'Criptomnèsia garantida'.

Vanderlyle Crybaby Geeks

Perquè tots portem un entrenador de futbol a dins que faria alineacions i plantejaments infal·libles. Perquè tots portem a dins un guionista que hagués sabut acabar Lost resolent més enigmes. Perquè tots som més enginyosos que els demés a twitter.

Segona idea per un projecte web: Crossovr©
Consistiria en enregistrar un blog* en una comunitat per ser intercanviat amb un altre usuari per un període de temps limitat. Per un dia, per exemple, un usuari tindria el control total d’un blog que no és el seu i hauria de generar contingut que encaixes amb els nivells de qualitat i estil habituals. Els usuaris podrien oferir-se a un blog o demanar a un autor que agafés el control del seu, encadenant-se entre ells lliurement.

Veig grans col·laboracions a l’horitzó. Continguts frescs i diferents sota adreces que fa temps que ja van donar el millor de sí mateixes. També veig tones de confusions i malentesos. Muntanyes d’usuaris picats i ofesos.
Poesia.

*probablement, sigui valid també per a comptes de twitter, tumblr, posterous i, perquè no, flickr

A Lady Of A Certain Age

Al matí següent, sovint no recordo el que he llegit al llit la nit anterior. Deu ser l’edat. I per la memòria no hi a cremes miraculoses. Les que es posen les noies que surten als anuncis de TV, que es posen crema depilatòria allà on no tenen pèl. Que es posen cremes reductores on no s’aprecia cel·lulitis ni estries. Les que mengen productes baixos en calories sense aparentar un excés de pes. Totes aquestes són cremes redundants. L’altre sí que es un producte de primera necessitat (4%).

Primera idea per un projecte web: Bookzzz©
Usuaris que escriuen breument* una petita sinopsi del que llegeixen just abans d’anar a dormir. Nomes aquell pedaç concret. Posteriorment, llegint el timeline públic general, hauria de semblar un capítol normal de Lost.

* qui diu breument diu cent-quaranta caràcters

If We Can’t Live Together, We’re Going To Die Alone

El final de Lost ha transcorregut paral·lel al d’altres sèries de culte que en el seu moment van canviar les regles del joc de la televisió per sempre. Aquest final és comparable al de Twin Peaks, The X-Files o The Sopranos, finals ambigus que lluiten contra les expectatives generades any rere any. Finals que, per moments, et deixen amb una sensació freda i distant, coneixedors de l’abisme que queda darrere. Però, a diferència dels altres, aquest sí dóna certa dosi de tancament. I allà va, a unir-se a l’olimp de les experiències que han passat per les nostres vides deixant una traça. Pels seus personatges, la seva història, el seu so, el grapat de sensacions que queden i que hem fet nostres per sempre, i per les que hem deixat anar somriures i llàgrimes.

Recordarem escenes com la d’en Charlie escrivint-se a la mà “Not Penny’s Boat”, l’obertura de l’escotilla, l’aparició d’en Desmond, el seu retrobament posterior amb la Penny, els somriures malèfics d’en Henry Gale, en Jack escridassant a la Kate “We have to go back!” o el sacrifici de la Juliet. Cadascú en podrà dir un grapat més. I per això ha estat especial i s’ha d’estar agraït. Per tot el que ha passat. L’evolució dels personatges i la manera que ens han posat setmana a setmana davant el televisor, buscant subtítols, descarregant la serie com fos, obligant les televisions de mig món a oferir el programa simultàniament (amb més o menys encert). Tot per satisfer-nos. Com mai abans. Qüestionar la resta és fútil.

Entenc qui es pot sentir defraudat. Com en tota obra, sempre hi ha peròs, errors, males decisions, improvisacions (forçades o no) i sentiments de haver quedat defraudat perquè no ens han donat el que volíem. I el que volíem deu diferir molt entre espectadors. Però si el que buscàvem eren dosis d’emocions, misteris, romanços, acció, simbolismes, hem tingut el que ens mereixíem. Potser l’última dosi de misticisme semi-cristià, per sobre de la perspectiva científica (un del debats principals de la sèrie), ha estat allò més polèmic del seu final però, si queda mal regust, marxarà a poc que sabem gaudir del camí fet.

Lo important ha sigut el viatge. Les cent vint-i-una vegades que ens hem assegut davant la pantalla. I com en altres ocasions, molt poques en aquesta vida, em temo, després de l’última pàgina d’un llibre o l’última escena d’una pel·lícula, la sensació de buit és el que queda i és el que simbolitza com ens ho hem passat. I jo m’ho he passat com mai. Què més dóna la resta.

I ara, benvinguda sigui la nostàlgia setmanal d’una experiència que, ara per ara, no té substitut. Jack, ja pots descansar.

* sé que no calia l’enèsim post sobre Lost
** crec que no cal un SPOILER ALERT si el capítol s’ha emès per televisions nacionals i el seu contingut està per tot arreu, mitjans informatius inclosos
*** per qui digui que han quedat desenes de misteris per resoldre, allà teniu en Vincent a l’últim capítol
**** imatges de fuckyeahlost i Lostpedia

Y Este Lugar Y Ellos Malditos Sean

No em considero una persona desconfiada. El paradigma d’una persona desconfiada per naturalesa és mirar enrere quan s’està davant les vies del tren o el metro, per si un desconegut t’empeny just quan el comboi s’aproxima. És qüestionar amb la mirada quan, davant un fruit exòtic, et diuen “es menja amb pell”. És dir en veu alta, durant el segon capítol de la primera temporada de Lost, “aquests guionistes improvisen”. Prefereixo contemplar la vida sota la premissa “todo el mundo es bien”. Però, ara que tot apunta a que nous veïns estan a punt d’instal·lar-se en un dels pisos lliures del nostre edifici, el primer que he pensat en veure les finestres obertes, els nous mobles a dins i olorar el perfum a pintura blanca, és: “seran sorollosos i antipàtics?”.

Així acaba la setmana. Deixant pel terra els meus valors sobre la confiança i el benefici del dubte cap al proïsme. Què serà lo pròxim? Anar al concert d’aquesta nit de Love of Lesbian pensant “segur que són una merda en directe”?

Perfect

Per raons que ara no venen al cas, és possible que un dia d’aquests accedim al pis que hi ha sobre el que vivim actualment. Està buit i en oferta de lloguer i volem tafanejar.
Entrar a un pis que és com el teu però no és el teu produeix una sensació estranya. Recordo dos amics de bàsica que vivien en el mateix bloc que jo. La distribució de les seves llars era exactament la mateixa que la del pis dels meus pares però les decisions a l’hora d’equipar-lo el convertien en un lloc completament diferent però familiar a l’hora. Els nostres pares dormien a la mateixa habitació. Els nostres germans també. Fins i tot, diversos mobles estaven col·locats en la mateixa posició, com si poguessis superposar els tres pisos i dedicar-te a buscar les diferències.
Entrar en el pis que tenim per sobre dels nostres caps serà lo més a prop que estarem mai de visitar un món paral·lel on tot semblaria igual a la nostra realitat quotidiana però no ho seria. On la naturalesa de les coses i minúsculs esdeveniments quotidians haurien modificat el teixit de la realitat i posar-nos inconscientment en situacions alternatives.

I aquesta sensació no la va inventar ni Lost ni Fringe ni els “What if…?” de Marvel ni els Flash dels Dos Mons. Ni tan sols la mecànica quàntica. Però estan al nostre abast cada dia, en aquells adosados que apunten ben alt, cada mati, per sobre dels arbres.