Ni que s’acabi la crisi ni l’apatia blau-grana ni l’edició d’aquell cd ni que et toquin els euromillones ni que la meva cara recuperi el seu color uniforme després d’un àpat de tapes (palíndromo!) sota el sol del diumenge al migdia. Cap d’aquests delits iguala l’ansietat de la dona prement insistentment el botó d’obrir portes del tren amb la cigarreta i l’encenedor preparats a les mans.

A una clínica privada de Barcelona, la televisió pels pacients és de pagament. Només encendre l’aparell (un Sony de model recent), un menú de configuració ens adverteix que no hem contractat cap servei, per tant, no hi ha emissió. Els packs que s’ofereixen comencen a 30€ (sic) però se’n troben de 7€. Irònicament, després de pagar, els canals de televisió disponibles són tots els que emeten en obert.
El pàrquing de pagament i el menú de 17,50€ em recorden la campanya de Mastercard i denoten el missatge subliminar d’aquesta clínica: la salut no té preu.

Avui, a les quatre de la matinada, encara em mirava fixament el Mac, el despertador de l’habitat, l’iPhone, els còmics a la tauleta de nit, la porta del dormitori, la paret.

M’agradaria dir que tinc dolor muscular de tant fer exercici per perdre els quilos que em sobren, per haver fet algun gest impossible salvant un cec que creuava el carrer amb el semàfor vermell i a qui gairebé atropella un camió que transportava líquids radioactius, que tinc malament les cervicals de treballar hores i hores, compromès com cap altre assalariat o per impossibles postures ingràvides amb un dau. Però no. És de dormir com un soc en posició contorsionista.

Post íntim: m’estic engreixant de manera descontrolada i ara me’n vaig de montaditos i tapeos. Tornaré en bicing per apaivagar la meva consciència però, per mi, la Diagonal de nit sempre és en baixada.

Actualització: decepció, m’han portat en cotxe.