Otro desengaño más y me voy a lanzar al New Age

Recordeu aquella sensació de quan el vostre pare arribava a casa de treballar al final del dia i ja es podia sopar? Jo tampoc. Però l’Emma sí. Des de que està de vacances, passant els dies amb la seva mare (també de vacances), quan entro per la porta l’Emma sap que la festa s’ha acabat. Com un gos de Pávlov. Sap que el papa arriba per a jugar cinc minuts i passar a tasques administratives com banyar, sopar i anar a dormir. El seu propi horari així ho marca. Per tant, ella ha decidit enviar el papa a cagar cada cop que entra per la porta amb uns carinyosos “no, papa no!” mentre corre en cercles i uns estimulants “pacallà”* aixecant el dit, en un intent racional d’allargar l’esbarjo.
Com sóc un tipus pacient, faig un treball de minuts d’anar-me-la guanyant, pam a pam, fins que assumeix que ha de recollir les joguines i plegar veles, s’ha de capbussar a la banyera, ha de sopar i cap al llit.
No em malinterpreteu. No ploro per les cantonades perquè la meva filla deixi de menjar cupcakes amb el seu vestit de flors fines i blanques nuclear i surti disparada per la porta de casa per abraçar al seu pare que acaba d’aparcar el cotxe davant del jardí de casa amb un somriure perlat. Perquè a) no tenim jardí. I perquè b) això només passa als anuncis de detergent. Però no es pot negar que la necessitat de ser rebut amb una actitud d’amor incondicional pare-filla pot ser una necessitat bàsica i rudimentària, potser fins i tot mamífera, però és de les poques que encara no ha sofert retallades. Oh wait.

Otro desengaño más y me voy a lanzar al New Age

Foto de Sílvie Rothkovic.

Una problemàtica petita que vosaltres, pares amb feines lliberals, potser no teniu però que, d’alguna manera, els pares que treballem a oficines i gaudim de l’aire condicionat en ple agost de merda havíem de pagar.

* pacallà = cap allà

Those Other Girls Are Just Postmix Lemonade

Hi ha un microcosmos a l’abast de tothom, observable sense grans telescopis ni augments, i són les partícules de pols que floten travessant els rajos del sol. Que aquest estiu ens estigui privant d’aquesta imatge cada matí per mi no és un problema. Sé que molts estaran pensant que l’altre cosmos, el gran, el del la pols intergalàctica, s’ha conjurat i els núvols estan posats allà dalt només per fotre i esguerrar-los les vacances (s’univers és una conxorxa*) però personalment agraeixo sortir cada matí amb aire fresc.
Fa uns dies, observant els anuncis de pel·lícules a cada parada de bus des del meu seient solitari de la línia 63, recordava totes aquelles noies que fa una dècada omplien els carrers de Barcelona com infinits clons d’Amélie, com extretes d’una parodia local de Being John Malkovich.
Davant aquella estampa, només vaig poder pensar què se n’haurà fet d’elles. Si encara estan fascinades per allò de gaudir cada dia dels petits plaers quotidians o si, ara sí, com un bon cop de porta a la cara, maleeixen el clima.

* en venda com a títol de novela

Complimentary Champagne

Hi ha qui surt a córrer per estar en forma, hi ha qui surt per perdre els quilos de més i hi ha qui busca uns minuts d’introspecció. És el moment de gaudir de la ciutat a una velocitat uniforma i accelerada, aïllat en la música, en el moviment i en els esbufecs.
Fa unes quantes nits, corrent per la Gran Via de Barcelona, em va fer la impressió de que un tipus tenia intenció d’aturar-me mentre es tocava el canell. S’ho va repensar unes dècimes de segons abans de que ens miréssim als ulls i ens creuéssim però vaig pensar que, si el meu instint no m’havia enganyat, s’ha de tenir valor per voler aturar a un paio que va corrents pel carrer per demanar-li l’hora. És quan vaig pensar que potser van ser els esbufecs tuberculosos de qui ja no pot més el que va fer que canvies d’idea i es fes enrere.
Perquè si m’hagués preguntat l’hora, estic segur que hagués trigat com uns vint segons en recuperar l’alè i poder articular alguna paraula. I ell s’hagués sentit com quan vols veure un vídeo online i et salta la publicitat. Allò que esperes impacient total per res.

Estava pensant que no seria mala idea patrocinar les converses i el dia a dia.

A Lady Of A Certain Age

Al matí següent, sovint no recordo el que he llegit al llit la nit anterior. Deu ser l’edat. I per la memòria no hi a cremes miraculoses. Les que es posen les noies que surten als anuncis de TV, que es posen crema depilatòria allà on no tenen pèl. Que es posen cremes reductores on no s’aprecia cel·lulitis ni estries. Les que mengen productes baixos en calories sense aparentar un excés de pes. Totes aquestes són cremes redundants. L’altre sí que es un producte de primera necessitat (4%).

Primera idea per un projecte web: Bookzzz©
Usuaris que escriuen breument* una petita sinopsi del que llegeixen just abans d’anar a dormir. Nomes aquell pedaç concret. Posteriorment, llegint el timeline públic general, hauria de semblar un capítol normal de Lost.

* qui diu breument diu cent-quaranta caràcters

Que No Te Amargue La Vida Un Yonqui

Un dels desitjos que més temps feia que anhelava que es fes realitat s’ha complert per fi avui. Gràcies a uns cupons regalats i a una quantitat moderada de diners, aquest matí m’he fet amb la meva primera bicicleta plegable (la qual, per uns moments, no he sabut tornar a desplegar) cortesia del glamourós centre comercial Carrefour i del diari La Vanguardia (i per aquesta publicitat s’accepten regals, donacions, etc.). Com que s’entregava en una caixa enorme, he demanat si la podia obrir, treure-la de la caixa i anar-me’n en ella, el que popularment es coneix com a me lo llevo puesto. De fet, m’han dit que els tècnics acostumen a muntar-la el primer cop per fer certs ajustaments però avui no n’hi havia cap a la botiga així que ens l’hem apanyat entre un servidor i l’encarregat de la planta que m’ha atés (el jefecillo dels tècnics).
I així em passat una estona. Muntant una bicicleta desplegable que ve desmuntada de fàbrica (a priori, desplegable i desmuntable pot semblar el mateix però no ho és).
Quan hem valorat que la bicicleta estava preparada per navegar pels carrers de la ciutat comtal, el bon home del Carrefour m’ha dit: “abans de marxar, prova-la”. M’he quedat una mica tallat, especialment pel parell de clients que esperaven a que acabés d’atendre’m a mi per recollir les seves bicicletes però ha insistit: “si l’hagués muntat un dels tècnics et diria ves, però com no, més val que la provis”.
I allà estava jo, com si es tractés d’una escena inèdita de Big, deixant enrere passadissos de roba barata, recanvis d’oli de cotxe i material de jardineria, complint el somni del que parlava al principi. Anar en bicicleta a munt i avall pels amplis passadissos de la planta superior del Carrefour sense que ningú em pogués dir res. Completament habilitat i autoritzat. Esquivant dependentes, marujes amb nens i palets plens de caixes. Havia somiat amb aquell moment des de que tenia set anys i no em deixaven conduir el carrito a monedes perquè ho feia de manera massa temerària. Ah, si ma mare m’hagués vist.

M’agrada pensar que com aquesta situació ha coincidit amb el pas del Tour de França per Barcelona*, els tècnics i reparadors de bicicletes del Carrefour estaven tots a la Gran Via, veient el pelotón passar. Sóc un romàntic.

* es veu que també passa per frança