Un cotxe saltant-se un semàfor en vermell a mitjanit perquè no ve ningú en sentit oposat mentre les bicis esperem el seu torn sota el seu semàfor roig sense tenir ningú en el sentit oposat. Un nen de vuit anys jugant a ser model i totes les poses que fa són femenines. Jo emocionant-me al veure el trailer del nou film de X-Files en veure a Mulder i Scully cridar-se mútuament els seus cognoms.

De petit, tenia tendència a imaginar-me com seria viure en les habitacions rococós de les cases de nines que tenien les meves cosines, amigues i germanes d’amics, igual que en aquell capítol, no recordo ben bé quin, d’Amazing Stories que vaig veure de molt marrec, on una familia diminuta vivia en una casa de joguina. Ja d’adolescent, caminava de nit per Barcelona amb el costum d’anar aixecant el cap i mirant, a través dels balcons oberts, els sostres de les anomenades fincas regias, fantasiejant com seria viure-hi en una quan em pogués permetre comprar un pis ben gran, tot pintat de blanc amb alguna paret taronja. Ara mateix, desitjo comprar-me un sofà nou, tan còmode que mai tingui ganes de canviar de posició, que substitueixi l’actual, tronat i mig trencat.

Crec que estic per rebutjar coprotagonitzar un anunci d’aquests anomenats virals que m’han proposat rodar (dir interpretar seria excessiu). No faig més que veure’m com el Joey al tele-tienda, incapaç d’obrir un cartró de llet. Jo sempre obro les caixa de pastilles per on està el prospecte. Sóc un inútil.

I per virals, ja en tinc prou amb la grip (aquest és meu).

Quina dèria deu ser aquesta dels sopars al gener, que he rebut cinc invitacions aquesta setmana per anar a sopars d’allò més variats. Sóc molt sociable i simpàtic i suposo que no n’hi ha prou amb el nadal. En el meu cas, com ja he perdut tot el que havia de perdre, cap problema. I ja està recuperat, per si algú s’ho pregunta.
Crec que tot plegat són excuses per a que faci servir l’agenda de l’iPhone, que ara està molt buida. Tinc cita pel dentista al Febrer. Un parell d’aniversaris i ja està. Cap examen.
El que sí tinc ja pel 2008 son penediments: no haver posat a Deluxe a la meva llista de favorits del 2007. Com amb The Pipettes, que avui les posaria més amunt al top del 2006, l’àlbum del Xoel estaria ben a dalt. Això per fer-me mandra escoltar-lo. Ja veurem què passa quan escolti el de Björk.
I parlant de cançons, he començat a veure Grey’s Anatomy a petició popular. Sèrie de metges totalment oposada a House. Els primers capítols se m’han fet completament insuportables degut a l’excés de cançons que es poden sentir de fons. Cada capítol conté com tres aturades per posar una cançó mentre els protagonistes es mouen a càmera lenta i després, la meitat dels diàlegs tenen com a fons unes tantes més. Em semblen bé els cd’s amb música de sèries però això és més cansino que Carlinhos Brown.
Al menys a Buffy s’inventaven una sala de concerts.