(…)
…i després d’aparèixer la bruixa, què maleí la nounata princesa a una son eterna fins què un petó d’amor vertader la despertés, tots esperaven la Fada Primavera per trencar el malefici. I com la Fada Primavera es feia esperar, l’altre Fada diu “un moment” i, agafant la seva bareta màgica, pitja els botons de l’estrella què hi ha a la punta i la truca per la bareta-mòbil. La Fada Primavera estava a una desfilada de moda.
(…)
La Fada Primavera s’endugué la Princesa per criar-la al bosc amb les altres dues fades, on mai pugués punxar-se amb una agulla. Quan es posaven a netejar la casa, la Fada Primavera cantava “ai rili rili guan, guatai rili rili guan”.
(…)
La Fada Pija (o Primavera) va cuinar un pastís pel setzè aniversari de la Princesa. La princesa ensenya el llibre de receptes. Diu “es de Ferran Adrià”, a lo què un nen petit d’uns 4 anys, assegut a la fila 3, respón cridant i estranyat: “Què!!??!”.

Cuinant el pastís, en comtes de posar-hi ous, els posa amb el cartró sencer dins el motllo, i el mateix nen crida: “però… així no es fa!!” mirant a ala seva mare, com indignat. La mare riu. Els altres nens miren desconcertats. La Reich diu: “aquest nen semba un Rubèn petit”. No sé si riure o sentir-me ofés.

Com el pastís surt malament (el nen diu a la mare: “veus?”), l’intenta arreglar amb màgia. Mou la bareta màgica (què també era mòbil, per cert) i el pastís cobra vida i els ataca. La Fada, per tornar-lo al seu lloc, fa moviments de Kung-Fu estil Matrix. Un nen de fons crida: “això és fer màgia?”
(…)
Per matar al drac i poder despertar la Princesa, el Rei demana què un príncep blau surti d’entre el públic. Un nen de 4 o 5 anys és l’escollit.

Rei: Cómo te llamas?
Nen: Raffaele.

(Nota: tots els italians es diuen Raffaele?).

Li duen què li donaran un cavall per matar el drac. Li donen un d’aquells típics antics, un cap de cavall de fusta enganxat a un pal d’escombra per posar entre les cames i fer què hi vas a sobre.

Raffaele: Esto no es un cavallo. En mi casa tenemos de verdad.

Li donen una espasa de plàstic per lluitar contra el drac.

Raffaele: No, gracias. En mi casa tenemos una mejor.
Rei: Casi que deberíamos ir todos a tu casa y olvidarnos de la princesa i el dragón?

Els nens no van agafar aquesta fina ironia del Rei però els pares van riure de valent.
I quan el nen mirava amb estranyesa el cap de cavall i amb fàstic l’espasa, apareix un drac gegant al fons de l’escenari. El nen s’acolloneix i vol fugir. La mare puja a l’escenari. Li diu què no passa res i què mataran al drac. La germana del nen italià, de 3 o 4 anys també, a la platea amb el pare, esclata en llàgrimes i plors; què vol al germà i a la mare amb ella. La resta de nens es contàgien dels plors.

Reich: Esto es muy fuerte para los niños.
(…)
El drac mor. La Princesa està estirada i adormida al mig de l’escenari.

Rei: Has de besar a la Princesa para que se despierte.
Raffaele: Buaaaa….
Rei: Ai, pobre… cómo se llamaba?
Mare de Raffaele: Mio figlio si llama Raffaele.
Rei: Ah coño… igual no ha entendido nada de lo que he dicho…
Mare: Sí, él entiende perfectamente.

Mare i fill tornen als seus seients mentre el Rei demana si hi ha un segon príncep blau entre el públic. Un nen de poc més de mig metre surt correns cridant: “Jo! Jo!”. He de reconèixer què jo també em vaig oferir. L’actriu què feia de Princesa tenia el seu què.

Rei: Cómo te llamas?
Nen 2: Ma dic Gerard.
Rei: Molt bé, Gerard. Sabes qué hay que hacer?
Gerard: Sí. Li he de fer un petó.
Rei: Molt bé. Endavant amb un petó d’amor vertader.

El Gerard li fa un petó a la princesa al front.
La Princesa, poc a poc, es desperta.

Princesa: Què ha passat?
Rei: Aquest príncep blau t’ha fet un petó d’amor vertader i t’ha despertat.
Princesa: I l’altre príncep.
(el Rei mira a l’horitzó)
Rei: Ui, deu estar ja a l’alçada d’itàlia.
Princesa: O sigui, què m’he quedat soltera…

Només els pares han rigut.

