, tal i com diu el jugador, el Messi aconsegueix reunir als germans Gallagher. En quant li passin el Sgt. Pepper’s, voldrà ressuscitar al Lennon. O serà que el Messies, el fill de D10S, no ho pot tot?

* aquestes bandes són les variables. els rolling stones són la constant
** sóc conscient de que aquesta teoria te més forats que un argument de Se Ha Escrito Un Crimen però mai hi ha hagut cap compromis en ferm de que, en aquest blog, s’expliquin certeses i veritats. i jo no us mentiria mai

Twenty Inches Of Awkwardness™

Rubèn — Wed, 10 Mar 2010 17:55:16 +0000

Dilluns va passar per casa nostra una pel·lícula de catàstrofes. Un efecte climàtic desbocat. Un Roland Emmerich™ en tota regla. Tal i com està el cinema avui dia, aquesta situació es plasmaria amb una descomunal pel·lícula de Coca-Cola i crispetes de dissabte a la tarda, construïda al voltant de grans dades: dels milers de persones sense llum, dels centenars de cotxes atrapats i de les desenes de localitats que quedarien aïllades de la civilització sota centímetres i centímetres de neu. Números, quantitats i mesures per a totes les edats i gustos.
Aquesta super producció també hauria de cobrir la seva quota de petites històries humanes. Aquell gos atrapat sobre un contenidor que s’acaba salvant perquè els gossos són extremadament intel·ligents. Aquella familiar separada per kilòmetres de neu, el nen a l’escola, la mare a casa i el pare a l’oficina. El nen es fa el seu primer petó amb la noia que li agrada de classe entre sacs de dormir. El pare i la mare parlen per telèfon tota la nit i resolen els seus problemes matrimonials. També hi hauria la parella d’enamorats que fan lo impossible per estar junts, jugant-se el coll per unes perilloses carreteres de paviment lliscant. Era el seu aniversari.

Hi ha un altre tipus de director. El que faria una petita pel.lícula de vuitanta minuts només amb dos actors ficats en un cotxe. Es realitzaria amb un sol pla fixe enfocant els dos actors constantment asseguts, l’un al costat de l’altre. Un al volant. L’altre de copilot. Dos treballadors, el directiu fred i calculador i el noi de les comandes que no tenia qui l’apropés a casa. Dos homes que gairebé no es coneixen i han de passar tota la nit junts perquè han quedat atrapats a la neu i no porten ni cadenes. I malgrat ser pràcticament desconeguts i no saber de què parlar, parlen tota la nit, superen la tensió inicial i acaben fins i tot entenent-se. Gairebé encetant una amistat. Vuitanta minuts de diàlegs incòmodes entre dos desconeguts. Posarien la ràdio de tant en tant per cobrir també la quota de música indie. Per suposat, sonarien Belle And Sebastian*.

Afronte-m’ho. Fins i tot els nens de dos anys que encara no construeixen una frase amb subjecte, verb i predicat tenen més facilitat i capacitat de comunicació amb un desconegut que la majoria dels adults, on totes les converses giren al voltant del futbol, l’estat actual de l’economia o la feina (Déu vos guard si no esteu al dia de l’actualitat de la Lliga i la Champions).

Els hi he buscat un títol. La super producció és diria “2010″. La versió indie es titularia “Quaranta Centímetres d’Incomoditat”**. I per la seva estrena internacional, “Twenty Inches Of Awkwardness”.

* el tema de Belle And Sebastian seria Sleep The Clock Around
** originàriament s’anava a titular Vint Centímetres d’Incomoditat* ja que a Barcelona, tant, tant tampoc va nevar, però amb aquest títol, l’estrena podria acabar condemnada per error a una sala-x

Difficult For Weirdos

Rubèn — Thu, 26 Nov 2009 15:27:52 +0000

En el fons, els éssers humans no som imparcials en cap aspecte de la vida. S’espera una resolució justa d’un Tribunal Constitucional on els membres que el composen marxen a casa cada nit amb els mateixos ideals i prejudicis amb els que s’aixequen cada mati. I així dia a dia i setmana a setmana. Són com aquell periodista de TV3 que anava amb el Ballagher i amb mi al tram el passat dimarts, de camí al Camp Nou. La seva feina deu ser comunicar les notícies esportives amb imparcialitat i transmetre certa passió pels bons resultats de l’esport català (com una hipotètica victòria de l’Espanyol en qualsevol torneig) però, quan surt de la feina, va al camp amb la bufanda del Barça al coll i l’entrepà sota el braç. Després la gent critica que els periodistes no siguin imparcials i se’ls vegi el llautó culé. Les coses són com són i potser el que passa és que, des de fora, les enfoquem malament.

