Dissabte vaig somiar que volia deixar el Barça, que és un equip de futbol, perquè jo, com a jugador, ja no em sentia motivat per acabar la temporada. Els hi intentava explicar a Ronaldinho, Eto’o i Messi, xiuxiuejant en pla confessió íntima, drets en un passadís llarg i fosc, però ells no feien més que intentar convèncer-me de que continués.

Això potser explica com em vaig despertar diumenge, esgotat com si hagués jugat un partit de futbol.

M’ha tornat a passar. Aquesta nit he somiat que l’Angelina Jolie i jo ens petonejàvem en una piscina, cosa que no entenc per què és una dona que, sense negar les seves virtuts i atributs físics, tampoc em diu gaire cosa. Exactament igual que em va passar amb la Pataky, no recordo quan he vist alguna cosa de la Jolie per última vegada, ja sigui una pel.lícula, una imatge o una notícia, però el meu subconscient té aquestes coses. Això i dones invisibles que desapareixen.

He tornat a somiar amb l’Elsa Pataky però, aquest cop, de manera abstracta. Estava en una classe, probablement d’universitat, i presentava oralment un treball que havia fet sobre ella. La jove professora, després d’escoltar el meu discurs, em preguntava davant de tots els alumnes: “I no creus que l’Elsa Pataky és una mica mujer florero?”. Jo responia que no la coneixia personalment i que això era un judici més íntim, de cara a la seva vida en parella, i jo havia analitzat l’Elsa Pataky com actriu i figura pública. La professora, amb la complicitat de l’aula, es trencava de riure a la meva cara, i mentre li lliscaven les gafes-pasta, em repetia, fent de la resposta que esperava de mi una evidència descarada: “Però no creus que és una mujer florero?” i jo li repetia la meva opinió. Tothom tornava a riure i ella tornava a insistir, gairebé afirmant: “Però és una mujer florero, no?”.
M’he despertat a les 5.27h del matí (indignat, com no) pel somni però encara cabut en la meva opinió: “i jo què sé què és aquesta dona”.

El meu dubte, dotze hores després, és: l’objectiu del treball no seria definir si l’Elsa Pataky és una mujer florero?
Al somni, estava ben convençut que el tema era un altre però en aquestes situacions, molt de tant en tant, perdo la confiança en mi mateix.

Ma mare, el meu pare, el meu germà i jo baixàvem corrent per les escales d’una estació de tren d’aquestes típiques de la línia de costa al Maresme. No volíem que el tren que estava a punt d’arribar se’ns escapés. Amb les presses, cadascú va pujar al tren per una porta diferent, cadascú a un vagó i de sobte, me n’adono que la meva àvia, tota velleta ella, ben a poc a poc, avança cap a nosaltres. Sona el xiulet per tancar les portes i ella, veient que no arriba, intenta pujar a la desesperada per una finestra. Lògicament, no va poder pujar al tren i es va quedar allà tirada a l’estació.
A la següent estació, em vaig baixar per donar la volta i anar a per ella. Ningú més va baixar. Mentre estava esperant el primer tren per poder tornar enrere, aprofito per entrar a l’estació i parlar amb dues noies funcionàries que estan xerrant. Vaig preguntar si
tenien alguna cosa per a que la gent gran pugui pujar al tren amb menys dificultats, ja que les portes estan massa altes i la distància entre l’andana i el vagó és massa gran. Em van mirar com si els hagués molestat que les tragués de la seva conversa. Una se’n va anar un moment i va torna dient “només tenim això” i em va donar un tovalló blanc de paper.
Mirant al meu voltant, vaig veure unes caixetes de colors, semblants a allò que es posa als nens quan van al cine per a que puguin veure millor la pantalla, i vaig pensar si allò em serviria.
Arribava un tren així que vaig pujar i en arribar a la primera estació, allà estava la meva àvia, tota sola.
Em vaig apropar a ella, li vaig posar el tovalló davant dels seus peus, al terra i vaig dir-me a mi mateix “Veus? No funciona. Realment és estúpid, això del tovalló. Així no agafarem cap tren”.

Un vídeo oníric per a l’últim somni que recordo amb detall.