Gaudeixo com qualsevol altre de veure algú donar cops de cap a l’aire quan s’adorm en els transports públics. És una més de les múltiples filies relacionades que tinc. Aquells moviments de coll impossibles cap endavant, ulls en blanc i un petit fil de baba. I aquell despertar desorientat, mirant al voltant intentant identificar qui s’ha adonat del teu estat letàrgic. Per suposat, de tant en tant, jo també em relaxo i pateixo d’aquesta falta pública total de glamour. En la meva defensa diria que tinc la sensació de que tanco bé els ulls i que no deixo anar fluïts però els moviments de coll són tots meus, especialment anant en tren més enllà de les vuit de la tarda.
És en aquests instants de somnolència on tinc els meus micro-somnis. Petites partícules d’imatges ràpides amb un argument surrealista i instantani que culminen en barrejar-se amb la música de l’iPod. L’últim, pura psicodèlia mentre escoltava l’excessiva All Around The World d’Oasis, temazo de gairebé deu minuts (amb cinc de solos de guitarres i orquestracions èpiques), em transportà a una platja, unes onades amb tot de gent jugant a l’aigua i… Sants Estació.

Sóc un gran copilot malgrat tenir alguns detractors. Tinc un sentit de l’orientació envejable, em sé algunes senyals de trànsit malgrat no tenir carnet de conduir i el meu segon nom és GPS (Ego mode off). Però fa uns mesos, la Sílvie es va trobar en una situació en la que no havia pensat mai. I si un bon dia et presentes en un dels múltiples peatges que apareixen com a xampinyons allà on anem i no portes diners per pagar? Què passa aleshores? I si és a un Teletac, que no hi ha ni cabina amb senyor ni res? Perquè no és com no tenir diners quan vas a pagar al mostrador d’una botiga qualsevol i deixes el gènere allà mateix i vas a buscar un caixer. O a un restaurant, on pots fregar els plats (això estic segur què és un mite perquè no sé de ningú que s’hagi hagut de quedar a fregar i només passa a les pel.lícules). Però mai m’havia plantejat el tema peatges. Fas marxa enrere? Et fan un vale canjeable? S’apunten les teves dades del DNI que tampoc portes? La matrícula hauria de ser suficientment vinculant, no?

Desenes de vegades havia somiat, durant la meva infantesa, que sortia de casa per anar a l’escola sense sabates, pantalons o samarreta. Sempre en somnis.
No faig més que donar voltes a la meva quotidianitat a veure si esbrino en quines altres situacions un es pot posar tan nerviós com en aquesta.

Hi havia un gag de Faemino Y Cansado on un home anava a la consulta del metge per a tractar-se l’insomni que estava patint. Els símptomes eren clars: quan arribava la nit, no hi havia manera de dormir… més de vuit hores seguides. El metge li deia que això era normal i no es podia considerar insomni, però el pacient insistia en que ell volia dormir més i no podia. És clar que ningú li treia les tres o quatre hores diàries de migdiada i el quedar-se dormit als llocs i moments més inversemblants… i en aquell instant, s’adormia sobre la taula del doctor, per despertar-se cinc segons després, tot sorprès, dient: “ho veu, doctor? Ho veu?”.
Jo pateixo un insomni no crònic però regular. Cada cert temps (posem sis mesos), em passo un parell de setmanes dormint no més de quatre hores seguides. No hi ha manera de poder relaxar el cervell i anar a dormir i em passo les nits en plena activitat ociosa i una mica de marujeo: llegeixo, escric, escolto música, endreço prestatges, catalogo coses o trec la pols. Aquesta compressió de les hores de son augmenta la intensitat dels somnis, bastant més vívids del que és habitual. Aquesta nit he somiat que tots els meus companys de feina jugaven al mus alhora, en grups de quatre, mentre tots els telèfons de l’oficina sonaven i jo els anava agafant repetint: “No, ara no s’hi pot posar. Està a una reunió”.
Un antic remei per combatre l’insomni era asseure’m davant un full blanc amb un llapis i una goma però fa temps que ja no funciona. Ara tendeixo a llegir un parell de còmics i estirar-me amb l’última obsessió del meu iPod.

També recordo que, al gag de Faemino Y Cansado, el pacient tenia malsons amb corderitos que pasturaven bucòlics pel camp. El doctor puntualitzava que aquell somni no semblava ser un malson, però el pacient responia que després de veure’ls, se’ls cruspia regats amb un bon vi de la terra. O potser era un altre gag. Passo d’intentar esbrinar-ho. Mus.

Dissabte vaig somiar que volia deixar el Barça, que és un equip de futbol, perquè jo, com a jugador, ja no em sentia motivat per acabar la temporada. Els hi intentava explicar a Ronaldinho, Eto’o i Messi, xiuxiuejant en pla confessió íntima, drets en un passadís llarg i fosc, però ells no feien més que intentar convèncer-me de que continués.

Això potser explica com em vaig despertar diumenge, esgotat com si hagués jugat un partit de futbol.

M’ha tornat a passar. Aquesta nit he somiat que l’Angelina Jolie i jo ens petonejàvem en una piscina, cosa que no entenc per què és una dona que, sense negar les seves virtuts i atributs físics, tampoc em diu gaire cosa. Exactament igual que em va passar amb la Pataky, no recordo quan he vist alguna cosa de la Jolie per última vegada, ja sigui una pel.lícula, una imatge o una notícia, però el meu subconscient té aquestes coses. Això i dones invisibles que desapareixen.