Quina dèria deu ser aquesta dels sopars al gener, que he rebut cinc invitacions aquesta setmana per anar a sopars d’allò més variats. Sóc molt sociable i simpàtic i suposo que no n’hi ha prou amb el nadal. En el meu cas, com ja he perdut tot el que havia de perdre, cap problema. I ja està recuperat, per si algú s’ho pregunta.
Crec que tot plegat són excuses per a que faci servir l’agenda de l’iPhone, que ara està molt buida. Tinc cita pel dentista al Febrer. Un parell d’aniversaris i ja està. Cap examen.
El que sí tinc ja pel 2008 son penediments: no haver posat a Deluxe a la meva llista de favorits del 2007. Com amb The Pipettes, que avui les posaria més amunt al top del 2006, l’àlbum del Xoel estaria ben a dalt. Això per fer-me mandra escoltar-lo. Ja veurem què passa quan escolti el de Björk.
I parlant de cançons, he començat a veure Grey’s Anatomy a petició popular. Sèrie de metges totalment oposada a House. Els primers capítols se m’han fet completament insuportables degut a l’excés de cançons que es poden sentir de fons. Cada capítol conté com tres aturades per posar una cançó mentre els protagonistes es mouen a càmera lenta i després, la meitat dels diàlegs tenen com a fons unes tantes més. Em semblen bé els cd’s amb música de sèries però això és més cansino que Carlinhos Brown.
Al menys a Buffy s’inventaven una sala de concerts.

A un capítol de Friends, el Chandler no era capaç d’acomiadar-se d’una dona amb qui havia tingut una cita sense acabar amb un: “hemos de repetirlo, ya te llamaré!” quan no tenia cap intenció de fer-ho. Jo sempre procuro no dir aquest tipus de coses perquè després em crec que he d’actuar en conseqüència. No ho puc evitar: “te queda muy bien”, “te hace parecer más joven”, “nos llamamos para quedar”, “estás muy guapo/a”, “hemos de vernos más a menudo”, “me encantó aquello que me recomendaste” son expressions que evito dir si no les sento de veritat perquè sóc un mal mentider i penso (sé) que se’m notarà i després tinc mala consciència. I quines ganes de ferir sensibilitats amb segons quines susceptibilitats.
Quan l’altre persona espera un d’aquests comentaris o quan et pregunta directament és quan venen els problemes. Quan la situació força a dir un d’aquests tòpics davant un silenci incòmode. Com quan t’acomiades dels teus companys de feina després de molts anys, i tots et rodegen i es fa el silenci i tot es redueix a quina relació tenim quan sortim per la porta de l’oficina.

El Ferran i jo acostumaven a dir-nos mútuament “Quedamos para llamarnos”, molt lleugera en qüestió d’agenda.

Quan la conversa de sobretaula d’un dilluns gira entorn a Fernando Alonso, quelcom no va bé. Ja se sap: sents una cosa, llegeixes una altra, sumes un més un (que et dóna tres) i a mi, aquest tio, doncs no em cau bé. No hi puc fer res. I la discussió de si se l’ha d’animar o no per ser espanyol doncs és el boomerang dels qui diuen que el Barça és un club polititzat. Què són seleccions, els equips de Fórmula 1? Aleshores.
A mi, el tema que m’hauria agradat discutir és per què la cadena Cuatro està explotant tant el Young Folks de Peter, Bjorn and John, que me l’acabaran convertint en una de las aborrecidas (entiéndase Wonderwall, Creep o Buddy Holly). Que si descárgate el poli-supra-megatono, que si el colen a la publicitat de Supermodelo 2007, que si fa de música de fons de reportatges d’investigació… i resulta que ahir descobreixo que és la sintonia d’una sèrie de televisió espanyola de la mateixa cadena, de la qual no recordo el nom però té una capçalera molt xula.
No m’ho espatlleu, si us plau. Un altre cop no.

A vueltas con las series estic un altre cop. I mentre espero The IT Crowd i The Office, gaudeixo del començament de House, que m’ha encantat amb el seu plantejament a lo Supervivientes, i no gaudeixo gens amb Heroes. Si la primera temporada era el plagi més gran mai fet d’un còmic després de Matrix, en aquesta segona temporada se’ls hauria de caure la cara de vergonya amb el tema “virus”. Ningú els ha portat a judici encara? Podria anomenar fins i tot algunes trames i diàlegs literals sortits de les pàgines de X-Men. Si Grant Morrison no va denunciar als germans Wachowski, suposo que Marvel passarà del tema de la mateixa manera.

Sigh… enyoro a Lost.

Com va anunciar Variety fa un parell d’anys, Comedy Central va comprar els drets dels 72 episodis de Futurama de cara a emetre’ls al 2008, quan acabi l’actual contracte amb Cartoon Network (la compra més cara en la història del canal), i que comporta l’emissió de noves històries en format de pel.lícula i episodis de cara a l’any que ve.

Així que, com a homenatge ramplón, no utilitzo pell groga per caracteritzar-me, que sempre he sigut més de Futurama que dels Simpsons.

Encara que, estèticament, són molt més atractius els avatars a la South Park.