A fine day for a parade

[box type=”bio”] Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al maig del 2014.[/box]

Partim de la base de que em costa combregar amb els dies encerclats del calendari. Aquells escollits no sé com a no sé quin despatx per no sé qui on es decideix que hem de celebrar durant un cicle de 24 hores coses tan peregrines com el dia del treballador, el de la pàtria, el d’internet, el de les forces armades, el de la felicitat, el de l’aigua, el dia de l’amor, ja sigui per Sant Valentí o per Sant Jordi, juntament amb el dia del llibre (així, barrejant conceptes) o els que ja són el recopetín (i perdoneu-me els que esteu involucrats en aquesta respectable iniciativa si m’esteu llegint, ja que escullo el vostre cas entre molts altres exemples existents), dies que combinen conceptes com “El dia de la poesia catalana a internet”. Ole. No només celebrem la poesia catalana en exclusiva si no que la geolocalitzem. A internet. Que serà lo següent? “El dia internacional català de la narrativa poètica en Courier 12 al barri de Sants”™ ? Com diria un amic, quan les coses es compliquen així, a mi m’explota un ull.

El dia de la mare. El dia del pare. Perdoneu però CADA PUTO DIA ES EL DIA DE LA MARE I EL PARE. I dels fills. Però ho són per a tots plegats, no per separat. Sé que molts ho penseu però voldríem que quedés aquí escrit per a la posteritat. I és que no puc evitar pensar que, amb aquestes “commemoracions”, per molta arrel tradicional que algunes puguin tenir (no comencem ara amb El Corte Inglés), no fem més que accentuar les diferències de tracte amb altres elements externs indispensables en la criança d’un fill com serien:

  • “El dia de l’àvia que recull els nens suats i pudents puntualment a les cinc cada tarda amb un somriure quan li fan mal els ossos”
  • “El dia de la neboda que fa cangurs nocturns gratis per a que podem anar a un concert”
  • o “El dia dels tiets solters que s’enduen els fills al cinema a veure pel·lícules amb efectes especials”

I no es celebren pas.

Puc entendre la raó darrere els dies dedicats a focalitzar la nostra atenció en una malaltia, un conflicte social, un trauma (els catalans som experts en celebrar cataclismes) i el seu propòsit de conscienciació. Que sí. Que potser aquestes efemèrides fan falta. Però cal extrapolar-ho a tot? No som pares i mares cada dia? La meva filla és la meva filla cada dia. La seva mare és la seva mare cada dia. No estimem cada dia a la nostra parella? I als nostres fills?
I, pel que fa a la resta, no llegim cada dia? (bueno, espérate, que diu el informe PISA d’això?). No treballem cad… ? Bé, estic notant evidents escletxes en el meu discurs. Però encara sé on vull anar a parar!

Si ja és prou complicat tot, només falta assenyalar els calendaris amb el dia de la mare i del pare per separat. És com remarcar les diferències quan ens hauríem de centrar potser en les zones comunes. No hi ha un dia de la paternitat, així, en general? Un dia on tothom hagi de celebrar per nassos la relació entre pares i fills perquè ho diu un calendari? Així jo ho podria afegir a la meva llista negre de celebracions absurdes i criticar-ho aquí.

Ser pare o mare és una tasca important. Fer-ho bé és important. No és fàcil criar un nen en un món on tots tenim una opinió de com s’ha d’educar un fill i no dubtem en compartir-la arbitràriament. Els pares (entenguis pares, mares, pares i mares, pares i pares o mares i mares, ara no em maregeu amb tecnicismes perquè el plural sigui masculí) som humans. Humans educant altres humans. Per tant, imperfectes que som, els errors són inherents al procés. Només falta que dividim.

En un blog exclusivament de pares mascles, entenc també que aquest text seria una paradoxa.

Looking forward to celebrate “El dia català de l’arxiu desincronitzat a Dropbox en català”, sempre vostre,
un pare a diari.

Pd.- Hi ha dia dels runners? No em digueu que no heu trobat un forat al calendari per a celebrar el footing. Potser serà que, com cada dos caps de setmana em talleu el carrer per a perseguir-vos a canvi d’un dorsal i un brick d’Aneto, cada dia és una mica el dia del runner?

Friends™ and © Warner Bros. Entertainment Inc. All Rights Reserved. Fet servir sense cap tipus de permís.

Children In Pieces

Quan escrivia l’última entrada, pensava que fa temps que no feia un post minuto y resultado sobre el món de la paternitat, aquesta experiència que sí mereix un bon videojoc. Ja sé que estan els Sims (joc que en la seva primera versió de PC vaig esborrar del disc dur per després llençar el CD d’instal·lació a les escombraries i així demostrar al món amb tota honestitat que puedo dejarlo cuando quiera) però els Sims no són el tipus de simulador en primera persona que la paternitat es mereix. Parlo d’uns bons gràfics en 3D estil Quake amb una mà llesta per a carregar una tovalloleta humida Dodotis*, uns quants palitos de pa i una ampolla d’aigua. I els seus comptadors de tovalloletes, palitos i centímetres cúbics d’aigua a la part baixa esquerra de la pantalla que s’omplirien amb les recàrregues que anem trobant pels racons quan busquem els xumets perduts (que en tenim cinquanta i mai sabem on són) que donarien punts extres i que ens servirien per evitar que el nen plori. I més punts extres si banyes el nen sense sortir del lavabo fet un nyap i alguns logros a desbloquear com que acabi de sopar sense crema de porros al cabell. Com a súper feature també posaria un botó al mando per fer plorar el propi jugador en el rol de pare degut a l’estrès o esgotament extrem.

