Nuestro mantra favorito. Nuestra religión.

En Jan va nàixer un sis de setembre en circumstàncies excepcionals. El nostre segon fill arribava sense que la seva família tingués una llar, com aquell qui diu. Tot molt estrany.
Fa exactament un any, durant el pont de principis de desembre, en una cabana perduda als Pirineus, vam decidir que volíem sortir de la ciutat, finestres que donessin al cel i que voliem un Jan.

I aquí està el Jan, un paio que ja amb tres mesos justets de vida mostra certa personalitat. Riu quan li dius una xorrada, plora quan desitja i no té i, en poques setmanes, ja diu “ajo”. Ni “all” ni “garlic”. “Ajo”. Després certs ciutadans polítics van dient no sé què.

L’Emma se’l mira amb amor encara que per dins sé que és una mica decepcionant que aquest, el seu germà, encara no balli quan ella toca el piano, no es disfressi ni jugui a Clics amb ella. Sí, un bebè només fa això. Riu. Plora. Fa sorollets estranys. Defeca. Suposo que ella ho sabia però no n’era conscient.

La mare està totalment recuperada del part i jo també estic fora de perill. Tots estem desitjant que aquesta època de grans canvis acabi i ens estabilitzem una mica. Prou bé que ho portem, penso jo. Vendre la nostra llar, buscar-ne una de nova, trobar-la, dos o tres mudances, anar a l’escola i a treballar cada dia ben lluny d’on vivim. Canvis, canvis i més canvis. Tot quan arriba un nou membre a la família. Ens agrada complicar-nos la vida i sacsejar-ho tot quan les coses són una bassa d’oli.

Pensava l’altre dia que quan va nàixer l’Emma vaig deixar de dur rellotge ja que tenia por d’esgarrapar-la quan la duia en braços. No he tornat a dur rellotge en aquests cinc anys. Com si fos una llarga pausa.

Per aquest proper nadal i aniversari, però, m’he demanat un rellotge nou. El capritx dels quaranta.

El negocio entre lo deseado y lo posible

Un dia vam sortir al carrer i vam pensar que ja no volíem viure més entre les parets de ciment de l’Eixample. Podríem justificar-nos dient que es deu a la contaminació, la massificació turística i els seus pisos-pensió, a les curses populars que ens encerclen cada diumenge altern, al trànsit de la Diagonal sense tramvia o al pol·len dels plataners. Però, sent sincers, un bon matí vam sortir al carrer de camí a l’escola i l’Emma va dir:

– A mi no m’agrada viure a la ciutat. Hi ha massa cotxes i soroll. Jo vull viure al bosc.

Ella va continuar caminant com si res, transportant la seva motxilla i fent algun ritme sincopat amb les mans i els peus però allò ens va convertir en la galta de Gilda rebent una bufetada de realitat. Una galleda d’aigua freda a la cara amb una veritat que sabíem però ens amagàvem.

Prèviament en aquest blog (tres mesos sense escriure bé mereixen un previously), l’Emma va acaparar el protagonisme de totes les històries, com ja heu notat. Amb ella vaig descobrir que sovint és més interessant mirar les coses a través dels seus ulls. Lo vell és nou i la perspectiva sempre diferent.

– Mama, avui toca cole?
– Sí.
– Mama, no ho entenc… Els dies de festa la terra fa les voltes molt mes ràpid. És que dóna la volta mes ràpid i el dia de cole més a poc a poc.

Bé, de vegades, ella es posa a la nostra alçada i compartim perspectiva i ansietats. Però ja enteneu què vull dir.

Per tant, com a membre de ple dret i en igualtat de condicions en aquesta família, ens vam prendre la seva reflexió per canviar d’ambient ben seriosament. Hem aprés a fiar-nos de la seva intuïció malgrat ser menuda. I vam començar a fer plans. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres.

– Mama, quan encara no tenim un bebè perquè som petits, el bebè on és?

No vam saber què respondre-li a l’Emma però resulta que, en un nou git argumental, ens vam quedar embarassats. I les coses es van accelerar. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres. Amb més espai. I seria ara.

Per suposat, sabem que en Jan, que arribarà a finals de l’estiu si tot va bé, serà diferent a l’Emma. I no només perquè l’Emma haurà crescut entre ciment i el Jan probablement no. Personalment, no sé quines expectatives tinc amb en Jan. No tinc ni idea de com serà la seva personalitat. Tampoc recordo quines en tenia amb l’Emma. M’hauria de rellegir tot aquest blog i quina mandra. El fet és que, pel que fa a la paternitat, només tinc experiència directe amb el sexe femení i el grau desmesurat de surrealisme o literalitat que proporciona l’Emma en el seu dia a dia:

– [Papa] Aquest moble està bé aquí.
– [Mama] No. Es menja mig menjador.
– [Emma] Mama, les coses no tenen boca.

