Dilluns va passar per casa nostra una pel·lícula de catàstrofes. Un efecte climàtic desbocat. Un Roland Emmerich™ en tota regla. Tal i com està el cinema avui dia, aquesta situació es plasmaria amb una descomunal pel·lícula de Coca-Cola i crispetes de dissabte a la tarda, construïda al voltant de grans dades: dels milers de persones sense llum, dels centenars de cotxes atrapats i de les desenes de localitats que quedarien aïllades de la civilització sota centímetres i centímetres de neu. Números, quantitats i mesures per a totes les edats i gustos.
Aquesta super producció també hauria de cobrir la seva quota de petites històries humanes. Aquell gos atrapat sobre un contenidor que s’acaba salvant perquè els gossos són extremadament intel·ligents. Aquella familiar separada per kilòmetres de neu, el nen a l’escola, la mare a casa i el pare a l’oficina. El nen es fa el seu primer petó amb la noia que li agrada de classe entre sacs de dormir. El pare i la mare parlen per telèfon tota la nit i resolen els seus problemes matrimonials. També hi hauria la parella d’enamorats que fan lo impossible per estar junts, jugant-se el coll per unes perilloses carreteres de paviment lliscant. Era el seu aniversari.

Hi ha un altre tipus de director. El que faria una petita pel.lícula de vuitanta minuts només amb dos actors ficats en un cotxe. Es realitzaria amb un sol pla fixe enfocant els dos actors constantment asseguts, l’un al costat de l’altre. Un al volant. L’altre de copilot. Dos treballadors, el directiu fred i calculador i el noi de les comandes que no tenia qui l’apropés a casa. Dos homes que gairebé no es coneixen i han de passar tota la nit junts perquè han quedat atrapats a la neu i no porten ni cadenes. I malgrat ser pràcticament desconeguts i no saber de què parlar, parlen tota la nit, superen la tensió inicial i acaben fins i tot entenent-se. Gairebé encetant una amistat. Vuitanta minuts de diàlegs incòmodes entre dos desconeguts. Posarien la ràdio de tant en tant per cobrir també la quota de música indie. Per suposat, sonarien Belle And Sebastian*.

Afronte-m’ho. Fins i tot els nens de dos anys que encara no construeixen una frase amb subjecte, verb i predicat tenen més facilitat i capacitat de comunicació amb un desconegut que la majoria dels adults, on totes les converses giren al voltant del futbol, l’estat actual de l’economia o la feina (Déu vos guard si no esteu al dia de l’actualitat de la Lliga i la Champions).

Els hi he buscat un títol. La super producció és diria “2010″. La versió indie es titularia “Quaranta Centímetres d’Incomoditat”**. I per la seva estrena internacional, “Twenty Inches Of Awkwardness”.

* el tema de Belle And Sebastian seria Sleep The Clock Around
** originàriament s’anava a titular Vint Centímetres d’Incomoditat* ja que a Barcelona, tant, tant tampoc va nevar, però amb aquest títol, l’estrena podria acabar condemnada per error a una sala-x

Un dia el meu germà va córrer i córrer desesperat cap a l’entrada d’un bar per anar al lavabo. No va veure que a l’entrada hi havia una porta de vidre (devia estar extremadament net) i es va estavellar contra aquell mur invisible. Va seure uns segons al terra, desconcertat, fins que va plorar com només estan habilitats els nens a plorar.
Una de les raons per la que teòricament és una merda créixer és l’abisme que et separa del jovent. Als vagons del metro i del tren, aquest abisme es materialitza en el volum de les seves riallades desmesurades i intencionadament exagerades per a cridar l’atenció. En la seva roba, cinc anys pel davant de quan tocava. L’abisme no és tecnològic, com s’acostuma a dir. És només lingüístic. Petits tecnicismes com bendiez, gormiti i bacugan. Bàsicament, és l’abisme del que parlaven els nostres pares.
L’abisme està en aquella sensació de que abans la gent jove era més senzilla i accessible. Xocaven contra els vidres com en un simple gag d’humor. Ara sintonitzeu el Super3 per comprovar com tot es precipita.

He decidit que podria fer una llista de diverses activitats per a sentir-me més jove. Coses que només fan els adolescents. Després de pensar-hi, només me n’ha sortit una. Treure’m el carnet de conduir. Serà que ara l’adolescència arriba fins els quaranta.

En canvi, diumenge, després de que l’Ini preparés una paella verda (perdó, vegetal), la Rothkovic unes galetes rostides i abans de que el Barrut demostrés la seva destresa movent els dits sobre el trast d’una guitarra xinesa (acte de poca delicadesa, degut a la carència d’alguns espectadors per aquesta habilitat), vam reflexionar sobre lo alienats que ens podem arribar a sentir quan als nostres amics els hi arriba l’època de germinar. Quan totes les seves converses transcorren al voltant dels seus fills nou nats. I, quan s’ajunten amb altres parelles, com evolucionen a parlar de la caca.
Sembla ser que als pares de fet no els aliena gens que els no germinadors monopolitzin les tertúlies de sobretaula discutint sobre l’últim artefacte d’Apple, el nou cotxe o moto adquirit, la sèrie de moda que els altres no miren o les històries de l’oficina que no poden interessar a ningú que no hi fos present.

Posteriorment, vam estar parlant i intercanviant notes durant una hora sobre els nostres nebots, alguns dels quals protagonitzen sovint aquest “el vostre” blog; la pàgina no oficial de fans inconscients de l’Anne Geddes.

El fet de no tenir fotografies que documentin el meu passat em converteix, potser, en un d’aquells personatges enigmàtics, dels que l’autor va destapant obscures vivències per sorpresa i explica detalls de forma desordenada. Per donar aquella sensació de que, malgrat t’està oferint la seva història en petites píndoles, sempre queden forats per omplir. I així, s’allarga la trama, es fidelitza al lector (o seguidor) i s’optimitza el rendiment de l’argument.
O no.

Aquest personatge enigmàtic no és capaç de fer alguns acords amb la guitarra però, dissabte al matí, va desmuntar el seu portàtil, peça a peça, i el va tornar a muntar, gairebé només pel gust de fer-ho.

El dia que es va presentar l’iPad vaig pensar que no seria l’únic en veure-li ràpidament aquesta possible funcionalitat al nou gadget d’Apple i l’Álvaro, des de La Cárcel de Papel, probablement ho va exposar ahir nit millor que jo.
Quan el vaig veure per primer cop, em van donar bastant igual les seves mancances pel que fa a connectivitat (HDMI i USB), expansió (ranures o slots) o permetre aplicacions córrer en multi-tasca (habilitat que no enyoro gaire a l’iPhone). També van quedar en segon pla les seves capacitats de 3G i d’iPod amb esteroides.
Jo el que vaig veure va ser un lector perfecte per còmics. Una pantalla amb la mida adequada, amb un pes i una duració de bateria raonables i prou espai en disc com per portar part de la biblioteca mòbil. Tot depèn de certs factors. El que trigui el mercat en adaptar-se (el discurs sobre la mort de la grapa fa tants anys que dura que podria dir-se que hem conviscut amb ell tota la vida però un aparell com aquest no ha d’implicar la desaparició del paper perquè sí) o com ho assimilarien els lectors. Per no parlar de les possibilitats que pot tenir un còmic amb connectivitat a internet (autoedició, multi-idioma, interacció amb autors i editorials, expansió de pàgines, accés a referències per capítols anteriors, etc.).

Mentrestant, el que pot reactivar és el “mercat” dels escànners.

Actualització: PaneFly i el seu comic book reader per l’iPad.