El canvi més gran en aquests últims mesos és la raó per la qual s’han acabat els posts sobre cançons per a l’Emma. Ara bàsicament ens dediquem a sentir com és ella la que canta, amb la cara de gilipollisme que comporta la ja esmentada experiència vital de ser pare, i a gaudir de les seves primeres frases complexes com, per exemple: “papa, em fa mal el peu de la cama del peu” no sigui que em confongui de peu i cama, ja que en té dos.

Recordo una experiència de quan l’Emma encara era un petit nadó i jo em trobava en plena fase proxèmica. Un senyor gran i arrugat va allargar el seu coll per ficar la cara entre l’Emma bebè i jo, son pare, que viatjava tranquil·lament en el bus sense fer mal a ningú amb la meva filla als braços, i va dir en un to lleugerament massa alt pel meu gust: “¡Como pa no quererla!”. Doncs sí, senyor, molt ben expressat. Encara comptem l’edat en mesos i deixem anar babes quan menja la sopa de lletres tota sola i les reconeix (les lletres, no la sopa) o canta l’himne del Barça. Que sí, que un desitja tant tenir un fill que potser s’hauria d’haver aturat a pensar en la quantitat de sèries de televisió que deixaria de veure, d’acord. I que haurà de compartir el menjar i el llit. Però un es veu recompensat quan observa com la seva filla corre per la casa en llàgrima viva agafant-se el peu cridant: “No tinc mitjons!” quan sa mare li ha col·locat unes sandàlies. Carne de mi carne, HOYGAN.

Realment no hi haurà més posts a la secció de cançons per l’Emma perquè cada post estava titulat, com aquest mateix, amb un tema de Morrissey que feia referència a pares i fills i se m’han acabat. Una raó tan vàlida com qualsevol altra.

* ja sabeu que aquí no ens agrada parlar de marques** però les altres fan una pudor estranya
** cómo? perdona? cómo?

Little Boys Have Action Toys For Brains

Jo, que sóc més de ciutat que un semàfor, resulta que vaig estiuejar durant anys a un diminut i sec* poble de Granada, als peus de Sierra Nevada, on hem dut l’Emma a que conegués la seva besàvia. És un poble típic andalús de muntanya (sense semàfors), de carrers buits que fan pujada, un campanar que toca a morts i on tothom sap els noms dels gossos que vagabundegen pel carrer.

De petit, acostumava a jugar per aquells camps els mesos d’estiu i algun Nadal també, entre oliveres i tarongers, on ara hi ha més cases que habitants. Podies agafar mandarines i préssecs directament de l’arbre i, al bar del poble, la Coca-Cola la servien sense llimona. Si la demanaves, et deien que t’apropessis al llimoner més proper i tu mateix.
No hi havia més activitat que aquesta: el bar del poble. També podies banyar-te al riu o caminar sense parar, com les passejades que feia amb el meu avi durant hores, fins el poble abandonat de la serra o fins al cementiri. Com podeu veure, Andalusia és tota alegría y color.
Ja de més gran, vaig deixar de córrer pels camps i me’n duia tones de còmics per passar-me l’estiu llegint. Crec que va ser durant aquells períodes d’adolescència al poble on vaig desenvolupar el gust per estar en aquell limb que et proporciona estar tancat a casa cada dia, amb la família o millor sol, les meves lectures i altres entreteniments. El plaer mai era total. Sempre romania en el fons la por a l’exterior**. La certesa de que aquells dies en blanc podien acabar-se.

Com algú va comentar, a un guionista de Lost le gusta esta foto.

En fi. Crec que la meva àvia ha estat bastant contenta de conèixer la seva primera besneta malgrat ja no se n’adona de les coses com abans. Previsorament, vaig fer servir el pitet on posa el seu nom ben gran però, fins i tot amb això, diria que hem marxat i encara no li havia quedat clar el nom d’Emma.

*per això suposo que m’acostumo ràpid a que les plantes de casa estiguin seques i mig mortes
**entenguis per exterior que arribés ma mare a fotre’m fora de casa a crits

Walking Like Groucho Sucking On A Number 10

És un home prim i porta un pentinat que li fa el cap gran. Cada dia, passa el trajecte en tren des del centre de la ciutat fins les afores de la zona metropolitana lligant cigarros. Només baixar del vagó, se’n fuma el primer. Al costat seu viatja asseguda una noia que, en aixecar-se, fa la mateixa alçada que quan estava asseguda. Per tant, tècnicament no s’aixeca. Més enllà, l’home mut de la gorra gesticula i murmura a una noia, amb sons inintel·ligibles, que el que més li agrada en aquesta vida és anar a pescar.

Idea per una sèrie de televisió: un vagó de tren i un grup de desconeguts que es troba cada matí i mai es dirigeixen la paraula. Vint minuts de silenci i megafonies.

Títol per la versió original: Travelling™. Títol pel remake nord-americà: Continuous Shot™.

Summertime Clothes

Diuen* que Les Botigues de La Roca del Vallés és un lloc de somni, fantàstic (m’atreviria a dir paradisíac) on hi ha centenars d’outlets on es pot comprar roba a uns preus sense competència ni rival. Jo no hi he estat mai, no crec conèixer ningú que hi hagi estat, ni tan sols confirmar que el lloc és real, però n’he sentit a parlar tant des de que era petit que l’he mitificat. Com l’illa de LOST, sembla ser un lloc que existeix però que ben bé no se sap on està i és difícil de trobar.

* qui ho diu? m’encanten aquests “diuen” impersonals i anònims