'Voldria pertànyer a una xarxa anti-social'.

The Great Escape

Els dies passen i segueixen insistint en tenir vint-i-quatre hores i nosaltres cada cop més coses a fer. Treballem a jornada completa, de vegades jornades maratonianes (a sobre em diuen que perquè no surto a córrer… ves tu a córrer!*), i ens posem activitats extres com si aquí no passes res quan el que volem realment es poder aturar-nos una mica i dedicar el poc temps que disposem en gaudir amb l’Emma de la primavera i les flors i el cel blau i totes aquestes merdes que hem aprés als telefilms de migdiada.
Algú ens va dir que quan un és pare (ojo que ara em poso en plan pare expert, amb una experiència de dinou mesos a les meves esquenes… espera, dinou? disset… no, dinou… això de comptar en mesos és un calvari) la parella pateix un distanciament. Altres és han dit que, un cop han estat pares, discuteixen més que mai. Doncs el nostre balanç és que la vida sigue igual i ni discutim més (jo diria que fins i tot menys però és que jo no discuteixo i per això em mantinc tan jove i si no será por eso pues no será) i ni ens hem distanciat ni res d’això. El secret està, amics lectors que heu vingut aquí a ésser alliçonats, en que cadascú tingui el seu espai. Que la Sílvia pugui fer gires mundials pels museus més importants del planeta amb l’Albert fent de Dúo Sacapuntas de la Poesía Catalana™ sense remordiments i que jo també tingui els meus moments de pau sense que això impacti en el temps de qualitat que passem junts els dos i/o els tres.

Per exemple, ahir dilluns i festiu, la Sílvia va marxar amb l’Emma de visita familiar deixant-me la casa per mi tot sol. Tota una tarda per llegir tranquil·lament a la butaca de llegir tranquil·lament, al costat d’una finestra amb vistes, només amb una condició: surt a comprar xoriço per fer unes llenties (sic).
Com a pare compromès amb la bona alimentació de la nostra família, no vaig posar cap impediment al tracte i vam sortir de casa tots plegats. Elles van marxar pel seu camí mentre jo vaig anar a comprar xoriço. Quan vaig tornar a casa a gaudir de l’estona de lectura tranquil·la a la butaca de lectures tranquil·les, vaig trobar-me amb que les claus de la Sílvia s’havien quedat posades al pany de la porta per dins.
El primer que hom pensaria és que ja no podia entrar a casa a gaudir d’una estona de lectura tranquil·la a la butaca de lectures tranquil·les. Però mentres esperava al manyac i passaven mitja hora, una hora, hora i mitja, vaig adonar-me d’aquest regal que m’havia fet la vida. Vols espai? Aquí tens Barcelona sencera per tu, en una tarda de sol, núvols i pluja. Un regal gens enverinat, malgrat el que podeu pensar, no tragueu conclusions precipitades. Si no fos perquè vaig estar passejant amb un xoriço a la mà i res més perquè, és clar, a la pregunta de “le pongo bolsa son cinco céntimos?” jo sempre responc “no cal, visc aquí mateix”, hagués estat una tarda per recordar.

* córrer, maratons, ho pilleu?

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

No Reason To Talk About The Books I Read But Still I Do

Ahir (a la més recent alabatrada organitzada per LaBreu on es presentaren els últims poemaris de colors de l’editorial i on, no intencionadament, vaig arribar tard degut a un acte de responsabilitat familiar on vam decidir que, com a mínim, un dels dos pares de l’Emma l’havia de posar a dormir, cosa que té els seus avantatges ja que arribant tard no has de saludar a ningú*) en Jaume Miró va introduir el nou poemari Pianos i Túnels on va demostrar entendre la poesia de la Silvie molt millor que molts dels seus lectors més propers. I ho va demostrar sense dur ulleres de pasta, aquell component estètic trendy que es va convertir ràpidament en remei per a més d’un lleig. Per a més d’un dels que vam reconèixer no consumir-la habitualment, la poesia sembla que està allà, accessible, si un vol.
La resta del que pugui comentar sobre el que es va dir i la lectura de la Silvie entra en el terreny de l’embafament i l’estomagància.

Les presentacions de LaBreu no són breus** i, en un Horiginal sense cadires lliures ni fum, corre el rumor de que es va demanar brevetat als autors però que algú va oblidar demanar brevetat als presentadors i ponents, possiblement en una calculada estratègia per a vendre més llibres que ja se sap que avui dia tothom va amb els seus iPhones, et graven els poemes i els pengen a Youtube abans de que en Toni Gol hagi acabat la seva ponència.***

* noteu com m’esforço i forço cada dia per aconseguir parèntesis més llargs
** joc de paraules realment emocionant
*** les frases llargues també bé

Hi ha 1 comentari. Veure els detalls del post.