Reich: Però… la obra no era en castellano?
Rbn: Hasta hace 10 minutos sí…

La Bella Durmiente.
Teatre Principal.
Rambles 27.

Pd.- El narrador es deia Florentino.

Els Monty Python han estat galardonats aquesta nit amb el Tony (l’equivalent als òscar però per teatre) al millor musical de l’any per Spamalot, obra basada en la seva pròpia pel.lícula Monty Python And The Holy Grail (aquí titulada ‘Los Caballeros de la Mesa Cuadrada y Sus Locos Seguidores’… uf!) del 1974.

De les 14 nominacions què tenia, a part de millor obra, s’ha emportat també millor director, per Mike Nichols, i millor actriu secundària, per Sara Ramírez, què fa de La Dama del Llac.

PD.- El Tony a l’esdeveniment teatral de l’any ha anat a parar a Billy Crystal per ‘Billy crystal 700 Sundays’, una obra / monòleg què recorre la seva vida, la qual vaig poder veure l’any passat (preciosa).

He anat a veure a Faemino y Cansado al teatre de Viladecans. Com sempre, ha estat una experiència surrealista. Em fan mal les galtes de riure.
Però la nit ha sigut tensa.

Sopant abans de l’obra amb els companys de feina, aquí el nen ha decidit què havia d’anar a treure diners al caixer (no em va això de menjar per la patilla). Al caixer he observat amb el meu company Potasio. com la meva entrada mig sortia de la cartera i de com he decidit dipositar-la a la butxaca del cul del texà per tenir-la controlada.
Imagineu la meva sorpresa, 5 minuts abans de què comencés la funció, a la cua d’entrada, quan tots els meus companys (i no érem pocs) han entrat… i jo no trobava l’entrada.

Vaig a fer un Spoiler. Perquè estic molt cremat. No l’he trobat. Ha desaparegut. Nunca más se supo. Zero. Nada. Rien. Conjunt buit.

Ja em veieu a mi córrer desesperat en sprint “cual gacela” cap al caixer a buscar-la.
Res.

Torna al teatre. Truca per mòbil als companys per avisar-los. Tots tenen el mòbil apagat… clar… als actors se’ls respecta. es pot ser un cabró a la vida… però amb educació.

Bé. Sóc un paio sense vergonya. M’apropo a les taquilles i li explico la meva trista història a la caixera. I per la meva sorpresa… no és sorprèn. Toqueteja l’ordinador i em diu què fa setmanes què no hi ha entrades però què de mentre entri i li expliqui a uns paios què estan a la porta.

Després de sentir el meu rel.lat, els dos tios em miren amb cara de: “però i a mi què? Sense entrada no entres…” cosa què, sincerament, té la lògica més gran del món. Torno a plorar-li a la caixera i mentre m’explica què han anul.lat una entrada a última hora, i és a darrere de tot, al costat del pal de la bandera, bàsicament, i jo què em mostro disposat a comprar-la, li dic si, encara què compri aquesta, puc anar a seure’m on jo originalment tenia el seient.
Aquí sona el meu mòbil.

Emoción. Intriga. Dolor de barriga.

Els compis què diuen:

a) On pares?
b) Què ha passat què ets fora?
c) i qu….

…i sento els aplaudiments i la música. Deu meu. L’espectacle estava començant i jo encara era allà fora, passant fred (per l’amor de Deu, per què fa tant de fred a viladecans?) amb el Nokia a la mà i sense entrada.
La caixera em mira amb cara de: “tu hoy pillas, suelta 20€”.
I de sobte, una altra noia entra al receptacle taquillero, i em diu: “però tu saps on t’asseies?”

I jo, què recordava perfectament el seient, li dic: Fila 11, seient 14.
En el moment què diu “vine” i agafa la llenterna… com si el mar s’hagués partit en dos obrint-se davant meu.

Em van deixar passar per la cara. Sense entrada. Tot era cert però jo podia haver mentit. De fet, qui hagués trobat la meva entrada podia estar assegut a la meva cadira… cosa què espero què els meus companys haguessin resol de manera imponent (trencant-li les cames o quelcom).

Però no. Allà a les fosques, encara entre aplaudiments pels dos actors què acabaven d’aparèixer a l’escenari estava jo buscant el meu seient. I els meus companys fent-me senyals, més atents a on parava jo què al espectacle.

Ja ho deia en Faemino… el Macaulay Culkin és un gilipolles, però jo, més.
Vull agraïr a la gent del teatre de Viladecans la seva comprensió i l’educació i esforç posat en no riures de mi a la meva cara.