Un dels desitjos que més temps feia que anhelava que es fes realitat s’ha complert per fi avui. Gràcies a uns cupons regalats i a una quantitat moderada de diners, aquest matí m’he fet amb la meva primera bicicleta plegable (la qual, per uns moments, no he sabut tornar a desplegar) cortesia del glamourós centre comercial Carrefour i del diari La Vanguardia (i per aquesta publicitat s’accepten regals, donacions, etc.). Com que s’entregava en una caixa enorme, he demanat si la podia obrir, treure-la de la caixa i anar-me’n en ella, el que popularment es coneix com a me lo llevo puesto. De fet, m’han dit que els tècnics acostumen a muntar-la el primer cop per fer certs ajustaments però avui no n’hi havia cap a la botiga així que ens l’hem apanyat entre un servidor i l’encarregat de la planta que m’ha atés (el jefecillo dels tècnics).
I així em passat una estona. Muntant una bicicleta desplegable que ve desmuntada de fàbrica (a priori, desplegable i desmuntable pot semblar el mateix però no ho és).
Quan hem valorat que la bicicleta estava preparada per navegar pels carrers de la ciutat comtal, el bon home del Carrefour m’ha dit: “abans de marxar, prova-la”. M’he quedat una mica tallat, especialment pel parell de clients que esperaven a que acabés d’atendre’m a mi per recollir les seves bicicletes però ha insistit: “si l’hagués muntat un dels tècnics et diria ves, però com no, més val que la provis”.
I allà estava jo, com si es tractés d’una escena inèdita de Big, deixant enrere passadissos de roba barata, recanvis d’oli de cotxe i material de jardineria, complint el somni del que parlava al principi. Anar en bicicleta a munt i avall pels amplis passadissos de la planta superior del Carrefour sense que ningú em pogués dir res. Completament habilitat i autoritzat. Esquivant dependentes, marujes amb nens i palets plens de caixes. Havia somiat amb aquell moment des de que tenia set anys i no em deixaven conduir el carrito a monedes perquè ho feia de manera massa temerària. Ah, si ma mare m’hagués vist.

M’agrada pensar que com aquesta situació ha coincidit amb el pas del Tour de França per Barcelona*, els tècnics i reparadors de bicicletes del Carrefour estaven tots a la Gran Via, veient el pelotón passar. Sóc un romàntic.

* es veu que també passa per frança

Dios mio, que es ese punto brillante que veo allí?
Es el poco talento que le quedaba a Courtney Love que se aleja, se aleja, se aleja, se fue.
Michael Moore.

Si la vida fos com un anunci de compreses, no et quedaria una sensació de buit quan fas un sprint per arribar al tram i comences a pitjar un botó que ja veus que no fa llum i, aleshores, suaument, el tram comença a moure’s, deixant-te aquí tirat i allà tirat. No hi hauria lloc pel mal humor, la irritabilitat o els plors. Simplement somriuríem com si no passes res, com si tot fos part una innocent entremaliadura còsmica. No és una confabulació de les forces supremes de l’univers per a que arribem tard allà on anem. Ens reconfortaríem mirant al nostre voltant, on dotzenes de persones vestides amb colors llampants farien una coreografia amb paraigües vermells i no ens desfogaríem pas a cops de peu amb la màquina expenedora de bitllets.

Recordem: perdre el transport públic ens atorga el regal del temps. Tonto el que no lea.

Fa molts mesos que, cada cop que passo per l’estació de Liceu, sento un impuls desesperat per arribar a casa i desfer-me d’aquest blog abans de que sembli que està patrocinat (o patrocinant, que sembla el mateix però no ho és) una estació de metro, l’Ajuntament o els transports Metropolitans de Barcelona, malgrat sigui un tòpic recurrent.

Però, com ja va passar i tornarà a passar, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

He pensat que quan no sé què escriure, podria fer un post a partir de petits trossos d’altres posts i… ah, no. Un moment. Això ja ho ha fet el publicista de Zas* amb Coldplay i seria copiar (encara que hi ha qui li diu influències).

Prou procrastinació, publicistes del món, i apreneu a fer servir GarageBand en quatre o cinc lliçons fàcils.

* i després encara hi haurà qui digui que aquí no es parla de vertaders productes de neteja.

Nota de l’autor: Aquest post, malgrat ser ficció, està basat en una història real i pot contenir spoilers.

Benvinguts siguin als carrers de Barcelona els autobusos amb complexe de galeta de la fortuna, més coneguts com “Els Autobusos Que Diuen Les Veritats Ocultes”. Per a continuar explotant aquesta obra d’educació social, les següents dues línies que duran missatges, especialment dedicats a la quitxalla, seran la 18 i la 93, amb els següents missatges respectivament:

“Probablemente El Ratoncito Pérez no existe. Deja de buscar bajo la almohada y lávate más los dientes” i
“Los Reyes Magos son los padres. Deja de estudiar tanto y juega más a la Play”.

Imatges extretes de El País.