Als voltants de les vuit de la tarda, quan cau el sol, una fàbrica de productes químics d’un polígon industrial gris i solitari de la perifèria comtal fa la mateixa olor a xocolata que la pastisseria més popular del meu barri. Exactament, no sé què pensar d’això.

Hi ha qui està capacitat per participar a qualsevol concurs de TV on es premia la cultura general de l’individu i hi ha qui sent l’impuls irrefrenable de respondre a qualsevol pregunta, dubte o comentari, sàpiga o no la resposta. Aquest últim sector de població sovint es pot dividir en dos grups diferenciats: listillos i troleros.
En defensa dels mentiders compulsius, s’ha de dir que, a allò que a la vida real se li en diu mentir, a la ficció se li en pot dir continuïtat retroactiva. Malauradament, la continuïtat retroactiva (o retcon) només es considera valida quan ningú més és conscient de la modificació deliberada de la història excepte el mateix autor. Per tant, seria vàlida només en casos certament exclusius, on omplíssim parts del nostre passat on vam estar completament sols o on tots els que compartiren aquell moment amb nosaltres ja no hi són (en el sentit més ampli i existencial d’ésser).
Davant una infantesa de gag i una adolescència avorrida, he pensat en omplir intencionadament aquests forats amb ficció i així fer gaudir als meus futurs fills (if any) amb les anècdotes més entretingudes i, de pas, desfer-me de la fama de pedant.

Avui dia, a la cultura general se li en diu wiki.

El dia menys pensat encetarem en silenci el diari 2.0 sobre la vida en parella i la convivència. En quant trobem el nostre propi espai, físic i virtual. Mentrestant, començo a remoure’m incòmode en veure, dia rere dia, les mateixes revistes de tendències i decoració d’interiors que reposem sobre el bidet, al costat del tron reial. No perquè tingui res en contra o perquè més de la meitat de les pàgines siguin publicitat. És que ja me les sé de memòria. Més urgent és que, com a efecte secundari, m’estan començant a convèncer. Que em faig gran i m’he de posar més cremes, que no vaig a la moda i menys tinc cap tipus de glamour, començo a saber-me el nom d’alguna model només veient la seva cara en un anunci i crec a pies juntillas que una pareja moderna ha de tener cuentas separadas (sic).

“A pies juntillas” té una sonoritat tan horrible com “a ulls clucs”.

Més poesia de carrer. En una revisió moderna del clàssic de Los Payasos De La Tele, on es jugava amb la similitud entre saxofón i salchichón, un petit cartell resa a la paret davant la tassa del vàter de l’oficina:

“Por favor, usad la escobilla escotilla. Gracias.”

mentre una petita finestra a l’exterior observa en silenci sobre la cisterna de ceràmica blanca.
Per si es posa en dubte la sofisticació del missatge, anys enrere un segon cartell va substituir l’anterior:

“En Feng Shui, dejar la tapa levantada significa pérdida de $”.

Són les conseqüències de que ambdós gèneres compartissin lavabos en el passat per una raó molt menys glamourosa que emular els serveis de l’oficina d’Ally McBeal.

I sobre aquestes línies, la Barcelona solidària amb el dia del treballador, als voltants de les tres del migdia.

Ni que s’acabi la crisi ni l’apatia blau-grana ni l’edició d’aquell cd ni que et toquin els euromillones ni que la meva cara recuperi el seu color uniforme després d’un àpat de tapes (palíndromo!) sota el sol del diumenge al migdia. Cap d’aquests delits iguala l’ansietat de la dona prement insistentment el botó d’obrir portes del tren amb la cigarreta i l’encenedor preparats a les mans.