Et recordem que en les condicions d’ús del servei Bicing s’especifica que l’usuari és responsable de la bicicleta des del moment en què la retira d’una estació, fins que l’ancora correctament a la mateixa o a una altra estació.
Els passos a seguir per tal de retornar la bicicleta correctament són:

- Identifica un ancoratge lliure i assegura’t que el llum verd està encès.
- Introdueix les dues boles de subjecció situades al manillar dins els ancoratges.
- Espera fins que el llum verd deixi de fer pampallugues i aparegui un llum vermell fix.
- Comprova que la bicicleta ha quedat ben fixada.
- En cas que la llum es quedi en color verd-vermell intermitent, posa’t en contacte amb nosaltres al telèfon 902 31 55 31.

O sigui, que si el servei no funciona correctament, fes una trucada a un 902 amb el seu cost corresponent. Com ha de ser. Com són els telèfons d’assistència de les companyies telefòniques (tiene el router encendido?). Com són els talls publicitaris de deu minuts a la televisió pública, repetint un mateix anunci de perfum fins a tres vegades. Com és el nadal.

María Patiño, periodista i tertuliana de lo ajeno, apareix per televisió no només per parlar de l’actualitat del cor sinó que també anuncia electrodomèstics o estris per la llar. Un sempre suposa que una marca escull com a imatge la personificació de certs valors que vol transmetre. Un exemple és la Nicole Kidman, pàl.lida, de pòmuls brillants i plastificats com la Nintendo DS, anunciant el Brain Training. Ella, al seu saló de revista d’interiors, vestida de blanc, amb aquest to Apple desvirtuat, transmet perfectament el missatge: si jugo al Brain Training, arribaré als 40 com ella. La Patiño, en canvi, tindria certa credibilitat anunciant café. O tot el contrari, alguna infusió relaxant o tranquil.litzants en píndoles diàries (tres, una cada vuit hores).
La credibilitat és important. Si no, mirem al Fernando Alonso. Qui no s’ha fet de la Mútua Madrileña a aquestes alçades?

Foto: Sílvie Rothkovic venent el meu pis.

La model Judith Mascó explicava a TV3 que els seus inicis pel que fa al món de la moda van començar amb la típica història del “senyor” que se t’apropa un dia qualsevol pel carrer i t’ofereix fer un anunci.
Darn! Jo vaig dir que no! Ara seria el nou Mark Waterloo segur.

Avui dia, les connotacions que genera un home que s’apropa a un menor pel carrer i li ofereix fer anuncis o ser una gran estrella del futbol han canviat irremeiablement. Avui dia, som desconfiats i la puerta fría ha mort. Fins i tot el contacte telefònic està acabat. Millor envia’m un email, please.

El nou anunci televisiu de Corporación Dermoestética és un d’aquests anuncis per dones dirigit als homes, en una línia potser diferent a Intimissimi, que m’indignen amb un nivell d’erosió mitjà-baix. Quan ella es posa les mans als malucs i diu allò de “mi novio me animó a ir a Corporación” i ell replica “y ahora la miro y pienso: cómo está” és, fins cert punt, tant hilarant que crec que me’l miro amb un somriure i tot. Però després està allò del majordom de Tenn (con bioalcohol) i les tres maries repassant-lo i babejant a parts iguals que en versió tres marios (amb majordoma) no s’hagués ni emès.
Això em porta a una nova conversa amb l’enyorada i mítica THS, on ha deixat perles de la mida de “sólo faltaria que YO tuviera que limpiar mi casa” y “qué es un aspirador?” davant els dubtes que he deixat sobre la taula, a l’hora de dinar, sobre com es gestiona el fet de tenir una persona de fer feines a casa: te la recomanen? Vas a una agència? Ha de ser algú de confiança? És car?
Fent una estimació ràpida entre els tertulians, cap dels presents menor de 35 anys compte amb aquest servei excepte qui té dos fills o més (o el Charles, fill petit solter amb uns pares jubilats que no tenen preu, però aquí estaríem parlant d’amor, no de feina). Entre el meu cercle íntim, no conec a gairebé ningú de la meva edat que tingui algú que li netegi a casa (cosa que em sembla la mar de bé i una feina molt digne, malgrat aquesta frase sona una mica a “algunos de mis mejores amigos son gays”). Els meus pares i els pares dels meus amics mai en van fer servir aquests serveis i, ara que estem als 30, cap de nosaltres hem recorregut a aquesta opció.

Segons la THS, la seva àvia tenia dues assistentes vivint a casa, els seus pares una i ella té dona de fer feines. Segons aquesta progressió, el seu fill tindrà els meus mateixos dubtes en trenta-pocs anys.