Mi Aerodeslizador Está Lleno De Anguilas

Dios mio, que es ese punto brillante que veo allí?
Es el poco talento que le quedaba a Courtney Love que se aleja, se aleja, se aleja, se fue.

Michael Moore.

Si la vida fos com un anunci de compreses, no et quedaria una sensació de buit quan fas un sprint per arribar al tram i comences a pitjar un botó que ja veus que no fa llum i, aleshores, suaument, el tram comença a moure’s, deixant-te aquí tirat i allà tirat. No hi hauria lloc pel mal humor, la irritabilitat o els plors. Simplement somriuríem com si no passes res, com si tot fos part una innocent entremaliadura còsmica. No és una confabulació de les forces supremes de l’univers per a que arribem tard allà on anem. Ens reconfortaríem mirant al nostre voltant, on dotzenes de persones vestides amb colors llampants farien una coreografia amb paraigües vermells i no ens desfogaríem pas a cops de peu amb la màquina expenedora de bitllets.

Recordem: perdre el transport públic ens atorga el regal del temps. Tonto el que no lea.

Can’t Get Back To The Baseline

Fa molts mesos que, cada cop que passo per l’estació de Liceu, sento un impuls desesperat per arribar a casa i desfer-me d’aquest blog abans de que sembli que està patrocinat (o patrocinant, que sembla el mateix però no ho és) una estació de metro, l’Ajuntament o els transports Metropolitans de Barcelona, malgrat sigui un tòpic recurrent.

Però, com ja va passar i tornarà a passar, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

I’m Not Tired, I Just Sleep

He pensat que quan no sé què escriure, podria fer un post a partir de petits trossos d’altres posts i… ah, no. Un moment. Això ja ho ha fet el publicista de Zas* amb Coldplay i seria copiar (encara que hi ha qui li diu influències).

Prou procrastinació, publicistes del món, i apreneu a fer servir GarageBand en quatre o cinc lliçons fàcils.

* i després encara hi haurà qui digui que aquí no es parla de vertaders productes de neteja.

Jesus Came From Outta Space

Nota de l’autor: Aquest post, malgrat ser ficció, està basat en una història real i pot contenir spoilers.

Benvinguts siguin als carrers de Barcelona els autobusos amb complexe de galeta de la fortuna, més coneguts com “Els Autobusos Que Diuen Les Veritats Ocultes”. Per a continuar explotant aquesta obra d’educació social, les següents dues línies que duran missatges, especialment dedicats a la quitxalla, seran la 18 i la 93, amb els següents missatges respectivament:

“Probablemente El Ratoncito Pérez no existe. Deja de buscar bajo la almohada y lávate más los dientes” i
“Los Reyes Magos son los padres. Deja de estudiar tanto y juega más a la Play”.

Imatges extretes de El País.

Are we human or are we dancer?

Observava l’anciana per l’espai que queda entre dos seients del tren fullejar el nou catàleg de joguines de nom de gran superfície aquí i pensava que algú hauria de prepara-ne un per adults, amb la seva roba trendy, els seus iPhones i iPods, els seus cd’s, dvd’s i videojocs, mobles per la llar d’allò més cool, els llibres de moda, un parell d’obres expressionistes abstractes coloristes per decorar les parets dels menjadors, bitllets low-cost a capitals nòrdiques… El que ve a ser aquell catàleg-revista que hi ha a la butxaca del davant dels seients d’avió però a les bústies de casa.

M’avançaré als retractors del coolisme en concret, el trendisme en general i del modernos way of life en general fent notar que aquestes revistes a l’avió es poden trobar juntament amb la bossa de vòmit.