Parlem d’un nen que el seu primer concert a l’úter ha sigut el de Noel Gallagher al Sant Jordi Club. El primer concert uterí de l’Emma va ser Antònia Font al Casino del Poble Nou. Això ha de marcar d’alguna manera. Però tenim esperances de que ambdós valorin els canvis que succeiran aquest 2016 perquè ho fem per ells. Ras i curt.

Malgrat tots aquests sacsejos, estem prou tranquils. Sembla que l’Emma ha assimilat prou bé el fet que deixar la ciutat comporta altres canvis col·laterals a la seva vida.

– En aquesta finestra has fet un balcó?
– No. És la bandera.

12019902_10207772555331645_8734545634193617149_n

I sembla que el seu interès per l’actualitat política roman intacte, oi?

– Aquest és l’Abraracúrcix, és el cap del poble.
– Què vol dir el cap?
– Doncs vol dir que és l’alcalde.
– Ah, perquè l’han votat, no?

Quan en Rajoy surt per la tele fent declaracions esbufega una mica.

– Mama, per què els senyors que voten* quan els hi posen els micros sempre diuen el mateix?
*creiem que vol dir els polítics.

I va viure amb la intensitat de qualsevol altre adult tant el passat 11S:

– Emma, aquest any s’ha d’anar de blanc.
– [Indignada] Sempre anem de Catalunya! Això és del Madrid.

Com el 27S:

– Hem guanyat? Ja som independents? – va dir asseguda a la cadireta del darrera del cotxe.

L’objectiu és que el Jan arribi rodejat de pau i tranquil·litat. Buscar-li un lloc on créixer ho farem sense pressa. Però per l’Emma serà un canvi. D’entorn, d’escola, de rutina. Cada dia serà diferent als anteriors mil set-cents que ha viscut.

Vaig sentir un cop que és un recurs estilístic molt francès el d’anar desgranant anècdotes inconnexes per pintar un fascinant fresc o documentar de forma interessant un moment o una situació. Jo crec que l’auca és un bell recurs català.

Mother, should I trust the government?

Carolina Bescansa, que és una política que pertany a Podemos, va portar al Congrés de Madrid el seu bebè de cinc mesos per postureig, per principis, per generar debat, pel que sigui. Ha rebut suport i ha rebut també moltes crítiques. Ho sé, sense ser jo d’informar-me molt sobre aquestes coses, perquè només fent un cop d’ull a les xarxes socials a un clic de distància n’hi ha prou per veure el soroll que ha generat.

bescansa

Ara podria recórrer a la comparació amb Alícia Sánchez Camacho, qui va portar també el seu fill al Congrés al 2011 per raons similars (o no) i posar-nos a comparar les critiques.

Però no. Jo volia parlar de Soraya Sáenz de Santamaría Antón, Vicepresidenta del Gobierno, Ministra de la Presidencia i Portavoz del Gobierno de España en funcions i per aquest ordre segons la Wikipedia. Si no recordo malament (com dic, no sóc jo de posar-me ara a revisar hemeroteques, estic liadíssim amb altres coses), Soraya va ser mare coincidint amb la seva arribada al càrrec que fins fa poc ocupava al govern. I va ser lloat pels mitjans, això sí ho recordo amb dolor, el fet de que obertament sacrifiqués el temps de baixa maternal que li pertocava i tornés ben ràpid a la feina. Quina dona, quin compromís. Així s’aixeca un país.

Els que han lluitat per uns drets bàsics com unes baixes maternals i paternals més justes per a tots, grans i petits, resultava ara que eren unes mantes que el que no volien era tornar a la feina? I hi ha els que encara recordem que fa quatre dies, com aquell qui diu, els homes teníem unes esplèndids 3 dies de baixa paternal (tres dies, repeteixo). Ara estem en 15 i les famoses 4 setmanes encara romanen aprovades però congelades en algun BOE quan el que hauríem d’aspirar és a 16 setmanes tant homes com dones.

El comportament de Sáenz de Santamaría va fer un flac favor a les dones que sí valoren aquest temps de baixa. I pel càrrec que representava hauria d’haver tingut més sensibilitat. O potser sí que hi va pensar, en el missatge que estava enviant, qui sap. Potser la percepció d’aquestes accions, les de Bescansa, Sánchez Camacho i Soraya, és diferent segons al costat esquerra o dreta en el que et trobes al Congreso.

Simplement no recordo tant de soroll per l’activitat parlamentaria de Soraya amb un nadó de dies a casa. Potser estava jo a altres coses i va ser molt criticat, no ho puc negar. Potser el nadó estava amb el pare.

Jo el que espero i desitjo és la revolució total. Que un home dugui el seu bebè al Parlament, amb la bossa de pitets i biberons sota el braç i ningú es pregunti on coi és la mare. Algú es preguntava on coi eren les parelles de Bescansa, Soraya i Alícia?

