Veig el contracte d’integració del Rajoy i pujo l’aposta. Contracte d’importació de costums: per Sant Valentí, crec que les noies japoneses regalen xocolata als nois que els agraden i ells es mengen el xocolata davant d’elles (o amb elles) si corresponen.

Please, correct me if I’m wrong.

Espero que, sigui qui sigui el proper ministre responsable de les finances d’aquest país germà anomenat Espanya, s’encarregui de regular les rebaixes, i no només pels comerços que les comencen abans de la data oficial i ho fan passar com a “promocions especials” (sóc un amant dels eufemismes).
El fuet Casa Tarradellas a Carrefour costa 1.55€. Si compres el pack de dos, 3.10€.
Crisis galopant, que diuen.

Llegeixo a un diari gratuït que ciutats d’arreu del món (Madrid, Sant Francisco, altres) s’han posat en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona per a interessar-se pel Bicing, eufemisme que ve a dir que es volen copiar el servei de lloguer de bicicletes i oferir-lo pels seus carrers, tal i com, suposo, va fer la ciutat comtal amb Lyon o Paris no farà tants mesos. Ara resulta que, malgrat la nova normativa, encara tindrem una administració que motiva l’ús d’aquest transport esgotador i ara tan poc segur. Fa dues nits anava amb una Bicing on algú havia serrat un dels dos tubs del manillar. P’habernos matao. Però d’això no en té la culpa la nova normativa ni els romans.
Potser el proper butlletí de l’ajuntament durà un colorista desplegable a les pàgines centrals on es veurà, a l’esquerra, un ciclista passejant alegrement pel carrer del Comte Borrell sota una estrella gegant de color lila on es llegirà “Original!” i, a la pàgina dreta, una bici per una altra ciutat qualsevol sota una estrella en vermell on posa “Copia!”. I hi haurà qui només es fixarà com van vestits els ciclistes.

Totes les bodes són iguals? Vaig assistir fas uns anys a una boda semi-protestant, a la frontera entre Castella-Lleó i Extremadura, on el nuvi, equipat amb uniforme tradicional escocès de faldilla a quadres, es casava sota un pollastre de cap per avall. Per tant, suposo que la resposta a la pregunta és un no. Però diria que la resta de bodes utilitzen el mateix cd per fer ballar la gent després de l’àpat. Entre la boda d’aquest passat dissabte i la de finals de setembre, la diferència va ser que sonés Young Folks de Peter, Bjorn and John entre Shakira, Juanes i Paquito, El Chocolatero. I precisament avui, un diari gratuït duia un reportatge sobre aquesta cançó i la seva sobre-exposició quan el món indie ja la tenia coll avall. Irremeiablement, serà una de las aborrecidas. Al temps.

La boda de dissabte, a part de deixar-me sense veu, també va destapar Losing My Religion com un altre temazo d’aquests que els fans de R.E.M. no deuen escoltar sovint i mai deu estar entre les seves favorites.

Quan la conversa de sobretaula d’un dilluns gira entorn a Fernando Alonso, quelcom no va bé. Ja se sap: sents una cosa, llegeixes una altra, sumes un més un (que et dóna tres) i a mi, aquest tio, doncs no em cau bé. No hi puc fer res. I la discussió de si se l’ha d’animar o no per ser espanyol doncs és el boomerang dels qui diuen que el Barça és un club polititzat. Què són seleccions, els equips de Fórmula 1? Aleshores.
A mi, el tema que m’hauria agradat discutir és per què la cadena Cuatro està explotant tant el Young Folks de Peter, Bjorn and John, que me l’acabaran convertint en una de las aborrecidas (entiéndase Wonderwall, Creep o Buddy Holly). Que si descárgate el poli-supra-megatono, que si el colen a la publicitat de Supermodelo 2007, que si fa de música de fons de reportatges d’investigació… i resulta que ahir descobreixo que és la sintonia d’una sèrie de televisió espanyola de la mateixa cadena, de la qual no recordo el nom però té una capçalera molt xula.
No m’ho espatlleu, si us plau. Un altre cop no.