Els meus prejudicis durant el partit del Barça amb l’Inter de Milà estaven enfocats cap a una parella que s’asseu a prop de les localitats on em deixen presenciar alguns partits. Aquesta parella, casc de moto sota el braç, apareix cada partit passats vint minuts de la primera part i marxen als quinze minuts de la segona. No parlen entre ells, fan cares llargues i fumen de manera distreta, sense mirar-se entre ells ni als jugadors, gairebé.
Dimarts, ella va aparèixer amb una amiga, sense el noi habitual. Van xerrar, cridar, celebrar els gols com la resta d’espectadors. I jo que em pensava que era ella qui devia anar obligada i per això les males cares.

Santa’s Got A Bullet In His Gun

Rubèn — Fri, 13 Nov 2009 13:25:30 +0000

Odio quan els ajuntaments, els comerços i els anunciants en general avancen el nadal un mes sencer. Serà perquè odio el nadal, així en general, els seus bons propòsits i tota la mandanga familiar. A aquestes alçades, ja no és notícia. Odiar el nadal ja no és ni trendy. Ara es porta que t’agradi. Doncs que sigui nadal tot l’any, si és així com han de ser les coses. Que deixin els carrers ben il·luminats i plens de colors, que n’hi ha molts de molt foscos durant l’any. Que no li canviïn en nom a les vacances de nadal per “vacances d’hivern” i que, a les botigues a rebentar, em confonguin cada dia amb un dependent. Fa temps que no passa però em pregunto quina deu ser la meva actitud quan sovint se m’apropa algú i em somriu: “trabajas aquí?”.

My Life With The Heroes And Villains

Rubèn — Tue, 01 Sep 2009 18:51:02 +0000

Els records són llunyans i una mica borrosos però recordo els primers westerns emesos per TV3 als migdies, durant els seus primers mesos d’emissió, que van fer que durant un temps no entengués com podia ser que el John Wayne parlés català. Suposo que, per l’època i la meva edat, no comprenia encara el sofisticat gust que tenim en aquestes terres per l’art del doblatge. Ara tampoc el comprenc però per raons ben diferents. Només cal sentir el pobre Hugh Laurie a L’Escurçó Negre.
Fent una estona més de zapping, penso que mai deixarà de sorprendre’m la manera realment senzilla en la que es resolen els conflictes (els familiars especialment) a les puritanes pel·lícules i sèries nord-americanes. Qualsevol frase començada per “si mai necessites parlar-ne”, “sé que potser ara no ho veus” o el clàssic clixé “crec que hem de parlar” són un comodí per solucionar qualsevol problema. Tant debò fos així en la realitat.

Per problemes, els que tenim ara els Marvel Zombies amb la compra de la companyia per part de la Disney. Alguns diran que una editorial amb la seva pròpia “Campaneta” o amb Howard The Duck entre els seus milers de personatges estava predestinada a aquest final però hem de resistir. El Professor Xavier i Magneto no poden acabar resolent els seus problemes amb una cançó sobre l’amistat. Mickey no pot formar part de la nova al·lineació de The Avengers. Ja puc veure a l’horitzó el proper crossover Hannah Montana / Spider-man. Això sí que seria una crisi i no lo de DC.

