'Un blog sec com la llengua d'un gatete'.

No Sé Cómo Te Atreves

Allà per l’època ancestral en la que estudiava cinquè de bàsica, es van repartir els rols per una obra teatral amb intenció de perpetrar-se públicament davant de tota l’escola. Em va tocar d’arbre. Estàtic durant tota la funció, amagat darrere les cartolines marrons que simulaven el tronc i amb els braços oberts, simulant les branques però venint a ser més un càstig que una altra cosa, vaig passar-me tota l’obra al fons de l’escenari.
Quan va acabar l’educació bàsica, vaig perdre el contacte amb gairebé la totalitat dels companys de classe. Posteriorment, va ser amb la totalitat més absoluta. Vint anys després, hi ha qui insinua organitzar una reunió d’antics alumnes. No penso anar per por a que no entenguin la meva broma d’entrada: “Hola. Em recordeu? Sóc l’arbre”.

La memòria traumàtica dels infants és extremadament selectiva. El Facebook el carrega el diable.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

You’re A Nightmare

Fa dues nits vaig somiar que assistia (de nou) a l’espectacle teatral de Faemino Y Cansado. Malauradament, el Faemino estava malalt i només apareixia a l’escenari el Cansado. Micròfon en mà, decidia tirar endavant amb el xou sense el seu inseparable company. Als pocs minuts de començar, es quedava en blanc, oblidant completament el guió. Jo patia realment per ell. El veia amoïnat. Suant. Fent esforços per recordar el text però només recordava petits fragments aleatoris. Quan la situació era ja insostenible, es ficava la mà per la part interior del darrera del pantaló i treia el que ell anomenava el seu invent per desviar l’atenció en moments de crisi: una pala de ping-pong amb forma de guitarra elèctrica. La platea esclatava amb una sonora i unànime ovació.

Aquesta última nit he somiat amb el capítol que està encara per emetre de Lost. O sigui, fent honor a l’estructura temporal no-lineal de la sèrie, he somiat amb el capítol que s’emetrà demà. Un flashforward en tota regla. No vull desvetllar cap detall per evitar possibles spoilers però puc avançar que, en un moment donat, el Jack es queixarà amargament davant dels altres losties, Kate y Sawyer, sobre la situació actual de l’illa, amb la següent sentència: “Aquesta illa comença a semblar-se perillosament a Formentera. Se suposa que ha d’estar deserta però, a l’hora de la veritat, està a rebentar *“.

Jo no he estat mai a Formentera però no són genials aquests guionistes?

* en el somni, el Jack deia realment “a rebentar”, literal i català

Hi ha 6 comentaris. Veure els detalls del post.

La Risa Anida En La Boca Del Necio

Ahir diumenge vam anar a veure el Joaquín Reyes al teatre Capitol amb entrades. I dic “amb entrades” perquè la Júlia es va presentar pensant-se que n’havíem comprat una per ella i era que no. Qué chasco! Va confondre l’entrada extra per Astrud que vam comprar per error el divendres passat (fem públic l’odi totalment justificat que sentim pel servei del Tel-entrada) amb aquesta obra de monòlegs. Potser podria haver intentat emular el dia que vaig entrar a Faemino y Cansado sense entrada fa uns anys.
Què fas quan tens una única entrada comprada per error i separada de les dues que has comprat intencionadament? Doncs comprar la del costat i així en tens dues extres i et gastes el doble de diners per error. Pot semblar un acte estúpid però té una lògica inherent. Sempre resultarà més difícil revendre una entrada única i solitària que dues, pel allò d’anar acompanyat. El fet és que ens hem gastat 100€ en dues entrades per Astrud. Això és ser fan.
I ara intentarem revendre les altres dues entrades, les quals la Júlia sembla que ha acceptat, tota capcota, tornant a casa amb bajonazo segur per no haver pogut veure el Joaquín i haver demostrat poca comprensió lectora pel que fa als sms’s. I això que eren sense k’s ni abreviacions. Júlia, t’estimem.

Us preguntareu què tal el Joaquín Reyes, no? Doncs va fer gala d’un humor “a veces fino y a veces gordo” que ens va deixar amb l’ojete torcío de la risa*.

* les meves aspiracions a crític cultural han vist millors dies

Hi ha 7 comentaris. Veure els detalls del post.

A Monstrous Psychedelic Bubble

Idees per una comèdia romàntica de consum normal en tres actes.

Primer acte:
El noi entra en un centre comercial per comprar un cd i es creua amb ella durant unes dècimes de segon. Ella té a casa com a avatar una foto del cantant favorit d’ell personificat per l’humorista favorit d’ella.

Segon acte:
Viuen junts i ella ha de marxar corrents perquè fa tard i no troba el mòbil. Ell agafa el seu mòbil i truca al d’ella. Els dos rastregen el so del mòbil pel pis fins trobar-lo. Ella se n’adona que també li falta el seu rellotge. Ell fa el gest de posar-se el telèfon a l’orella i diu: saps que a aquest no el puc trucar. Ella somriu poc perquè ja es coneix tots els seus acudits.

Tercer acte:
Quan ella surt de casa per fer encàrrecs i ell no hi va, ell sempre surt al balcó per veure-la allunyar-se carrer avall.

Hi ha 4 comentaris. Veure els detalls del post.

Cuando No Hablo Yo Me Aburro

De nou llegeixo entre fulls grapats de la revisió mèdica allò del Buen tono muscular. Abdomen blando y depresible. Un any més. I si sortir a córrer cada tarda no és quelcom que em desagradi, fer abdominals no és lo meu. Jo ja tenia el meu sistema. Anava al meu especialista. Durant un temps vaig anar anualment. Vaig saber que havia de repetir després de la primera visita. Després de gairebé dures hores d’exercicis musculars espasmòdics, vaig sortir al carrer amb les abdominals adolorides com no podia recordar que m’hagués passat mai abans però en un estat de forma i amb un bon humor incomparables. Fins i tot, durant els matins següents, anava a treballar amb un somriure a la cara.
I així es van succeir les visites. Una, dues, tres, quatre. Gairebé sempre a primera fila. No fos cas que ens perdéssim algun detall del mestre. Fins que un mal dia, les classes es van anular i ens van tornar els diners de la nostra sessió.

I aquí m’has deixat, Pepe. Blando y depresible.

Hi ha 9 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors