La Reich i jo compartíem la malaltissa mania (que sovint acabava en discussió) de mirar els mapes del metro fixament per comptar quantes parades hi havia entre l’origen i la nostra destinació. Maximitzant el rendiment del temps. El càlcul era un minut i quaranta segons per estació més un extra per transbord. El passadís interminable de Passeig de Gràcia entre la L3 i la L2 / L4 tenia un extra de deu (vaig ser practicant del D&D fa un grapat d’anys). La discussió sovint venia sortint a la superfície i decidint quin trajecte fer a peu.
Amb el temps, he acabat sent conscient del temps que he dedicat en viatjar en transport públic pel número de cançons que he escoltat a l’iPod, fent servir una mitjana de quatre minuts per tema per aquest càlcul informal.

Quan sigui president, prohibiré el pa integral.
Emili Romera.

La primera secció de caixes pesades acabaran en un soterrani fins que trobem uns prestatges millors on posar el seu contingut. La segona secció de caixes lleugeres aniran a la meva habitació d’adolescència. La resta? La resta de coses seran abandonades. Algunes ja tenen un nou propietari. D’altres, em plantejo aprofitar els recorreguts urbans per a buscar-los noves cases aleatòries. Més o menys com jo ara.

Com la meva àvia marxava ben d’hora pel matí a treballar a casa d’una senyora, m’aixecava per veure’m tot sol a casa i trobar-me sempre la mateixa taula parada: llet amb Colacao i un Donut de xocolata en un platet al costat, tot sobre el mantell de plàstic a quadres. El pot de sucre antic, de metall color salmó, estava sempre descobert. Ella deixava la tapa sobre el got de llet i així, quan m’aixecava, la llet encara estava temperada. El meu avi havia marxat encara més d’hora, quan ni tan sols havia sortit el sol, a treballar als camps de roses del maresme. El sentia remenar al lavabo i, entre somnis, em preguntava com era possible que no tingués son. Al mig dia la meva àvia ja havia tornat per a que l’acompanyés a fer la compra. Just quan els plats del dinar arribaven a la taula, pel balcó podia veure tornar el meu avi, sota el sol i amb pas despreocupat. La camisa oberta, el barret de palla i una planta a la boca, com si res anés amb ell.

Ni aquell camí de sorra ni aquell balcó ni tan sols ell existeixen ja però, uns quants lustres després, encara els Donuts de xocolata transpiren aquells matins solitaris.

Encetar el diari per l’última pàgina és el primer pas per començar bé el dia. Primer els temes més banals i intranscendents i anar assumint poc a poc les males notícies que es van acumulant a les últimes pàgines que són les primeres.
Com sortir de la ciutat aquest cap de setmana. Una teràpia.

Em trobo per tot arreu post-its amb el meu número de mòbil apuntat. Amb dues ratlles a sota, remarcant. Sempre és la meva lletra. No pateixo cap Alzheimer matiner ni una amnèsia puntual (només una petita dislèxia urbana). És que, sempre que el dono per telèfon, l’apunto progressivament el vaig dient en veu alta, al costat de totes aquestes formes cubistes inconscients que queden als marges de les pàgines durant qualsevol conversa telefònica.
Ahir vaig respondre al telèfon amb un “Qué!?” de mala hòstia en comptes del meu típic “Sí?”. Ni tan sols un tradicional “Digui” quan hauria de ser un “Si?” condicional de “Si cuelgas ahora y me envías un mail, aun tienes una posibilidad”. Després de quatre trucades consecutives havia arribat al meu límit. Aquest aparell és el pitjor invent de la història (period). Jo mai vaig ser dels que arribaven a casa i preguntava si m’havia trucat algú. Mai em va importar. Diria que mai em va trucar gaire gent, tampoc.