A bright future in sales

El futur professional de l’Emma podria estar en el cinema:

– Mama, mira, m’he inventat una pel•lícula. Es diu Gato Feo. És un gat que els altres gats i els ratolins li diuen Gato Feo i ell és dolent i els pega (…), és una peli molt interessanta i maca per persones de 3 i 7 anys [l’Emma aixeca tres dits en una mà i dos a l’altra], com el papa, que la poden veure i els hi agradarà molt. [sic sic i sic]
– Ara t’inventes pelis? Que vols ser directora de pel•lícules?
– [Estupefacta de conèixer aquesta nova professió] SÍ! De gran seré DIRECTORA DE PELIS!!
– Dibuixos o pelis de veritat?
– Pelis de veritat… Però necessitaré l’ajuda de tota la família.

El futur professional de l’Emma podria estar en la música:

[L’emma escoltant l’ària de Turandot]
– Jolín com crida aquest tiu.

Podria estar en el món de la moda:

[L’Emma de bon matí mirant a sa mare sortir del dormitori vestida amb un vestit d’estiu al febrer]
– Ha arribat la primavera… O QUÈ?!

Podria estar en la dramatúrgia:

– Papa, ara juguem a que tu eres l’hivern i venies a per mi però després veies que jo era una superheròina [més sic].

960

In The Backyard

Quan un és petit i vulnerable, els còmics, com qualsevol altre mitjà d’escapisme, fan d’escut. Si un pensa en les seves ferides mentre llegeix, fan menys mal. La realitat física esdevé relativa. El que de veritat importa és la realitat dins del cap.
Quan un és un adult i la seva vida i els seus somnis queden embargats pel banc, els còmics també serveixen per a fugir endavant.
En una societat on ja no hi ha serveis educatius i socials, on no hi ha atenció sanitària ni seguretat, amb els seus còmics, el Bet aparca la seva tenda de campanya al jardí posterior d’una casa.

Podeu anar (heu d’anar) a veure In The Backyard, fins diumenge, al Tantarantana, l’obra de la companyia Noctàmbuls, amb text i direcció de Jaume Miró. Podeu anar perquè és l’obra guanyadora del segon premi Art Jove 2011 del Govern de les Illes Balears o podeu anar perquè sou homes i dones de bé. Vosaltres mateixos.

Lo viejo es lo nuevo y lo culto popular

Mentre buscàvem els Adults Normals d’en Jaume Miro a la secció “Teatre.Obres” de La Central del Raval, un actor català d’origen germànic observava frustrat la secció “Art”. Ganyotes de no entendre res. Gesticulacions de no trobar el que s’està buscant.
Estimat actor que has treballat amb Tarantino i Greengrass: l’obra de teatre que buscàvem la vam acabar trobant nosaltres mateixos a la secció “Poesia.Novetats”, sent més efectius que el servei informàtic de la llibreria. Per tant, sigui el que sigui allò que buscaves, et recomano abandonar la secció “Art” i anar, per exemple, a la de “Còmic”. Ves a saber si així tens més sort.

Un últim consell, actor que vas protagonitzar el film Good Bye Lennin!: demana per la secció de “Còmic”, com se li ha dit tota la vida. Les noies arrufen el nas quan se’ls pregunta per la secció “Novel·la Gràfica”. Sense complexes.

Nota de l’autor: les seccions de la llibreria La Central que apareixen entre cometes en aquest post s’haurien de llegir amb vocòder.

No sé cómo te atreves

Allà per l’època ancestral en la que estudiava cinquè de bàsica, es van repartir els rols per una obra teatral amb intenció de perpetrar-se públicament davant de tota l’escola. Em va tocar d’arbre. Estàtic durant tota la funció, amagat darrere les cartolines marrons que simulaven el tronc i amb els braços oberts, simulant les branques però venint a ser més un càstig que una altra cosa, vaig passar-me tota l’obra al fons de l’escenari.
Quan va acabar l’educació bàsica, vaig perdre el contacte amb gairebé la totalitat dels companys de classe. Posteriorment, va ser amb la totalitat més absoluta. Vint anys després, hi ha qui insinua organitzar una reunió d’antics alumnes. No penso anar per por a que no entenguin la meva broma d’entrada: “Hola. Em recordeu? Sóc l’arbre”.

La memòria traumàtica dels infants és extremadament selectiva. El Facebook el carrega el diable.

You’re A Nightmare

Fa dues nits vaig somiar que assistia (de nou) a l’espectacle teatral de Faemino Y Cansado. Malauradament, el Faemino estava malalt i només apareixia a l’escenari el Cansado. Micròfon en mà, decidia tirar endavant amb el xou sense el seu inseparable company. Als pocs minuts de començar, es quedava en blanc, oblidant completament el guió. Jo patia realment per ell. El veia amoïnat. Suant. Fent esforços per recordar el text però només recordava petits fragments aleatoris. Quan la situació era ja insostenible, es ficava la mà per la part interior del darrera del pantaló i treia el que ell anomenava el seu invent per desviar l’atenció en moments de crisi: una pala de ping-pong amb forma de guitarra elèctrica. La platea esclatava amb una sonora i unànime ovació.

Aquesta última nit he somiat amb el capítol que està encara per emetre de Lost. O sigui, fent honor a l’estructura temporal no-lineal de la sèrie, he somiat amb el capítol que s’emetrà demà. Un flashforward en tota regla. No vull desvetllar cap detall per evitar possibles spoilers però puc avançar que, en un moment donat, el Jack es queixarà amargament davant dels altres losties, Kate y Sawyer, sobre la situació actual de l’illa, amb la següent sentència: “Aquesta illa comença a semblar-se perillosament a Formentera. Se suposa que ha d’estar deserta però, a l’hora de la veritat, està a rebentar *“.

Jo no he estat mai a Formentera però no són genials aquests guionistes?

* en el somni, el Jack deia realment “a rebentar”, literal i català