I’ve Got A Million Things That I need To Do
But They’re All Secondary

Crec que és l’esforç d’haver d’encarar preguntes de nivell com “què tal la feina?”, “com va tot?”, “què saps d’aquells?” i haver de replicar amb “i a tu?”, “surts amb algú?”, “t’has canviat de feina?” o “què tal et va amb aquella?” el que fa que una mandra espesa com una boira m’envolti i em costi quedar amb gent, trucar, fins i tot enviar un email. Aquesta incòmode manera de forçar-te a afrontar el present quan, en dies com avui, només em ve de gust compartir el somni que he tingut aquesta nit i no parlar de res més.
Era un fugir continuu dels aliens del film homònim de Ridley Scott (la bona, la del ’79) per diferents localitzacions. Els aliens eren tan estúpids que en comptes de saltar a la cara de les seves víctimes, es cargolaven als seus braços i jo els escridassava perquè no ho feien bé. No m’entenien.

I hi ha qui pensa què collons importen el que somien els demés. Jo culpo a la societat i dono gràcies per les xarxes socials.

Laserquest

Vaig somiar fa unes nits que tots els twittaires del meu timeline bullien en vida en una llac de llet per acabar convertint-se en ous de rèptil. Unes quantes nits més enrere, vaig somiar que duia en braços al Marc Petit, sentint-me nerviós sense saber on posar-lo. Com si fos una patata calenta. Una bomba de rellotgeria. Un Macbook calent.
Després d’aquests somnis em quedo assegut una estona, sobre el coixí, reconstruint mentalment l’esquema de l’argument.

A l’estiu, no dormir no és insomni. És un estat natural.

You’re Repressed But You’re Remarkably Dressed

Nens en quimono que van a taekwondo que es creuen amb monges que esperen a la porta a un capellà que finta a un urbà. Són els últims personatges anònims de la cantonada de Balmes amb Diputació que encara poden passejar en uniforme sense por a desvetllar la seva identitat secreta.

I viu a la vorera del davant, oposat al Seminari, un jaciment de Kryptonita. Un quiosc de pornografia.

Dirty Dream Number Two

En comptes de posar-me a llistar bons propòsits per l’any que ve, miraré momentàniament al passat, cap al nadal, aquell període de l’any on la majoria dels paquets que arriben a casa (incloent carters i repartidors) mai són per un mateix.
El més rellevant del nadal ha estat la febre alta.
L’única cosa positiva de una febrada són els múltiples somnis delirants que es poden tenir en una sola sessió. En el que van semblar hores però probablement van ser cinc minuts d’altes temperatures la nit de nadal, vaig somiar que la botiga Norma Comics d’Arc del Triomf es traslladava a un garatge i anava a visitar-la amb el Desenfocado. Per adquirir un còmic, prèviament havies d’assistir a un ball de flors i llums*. Jo era el típic graciós que interrompia la festa amb comentaris sarcàstics perquè volia pagar i marxar.
Tot seguit vaig somiar que el Rubianes era encara viu i vell i feia un monòleg al teatre sobre HTML i escriure codi que em semblava graciós només a mi. El públic, el que exigia era que sortís en Jordi Pujol a cantar. I així va ser. A l’escenari, va sortir l’excel·lentíssim ex-president a cantar serenates, guitarra en mà, com un cantautor qualsevol. En smoking.

Crec que a aquestes alçades em vaig avorrir i em vaig despertar.

* moment psicodèlic indescriptible degut a les meves limitacions narratives

Forward’s The Only Way To Go

Aquesta nit passada he tingut tres somnis. El primer d’ells, un somni sobre zombis realment espectacular, on una minúscula comunitat defensàvem tan bé com podien l’últim reducte d’humanitat que quedava, un petit poble de cases de pedra i fusta, en un planeta infestat de morts vivents.
En el segon, conduïa un taxi groc novaiorquès amb molt poca perícia. Irònicament, acabava estampat entre un altre automòbil i una farola, allà on Broadway creua amb la Cinquena Avinguda, i tot de gent curiosa s’apropava per veure si estava bé. Jo me’ls mirava des de dalt, cada cop més lluny.
En el tercer, he somiat amb el meu avi, que ja fa temps que no hi és*.

Paradoxalment, quan no tenia carnet de conduir, sovint somiava que conduïa però, fins ara, mai havia tingut un accident.
Sigui com sigui, malgrat eren somnis separats, em pregunto quina és la conclusió freudiana per a tant somni macabre.

* euphemism alert : vull dir que es va morir