S’ha fet de dia pels petits espais que deixa la persiana. Bueno, de dia… A un dia rúfol com el d’avui no sé si se li en pot dir dia. El lector de feeds marcava uns seixanta nous documents sense llegir amb la seva boleta vermella però, des del nostre balcó, m’he estat un temps observant la façana del davant de casa. Abans d’espiar les vostres vides, va bé una mica de vouyerisme hiper realista 1.0. Més anònim. Analògic.
Tothom treballava així que us he llegit al tren, camí de la feina.

Un altre dia miro avall.

Abans de la mudança de dijous passat, tenia les meves pertinències escampades a tres o quatre residències. Vivint de prestat. Avui m’he posat un polo negre que va sortir d’una rentadora aliena. El suavitzant que es va utilitzar fa una intensa olor similar a la colònia Nenuco o S3. Una mica olor d’infantesa, una mica el perfum de la portera.
És tan intens que crec que començo a sentir-ne el gust a la gola.

No recordo a ma mare fent servir aquest suavitzant mai abans.

La meva afició pel còmic (de super-herois i altres) suposo que es va cimentar quan vivia amb els meus avis. El meu oncle encara era un post-adolescent que vivia amb els seus pares però mai parava per casa.
Els diumenges a la tarda, després de dinar, els adults es quedaven fent la tertúlia de sobretaula i jo m’amagava al seu dormitori on tenia accés als seus còmics de super-herois (especialment Conan, Iron Man i Thor) i altres publicacions com Cimoc o unes intel.ligibles fotonovel.les. Llegia aquelles aventures coloristes de super-herois i històries de descobridors de tombes, on mòmies en blanc i negre perseguien jovenetes gairebé nues, rodejat de pòsters amb algun pit a l’aire mentre sentia els partits de futbol de fons. La bombeta que penjava del sostre era vermella així que l’ambient era molt més sòrdid del que es pot imaginar.

Durant el sopar de nadal de l’any passat, el meu tiet (que ja està en uns quaranta molts) va dir que ell no hi pensava mai en la mort. Sempre s’havia imaginat vivint per sempre, com Thor. Aquest cap de setmana me n’he adonat que el Carrusel Deportivo no ha canviat gens. Fa anys vaig obrir aquest blog amb la intenció de parlar del present i no del passat.

Els pianos són com molts ordinadors. Negres, brillants, amb teclat. Si no tecleges la combinació adequada, com si d’una contrasenya es tractés, no apareix el contingut que busques. Per rebatre aquesta estupidesa, només cal veure flotar un piano sobre els carrers de Barcelona. Els únics ordinadors que fan això són els que surten per les finestres dels usuaris després de penjar-se per cinquena vegada consecutiva. Duen una trajectòria directament inversa.

I afortunadament, vam esquivar el drama complet en fer totes aquestes peripècies vint-i-quatre hores abans d’una pluja furiosa.

Diu aquí que una astronauta
es va posar uns bolquers
i va conduir divuit hores
per matar al seu xicot.
I a la meva habitació em pregunto
si vas llegir tu també aquella història
i si estarem tenint la mateixa conversa imaginària.
Ben Folds.

Dormir al terra d’un pis buit té quelcom de romàntic. I de solitari. Com la trista bombeta que penja del sostre amb un cable gris i brut. Sense làmpada ni res. Despullada i sola. Centrem-nos en el romanticisme. En aquella emoció d’anar a comprar un cd que fa mesos que es troba gratis a internet però que has esperat al dia que es posa oficialment a la venda per arribar a casa, treure-li el plàstic i (mitja hora després) començar-lo a escoltar mentre llegeixes el petit llibret de notes. Hi ha qui va de cool trendy amb ulleres setanteres i pantalons de tweed. Jo sóc de sensacions retro.

Romanticisme 1.0 pels nous àlbums de Ben Folds i Oasis. I ara marxo a fer una boleta per cada parell de mitjons, que és molt tard.