En un món devastat per éssers repugnants i salvatges, mescla d’Alien i els animalons de El Nido, la humanitat viu en petits edificis sota cúpules de vidre, centres comercials Gran Via 2 reconvertits en comunes mastodòntiques, sense permís per sortir a l’exterior. A la recerca d’aigua i menjar, acabo explorant l’exterior una nit i, entre runes, sota la llum de la lluna, entro en una casa. Ens adormim fins que ens adonem que una d’aquelles criatures ha entrar pel sostre de manera silenciosa. Ens amaguem a qualsevol racó fosc fins que la criatura passa de llarg a través d’un passadís. Surto corrent en la direcció oposada fins la porta d’entrada on em trobo un home encaputxat, amagant el seu rostre. I abans de que pugui digerir l’ensurt que m’enduc, comença a cantar una cançó de El Último De La Fila. I abans també de que el pugui fer callar per evitar que la criatura es vegi atreta pel soroll, me n’adono que ja la tinc respirant-me al clatell. Però l’encaputxat avança cap a ella amb passes lentes, cantant cada cop més fluix fins que la cançó és només un xiuxiueig que fa recular l’horrible bèstia.
Em pregunto si per practicar l’escriptura automàtica un ha de ser un as en mecanografia i de quantes pulsacions per minut estaríem parlant. Si es pot anar corregint el que s’escriu o és una mica allò que projecten els mèdiums en trànsit sobre un paper en blanc. Els meus somnis tenen una mica d’escriptura automàtica, afectats per l’entorn més immediat, com anar-me’n a dormir després de llegir The Walking Dead.

I aquesta és la pitjor publicitat que se li pot fer a El Último de La Fila. Fin.

En una orgia cinèfila sense precedents, estic nedant entre la diversitat de Fargo, Chasing Amy, The Darjeeling Limited, la nit temàtica de zombie i infectados de 28 Días Después, 28 Semanas Después i I Am Legend i la versió cinc DVD’s de Blade Runner, tot per culpa de la vaga de guionistes dels passats mesos. Amb aquesta pluja de fons, sembla un intent inconscient d’anar-me’n a dormir per viure un capítol de La Dimensió Desconeguda o Cuentos Asombrosos. Sempre se m’ha donat bé suggestionar-me els somnis.

Els meus somnis sempre s’ambienten en les primeres localitzacions de la meva vida. Quan somio que estic a casa, sempre és el meu antic dormitori a casa ma mare. Sovint penso que això succeeix perquè és on he passat més temps a la meva vida, com passa amb l’escola. En els somnis regressius a la infantesa, sempre jugo al pati de l’escola on vaig fer EGB. Mai somio amb l’institut ni la universitat ni cap altre centre formatiu al que hagi assistit, malgrat sí somio amb els estudiants d’aquells temps. Però quan somio amb temes de feina, no importa qui són els companys que apareixen. Sempre somio amb la primera oficina en la que vaig treballar, i he passat per tres més i aquella no és en la que he vaig estar més temps.
Mai somio el fet d’estar de vacances així que no es pot dir que somiï amb la meva primera destinació però per la propera estem entre el coolisme de Berlín i el trendisme de London, ciutats com parís i tota la resta, obertes, donen a exterior amb molta llum.
No he estat a cap de les dues. Qualsevol feedback és benvingut.

Va existir una banda de melodies brit pop que es deien The Supernaturals, i de fer-se una mica més famosos, els Kaiser Chiefs mai haguessin existit.

Gaudeixo com qualsevol altre de veure algú donar cops de cap a l’aire quan s’adorm en els transports públics. És una més de les múltiples filies relacionades que tinc. Aquells moviments de coll impossibles cap endavant, ulls en blanc i un petit fil de baba. I aquell despertar desorientat, mirant al voltant intentant identificar qui s’ha adonat del teu estat letàrgic. Per suposat, de tant en tant, jo també em relaxo i pateixo d’aquesta falta pública total de glamour. En la meva defensa diria que tinc la sensació de que tanco bé els ulls i que no deixo anar fluïts però els moviments de coll són tots meus, especialment anant en tren més enllà de les vuit de la tarda.
És en aquests instants de somnolència on tinc els meus micro-somnis. Petites partícules d’imatges ràpides amb un argument surrealista i instantani que culminen en barrejar-se amb la música de l’iPod. L’últim, pura psicodèlia mentre escoltava l’excessiva All Around The World d’Oasis, temazo de gairebé deu minuts (amb cinc de solos de guitarres i orquestracions èpiques), em transportà a una platja, unes onades amb tot de gent jugant a l’aigua i… Sants Estació.

Sóc un gran copilot malgrat tenir alguns detractors. Tinc un sentit de l’orientació envejable, em sé algunes senyals de trànsit malgrat no tenir carnet de conduir i el meu segon nom és GPS (Ego mode off). Però fa uns mesos, la Sílvie es va trobar en una situació en la que no havia pensat mai. I si un bon dia et presentes en un dels múltiples peatges que apareixen com a xampinyons allà on anem i no portes diners per pagar? Què passa aleshores? I si és a un Teletac, que no hi ha ni cabina amb senyor ni res? Perquè no és com no tenir diners quan vas a pagar al mostrador d’una botiga qualsevol i deixes el gènere allà mateix i vas a buscar un caixer. O a un restaurant, on pots fregar els plats (això estic segur què és un mite perquè no sé de ningú que s’hagi hagut de quedar a fregar i només passa a les pel.lícules). Però mai m’havia plantejat el tema peatges. Fas marxa enrere? Et fan un vale canjeable? S’apunten les teves dades del DNI que tampoc portes? La matrícula hauria de ser suficientment vinculant, no?

Desenes de vegades havia somiat, durant la meva infantesa, que sortia de casa per anar a l’escola sense sabates, pantalons o samarreta. Sempre en somnis.
No faig més que donar voltes a la meva quotidianitat a veure si esbrino en quines altres situacions un es pot posar tan nerviós com en aquesta.