Que No Te Amargue La Vida Un Yonqui

Rubèn — Fri, 10 Jul 2009 15:46:29 +0000

Un dels desitjos que més temps feia que anhelava que es fes realitat s’ha complert per fi avui. Gràcies a uns cupons regalats i a una quantitat moderada de diners, aquest matí m’he fet amb la meva primera bicicleta plegable (la qual, per uns moments, no he sabut tornar a desplegar) cortesia del glamourós centre comercial Carrefour i del diari La Vanguardia (i per aquesta publicitat s’accepten regals, donacions, etc.). Com que s’entregava en una caixa enorme, he demanat si la podia obrir, treure-la de la caixa i anar-me’n en ella, el que popularment es coneix com a me lo llevo puesto. De fet, m’han dit que els tècnics acostumen a muntar-la el primer cop per fer certs ajustaments però avui no n’hi havia cap a la botiga així que ens l’hem apanyat entre un servidor i l’encarregat de la planta que m’ha atés (el jefecillo dels tècnics).
I així em passat una estona. Muntant una bicicleta desplegable que ve desmuntada de fàbrica (a priori, desplegable i desmuntable pot semblar el mateix però no ho és).
Quan hem valorat que la bicicleta estava preparada per navegar pels carrers de la ciutat comtal, el bon home del Carrefour m’ha dit: “abans de marxar, prova-la”. M’he quedat una mica tallat, especialment pel parell de clients que esperaven a que acabés d’atendre’m a mi per recollir les seves bicicletes però ha insistit: “si l’hagués muntat un dels tècnics et diria ves, però com no, més val que la provis”.
I allà estava jo, com si es tractés d’una escena inèdita de Big, deixant enrere passadissos de roba barata, recanvis d’oli de cotxe i material de jardineria, complint el somni del que parlava al principi. Anar en bicicleta a munt i avall pels amplis passadissos de la planta superior del Carrefour sense que ningú em pogués dir res. Completament habilitat i autoritzat. Esquivant dependentes, marujes amb nens i palets plens de caixes. Havia somiat amb aquell moment des de que tenia set anys i no em deixaven conduir el carrito a monedes perquè ho feia de manera massa temerària. Ah, si ma mare m’hagués vist.

M’agrada pensar que com aquesta situació ha coincidit amb el pas del Tour de França per Barcelona*, els tècnics i reparadors de bicicletes del Carrefour estaven tots a la Gran Via, veient el pelotón passar. Sóc un romàntic.

* es veu que també passa per frança

Trust, But Verify

Rubèn — Fri, 26 Jun 2009 13:22:55 +0000

Se m’acostuma a omplir la boca sempre que parlo de donar òrgans el dia que jo falti (que, malgrat sento devoció pels eufemismes, jo no faltaré, jo em moriré) però mai gestiono com fer-ho. I m’estava preguntant què pot donar el pobre Michael més enllà d’unes poques cendres. Unes poques cendres que, per cert (i parlo d’oïdes), no es poden llençar a qualsevol lloc. O sigui que aquella imatge romàntica d’anar no-sé-on que tingui un significat sentimental* i escampar les cendres sembla que està penalitzat i ve a ser com buidar el cendrer del cotxe al Parc Nacional d’Aigüestortes.

Tot per evitar acabar en un nínxol patera, on suposo no acabarà el pobre Michael. Al menys per fi ha aconseguit ser blanc.

*res de sobrevolar el Camp Nou en helicòpter i deixar anar una urna de porqueria

All Those Syrupy Sentimental Things That We Said

Rubèn — Fri, 15 May 2009 20:19:00 +0000

Una petita veueta m’ho va xiuxiuejar a cau d’orella en el mateix moment que ho vaig decidir. En el precís instant que vaig treure’m el rellotge a casa aliena i el vaig deixar sobre una petita tauleta amb planta en un racó del menjador, vaig saber que me’l deixaria allà. I així va ser. Oblidat per sempre més i sense rellotge des d’aleshores. Això i que, tot seguit, es va mirar en comunió el partit del Barça amb el Bilbao i el resultat va trastocar temporalment qualsevol procés mental racional que poguéssim fer.
Fa uns anys anar sense rellotge per aquests mons de Déu hagués estat dramàtic però avui dia tot porta hora. Fins i tot els bolis. Malgrat serveix de ben poc per competir amb els horaris imprevisibles dels trens (o el seu subministre elèctric). El nou drama en els temps que corren és deixar-te l’iPhone a casa. No ja per la música. És que té una aplicació de llanterna.

Un sap que està malalt de 2.0 (dospuntzeritis) quan s’oblida l’iPhone i és conscient que les cançons que va tararejant al cap no fan scrobbling a last.fm.

Lo Nuestro Es La Paz

Rubèn — Wed, 15 Apr 2009 13:13:12 +0000

L’impacte de la societat de la informació en el món educatiu és molt menys interessant que el seu impacte en el món de la parella. Per exemple, si durant un telenotícies qualsevol, la periodista relata un cas (un succés) en el qual hi ha hagut un forcejament*, quan la periodista diu forcejeo, la Sílvie i jo cridem ben alt i a l’uníson: forcejeo!
Per què? Perquè és així. És igual que ella estigues bullint pasta a la cuina i jo ficant còmics en bossetes de plàstic a l’estudi. Si la tv, aquell so de fons al menjador, diu forcejeo, nosaltres cridem: forcejeo!
Per una altra banda, no cal dir que la influència de la societat de la informació és un camí de dues direccions (o de dos sentits, que mai em queda clar, com no tinc carnet de conduir) i és per això que podem jugar a trobar les set diferències entre aquest titular de El País, edició d’avui: No nos interesa fabricar la bomba i aquestes altres declaracions de l’Ahmadineyad més de forcejeo.

