An Inbuilt Guilt Catches Up With You

Trec de la bossa els cascs, l’iPad, uns caramels robats de la recepció de l’oficina i activo els sentits. De tots aquests alumnes estrangers d’ESADE que omplen el bus (nord-americans, intueixo per l’accent), em dedico a observar el que, des de la seva Blackberry, salta indiscriminadament del Facebook a un Tumblr dedicat a noies amb poca roba i actitud provocativa. Observa les imatges eròtiques un segon cadascuna, fa scroll i aixeca la vista per seguir parlant amb els seus acompanyants. I torna a Facebook a respondre un missatge. Em fascina aquest erotisme fast-food.
Encara estic escollint què escoltar a l’iPod quan una conversa de dues adolescents que no veig al meu darrera sobre dels seus dramàtics conflictes amb les seves parelles de catorze anys i amb els seus desorientats pares m’abstrau completament. Perdo el fil uns segons o uns minuts fins que una d’elles pronuncia la paraula “nadal” i penso que a partir d’ara, per molt que hagi detestat el nadal, hauré de fer que m’agrada.

Arribo al final del trajecte amb el llibre sense avançar i la música sense escoltar. El vocoder dins la peixera informa que és l’última parada i l’únic que he consumit ha estat el caramel de cola de la recepció de l’oficina.

You’re Repressed But You’re Remarkably Dressed

Nens en quimono que van a taekwondo que es creuen amb monges que esperen a la porta a un capellà que finta a un urbà. Són els últims personatges anònims de la cantonada de Balmes amb Diputació que encara poden passejar en uniforme sense por a desvetllar la seva identitat secreta.

I viu a la vorera del davant, oposat al Seminari, un jaciment de Kryptonita. Un quiosc de pornografia.

Supermassive Black Hole

Suposo que està que la pel·lícula de Wolverine hagi estat un blockbuster, més enllà de si és entretinguda o no (ves a saber, no l’he vist). Se la pot valorar, potser, per ser l’últim pas cap a la normalització:

– Aun leyendo tebeos?
– Um… Sí?
– Jaja. Tío, a tu edad… Por cierto, has visto X-Men Orígenes: Lobezno?
– No.
– Osti, pues mola cacho.

però jo la valoro més com a reivindicació dels peluts. Logan és el mascle pelut per excel·lència. Hugh Jackman és l’actor viu* més sexy del planeta. A partir d’aquí, la regla de tres es resol gairebé per sí mateixa.
Si es convertís en tendència, ara que he descobert que unes sessions de massatges poden costar com 400€, veig que els centres d’estètica podrien viure exclusivament d’això i les visites per depilació masculina es podrien reduir. Aleshores, els que criem pèl al pit deixaríem de sentir-nos una raça a part a les platges i les piscines al món.
Durant la primària, va haver una llarga època on, a l’hora del pati, sempre jugàvem a Star Wars i a mi em tocava sempre ser el Chewacca. Mai el Luke o el Han Solo (el Han Solo s’ho quedava l’organitzador del joc, que vivia obsessionat amb els personatges del George Lucas i, fins i tot, assegurava haver vist de veritat als protagonistes de la Guerra de les Galàxies a casa seva (sic) encara que sempre he pensat que volia aquest paper perquè estava colat per la nena que feia de Leia, de les més guapes de segon d’EGB i perquè, de tant en tant, queia l’escena del petó). A mi no em desagradava ser el Chewacca, tampoc. Poques línies de guió i representava ser el més fort físicament així que podia repartir tollinas per desfogar-me ja que em tocava ser aquest personatge per ser el típic nen a qui els seus pares han decidit fer-li portar melena.
Va ser com vaticinador.

Vaticinador? La cosa va evolucionar a jugar a ser Els Barrufets i a mi sempre em feien ser el barrufet inventor. No he inventat res a la meva puta vida.

* sóc tan fan d’aquest aclariment.

Dinner At Eight

Havia assumit que era un tòpic el fet de trobar-te que la parella atesa davant teu quan surts a buscar una farmàcia de guàrdia a mitjanit compra preservatius però no. És un tòpic que els partits amb el Real Madrid (El Numancia Blanco) mai són fàcils o que a les poetesses no els agrada el futbol i no s’aixecaran pas el matí següent d’un derbi sense veu. És un tòpic que al nadal només et regalen coses que no has demanat, que no t’agraden i per les que, a més, has de posar bona cara.

Ara ja és un tòpic que el nadal és un fastig.

Martha My Dear

Avui he anat en tren a la feina. Per primer cop en setmanes ha arribat puntual al seu destí però no així el meu transbord. Sota el sol d’un matí de tardor, mentre es consumava el fet de que arribaria tard a l’oficina, he tingut una estona per pensar en xorrades com a pianos observant una sèrie de cotxes i motos que es saltaven indiscriminadament uns semàfors en vermell i han estat a punt d’acabar esclafats al paviment (fet que reforça la meva teoria de que els carnets de conduir els regalen i per això tampoc és tan estrany que jo no en tingui un).
El dia que mori (“el dia que no hi sigui” sempre ha sigut un eufemisme estúpid) vull donar els meus òrgans. No tinc cap carnet de donant tampoc (i em pregunto si serà el tràmit per aquest carnet tan fàcil com el del DNI, el qual vaig renovar ahir a la tarda en nou minuts) però serveixi aquest text com a testimoni 2.0 de les meves intencions. I que algú comprovi si els qui reben les parts usades del meu cos comencen a veure vinyetes amb els seves noves còrnies, si senten guitarres estridents en plena nit, si el fetge rebutja violentament qualsevol tipus d’alcohol o si les mans… les mans probablement faran alguna marranada, a mig camí entre una pel.lícula japonesa de terror i un capítol de House però, vamos, que alguna cosa es podrà aprofitar si no prenc alcohol, no fumo, veig i sento acceptablement bé i no tinc colesterol.

Sembla que en aquesta vida els carnets tampoc són tan tan importants.