Everyday is like Sunday

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juny del 2015.

Us han explicat mai la història dels nens que acabaven el curs escolar al juny, amb més de dos mesos per endavant de vacances, amb els progenitors encara treballant i on aquests havien d’escollir entre pagar un servei de casal habitualment poc econòmic, carregar l’agenda dels avis o agafar-se una excedència com a única solució per a poder passar temps amb els seus fills i no encolomar-los a tercers?

Recordo els estius com un diumenge continu i brillant. Era quan les classes es quedaven buides i els patis s’omplien de partits de futbol clandestins, algun amic desapareixia perquè anava a Comarruga (què coi hi devia haver a Comarruga?) i la televisió emetia l’enèsima reposició de Verano Azul. En resum, un període àrid on els dies es confonien perquè me’ls passava als carrers habituals de la ciutat o al Maresme amb la iaia fins que va arribar el dia que es va jubilar i l’anàvem a visitar al peu de Sierra Nevada.

En aquesta rutina basada en l’absència total de la mateixa, un era feliç arrossegant els peus pel ciment a quaranta graus, dormitant amb el Tour de França com a banda sonora de fons, assaltant la xarxa metàl·lica de l’escola per a emular les jugades dels nostres ídols futbolístics que de nou no havien guanyat res i comprant Popeyes per vint-i-cinc pessetes.

Però estic repapiejant.

No estic per consumir energies en queixar-me dels calendaris escolars, la conciliació laboral i l’estat de la nació. Perquè els efectes col·laterals els teniu a dues setmanes vista, són evidents i no tinc solucions ni per a mi ni per a vosaltres. Però una cosa sí us diré sobre com eren els nostres estius fa trenta anys. Com deien els homes de Yorkshire: “And you try to tell the young people today that and they won’t believe you”.

That’s no way to tell a lie

[box type=”bio”] Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al març del 2014.[/box]

Mentir és fàcil. És suficient amb contradir la veritat de forma voluntària i intencionada. Fer-ho bé és més complicat. Requereix versemblança en el missatge, consistència en la mentida a través del temps, de l’espai i de múltiples receptors, bona memòria, certes dots d’actor i, sobretot, que els receptors s’empassin la faula.
Per tant, la vida és més senzilla sense mentir. Aquesta és la raó pura per la que, dins de les meves possibilitats, he regit el meu dia a dia sobre l’eix de la sinceritat. No per honorabilitat sinó per pragmatisme.

No hem de confondre, però, sinceritat amb mala educació. Emular allò que feia el Doctor House a la sèrie del mateix nom o el que s’explica a les lletres d’Astrud només et converteix en un maleducat, probablement en una mala persona i possiblement en un cabronàs.

That's no way to tell a lie

Mentir a un fill, en canvi, no té cap mèrit. La seva fe cega en els seus progenitors fa que colar-los una bola sigui com marcar a porteria buida (o de corner al Barça). Però, encara no sé si de manera premeditada o inconscient, potser per la pena i la mala consciència, des de que em puc comunicar amb l’Emma amb frases compostes amb predicat, m’he proposat no mentir.
Però s’ha convertit en una tasca impossible.

Mentides socials

Si per mi fos, no li hagués explicat mai aquesta faula dels Reis Mags a un fill. M’hagués negat a ser partícip d’una ficció, la d’uns monarques de països remots que violen el sagrament del domicili particular amb nocturnitat per a deixar uns regals a canvi de la bona conducta, d’unes mandarines i un got d’aigua. Per no parlar del senyor aquell gras, amb pinta d’alcohòlic, que ve del nord amb intencions similars o allò del tros de tronc que baixa del bosc a cagar al ben mig del teu menjador cada any. Una cosa és la fantasia i el joc, una altra és aquesta casa de cartes que s’ensorra el dia que el company de classe s’apropa i assenyalant-te amb el dit se’n riu e tu a la teva cara perquè encara creus en aquests representants mitològics del Corte Inglés.
Però, com es pot llegir una mica més a dalt, una bona mentida requereix de consistència en el temps i l’espai, i aquí culpo i dono les gràcies a la societat a parts iguals. Aquesta mentida és necessària per a ser consistent amb altres mentides familiars (cosins, germans, amics) però l’entorn ho posa tot a favor per a que aquesta mentida no requereixi esforç (decoració nadalenca, tradició, les escoles van a una amb els comerços i els mitjans audiovisuals), per tant, compleix amb la primera llei del pragmatisme a la que també m’acollo (encara que, per a que la cosa tingués una mica més de validesa, evitaria emetre cinc cavalcades de Reis Mags de manera simultània per diferents canals de televisió).

