'El blog no íntim'.

Just Some Rain-Coated Lovers’ Puny Brothers

Un dia vaig sortir d’un restaurant amb la caputxa posada. Una parella em va mirar estranyada i els vaig respondre: “Plou a dins”. Era mentida. Sonava a lema de senyal d’advertència però era una mentida, al cap i a la fi. Als únics interiors on plou són els dels vagons de metro, amb els seus aires condicionats ineficients. Diluvis interiors d’aigua corrupta.
I els xampús i suavitzants que recomanen “dejar actuar” durant dos minuts? Només són efectius en melenes i cabells llargs. No perdeu més el temps.

Un parell de reflexions pels qui es preocupen per la salut dels seus cabells.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

The Boy With No Name

La Reich va aparèixer ahir per casa i ens va deixar una història de superació personal i optimisme que ella coneix. Una d’aquelles amb doctor malastruc que sentencia a un pacient com si fos una condemna. Et queden dos dies. Tres mesos. Quatre anys. I vam comentar els casos on, posteriorment, el pacient passa la següent dècada tirant-se en paracaigudes cap de setmana sí i l’altre… no, l’altre no. L’altre no troba forces per a sortir del llit perquè un doctor malastruc li va diagnosticar a la cara un bon matí que li quedaven dos dies. Tres mesos. Quatre anys.

El que jo volia dir és que, amb aquest nivell de desconfiança i impaciència, com em refio jo quan em diguin si és una Emma o un [inserir veu metàl·lica aquí] the boy with no name?

* els nens que apareixen en aquest post (sense autorització ni consentiment paternal) no han estat renderitzats digitalment

Hi ha 6 comentaris. Veure els detalls del post.

Dazed And Confused

No crec en els medicaments. Aquesta sentència no té cap fonament científic ni racional. Jo no crec en els medicaments de la mateixa manera que sóc del Barça. Perquè sí.
Creure així en les coses (perquè sí) és la pitjor manera que hi ha de creure. Per això, en el fons, el futbol és tan perillós. Com altres creences més divines i abstractes. O el comunisme. Sempre sospito de qui creu fervorosament en el comunisme. Perquè, no fotem, com pot funcionar un sistema sociopolític com aquest, sent com som?

Com deia, no crec en els medicaments. I sóc del pitjor tipus d’escèptic que pot haver. Sovint tinc migranyes i hi ha una pastilla que em treu el mal de cap en vint minuts. Garantit.

Hi ha 4 comentaris. Veure els detalls del post.

Dirty Dream Number Two

En comptes de posar-me a llistar bons propòsits per l’any que ve, miraré momentàniament al passat, cap al nadal, aquell període de l’any on la majoria dels paquets que arriben a casa (incloent carters i repartidors) mai són per un mateix.
El més rellevant del nadal ha estat la febre alta.
L’única cosa positiva de una febrada són els múltiples somnis delirants que es poden tenir en una sola sessió. En el que van semblar hores però probablement van ser cinc minuts d’altes temperatures la nit de nadal, vaig somiar que la botiga Norma Comics d’Arc del Triomf es traslladava a un garatge i anava a visitar-la amb el Desenfocado. Per adquirir un còmic, prèviament havies d’assistir a un ball de flors i llums*. Jo era el típic graciós que interrompia la festa amb comentaris sarcàstics perquè volia pagar i marxar.
Tot seguit vaig somiar que el Rubianes era encara viu i vell i feia un monòleg al teatre sobre HTML i escriure codi que em semblava graciós només a mi. El públic, el que exigia era que sortís en Jordi Pujol a cantar. I així va ser. A l’escenari, va sortir l’excel·lentíssim ex-president a cantar serenates, guitarra en mà, com un cantautor qualsevol. En smoking.

Crec que a aquestes alçades em vaig avorrir i em vaig despertar.

* moment psicodèlic indescriptible degut a les meves limitacions narratives

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

Complimentary Champagne

Hi ha qui surt a córrer per estar en forma, hi ha qui surt per perdre els quilos de més i hi ha qui busca uns minuts d’introspecció. És el moment de gaudir de la ciutat a una velocitat uniforma i accelerada, aïllat en la música, en el moviment i en els esbufecs.
Fa unes quantes nits, corrent per la Gran Via de Barcelona, em va fer la impressió de que un tipus tenia intenció d’aturar-me mentre es tocava el canell. S’ho va repensar unes dècimes de segons abans de que ens miréssim als ulls i ens creuéssim però vaig pensar que, si el meu instint no m’havia enganyat, s’ha de tenir valor per voler aturar a un paio que va corrents pel carrer per demanar-li l’hora. És quan vaig pensar que potser van ser els esbufecs tuberculosos de qui ja no pot més el que va fer que canvies d’idea i es fes enrere.
Perquè si m’hagués preguntat l’hora, estic segur que hagués trigat com uns vint segons en recuperar l’alè i poder articular alguna paraula. I ell s’hagués sentit com quan vols veure un vídeo online i et salta la publicitat. Allò que esperes impacient total per res.

Estava pensant que no seria mala idea patrocinar les converses i el dia a dia.

Hi ha 5 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors