Avui he anat en tren a la feina. Per primer cop en setmanes ha arribat puntual al seu destí però no així el meu transbord. Sota el sol d’un matí de tardor, mentre es consumava el fet de que arribaria tard a l’oficina, he tingut una estona per pensar en xorrades com a pianos observant una sèrie de cotxes i motos que es saltaven indiscriminadament uns semàfors en vermell i han estat a punt d’acabar esclafats al paviment (fet que reforça la meva teoria de que els carnets de conduir els regalen i per això tampoc és tan estrany que jo no en tingui un).
El dia que mori (”el dia que no hi sigui” sempre ha sigut un eufemisme estúpid) vull donar els meus òrgans. No tinc cap carnet de donant tampoc (i em pregunto si serà el tràmit per aquest carnet tan fàcil com el del DNI, el qual vaig renovar ahir a la tarda en nou minuts) però serveixi aquest text com a testimoni 2.0 de les meves intencions. I que algú comprovi si els qui reben les parts usades del meu cos comencen a veure vinyetes amb els seves noves còrnies, si senten guitarres estridents en plena nit, si el fetge rebutja violentament qualsevol tipus d’alcohol o si les mans… les mans probablement faran alguna marranada, a mig camí entre una pel.lícula japonesa de terror i un capítol de House però, vamos, que alguna cosa es podrà aprofitar si no prenc alcohol, no fumo, veig i sento acceptablement bé i no tinc colesterol.

Sembla que en aquesta vida els carnets tampoc són tan tan importants.

Viure en un mateix barri durant anys genera cert automatismes. Coneixes els traçats més curts, on es pot aparcar i tots els seus serveis. Saps on està cada comerç, quins horaris fan, quan s’obre un de nou i de quin tipus.
Un canvi de barri, després de trenta anys, suposa una aventura pel fet de sortir a buscar allò més simple i quotidià, una drogueria o una ferreteria, però és una activitat completament necessària. Observar nous vells carrers, les cruïlles per on has passat mil cops i on no havies vist un petit comerç de claus i soles de sabata o una botiga especialitzada en globus terraqüis.
I observar el veïnat. Les dues senyores que tornen de la compra agafades del braç caminant molt a poc a poc. El dependent de la fruiteria que que s’avorreix al costat de les pomes verdes veient passar la gent. Aquell senyor que observa bocabadat l’interior d’un sex shop i, una estona després, te’l tornes a trobar a l’aparador de La Tienda Del Espía, sota el cartell Le engaña su mujer?.

Sobre l’últim, la resta de la seva història s’escriu sola.

Aquests matins, el descampat al costat de la oficina, que ara és una zona d’aparcament però abans hi havia un parc i abans hi havia una zona de compra-venda de cotxes de segona mà però abans van furgar i van construir un dipòsit de deixalles subterrani que ha quedat cobert i dissimulat, fa més pudor que mai. Imagino els residus tòxics (sempre els imagino d’un verd fluorescent intens) fluint per sota els cotxes i mutant-los en Transformers, Herbies o aquell cotxe pelut que no era un cotxe sinó que estava viu i sortia als còmics que hi havia a la biblioteca de l’escola. Sóc incapaç de recordar el nom o el títol d’aquell còmic però sempre em fa pensar en l’Eric Castel (perquè estava apilat al costat) i en un company de classe entremaliat (eufemisme per gamberro) que, amb un boli Bic blau que escribe normal, va agafar un d’aquells còmics de cotxes i el va tunejar afegint globus i diàlegs de contingut pornogràfic amb enormes penis i ejaculacions per tot arreu.

Potser, de treballar tants anys tan aprop d’aquests residus, són ells els que m’han mutat a mi i m’han dotat de poders extraordinaris (a saber: imposició de mans i radar).

Una de les meves jefas em va dir, farà un any i escaig, que li recordava al protagonista de The Science Of Sleep de Michael Gondry. Un tipus que no encaixava en una feina gris i avorrida i que hauria d’estar fent qualsevol altre cosa excepte romandre en una oficina deu hores cada dia. Aquí queda palès com les meves caps sempre han trobat la manera de motivar-me. No vaig considerar mai res del que feia gris i avorrit.
Però avui és una mica això. Amb el dia que fa a Barcelona, on la gent va en culos pel carrer, fa una brisa fresca i gens humida, altres estem asseguts a les nostres cadires negres regulables mirant per la finestra, tenint els pensaments més absurds i inútils.

Per exemple, sobre el dau, que sempre marca la postura que realment menys de gust et ve practicar en aquell moment.

Avui he somiat què un home sortia de la dutxa del pis de ma mare i em feia un petó. Tot nuu (ell, és clar). Un amic m’ha convidat a una comunitat online i tots els missatges què m’arriben són d’homes. Dino amb una amiga i m’atura a mitja conversa per dir-me: “gesticulas como mi compañero de piso gay“. Dissabte m’han convidat a sopar a un restaurant i l’enllaç què rebo per guiar-me pertany a www.gaybarcelona.net.
Suposo que projecto el què no és.

Fotografia de la meva nova samarreta cortesia de Raquel.