(Foto robada de Twitter).

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares.

El Duendecillo Verde

Tot just aterro del meu primer viatge internacional per feina de llarga durada des de que va nàixer l’Emma. I he pogut observar que estem per tot arreu. Tant allà (és igual on sigui allà) com aquí, estem pels carrers, a les portes de les escoles, als supermercats, a les terrasses, als txiquiparcs i als aeroports. Els nostres fills fan una giravolta en patinet, veuen un objecte a l’aparador, marquen un golàs entre dos troncs d’arbre o estan preparats per a lliscar des del tobogan més alt. Quan reclamen la nostra atenció, han d’insistir amb dos o tres “papa!” per a que aixequem la vista dels nostres telèfons i somriguem.

No ens jutjaré. Sé que existeix la part que no es pot observar. Les tardes que passem a casa posant-li veu als Clicks, fent d’arquitectes amb el Lego, personificant monstres, ballarins o superherois, llegint contes, dibuixant o xutant la pilota. El que passa és que volíem respondre aquell mail de feina que ha quedat pendent. Comprar una cosa. Parlar amb la mama que encara està a la feina. Estarà la meva última foto rebentant les estadístiques d’Instagram?

Som uns pares pèssims, de vegades. No ens jutgeu i assumim-ho, com abans millor. No som perfectes ni ho fem bé sempre i, de tant en tant, estem així, distrets per les tecnologies. No passa res.

Però són aquestes mateixes tecnologies les que m’han permès veure i parlar amb la meva família cada nit, tenir una foto cada hora del que fan, que m’ensenyin on van i poder llegir què diuen. I farà un segle que vam començar a gaudir dels telèfons i les comunicacions epistolars són admirables avui dia però també reconeixerem que no és el mateix. Us deixaré un tòpic: escurçar distàncies.

Per tant, pactem no llençar-nos mirades de desaprovació la propera vegada que, en un aeroport qualsevol, el teus quatre fills es distribueixen de forma organitzada i a l’hora entre: cavalcar una Samsonite amb rodes passadís de la Terminal avall (el gran), esbatussar-se entre ells per un lloc lliure per seure al Gate 22 (el mitjà i la mitjana) mentre el petit escampa un suc per les sabates de la resta de turistes que feien cua “pacientment” i tu estaves distret fent un tweet graciosíssim. Quan aixequis la vista de la pantalla per observar el caos que s’ha generat en aquell minut de relax, ens mirarem sabent que som del mateix tipus de pares pèssims involucrats.

Només necessitaves un moment.

IMG_460300390

L’Emma va aprendre a nedar sola i sense complements aquest passat diumenge perquè ella va voler. Vaig voler pensar que, de forma inconscient, va esperar a que jo tornés per a que ho pogués presenciar. Perquè m’hagués fet mal perdre-m’ho. Cap tecnologia m’ho hagués pogut compensar per més a prop que ens facin sentir en la distància.

I ja us ho deia jo que cada nen té el seu ritme. Potser no calia que la portéssim a natació des dels 3 mesos.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’agost del 2015.

Everyday is like Sunday

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juny del 2015.

Us han explicat mai la història dels nens que acabaven el curs escolar al juny, amb més de dos mesos per endavant de vacances, amb els progenitors encara treballant i on aquests havien d’escollir entre pagar un servei de casal habitualment poc econòmic, carregar l’agenda dels avis o agafar-se una excedència com a única solució per a poder passar temps amb els seus fills i no encolomar-los a tercers?

Recordo els estius com un diumenge continu i brillant. Era quan les classes es quedaven buides i els patis s’omplien de partits de futbol clandestins, algun amic desapareixia perquè anava a Comarruga (què coi hi devia haver a Comarruga?) i la televisió emetia l’enèsima reposició de Verano Azul. En resum, un període àrid on els dies es confonien perquè me’ls passava als carrers habituals de la ciutat o al Maresme amb la iaia fins que va arribar el dia que es va jubilar i l’anàvem a visitar al peu de Sierra Nevada.

En aquesta rutina basada en l’absència total de la mateixa, un era feliç arrossegant els peus pel ciment a quaranta graus, dormitant amb el Tour de França com a banda sonora de fons, assaltant la xarxa metàl·lica de l’escola per a emular les jugades dels nostres ídols futbolístics que de nou no havien guanyat res i comprant Popeyes per vint-i-cinc pessetes.

Però estic repapiejant.

No estic per consumir energies en queixar-me dels calendaris escolars, la conciliació laboral i l’estat de la nació. Perquè els efectes col·laterals els teniu a dues setmanes vista, són evidents i no tinc solucions ni per a mi ni per a vosaltres. Però una cosa sí us diré sobre com eren els nostres estius fa trenta anys. Com deien els homes de Yorkshire: “And you try to tell the young people today that and they won’t believe you”.