L’origen del forcejeo aquí, al voltant del minut 1:30 i del 2:27 aproximadament.

* no m’ho he inventat, és “forcejament” de veritat.
** aquest post es titulava originalment “Algues Loques” però ja estava agafat.

Opportunity Three

Rubèn — Sat, 04 Apr 2009 15:39:25 +0000

Malgrat la situació actual de l’ensenyança pública universitària, encara es poden trobar petites lliçons gratuïtes impartides per cèlebres antropòlegs i filòsofs pels carrers de Barcelona de manera totalment desinteressada.

Lliçó d’avui: la poesia no està pas renyida amb el futbol.

Con Solo Media Estrofa Hubiese Bastado

Rubèn — Tue, 24 Feb 2009 15:42:22 +0000

Té revolucionada l’oficina aquell tipus de dona catalogada fa uns anys pel meu amic Ferran com una de les que fa més ràbia. Aquella a qui li pregunten qualsevol cosa com, per exemple, si té hora i respon “jo no però el meu nòvio té un rellotge moníssim“.
I així han passat els dies. Sense calefacció, sense Gfail i mirant Lost, i potser una mica massa perquè diria que aquest matí he perdut deu minuts entre que he sortit de casa i he arribat a l’estació de rodalies. Tal qual, però sense flash de llum blanca ni res.

Encara no entenc per què el Ferran no té una categoria.

Odour Of Old Prison Food

Rubèn — Fri, 13 Feb 2009 11:04:36 +0000

Si investiguen al teu partit per corrupció, pregunta quin és el rival beneficiat i demana que l’investiguin a ell. Si hi ha acomiadaments massius, demana abaratir l’acomiadament per així poder fer més contractes indefinits sense cap valor real. La psicologia inversa està de moda. Ja imagino al detingut acusat d’haver assassinat a sang freda a un home pels carrers de Barcelona demanant que s’investigui la víctima perquè, coi, quelcom haurà fet per merèixer un tret al clatell.

Un diari diu que el concert d’ahir d’Oasis a Madrid és l’últim a Espanya fins el del FIB l’estiu que ve. El que deia, psicologia inversa.

Post De Fer Ràbia Número 27

Rubèn — Tue, 20 Jan 2009 22:57:09 +0000

M’ha despertat el so d’un tren llunyà. Aquell que travessa el poble pel bell mig i fa sonar el seu clàxon a la matinada. Després uns nens riuen descontroladament a la piscina. Surt el sol i em dóna a l’esquena. Minuts després parlo amb la dona de fer feines en castellà. Crec que sortiré a la terrassa a llegir, davant la piscina.

Mentre mirava els últims comentaris als noticiaris sobre l’avió que aterrava al Hudson fa uns dies, he recordat amb un somriure aquella llegenda que deia que un dia abans de que em toqués el meu viatge regular a les Amèriques, sempre passava una desgràcia.

Jesus Came From Outta Space

Rubèn — Tue, 13 Jan 2009 11:48:56 +0000

Nota de l’autor: Aquest post, malgrat ser ficció, està basat en una història real i pot contenir spoilers.

Benvinguts siguin als carrers de Barcelona els autobusos amb complexe de galeta de la fortuna, més coneguts com “Els Autobusos Que Diuen Les Veritats Ocultes”. Per a continuar explotant aquesta obra d’educació social, les següents dues línies que duran missatges, especialment dedicats a la quitxalla, seran la 18 i la 93, amb els següents missatges respectivament:

“Probablemente El Ratoncito Pérez no existe. Deja de buscar bajo la almohada y lávate más los dientes” i
“Los Reyes Magos son los padres. Deja de estudiar tanto y juega más a la Play”.

Imatges extretes de El País.

Your Most Valuable Possession

Rubèn — Fri, 26 Sep 2008 20:50:26 +0000

Dimecres per la tarda, un noi prenia notes furioses amb una Moleskine mentre observava el passatge del vagó de metro i, simultàniament, una noia gravava l’enèsim vídeo-ambient del intercanviador de Plaça Catalunya, sota el Zurich, amb el seu trànsit de gent, captaires i ressons.
Stephen Hawking creu que serà molt difícil evitar un desastre al planeta Terra en els propers cent anys així que, per la meva banda, poso el meu petit gra de sorra en aquest esforç per documentar el nostre entorn abans del cataclisme en observar i documentar als documentalistes. I si un dia el col.lisionador d’hadrons crea un mini forat negre i acaben tots flotant sobre matèria fosca, potser algú podrà estudiar-nos per definir-nos com a aquella civilització antiga que no tenia gaire clar quines eren les seves possessions més valuoses.

