Estava en un hotel i havia d’agafar un avió. Quan sortia de l’habitació, no podia baixar al carrer. No trobava els ascensors entre interminables passadissos blancs plens de portes numerades, així que anava a les escales però aquestes només baixaven un pis. Acabaven abruptament en un precipici. Caiguda lliure de 100 metres fins la planta baixa. No sé com acabava arribant a l’aeroport, però perdia tots els vols. Aleshores, intentava agafar algun altre transport, com un bus, però era incapaç d’esbrinar on comprar els bitllets.
Torno a despertar en l’habitació de l’hotel. Torno a sortir amb presses i no trobo l’ascensor. Baixo les escales fins el precipici. Aquest cop m’assec a l’últim esglaó i em quedo mirant aquest forat immens, on donen milers de passadissos, finestres i escales i penso: “això és un somni”.
Ella, asseguda al meu costat, en un barnús blanc, em diu: “segur?”. Li responc: “Segur. Si t’intento tocar, no podré”.
M’he apropat per besar-la i juraria que l’he pogut sentir.

Després de treballar dos dies seguits més de dotze hores i dormir com a molt cinc, ahir nit estava davant la TV a les dues de la matinada, sense veure absolutament res. Només passant canals amunt i avall. I no tinc satèl.lit.
L’insomni et fa el regal del temps. Temps per diverses activitats d’oci o simplement per mirar el sostre durant hores intempestives malgrat haver treballat la major part del dia i sentir-te físicament derrotat.
I si algú et regala l’espai, pots fer un continuum*.

Estat de vigília és una expressió que m’agrada.

* Cita original de Chandler Bing.

Un altre símptoma de lo depriment que em sembla el nadal deu estar en que no faig més que tenir somnis que semblen escenes extretes de pel.lícules de por que, o no existeixen o no dec haver vist perquè, a) no les reconec i b) surto jo. Des de l’estil cutre a lo Scream al més sofisticat a lo Cube, per posar dos exemples ràpids. No són més que somnis claustrofòbics, persecutoris, terrorífics i una mica malaltissos, però la música que sona està bé. Acostumen a ser temes favorits. Un tenia un aire Viernes 13 perquè sortien noies en roba interior i jo no feia més que mirar els seus pits. Poca sang i fetge però amb pits. Aquella estranya relació que es retroalimenta entre la por i el sexe, suposo (Mai, si vols m’ho busques als teus llibres).
La meva salut mental està així i la meva física no va millor. Els resultats de la meva última revisió mèdica proporciona conceptes tan poc innovadors com alguna al.lèrgia i que, malgrat tenir un buen tono muscular, tinc un abdomen blando y depresible. Pels dinars de nadal, segur.
Aquí està la proba de que el nadal deprimeix. I quin gran eufemisme per dir que em sobren kilos.

Crec que m’estic constipant.

M’he passat part de la nit somiant que presenciava el rodatge d’un spot d’Apple sobre el llançament d’un nou iPod amb el lema “no volveremos a picar” i no parava de sonar aquesta cançó de The Flaming Lips (ms) de fons. Só de sirenes d’ambulància inclòs.
M’he despertat uns segons, he escrit una cosa gairebé inconscientment i m’he tornat a dormir. Aleshores, he somiat que pintava la cuina de la Sílvie al ritme de Tom Jones.

Aquest matí, al despertar-me, la pantalla del Mac mostrava un solitari arxiu txt amb el cursor fent pampallugues al final d’una solitària frase:

“la gent ja no és guapa”.

Entre somnis absurds d’hipopòtams en panyals amb orificis nasals descomunals, quan dones voltes a un llit, acalorat, suat, agobiat… allargar la mà fins tocar la zona més fresca del llit sovint és suficient.

O no.

Entre somnis surrealistes i al.lucinacions febrils, prenc petits glops d’aspirina efervescent de Vitamina C a les fosques, a la vegada què petites cançons sobre follets mallorquins i dones què mengen pianos omplen l’habitació.

De vegades em passa què agrado més què Verdi.