Fa dues nits vaig somiar que assistia (de nou) a l’espectacle teatral de Faemino Y Cansado. Malauradament, el Faemino estava malalt i només apareixia a l’escenari el Cansado. Micròfon en mà, decidia tirar endavant amb el xou sense el seu inseparable company. Als pocs minuts de començar, es quedava en blanc, oblidant completament el guió. Jo patia realment per ell. El veia amoïnat. Suant. Fent esforços per recordar el text però només recordava petits fragments aleatoris. Quan la situació era ja insostenible, es ficava la mà per la part interior del darrera del pantaló i treia el que ell anomenava el seu invent per desviar l’atenció en moments de crisi: una pala de ping-pong amb forma de guitarra elèctrica. La platea esclatava amb una sonora i unànime ovació.

Aquesta última nit he somiat amb el capítol que està encara per emetre de Lost. O sigui, fent honor a l’estructura temporal no-lineal de la sèrie, he somiat amb el capítol que s’emetrà demà. Un flashforward en tota regla. No vull desvetllar cap detall per evitar possibles spoilers però puc avançar que, en un moment donat, el Jack es queixarà amargament davant dels altres losties, Kate y Sawyer, sobre la situació actual de l’illa, amb la següent sentència: “Aquesta illa comença a semblar-se perillosament a Formentera. Se suposa que ha d’estar deserta però, a l’hora de la veritat, està a rebentar *“.
Jo no he estat mai a Formentera però no són genials aquests guionistes?
* en el somni, el Jack deia realment “a rebentar”, literal i català
El fet de no tenir fotografies que documentin el meu passat em converteix, potser, en un d’aquells personatges enigmàtics, dels que l’autor va destapant obscures vivències per sorpresa i explica detalls de forma desordenada. Per donar aquella sensació de que, malgrat t’està oferint la seva història en petites píndoles, sempre queden forats per omplir. I així, s’allarga la trama, es fidelitza al lector (o seguidor) i s’optimitza el rendiment de l’argument.
O no.

Aquest personatge enigmàtic no és capaç de fer alguns acords amb la guitarra però, dissabte al matí, va desmuntar el seu portàtil, peça a peça, i el va tornar a muntar, gairebé només pel gust de fer-ho.
Fa un parell de caps de setmana, ens vam creuar amb un nen de no més de deu anys. Acabava d’estirar les fulles d’un grup de males herbes entre matolls i, les que van quedar entre els seus dits, se les va ficar a la boca i les va mastegar tranquil·lament, davant la permissivitat dels seus pares. Aquest divendres vaig estar en un local del Born rodejat de mitja plantilla d’actors de Ventdelplà i el dissabte següent, vaig assistir a un concert dels Hamster Killers (o els Killer Hamsters, no està clar).

Coses estranyes que han passat els últims dies. Que no es digui que la meva vida social és avorrida.
1.09.2009
- Post teclejat
pel Rubèn.
- Un dimarts a les 20:51h.
- Categories:
- Cinema, Còmic, Fotoblog, Notícies, Personal, Sèries De Televisió, Televisió.
- Tags:
- blackadder, dc, disney, house, marvel.
- Comentaris: 5
Els records són llunyans i una mica borrosos però recordo els primers westerns emesos per TV3 als migdies, durant els seus primers mesos d’emissió, que van fer que durant un temps no entengués com podia ser que el John Wayne parlés català. Suposo que, per l’època i la meva edat, no comprenia encara el sofisticat gust que tenim en aquestes terres per l’art del doblatge. Ara tampoc el comprenc però per raons ben diferents. Només cal sentir el pobre Hugh Laurie a L’Escurçó Negre.
Fent una estona més de zapping, penso que mai deixarà de sorprendre’m la manera realment senzilla en la que es resolen els conflictes (els familiars especialment) a les puritanes pel·lícules i sèries nord-americanes. Qualsevol frase començada per “si mai necessites parlar-ne”, “sé que potser ara no ho veus” o el clàssic clixé “crec que hem de parlar” són un comodí per solucionar qualsevol problema. Tant debò fos així en la realitat.

Per problemes, els que tenim ara els Marvel Zombies amb la compra de la companyia per part de la Disney. Alguns diran que una editorial amb la seva pròpia “Campaneta” o amb Howard The Duck entre els seus milers de personatges estava predestinada a aquest final però hem de resistir. El Professor Xavier i Magneto no poden acabar resolent els seus problemes amb una cançó sobre l’amistat. Mickey no pot formar part de la nova al·lineació de The Avengers. Ja puc veure a l’horitzó el proper crossover Hannah Montana / Spider-man. Això sí que seria una crisi i no lo de DC.
3.08.2009
- Post teclejat
pel Rubèn.
- Un dilluns a les 16:25h.
- Categories:
- Còmic, Dos Punt Zero, Feina, Geek, Moda, Personal, Reflexions Barates, Sèries De Televisió.
- Tags:
- internet, marvel, sílvie rothkovic, the big bang theory, the flash, trenta són molts anys, xbox 360.
- Comentaris: 3
Per fi algú pensa amb el cap en el món de la publicitat online. Per què enviar tant spam sobre medicaments, software i pornografia quan són les coses més fàcils de trobar a la xarxa? Si el que és busca és atraure públic de totes les edats, races, credos i tendències polítiques, el que s’ha de fer és provocar als possibles clients amb un contingut o producte ben enigmàtic.

A casa estem fem una mini marató de The Big Bang Theory, així la Síl pot sentir-se més tranquil·la* comprovant que no sóc la única persona en el planeta que juga amb una xBox, llegeix còmics Marvel i va a treballar amb la samarreta de Flash passats els 30. En honor a aquesta nova etapa a les nostres vides, aquí queda aquest post geek.
*he dit la Sil? volia dir sentir-me jo més tranquil
Més Posts —