The Shock Of The Lightning

Rubèn — Thu, 21 Aug 2008 21:52:32 +0000

Berlín és una ciutat com moltes altres, molt oberta, tota exterior i amb molta llum; amb un ós com a mascota que deu buscar la mel de tanta abella suelta entre la bolleria fina i on hi fa fred, calor, sol i pluja en quantitats similars. La gent va amunt i avall en bicicleta de forma despreocupada per carrers, voreres i parcs i els vianants s’aparten del seu camí per reprendre’l quan ja s’allunyen deixant enrere el seu ring ring. La ciutat en sí té uns tons pastel però projecta més un gris ciment. La Síl opina que no és una ciutat gaire literària, potser per una manca de nostàlgia als seus carrers. I pot ser que sí, que la nostàlgia els hi faci una mica de por i tots mirin endavant, com quan van en bicicleta.

I en l’únic canal de TV que podíem entendre, Espanya 11 – Michael Phelps 8.

Four Minute Warning

Rubèn — Tue, 29 Jul 2008 10:31:41 +0000

Hi ha una xorrada com un piano que diu que en aquesta vida s’ha d’escriure un llibre, s’ha de plantar un arbre i tenir un fill. Tres condicions per a tenir una vida plena i, assumeixo, ser “feliç”. Jo tinc un llibre, he escrit sobre algun arbre i plantaré al meu fill si algun dia vol que l’acompanyi a un concert de reggae.
No veig pas en aquesta llista el tenir el carnet de conduir (ni l’habilitat de fer acudits, véase párrafo anterior). La raó pragmàtica popularment acceptada és que els cosmopolites no necessiten un cotxe per tenir aquesta (m’atraveixo a dir que) relativa sensació de llibertat. Jo em declaro més urbanita que lector de revistes de tendències però puc entendre l’argument. L’altre raó, suposadament científica, la vaig sentir aquest cap de setmana. Els dibuixants són un col.lectiu amb tendència (genètica?) a no conduir.
No va quedar clar si només afectava als dibuixants professionals o si als aficionats també però vaig abraçar amb força aquest argument durant quatre minuts. Perquè no és molt millor anar contemplant el paisatge i no necessàriament com a copilot?

El Vagón De La Pedantería

Rubèn — Mon, 09 Jun 2008 15:48:20 +0000

Ara que sembla que deixarà de ploure, tinc un parell de fugues d’aigua a casa. Una em preocupa de forma imminent i l’altre me la miro poc, com si ignorant-la hagués de desaparèixer. Fugues menors comparades amb les de les estacions de tren que no funcionaven aquesta setmana i es podia entrar de gratis. Una compensació econòmica kàrmica de les reparacions de la llar.
Llegeixo que estan escurant les benzineres dins un tren on plou i seients i passadissos queden entollats pels aires condicionats. De banda a banda, tot queda humit segons la inclinació del vagó. I mentre miro a tots els passatgers xinesos seguir amb la mirada els rius diminuts d’aigua, no m’explico com no m’he pixat al llit.

Happiness Is A Warm Gun

Rubèn — Mon, 28 Apr 2008 09:39:21 +0000

Ni que s’acabi la crisi ni l’apatia blau-grana ni l’edició d’aquell cd ni que et toquin els euromillones ni que la meva cara recuperi el seu color uniforme després d’un àpat de tapes (palíndromo!) sota el sol del diumenge al migdia. Cap d’aquests delits iguala l’ansietat de la dona prement insistentment el botó d’obrir portes del tren amb la cigarreta i l’encenedor preparats a les mans.

The Age Of The Understatement (Part I)

Rubèn — Tue, 22 Apr 2008 15:32:07 +0000

Si l’Esperanza Aguirre es dóna mus negro, doncs jo també. Quan em preguntin, diré que no sé si el nou àlbum d’Alex Turner, sota el nom de The Last Shadow Puppets, està bé o molt bé. M’ho guardaré per a mi. I així seré un d’aquests pedants que quan li recomanen l’últim hype britànic de moda dirà “sí, ja els conec de fa temps” i quan siguin molt populars dirà allò de “a mi m’agradaven abans de ser coneguts, eh?”. I potser, després d’aquestes paraules, em deixaran d’agradar.

