Una altra perla de José López a Ràdio Teletaxi.

A la secció Er Reá Taró, el locutor presenta a la pitonissa, i durant el pròleg què fan, esperant les primeres trucades, fent temps, el José li diu:

- Mientras esperamos las primeras llamadas, podrías echarme las cartas a mí.
- Claro, José. Como quieras… - Y se suposa què la pitonissa comença a tirar cartes. I va el paio i diu:
- Ves mi metro noventa?

… Collons. El meu company de feina i jo ens vam mirar. “Metro noventa de qué!? Espero que sea de estatura!”. Perquè sabent ho banidós què és aquest paio, un ja no sap què esperar. I la pitonissa respon:

- Veo tu gran… (tensión en el ambiente) …corazón.

I és què son ganes de complicar-li la vida a l’adivina… adivina què tb té la seva vanitat. Truca una noia, demanant sobre la seva vida en parella. La pitonissa pregunta:

- Me dices tu signo?
- Virgo.
- Ui. Pues seguro q te sale bueno, pq los Virgo somos los mejores. Nunca nos saco nada malo.

Així què ja sabeu, virgos del món: si voleu bones noves, ja sabeu on heu de trucar. Bones notícies garantitzades!

“Cada tarde, de 4 a 7… José López. Con dos huevos. Como Dalí”. Aquesta és la falca o cunya publicitària què té el locutor de tarda de Ràdio Teletaxi. Innovadora, és. Només li falta el “latiguillo” habitual de l’emisora: “lo nuehtro”, com si tots els catalans d’origen andalús tinguessim dos testicles a destacar d’altres comunitats. Però la falca què més em sorpren no és la de “Muebleh de cocina Carrete”, ni la de l’últim àlbum de José Madrid (”Te quiero munchio, munchio! Te quiero munchio, munchio!” Ni mucho, ni poco… “munchio”), no, no. La millor és quan una veu femenina i sexy apareix i diu, de manera molt sensual:

- Mmm… que voz… que ojos, qué cuerpo… mmm, que músculos… (i ara entra la veu de tio amb accent andalús) “Eh Jossssé López, cada tarde contigo! Lo nuehtro!! Taca taca tacatá!! A bailá, a bailá, a bailáaaa, alegreh sevillaaaana…”.

Serà possible què un professional de la ràdio es faci una cunya així per anunciar-se a sí mateix? Quí té els sants collons de fer-se autobombo d’aquesta manera? Doncs José López, què ja ho diu la publicitat: té dos huevos.
El més curiós? Doncs què aquest locutor té una veu i un “deje” de lo més gay.
” Y en la sala con máh solera de Sang Feliu… la actuacióng estelarrrr deee… Laassss Chuches!” (sí, sí, estelar…).

El meu company de feina Potasio. és un professional especialista en 3 camps:

- Coneix els millors locals per dinar i tapejar.
- Coneix les millors combinacions de transport públic per poder anar a qualsevol lloc (literalment, qualsevol lloc) sense dependre del cotxe.
- És un amant de les freakades (cosa què comparteix amb la meitat del personal de l’oficina).

Una de les seves aficions, i que m’ha encomanat, és escoltar les campanyes publicitàries de Ràdio TeleTaxi (i olé, lo nuéhtro) quan no té més remei que venir en cotxe a la feina. Com vivim molt a prop, tornem junts per la tarda, i posa aquesta emissora per descollonar-se. La música no seria el nostre estil així que ho posem a un volum molt molt baix, però quan comencen els anuncis… oh! Ens tornem uns “nengs”! Ràdio TeleTaxi a tot volum per La Diagonal i plorant del riure amb els anuncis:

- Cariño… creo que es hora de cambiar los muebles de la cocina.
- Entonceh, lo que nesecitamoh é ir… ar de La Vaca! Carretera de Conneyá, kilómetro ochinticinco.