Mentides físiques i químiques

Si l’Emma pregunta qualsevol dubte, de manera automàtica em surt donar-li una resposta vàlida. De vegades, la resposta és de comprensió impossible. Al caixer automàtic em preguntà què són els diners i no vaig trobar una fórmula prou senzilla i acurada que li fes entendre la cadena capitalista d’esdeveniments en la que vivim avui dia. Però si pregunta d’on surt la llet? De la teta de la vaca. El jersei de pelar una ovella. I el pernil? Doncs el pernil és porc, com la Pepa Pig. I no passa res.
Però després estan les que no sé contestar pels meus simples límits intel·lectuals. Per tant, els llamps i trons són “núvols que xoquen” i el sol està fet de foc (crec que un cop vaig fer servir l’expressió “massa de magma” i l’Emma em va mirar amb aquells ulls blaus ben oberts i aquell mig somriure que s’estira d’una única comissura dels llavis i que normalment significa “no tinc ni idea de què m’estàs dient”).

Mentides personals

Déu. Política. El Real Madrid. Una temàtica que potser ja vaig cobrir breument a la secció Etapa moral o Geopolítica infantil d’un post anterior i és on barregem veritat amb opinió i tot es podreix perquè aquesta vida, de vegades, té una manca de certeses absolutes. És el Real Madrid una merda? No però espero que entengui la figura retòrica que faig servir per a definir un rival quan sigui una mica més gran.

La conclusió és que, malgrat estic convençut que les meves intencions són ben intencionades, hom acaba deixant-se endur per la riuada social per a no caure en més contradiccions de les necessàries. Sacrifiquem un punt de la nostra integritat per una mica de comoditat.
O potser tot el que us he explicat és mentida.

This too shall pass

Xumet, droga dura, droga fina. Control. Gometes de colors. Pressions, nivells de baba, corda cuqui, èter, humor irascible. Xumo sota un sol diòxid dins un cel monòxid, i no descanses, pare incombustible? Reis de l’Orient, no me digueu que me deixeu aquí tirada i aquí tirada.

Equivalent a la interrupció d’un prolongat i abundant consum de cocaïna. Així és com semblava reaccionar l’Emma els dies previs a la nit de Reis, on havíem acordat que ella els faria entrega del xumet perquè, i cito, “ja sóc una nena gran”. Com som pares amb anys d’experiència (concretament dos), no vam esperar a la nit màgica, la qual ja incorpora prou tensió, excitació i nervis. Vam començar el procés de desintoxicació un parell de dies abans, quan l’Emma va començar a anar a dormir i a fer migdiades sense xumet.

Per a tranquil·litzar-vos a tots, pares rookies i insegurs (no t’assustis, company de paternitat, amics per sempre més), els estats disfòrics a l’hora d’anar a dormir no han durat gaires dies. Però les primeres nits eren preocupants.
Somicar, suplicar i un repertori de ingràvides postures que acabaven amb tot un ventall de agitacions psicomotrius dignes dels més cèlebres cops de cap de Zidane, i cops de peu executats com el llamp i amb una precisió digne d’estudi que potser l’hagi condemnat a quedar-se com a filla única.

This too shall pass

El xumet era l’últim bastió de la fase tendra de infantesa de l’Emma. Tenia un efecte relaxant, gairebé narcòtic, que fins i tot li canviava l’humor. I juro per la meva col·lecció de Marvel Omnibus que mai vam posar cap tipus d’herbeta especial al xumet.

While you freed the doves, I shot them from the sky for taxidermy

La vida és cíclica. Això ens ho va ensenyar El Rey León. El nadal torna a ser aquí i l’Emma, ara sí, és completament conscient de què va aquesta època de l’any i quines són les fases passivo-agressives d’aquest mes. I com vivint en un loop, el post hipocondríac de l’any passat sobre les festivitats i els regals segueix sent vàlid en un 90%.
Enganyar-la em posa una mica nerviós i estic més paranoic que de costum. M’odio a mi mateix cada cop que l’argument per a que no faci una malifeta és “els Reis estan mirant”. I, a més a més, es veu que el Tió també “mira”. Per afegir unes gotes d’angoixa vital, cada visita a una botiga es planeja com una missió impossible. Cada paquet rebut a casa és tractat amb un secretisme digne del més alt espionatge. Tenim la portera treballant amb nosaltres per a encobrir cada entrega amb més seguretat que una balisa diplomàtica. Diverses famílies al nostre voltant es coordinen per a no aixafar-se regals els uns als altres a la vegada que intentem controlar el criteri de les adquisicions per a no haver d’abusar després del filtre Brannan quan compartim amb vosaltres l’enèsim paquetet embolicat en paper cuqui de flors i guineus.

