Fa mesos que, cada cop que em poso a rentar els plats, una picor al nas acaba portant-me a un estat al·lèrgic d’esternuts incontrolables amb alguna que altre llàgrima. Suposo que, després de tantes setmanes, he convençut al meu entorn que no és una excusa per no rentar els plats de la mateixa manera que a la Síl li entren espasmes a les cervicals quan proposo anar en Bicing en comptes d’anar caminant. Portant el mètode condicional clàssic de Pavlov una mica més enllà des del 2006.
El que salta a la vista és que no s’entén perquè no tenim un rentaplats a casa que resolgui aquesta situació. De petit no teníem rentaplats a casa. Ni rentaplats ni microones ni vitroceràmica. Ma mare, de la respectable escola de la meva àvia, havia decidit que la cuina havia de ser l’últim i irreductible emplaçament gal de la tradició i la interacció humana. Així, mentre al menjador vivia l’equip de música d’última generació, a la cuina rentàvem a mà i escalfàvem el menjar amb el poder del foc, com els nostres avantpassats. Com dic, la tradició moria a les portes de la cuina malgrat no vam tenir mai vídeo, ni VHS ni Betamax, i no recordo haver rodat mai cap pel·lícula.
L’ombra de les costums més arrelades a casa és allargada i al meu antic pis tampoc hi va haver un rentaplats mai. I a aquestes alçades, penso que no sé perquè encara hi ha qui aixeca una cella quan s’assabenta que no tinc carnet de conduir a la meva edat. El que és veritablement greu és que no sé com funciona un rentaplats. No en sabria posar un en marxa i molt menys entenc com poden sortir els plats nets d’allà. Puc entendre perquè els avions que pesen tones s’enlairen gràcies a la combinació de propulsió i velocitat amb unes ales que, amb la seva superfície, sustenten l’avió en l’aire a causa del seu efecte aerodinàmic i contraresten l’acció de la gravetat. Però que la porqueria es desenganxi ficant els plats en una nevera petita? Això és el futur!

Sense rentaplats però corríem als US a comprar l’iPhone en el seu dia. Les meves prioritats tecnològiques són així de capritxoses.

Fotografies per Barrut.

El cap de setmana passat, a la nostra ja oficialment instaurada nit mensual de mus i alcohol*, vam poder observar com una de les taques a la paret d’en Barrut i la Samarini havia agafat la forma del que serien els Estats Units, la Baixa Califòrnia i potser part de Guatemala. És la versió casolana de les Cares de Bélmez i la versió menys personalitzada de les marques de naixement.

*sona molt més espectacular del que veritablement és

És incòmode quan deixes anar un esternut i ningú et retorna el “salut” de rigor. Encara més quan estàs rodejat de persones. “Tranquils, que ja m’ho dic jo! Salut!”.
Esternudo moltíssim. A totes hores. De dia i de nit. Despert i dormint. En qualsevol circumstància. En el passat, els esternuts anaven en parells però ara acostumen a anar en trios (deu ser cosa de la crisi dels trenta). Però, i el gust que dóna deixar anar un bon esternut amb un bon crit? He anat perfeccionant la tècnica, utilitzant una paraula, vocal o melodia diferent per cada un dels tres que deixo anar. Fins i tot, se’m poden provocar. Un petit cop al nas i, segons després, una lleugera picor puja per les foses nasals i ja els tenim. No seria un gest gaire educat però és un plaer.
Així que suposo que ningú em diu “salut” ja perquè estan avorrits de mi. Coneguts i gent anònima, com els viatgers que cada matí em trobo al tren i que ja ni em miren, malgrat que de vegades teatralitzo cada esternut amb un espasme. Menyspreen una habilitat que cada cop perfecciono més. Últimament esternudo sense parar quan rento els plats. D’aquí res, no els hauré de rentar perquè correrà el rumor de que sóc al·lèrgic a aquesta activitat i, per fi, podré prendrem les postres estirat tranquil·lament al sofà*.

*sóc conscient de que les postres també s’han de prendre a taula però no vull deixar anar les últimes gotes d’infantesa que em queden. nens, si esteu llegint això, no us aixequeu de la taula fins que us donin permís. i esternudeu discretament, si us plau

Amb la millor intenció del món, una alumna de la Sílvie va arribar ahir a classe amb una bossa plena de caramels tous de gingebre ensucrats. Els va repartir generosament amb els seus companys i, especialment, amb la professora, ja que havia estat malalta. Malgrat les propietats curatives de la planta en qüestió, sembla ser que tothom va coincidir en que aquells caramels tenien un sabor repugnant.
El primer que va fer la Síl quan va arribar a casa va ser ensenyar-me la bossa de caramels i donar-me’n un. En una situació normal, no es necessita cap motivació especial per tastar un caramel però si l’oferiment va acompanyat de la premissa “Ugh. Això està fastigós. Té, prova.” un s’ho pensa dues vegades.
Quin és aquest impuls irrefrenable que tenim tots d’oferir per tastar allò que acabem de comprovar que realment no fa una altra cosa que provocar vòmits? Quina necessitat hi ha de compartir les coses desagradables de la vida?

En principi, Sílvie Rothkovic no repartirà ni caramels ni sushi en els propers recitals, el 10 i 15 d’Octubre.

Fa tres setmanes, quan era jove, acostumava a sortir a córrer per les nits, als voltants de les onze, amb el meu iPod lligat al braç i el meu circuit predefinit. Ni un mes després, sóc aquella persona gran amb un pinçament a la base de l’esquena que gairebé no es pot moure. Quan per fi havia trobat una activitat exterior nocturna acceptada per la societat que no requeria l’ingrés en un local ple de fum i llums de colors. Espero poder retrobar com abans millor a tots els altres joggers, passejadors de gossos, turistes borratxos i captaires que m’havien acceptat com un més a la seva família nocturna.