Post íntim: m’estic engreixant de manera descontrolada i ara me’n vaig de montaditos i tapeos. Tornaré en bicing per apaivagar la meva consciència però, per mi, la Diagonal de nit sempre és en baixada.

Actualització: decepció, m’han portat en cotxe.

Malparlar del nadal està tan generalitzat que ja és vulgar. D’aquí res, gaudir del nadal i de totes les seves cerimònies serà allò més cool i trendy fins que el pèndul de la moda torni al seu lloc. Com ja no és modern ni dir-ho ni escriure-ho, el meu cos ha decidit exterioritzar per sí mateix el meu disgust per aquestes dates en forma de vòmits i altres expulsions de líquids escatològiques i desagradables de relatar. Així que, en el moment exacte en el que molts prenien el raïm, jo m’abraçava a la tassa del vàter amb la passió de l’acudit i deixava anar la primera de moltes vomitades que van seguir. Un vòmit que, mentre succeïa, em transportava a aquella escena de The Meaning Of Life on Mr. Creosote deixava anar el contingut del seu estómac com si d’una mànega es tractés (en el cas del Terry Jones, suposo que ho era).
I amb aquest glamour vaig passar la nit de cap d’any, un glamour molt diferent al dels parisencs, que viuen a una ciutat com la nostre, tota oberta, exterior i amb molta llum, però on fa més fred pels matins que a les nits i la gent és una mica mal educada. Allà on gires una cantonada tenen un palau i una infusió de menta val 6€ al lloc més barat. Petites diferències.
L’únic consol de la matinada del 31 de Desembre a l’1 de Gener era la sensació d’haver expulsat tot allò fatal del 2007 i haver-me endut la resta al llit.

Les migranyes sempre comencen com una taca blanca als ulls, com quan et fan una fotografia i tu mires directament, i de manera absurda, al flash i progressen en un mal d’ulls, certa pressió a les celles i front i fotosensibilitat. El que es coneix vulgarment com a mal de cap. En aquest estat, no puc recordar el que he llegit a la mort del Capitán América fa una estona. No puc recordar la cara del Luis ahir, a la seva festa d’aniversari sorpresa, on no va saber reaccionar al veure diversos grups d’amics sense més relació entre ells que ell mateix. Coses que passen. Tampoc recordo aquella noia que es va deixar el seu cotxe obert al pàrquing on nosaltres vam aparcar i on vam fer la nostra bona obra de nadal. Per a que després el Ferran ens critiqui a qui no ens agrada el nadal.
El Renault Megane té un sistema de tancament automàtic de portes on, amb la teva clau electrònica, el cotxe es tanca quan t’allunyes i s’obre quan t’apropes. Dons a ella no li va funcionar i, després de que el Ferran la repasses de dalt a baix quan va passar al nostre costat, ens vam adonar que el panell del cotxe tenia llum. El cotxe estava completament obert i encès així que, després d’intentar atrapar infructuosament a la noia a la carrera i d’un debat per decidir què fèiem, regirar mig cotxe a veure si trobàvem una identificació on localitzar algú, vam decidir tapar el panell de control amb un drap i deixar-li una nota en un tros de full arrancat de la meva Moleskine que resava més o menys:

Hola. T’has deixat el cotxe obert. Hem intentat dissimular-ho. Més compte la propera vegada. Et pots quedar el boli.

Ens vam sentir bé però inquiets per si algú més havia vist el cotxe obert. Sis hores després, el cotxe seguia allà. El Ferran encara estava a temps de deixar el seu telèfon mòbil a la nota. Formes més austerianes de fer sorgir l’amor s’han vist. Poques però en sé alguna.

Aquest estiu estic comprovant que enlloc semblen oferir un granissat de llimona decent. I si rebobino més encara, no recordo haver tastat un bon granissat de menta en anys. I com he de mantenir-me lluny de l’orxata (últimament, cada cop que en prenc, he de fer un sprint fins el lavabo més proper) se m’acaben les excuses per no visitar cada nit el Tio Che de Poble Nou.
Si algú en pot recomanar un lloc per Barcelona on s’ofereixin granissats decents i variats, ja sap com (és el que té la web 2.0). I temporalment, també s’accepten suggeriments pel Baix Empordà.

Potser és que el Real Madrid s’ha endut la lliga després de 80 minuts fent-nos campions. Potser és la perspectiva d’un estiu amb poques vacances. Potser és el meu constipat. La qüestió és que m’he despertat irascible i una mica de mal humor i desganat. Deu ser que realment sí sóc un manies i aquestes tendències maniàtiques meves s’accentuen cada-cop-més. Les meves expectatives pel dia d’avui eren ben modestes i, com acostuma a passar, quan et mous entre la modèstia i un perfil pla i baix, és realment fàcil que qualsevol cosa faci girar la truita. I no és pas el fet de que s’hagi descobert a un ex-company de feina entre el repartiment d’una pel.lícula porno hardcore gay, fent el trenecito i altres malabarismes. Jo me n’alegro molt per ell, que fins i tot té una línia de diàleg. El que m’ha alegrat el dia és veure com una gran i merescuda nova oportunitat laboral apareix de sobte, per sorpresa d’alguns i alegria dels demés, per algú que realment s’ho mereix.
Els dilluns, molt de tant en tant, porten bones notícies.

La pregunta seria: la persona que ha descobert la pel.lícula en qüestió… què coi estava buscant per trobar-se amb això? Sí, clar…