If We Can’t Live Together, We’re Going To Die Alone

El final de Lost ha transcorregut paral·lel al d’altres sèries de culte que en el seu moment van canviar les regles del joc de la televisió per sempre. Aquest final és comparable al de Twin Peaks, The X-Files o The Sopranos, finals ambigus que lluiten contra les expectatives generades any rere any. Finals que, per moments, et deixen amb una sensació freda i distant, coneixedors de l’abisme que queda darrere. Però, a diferència dels altres, aquest sí dóna certa dosi de tancament. I allà va, a unir-se a l’olimp de les experiències que han passat per les nostres vides deixant una traça. Pels seus personatges, la seva història, el seu so, el grapat de sensacions que queden i que hem fet nostres per sempre, i per les que hem deixat anar somriures i llàgrimes.

Recordarem escenes com la d’en Charlie escrivint-se a la mà “Not Penny’s Boat”, l’obertura de l’escotilla, l’aparició d’en Desmond, el seu retrobament posterior amb la Penny, els somriures malèfics d’en Henry Gale, en Jack escridassant a la Kate “We have to go back!” o el sacrifici de la Juliet. Cadascú en podrà dir un grapat més. I per això ha estat especial i s’ha d’estar agraït. Per tot el que ha passat. L’evolució dels personatges i la manera que ens han posat setmana a setmana davant el televisor, buscant subtítols, descarregant la serie com fos, obligant les televisions de mig món a oferir el programa simultàniament (amb més o menys encert). Tot per satisfer-nos. Com mai abans. Qüestionar la resta és fútil.

Entenc qui es pot sentir defraudat. Com en tota obra, sempre hi ha peròs, errors, males decisions, improvisacions (forçades o no) i sentiments de haver quedat defraudat perquè no ens han donat el que volíem. I el que volíem deu diferir molt entre espectadors. Però si el que buscàvem eren dosis d’emocions, misteris, romanços, acció, simbolismes, hem tingut el que ens mereixíem. Potser l’última dosi de misticisme semi-cristià, per sobre de la perspectiva científica (un del debats principals de la sèrie), ha estat allò més polèmic del seu final però, si queda mal regust, marxarà a poc que sabem gaudir del camí fet.

Lo important ha sigut el viatge. Les cent vint-i-una vegades que ens hem assegut davant la pantalla. I com en altres ocasions, molt poques en aquesta vida, em temo, després de l’última pàgina d’un llibre o l’última escena d’una pel·lícula, la sensació de buit és el que queda i és el que simbolitza com ens ho hem passat. I jo m’ho he passat com mai. Què més dóna la resta.

I ara, benvinguda sigui la nostàlgia setmanal d’una experiència que, ara per ara, no té substitut. Jack, ja pots descansar.

* sé que no calia l’enèsim post sobre Lost
** crec que no cal un SPOILER ALERT si el capítol s’ha emès per televisions nacionals i el seu contingut està per tot arreu, mitjans informatius inclosos
*** per qui digui que han quedat desenes de misteris per resoldre, allà teniu en Vincent a l’últim capítol
**** imatges de fuckyeahlost i Lostpedia