Illusions In G Major

No tinc constància d’haver-me importat mai la realitat com a concepte abstracte. No em sap greu reconèixer que tampoc tinc cap interès en saber com percebeu vosaltres la realitat. Si la meva realitat i la dels demés són aproximades o diferents dóna per a tertúlia als postres però no per a tancar-me tres dies a les fosques en dejunes mirant fixament una paret color cru preguntant-me si tothom percep de la mateixa manera la realitat i si els que no ho fan són incapaços mentals o il·luminats més enllà de les fronteres del seny. Sóc de reflexions molt més superficials. Però sí que m’he estat preguntant què percep l’Emma com a realitat i com a ficció.

Si un nen és capaç de diferenciar el que és tangible del que consumeix visualment segur que és un tema analitzat per múltiples saberuts i experts en la matèria. No cal gaire intuïció per a notar que, des del moment que l’Emma va començar a consumir continguts animats, va ser capaç d’entendre que el món que observa a un capítol de la Peppa Pig no és la realitat que la envolta. A casa no té ni aquests colors ni aquest 2D (ni muddy puddles)*. Però sí té prou capacitat d’abstracció per a extrapolar la granota o la papallona en 2D al seu equivalent real.

La situació és que, últimament, ha evolucionat l’obsessió de l’Emma pel ballet Peter And The Wolf de Prokofiev (segons l’Emma: “El Nen Balla amb l’Ocell”) a veure infinites vegades The Wizard Of Oz (la versió de Victor Fleming amb Judy Garland titolada, segons l’Emma, “La Nena Canta”)**. Una Dorothy en filtre Instagram sèpia maleeix la seva miserable vida fins que el contrast Lomo puja al màxim quan aterra in the county of the land of Oz. Com percep això l’Emma? L’estem empenyent al buit per un abisme escapista sense fons? A no voler viure en una realitat color gris torrat? A dur sempre dues cues horribles***?

Mary Poppins crec que no fa més que complicar la situació amb personatges reals entrant en un món de dibuixos animats. Si no fos tot prou complexe, tenim a més a més tots aquests personatges que de sobte comencen a cantar i ballar i on tothom es sap la coreografia per ciència infusa.
No puc més que imaginar l’Emma sortint de casa cada matí esperant que els carrers de l’eixample es converteixin en un flash mob en qualsevol moment. No sé com evitar que tot això acabi per ella en la decepció més absoluta. Suposo que he de confiar, més que en tots els saberuts i experts de torn, en el cervell humà i la raó.

Tampoc és que els seus pares siguin paradigmes de la cerca de les veritats més absolutes del sentit de la vida. Aquí el seu pare, qui us parla des d’un petit escenari amb un faristol digital, encara prefereix perdre’s en un bon còmic clàssic Marvel a enfrontar-se amb l’actualitat del 324. Per tant, ni sentits ni direccions de la vida.

I, mentre divago en un monòleg interior cada nit observant l’Emma gaudir dels moviments de l’home de llauna, penso que per ella serà per sempre un referent aquest ésser suposadament sense cor com per mi ho va ser que fins i tot un androide pogués plorar.

* encara no entenc com no hi ha una banda indie que es digui The Muddy Puddles (oh wait)
** podríem parlar un dia de la terrible traducció d’aquesta pel·lícula?
*** kikis

Hi ha 1 comentari. Veure els detalls del post.

The Father Who Must Be Killed

Jo no cantava mai en públic. Correcció: jo no cantava mai en públic excepte quan els decibels de la música estaven tan per sobre de la potència de la meva veu que feia impossible sentir-me a mi mateix. Però he acabat perdent la vergonya i els complexos.
Aquest matí, de camí a l’escola bressol, anava cantant-li a l’Emma “John Brown Era Un Petit Indie”*. Tot esperant que el semàfor es posés en verd, recorrent al torrent de veu que m’ha donat Déu-Nostre-Senyor, li bramava a l’Emma, ulls tancats, boca ben oberta, els versos mentre ella feia els gestos adequats amb els dits per a seguir la lletra (“un, dos, tres petits indies”) per a sorpresa i èxtasi dels motoristes aturats al ralentí a la línia blanca, que ens observaven des dels seus visors.
Però no he deixat pas enrere les fases més creatives que van caracteritzar els primers mesos de la vida de la meva filla i últimament he composat algunes noves cançons. Té bastant èxit el nou tema de l’hora del bany, perquè el “Peix Globus” és un hit del que m’he cansat, com uns Radiohead que ja no toquen “Creep” o uns Oasis avorrits del “Wonderwall”. Per tant, aquí van un parell de noves composicions (malauradament, només en text i sense melodia):

  • Pop: l’Emma té des de que va nàixer una sèrie d’animals aquàtics de goma amb els que es banya i poc a poc ha anant aprenent els seus noms. I el seu favorit és el pop. Per tant, el títol fa referència al cefalòpode i no a l’estil artístic. La lletra faria una cosa així com:

    Pop. Pop pop poooop.
    Semblo un calamar.
    Pop. Pop pop poooop.
    Tinc vuit tentacles.
    Pop. Pop pop poooop.
    Visc dins la mar…
    Pop. Pop pop poooop.
    …i se’m pot menjar.