Per què pronuncien els números malament? Perquè a més a més, són tots els locutors. Canvia el paio però tots pronuncien igual. “Automóbileh Conxita. Llame ya al novintitré tré setinticuatro trenticinco ochintiséi”.
Posa els pèls de punta el Real Tarot (pronunciat Reár Taró). La típica pitonisa que rep trucades dels oients i et tira les cartes. La cosa va més o menys així: truques, dius el teu nom, la data de naixement i el teu signe del zodíac i au, pregunta el que vulguis. El què ve a continuació és rigorosament cert i pot ferir la sensibilitat del lector:

- Hola, güenas tardeh.
- Er… sí, hola. Erm, Soy Jose, y quería saber si voy a recuperar mi papagayo, que se me ha escapado.
- Me dísse tu sinno?
- Virgo.
- Um… um… No sé, no sé. Año de nasimiento?
- 1967.
- Um… Um… (sorollet de les pulseres de fons… signe inequívoc de que estan llençant les cartes realment). No lo veo claro… de qué coló era er papagallo?
- Azul.
- Ah pues no. Sí es azul, no.

I au. Un que es queda sense mascota. però la forta és aquesta:

- Sí, hola, güenas tardeh?
- Sí, hola, me llamo Miguel y llamaba porque estoy a punto de casarme y nos vamos a comprar un piso y… bueno, quería saber si la operación va a salir bien… y bueno, ya de paso, cómo nos va a ir, cómo nos ves y esas cosas…
- Me disse tu año de nassimiento i tu sinno?
- 1972. Sagitario.
- (Sense pernsar-s’ho) Ui! No te cases! Esa xica no te conviene. Éh una arpía. Y no compréi er piso. Lo veo mal mal, eh?
- Eh? Pero… pero… cómo? pero… seguro?
- Que sí, que sí, que esa xica no éh gúena.
- (Veu molt trista y apagada) Oiga, pero si estamos muy enamorados…

Jo no entraré a disscutir si el tarot és un sistema creíble i infalible o és una xorrada com un piano de cua, però el fet és que un paio truca a veure si s’ha de comprar un pis i una tia de la ràdio li acaba d’amargar la rel.lació de parella, la boda, el viatge, el convit amb la familia (un drama), tot el seu futur i la seva inversió económica. En 2 minuts, la seva vida es desmorona. Au. així de fàcil. Per què si aquest tiu es creu aquestes coses, que suposo que sí, per això truca, doncs ara què? No m’imagino el paio arribant a casa a la nit:

- Hola cariño… mira, que sé que queda menos de un mes para la boda y que vamos a dar la entrada para el piso… pero a pesar de todo lo que nos queremos, me ha dicho la pitonisa de radio Teletaxi qué va a ser que no…

Si la nòvia no et deixa perquè és supersticiosa i es creu a la pitonisa, et deixa per gilipolles. No entenc com és pot jugar així amb la vida d’algú.

Un dels spots més curiosos, això sí, és el d’una financera d’aquestes que fa miracles amb els prèstecs. Tu tens una hipoteca, un prèstec pel cotxe i un prèstec personal, i t’ho arreglen tot per a que paguis menys al més. Bé, aquesta és la publicitat, que jo sóc de lletres i no hi entenc, però vamos… que duros a quatre pessetes… com que no m’ho crec.
Al grà. La publicitat, i recito de memòria, fa com aixínses:

- …y usté conseguirá pagar muxo meno por sus préstamoh. Recuerde, hasta un siento cincuenta por siento menoh de lo que paga ahora…

Potasio. i jo ens miràvem amb cara d’estupefacció. I la cunya repetia:

- …sí, sí, hasta un 150% menos…

Repeteixo que sóc de lletres, així què corretgiu-me si m’equivoco. Posem què pagues 600€ d’hipoteca. Si et rebaixèssin un 100%, pagaries 600€ menys. Total, zero. I si és un 150%… vol dir que el banc t’ingressaria al teu compte corrent 300€ cada mes? O sigui… és un prèstec on guanyes diners!
Si ho mirem bé, es tracta de la publicuitat que més ens agrada. Aquella que combina perfectament un bon missatge, un bon producte… i humor se escribe con H.
“Y luse con orgullo nuestro adesivo”.

PD.- Val a dir que tinc família a Andalusia i, en cap moment, estic fent conya del seu accent, origen, ètnia o trets culturals diferencials.