I won’t move you an inch even though my arm is asleep

Nen que es desperta a mitja nit i, a les fosques i abraçat al peluix, creua el pis fins al llit dels seus pares i s’acomoda entre els dos. La imatge és tan típica que sembla d’arxiu.

L’Emma, de naturalesa mig Ninja, ha perfeccionat la seva tècnica fins al nivell de despertar-nos al matí per anar a treballar i trobar-nos-la al nostre llit. Ningú sap com. Ningú sap quan. Però allà està ella, somrient amb un “vui esmurssà” a la boca. No passa cada dia però vam decidir, com a pares hiper-responsables, preocupats per l’educació, el reciclatge i l’extinció de la balena, començar una petita sèrie de xerrades d’alta càrrega pedagògica per a mitigar el problema, no deixar que anés a més i tallar-lo d’arrel. Amb això vull dir que, durant el bany de la tarda, li dic trenta vegades: “Emma, avui dorms al teu llit, eh?” a lo que ella respon sense mirar-me als ulls: “Sí, eh?”.
No desconfieu dels consells gratuïts que no heu demanat i que a mi m’agradaria evitar compartir. Hi ha certes coses que no es poden deixar passar o s’enquisten.

Per tant, puc anunciar que aquestes profundes xerrades, fixant la meva pupil·la marró gespa en la seva pupil·la blau turquesa amb filtre Valencia, han tingut el seu efecte i ho hem notat des del primer minut. Aquesta nit, l’Emma s’ha despertat a mitja nit i, a les fosques i abraçada al seu peluix, ha creuat el pis fins al nostre llit i ha dit: “papa, vine a dormir al meu llit”.

M’ha agafat de la mà i, com flotant en un núvol de cloroform, he acabat en un llit que fa 160cm de llarg.

I won't move you an inch even though my arm is asleep

Un llit mida geni de Minneapolis.

Somewhere Darker

Passa el temps suficient parlant amb altra gent que potser té fills o potser té gos i sabràs que tot el que fas està malament. Ja no li dones el pit a la teva filla de dos anys? Mal. La vacunes? Mal. Plora a la nit i l’agafes? Mal. No l’agafes? Peor. Veu la TV? Mal. Dorm al teu llit? Mal. Dorm sola al seu dormitori? Què ets? L’Anticrist reencarnat? Segur que li dones llet de soja.

En el videojoc de la vida de l’Emma, aquest estiu li hem pujat la barra de l’estrès a tope a) traient-li el bolquer i b) llançant-la a nadar tota sola al mar amb un parell de manguitos. El nadar, bé, gràcies. Però el pixar a l’orinal sorprenentment bé malgrat el pànic que li genera. Quan el tema és imminent i comença a cridar histèrica que necessita un orinal és un estrès que li acaba penetrant els somnis. No calia que no té ni dos anys. Però les àvies i l’estiu manen.

Somewhere Darker

Espereu a que no entri a l’escola montessori que tenim localitzada a Santa Juliana de Viladefollona i acabi a una escola concertada de l’Eixample i el seu pare li parli de Déu.

The Great Escape

Els dies passen i segueixen insistint en tenir vint-i-quatre hores i nosaltres cada cop més coses a fer. Treballem a jornada completa, de vegades jornades maratonianes (a sobre em diuen que perquè no surto a córrer… ves tu a córrer!*), i ens posem activitats extres com si aquí no passes res quan el que volem realment es poder aturar-nos una mica i dedicar el poc temps que disposem en gaudir amb l’Emma de la primavera i les flors i el cel blau i totes aquestes merdes que hem aprés als telefilms de migdiada.
Algú ens va dir que quan un és pare (ojo que ara em poso en plan pare expert, amb una experiència de dinou mesos a les meves esquenes… espera, dinou? disset… no, dinou… això de comptar en mesos és un calvari) la parella pateix un distanciament. Altres és han dit que, un cop han estat pares, discuteixen més que mai. Doncs el nostre balanç és que la vida sigue igual i ni discutim més (jo diria que fins i tot menys però és que jo no discuteixo i per això em mantinc tan jove i si no será por eso pues no será) i ni ens hem distanciat ni res d’això. El secret està, amics lectors que heu vingut aquí a ésser alliçonats, en que cadascú tingui el seu espai. Que la Sílvia pugui fer gires mundials pels museus més importants del planeta amb l’Albert fent de Dúo Sacapuntas de la Poesía Catalana™ sense remordiments i que jo també tingui els meus moments de pau sense que això impacti en el temps de qualitat que passem junts els dos i/o els tres.

Per exemple, ahir dilluns i festiu, la Sílvia va marxar amb l’Emma de visita familiar deixant-me la casa per mi tot sol. Tota una tarda per llegir tranquil·lament a la butaca de llegir tranquil·lament, al costat d’una finestra amb vistes, només amb una condició: surt a comprar xoriço per fer unes llenties (sic).
Com a pare compromès amb la bona alimentació de la nostra família, no vaig posar cap impediment al tracte i vam sortir de casa tots plegats. Elles van marxar pel seu camí mentre jo vaig anar a comprar xoriço. Quan vaig tornar a casa a gaudir de l’estona de lectura tranquil·la a la butaca de lectures tranquil·les, vaig trobar-me amb que les claus de la Sílvia s’havien quedat posades al pany de la porta per dins.
El primer que hom pensaria és que ja no podia entrar a casa a gaudir d’una estona de lectura tranquil·la a la butaca de lectures tranquil·les. Però mentres esperava al manyac i passaven mitja hora, una hora, hora i mitja, vaig adonar-me d’aquest regal que m’havia fet la vida. Vols espai? Aquí tens Barcelona sencera per tu, en una tarda de sol, núvols i pluja. Un regal gens enverinat, malgrat el que podeu pensar, no tragueu conclusions precipitades. Si no fos perquè vaig estar passejant amb un xoriço a la mà i res més perquè, és clar, a la pregunta de “le pongo bolsa son cinco céntimos?” jo sempre responc “no cal, visc aquí mateix”, hagués estat una tarda per recordar.

* córrer, maratons, ho pilleu?

Just Some Rain-Coated Lovers’ Puny Brothers

Un dia vaig sortir d’un restaurant amb la caputxa posada. Una parella em va mirar estranyada i els vaig respondre: “Plou a dins”. Era mentida. Sonava a lema de senyal d’advertència però era una mentida, al cap i a la fi. Als únics interiors on plou són els dels vagons de metro, amb els seus aires condicionats ineficients. Diluvis interiors d’aigua corrupta.
I els xampús i suavitzants que recomanen “dejar actuar” durant dos minuts? Només són efectius en melenes i cabells llargs. No perdeu més el temps.

Un parell de reflexions pels qui es preocupen per la salut dels seus cabells.

The Boy With No Name

La Reich va aparèixer ahir per casa i ens va deixar una història de superació personal i optimisme que ella coneix. Una d’aquelles amb doctor malastruc que sentencia a un pacient com si fos una condemna. Et queden dos dies. Tres mesos. Quatre anys. I vam comentar els casos on, posteriorment, el pacient passa la següent dècada tirant-se en paracaigudes cap de setmana sí i l’altre… no, l’altre no. L’altre no troba forces per a sortir del llit perquè un doctor malastruc li va diagnosticar a la cara un bon matí que li quedaven dos dies. Tres mesos. Quatre anys.

El que jo volia dir és que, amb aquest nivell de desconfiança i impaciència, com em refio jo quan em diguin si és una Emma o un [inserir veu metàl·lica aquí] the boy with no name?

* els nens que apareixen en aquest post (sense autorització ni consentiment paternal) no han estat renderitzats digitalment