Heligoland

Últimament el meu somni recurrent és de pèrdua. I no és una metàfora. És que em perdo físicament. Em perdo per la nit, a la ciutat, recorrent carrers pels que ja he passat una vegada i una altra. Tant desesperat acabo que recorro al mapa del mòbil, indesxifrable en aquell moment. Em perdo per boscos en els que no he estat mai. O per les entranyes d’un edifici ple de portes que donen a pisos que no són el meu. Perdut sol o acompanyat, porto dues setmanes que somio que no sé ni on sóc ni on vaig.
Aleshores desperto, allargo una mà i, fent pinça al muscle superior de la cama dreta dos cops seguits, li faig unes petites pessigolles. Ella riu des del seu somni i llavors torno a dormir.

En un d’aquests somnis, el paisatge era desèrtic. Com les finestres rothkos.

You’re A Nightmare

Fa dues nits vaig somiar que assistia (de nou) a l’espectacle teatral de Faemino Y Cansado. Malauradament, el Faemino estava malalt i només apareixia a l’escenari el Cansado. Micròfon en mà, decidia tirar endavant amb el xou sense el seu inseparable company. Als pocs minuts de començar, es quedava en blanc, oblidant completament el guió. Jo patia realment per ell. El veia amoïnat. Suant. Fent esforços per recordar el text però només recordava petits fragments aleatoris. Quan la situació era ja insostenible, es ficava la mà per la part interior del darrera del pantaló i treia el que ell anomenava el seu invent per desviar l’atenció en moments de crisi: una pala de ping-pong amb forma de guitarra elèctrica. La platea esclatava amb una sonora i unànime ovació.

Aquesta última nit he somiat amb el capítol que està encara per emetre de Lost. O sigui, fent honor a l’estructura temporal no-lineal de la sèrie, he somiat amb el capítol que s’emetrà demà. Un flashforward en tota regla. No vull desvetllar cap detall per evitar possibles spoilers però puc avançar que, en un moment donat, el Jack es queixarà amargament davant dels altres losties, Kate y Sawyer, sobre la situació actual de l’illa, amb la següent sentència: “Aquesta illa comença a semblar-se perillosament a Formentera. Se suposa que ha d’estar deserta però, a l’hora de la veritat, està a rebentar *“.

Jo no he estat mai a Formentera però no són genials aquests guionistes?

* en el somni, el Jack deia realment “a rebentar”, literal i català

Fly Yellow Moon

Tinc la teoria de que somiem amb les primeres localitzacions de les nostres vides. La primera casa. La primera escola. La primera oficina. Aquesta nit he somiat que trucaven al timbre de la porta i quan he mirat per la reixeta, tres homes amenaçadors intentaven tirar la porta a baix de forma violenta mentre jo l’aguantava com podia.
El fet de que el primer somni que he tingut ambientat en el pis nou des de que ens vam mudar hagi estat un malson (les cares dels tres desconeguts m’han terroritzat* degut a la visió estil ull de peix que donava la nostra enorme reixeta) no treu que hagi pensat, a posteriori, que per fi dec sentir aquest lloc com casa meva. Que ja no és un nou ambient. És una llar.

He de dir que aquest malson és molt sílvic.

* m’han fet cagar de por

Splitting The Atom

Ja és aquí l’any 2010 i no es veuen per enlloc ni cotxes voladors ni viatges transplanetaris a colònies remotes ni robots intel·ligents que realitzen tasques quotidianes mentre maquinant una revolució. Dubto que ningú tingués gaires expectatives pel que fa a la teleportació. Difícilment podem volar en avió més ràpid del que ho fèiem fa trenta anys. Els cotxes no passen de vuitanta per hora i els viatges transoceànics estan en desús. Potser d’allò de lo que estem més aprop és de acabar parlant algun derivat del xinés, mandarí o cantonès.
El que ha demostrat l’evolució tecnològica del segle passat i del que està en curs és un pragmatisme cada cop més accentuat. Encara es triguen deu hores en creuar un oceà i poden passar setmanes fins que el correu ordinari et fa entrega d’un paquet a casa però ens hem esforçat per a que la informació viatgi de forma instantània. La resta de desplaçaments estan en bolquers.

Els viatges en avió s’han acabat convertint en un regal. Un regal de temps lliure. Sense telèfon mòbil, sense internet, són unes hores per retrobar-nos amb un llibre, una conversa o unes hores extres de son.

The Kundalini Target

Aquesta nit m’he despertat després de passar-me la nit somiant amb insectes (un concepte recorrent). Duia l’esprai mata-mosques amb olor a roses a les mans i em disposava a liquidar una sèrie d’abelles, vespes i autopistes de formigues que recorrien les parets de casa. M’avisaven de que anés amb compte amb l’espai ja que els mata-mosques desfeien la pintura de les parets. I què típic de mi que, malgrat pensar “doncs millor no, no espatlléssim la paret” acabava sucumbint a la temptació de comprovar si seria veritat que la pintura es desfaria. I sí que era veritat. Com mantega, tu.

Com a curiositats, el somni transcorria al meu pis però tenia soterrani (sic) i jo duia un model de bambes de noia que vaig veure l’altre dia en un aparador, les quals no em volia tacar (raó de més per no fondre les parets). Lo meu amb els models esportius de calçat femení sí que és d’anàlisi.