Com va quedar demostrat en el post de l’any passat al que he fet referència (i com queda demostrat a cada un dels posts sobre paternitat), no sé el que hem faig. Sóc un pare sense experiència com qualsevol altre que improvisa constantment i que no compleix cap dels manaments que s’havia imposat en la fase pre-paternitas*. Per tant, qualsevol conclusió que estic extraient d’aquest nou nadal a la vida de l’Emma té la durabilitat d’una bateria d’iPhone.

Només he pogut confirmar uns pocs fets. Que els regals amb piles per a menors de quatre anys els carrega el diable, per exemple. S’han d’evitar com la Diagonal trenta minuts abans d’un partit de Champions. Crec que és en l’única situació on faig servir un argument ecologista per evitar rebre l’enèsim hibrid entre bebè cargol, escarbat antropomorf amb antenes de llums de colors que freguen l’atac epilèptic i que canta en un estrany dialecte castellà cançons que no reconeix ningú.
No us deixeu endur tampoc pel cuquisme extrem. Ja us dic ara que a l’Emma no l’enganyeu amb aquesta patraña de portàtil i telèfon de fusta i pissarra que, garanteixo, tindrien menys èxit que un set de pinces per estendre la roba.
Renegar dels senyors Fisher i Price tampoc és això.

En algun punt intermedi crec que estaran els regals d’aquest any. Després de l’allau de regals al seu aniversari (del que no fa ni dos mesos, que sembla que no hem aprés res del meu cas) tot es torna molt complicat però sembla ser que qualsevol cosa que impliqui un rol serà un èxit.

While you freed the doves, I shot them from the sky for taxidermy

Oferta: saldo a 19,95€

Només pateixo per si rep una caixa d’estris de bricolatge. Amb prou feines ser penjar un quadre (i dono gràcies a l’inventor del No Más Clavos). Per tant, crec que, fins i tot, prefereixo un maletí de doctora. He encarat més vegades clíniques i hospitals que reformes casolanes. Només vull evitar haver-me de defensar davant de: – Papa, i això per a què serveix?

* improviso, no sé el que em faig, però un toc de llatí sempre dóna certa categoria a l’exposició

November Spawned A Monster

La imatge que hom projecte de sí mateix com a pare des del moment en el que considera tenir descendència es distorsiona progressivament se superen les etapes fecundar, embaràs, part, criança i ensinistrament. La fantasia del pare amb nervis d’acer que somriu de costat i pica l’ullet davant qualsevol barrabassada del seu fill. La temprança davant la filla que puja les escales del tobogan a l’infernal parc urbà i que segur no caurà. La calma davant el nen ennuegant-se amb un tros de fuet. Totes aquestes postures vitals i totèmiques es descomponen i, davant l’onada de desconeguda histèria que ens invadeix, només queda aferrar-nos a la última connexió. El pare cool que recita de memòria totes les alineacions dels X-Men i Los Vengadores des de la dècada dels 60 fins l’era moderna del videojoc, que mai quedarà paralitzat davant d’un aparell amb pantalla tàctil no importa quants anys passin i que encara pot gaudir de l’última banda d’adolescents marginats sorgida d’algun edifici gris de Manchester. Aquest pare guay que perdurarà.

November Spawned A Monster

Doncs aquest pare ideal amb nena penjant de la mà quedà eclipsat, a la festa de la castanyada de la llar d’infants, pel nen amb samarreta de Star Wars i jaqueta de Spider-Man amb pare amb uniforme de Star Trek oficial o samarreta de Green Lantern indistintament amb motxilla a l’esquena plena de marxandatge vintage. L’Emma va guanyar còmodament la batalla del cuquisme, els panellets eren comestibles però la meva derrota com a pare freak navega intravenosa com metralla directe al cor de Tony Stark.