Amb un primer àlbum titulat Whatever People Say I Am, That’s What I’m Not, cançons com Despair In The Departure Lounge i Only Ones Who Know demostraven que l’Alex era un noi sensible i tota aquesta parafernàlia de guitarres accelerades, una pose.

Catarsis 2.0

Rubèn — Wed, 09 Apr 2008 10:24:48 +0000

Més virtuts. Encara que lluny del Fernàndes o el Rubianes, de la mateixa manera que sóc bo imitant el so d’una cremallera i una pilota de ping-pong, també sóc bo resumint l’actualitat en un titular. Em pregunten des d’un país no gaire llunyà què tal les coses per aquí. Responc los trenes van mal, han desconvocado la huelga de Bicing, Zapatero casi presidente y la oficina está vacía. Y Laporta es tonto.
Més defectes. Sempre modificaria quelcom deu segons després d’enviar un email. Aquest cop m’he oblidat d’incloure la tragi-pantomima clásico-bakala de la Mónica Naranjo ahir a televisió.

And now for something completely different. Algú va estendre el concepte de deixar-me el pis ple de post-its al metro i altres. Curiosament, ara que fa una setmana que vaig patir una catarsis 2.0 (que va consistir en esborrar-me tot rastre digital anterior a aquest blog de manera una mica paranoica) em vaig retrobar amb els blogs de viatges del 2001 a Granada i New York (anomenats triplogs, per favor) i em vaig veure enganxant absurdament coses d’aquestes per Manhattan.

It’s The Dumbest Thing I’ve Heard In My Life

Rubèn — Fri, 15 Feb 2008 17:56:27 +0000

Quatre-cents euros de devolució de la renta. Dentista per tothom. Escoles de català a Madrid. Transvasament de l’Ebre punt sí / Transvasament de l’Ebre punt no. Dos mil euros per nadó. AVE a cada estació de la L1 de metro. Un post genial, divertit i sorprenent cada matí al teu blog favorit. La Casa Azul a Eurovisión.
Patia per no veure ploure per Santa Eulàlia però van caure quatre gotes quan sortia de l’oficina, als voltants de les vuit de la tarda. Una pluja fina anomenada txirimiri en alguns llocs. Calabobos a altres.

The International Language Of Screaming

Rubèn — Thu, 14 Feb 2008 18:06:00 +0000

Veig el contracte d’integració del Rajoy i pujo l’aposta. Contracte d’importació de costums: per Sant Valentí, crec que les noies japoneses regalen xocolata als nois que els agraden i ells es mengen el xocolata davant d’elles (o amb elles) si corresponen.

Please, correct me if I’m wrong.

Meet Me At The Rally

Rubèn — Wed, 16 Jan 2008 11:34:28 +0000

Espero que, sigui qui sigui el proper ministre responsable de les finances d’aquest país germà anomenat Espanya, s’encarregui de regular les rebaixes, i no només pels comerços que les comencen abans de la data oficial i ho fan passar com a “promocions especials” (sóc un amant dels eufemismes).
El fuet Casa Tarradellas a Carrefour costa 1.55€. Si compres el pack de dos, 3.10€.
Crisis galopant, que diuen.

Cuore

Rubèn — Fri, 16 Nov 2007 19:31:29 +0000

Llegeixo a un diari gratuït que ciutats d’arreu del món (Madrid, Sant Francisco, altres) s’han posat en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona per a interessar-se pel Bicing, eufemisme que ve a dir que es volen copiar el servei de lloguer de bicicletes i oferir-lo pels seus carrers, tal i com, suposo, va fer la ciutat comtal amb Lyon o Paris no farà tants mesos. Ara resulta que, malgrat la nova normativa, encara tindrem una administració que motiva l’ús d’aquest transport esgotador i ara tan poc segur. Fa dues nits anava amb una Bicing on algú havia serrat un dels dos tubs del manillar. P’habernos matao. Però d’això no en té la culpa ni la nova normativa ni els romans.
Potser el proper butlletí de l’ajuntament durà un colorista desplegable a les pàgines centrals on es veurà, a l’esquerra, un ciclista passejant alegrement pel carrer del Comte Borrell sota una estrella gegant de color lila on es llegirà “Original!” i, a la pàgina dreta, una bici per una altra ciutat qualsevol sota una estrella en vermell on posa “Copia!”. I hi haurà qui només es fixarà com van vestits els ciclistes.