    Es canta fent dansar el petit pop roig de goma… o mentre li rento el cap. Depèn. Amb una melodia similar a “L’Esquirol, Plim, Plim, Plim, Plim”.

  • Els Cosins: l’Emma menja prou bé però de vegades s’encanta i recórrer a allò de “una cullerada per la mama, una pel papa…” més o menys funciona per a que no estigui tan abstreta. Però només funciona si les cullerades es fan en honor als cosins. I com fer l’avió i dedicar palades de crema de verdura s’acaba fent avorrit, les últimes nits hem cantat quelcom així:

    El Pau, babau, té cara de gripau.
    La Nina, patina, i no contamina.
    El Blai, és guay, però fa molt guirigall.

    El Marc només vol anar a jugar al parc.
    El Roger, molt bé, és un bon porter.
    La Berta sempre es deixa la porta oberta.

    [en aquesta, la veritat és que improviso una mica la melodia perquè me n'oblido]

I, abans de que dispareu el bounce rate d’aquest site, no m’agradaria que marxéssiu sense notar lo complexes i treballades que estan algunes rimes.

No, no estan a Spotify.

* al meu cap li canto “John Brown Era Un Petit Indie“, no és cap error

Creative Commons: Reconeixement Creative Commons: No Comercial Reconeixement – NoComercial (cc-by-nc): es permet la generació d’obres derivades d’aquestes cançons sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials.

Hi ha 5 comentaris. Veure els detalls del post.

Lo Insinuabas En Tu Voz Bebiendo Helio

Si m’haguéssiu preguntat fa dos anys, hagués respost que no, que si per mi fos, no li hagués explicat aquesta faula dels Reis Mags a un fill. M’hagués negat a ser partícip d’una ficció, la d’uns monarques de països remots que violen el sagrament del domicili particular amb nocturnitat per a deixar uns regals a canvi d’unes mandarines i aigua (per no parlar del senyor aquell gras, probablement alcohòlic, que ve del nord amb intencions similars o allò del tros de tronc que baixa del bosc a cagar cada any), on el nen queda com al marge de tot el que succeeix fins que arriba la gran decepció.
És possible que pensés així preveient el dia en el que hagués de enfrontar-me als ulls d’un nen que ha descobert tal fal·làcia, ja sigui per terceres persones, ja sigui per un escorcoll rutinari dels armaris o perquè els nens no són idiotes i són capaços de desencriptar els missatges codificats de les converses en clau que mantenim pares, avis i oncles pensant que “són massa petits i no se n’adonen de res”. Pensar en un nen que fa temps que ha descobert aquest teatre de nadal i és fa el suec per por a no rebre més regals és una cosa que em regirava l’estomac i una mica els budells també.
Us hagués dit que per la ficció ja estan els còmics, les pel·lícules, els llibres i els videojocs. Per a què complicar més les coses.
Però arriba el dia en el que tens una filla conscient del que passa al seu voltant. Que té amics i cosins i unes circumstàncies. I entre que et deixes endur per l’atmosfera i els fils musicals amb nadales, magnifiques la il·lusió de les coses i que, afronte-m’ho, tens uns valors i unes conviccions molt de pa sucat amb oli, on la paternitat està molt clara quan un no té fills i després un s’acaba menjant les seves paraules poc fetes i mig crues, acabes entrant en la roda que passa a ser la bola de neu de cada família per nadal.
A posteriori, l’Emma ha gaudit prou dels regals que li han dut. Ha gaudit més de la xocolata a la que ha tingut accès però encara més de totes les vegades que s’ha vist reunida amb els seus tiets i els seus cosinets. I, malgrat estic bastant segur de que no ha entès bé això de que els reis a qui va dir adéu pel carrer són els mateixos que van deixar el menjador de casa ple de regals, crec que va entendre perfectament el procés en cadena de cançó-violència física-excrement-regal del Tió de Nadal. Per tant, al final, bé. I suposo que, si ho mirem des del prisma més pragmàtic, és més senzill que anar a contracorrent (sóc conscient de com sona això però anar de hispter anti-natura, alternatiu i outsider en cadascun dels aspectes de la vida tampoc em sembla un argument sòlid ni lògic i tampoc és un debat que em vingui de gust ara mateix).
És tota aquesta il·lusió seva el que ha compensat el brunzit agut que he estat sentint tot aquest nadal a la orella dreta, la més conservadora.

Però no us enganyaré. Segueixo terroritzat pel dia en el que l’Emma ens miri diferent.

Hi ha 4 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors