Everyday is like Sunday

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juny del 2015.

Us han explicat mai la història dels nens que acabaven el curs escolar al juny, amb més de dos mesos per endavant de vacances, amb els progenitors encara treballant i on aquests havien d’escollir entre pagar un servei de casal habitualment poc econòmic, carregar l’agenda dels avis o agafar-se una excedència com a única solució per a poder passar temps amb els seus fills i no encolomar-los a tercers?

Recordo els estius com un diumenge continu i brillant. Era quan les classes es quedaven buides i els patis s’omplien de partits de futbol clandestins, algun amic desapareixia perquè anava a Comarruga (què coi hi devia haver a Comarruga?) i la televisió emetia l’enèsima reposició de Verano Azul. En resum, un període àrid on els dies es confonien perquè me’ls passava als carrers habituals de la ciutat o al Maresme amb la iaia fins que va arribar el dia que es va jubilar i l’anàvem a visitar al peu de Sierra Nevada.

En aquesta rutina basada en l’absència total de la mateixa, un era feliç arrossegant els peus pel ciment a quaranta graus, dormitant amb el Tour de França com a banda sonora de fons, assaltant la xarxa metàl·lica de l’escola per a emular les jugades dels nostres ídols futbolístics que de nou no havien guanyat res i comprant Popeyes per vint-i-cinc pessetes.

Però estic repapiejant.

No estic per consumir energies en queixar-me dels calendaris escolars, la conciliació laboral i l’estat de la nació. Perquè els efectes col·laterals els teniu a dues setmanes vista, són evidents i no tinc solucions ni per a mi ni per a vosaltres. Però una cosa sí us diré sobre com eren els nostres estius fa trenta anys. Com deien els homes de Yorkshire: “And you try to tell the young people today that and they won’t believe you”.

A bright future in sales

El futur professional de l’Emma podria estar en el cinema:

– Mama, mira, m’he inventat una pel•lícula. Es diu Gato Feo. És un gat que els altres gats i els ratolins li diuen Gato Feo i ell és dolent i els pega (…), és una peli molt interessanta i maca per persones de 3 i 7 anys [l’Emma aixeca tres dits en una mà i dos a l’altra], com el papa, que la poden veure i els hi agradarà molt. [sic sic i sic]
– Ara t’inventes pelis? Que vols ser directora de pel•lícules?
– [Estupefacta de conèixer aquesta nova professió] SÍ! De gran seré DIRECTORA DE PELIS!!
– Dibuixos o pelis de veritat?
– Pelis de veritat… Però necessitaré l’ajuda de tota la família.

El futur professional de l’Emma podria estar en la música:

[L’emma escoltant l’ària de Turandot]
– Jolín com crida aquest tiu.

Podria estar en el món de la moda:

[L’Emma de bon matí mirant a sa mare sortir del dormitori vestida amb un vestit d’estiu al febrer]
– Ha arribat la primavera… O QUÈ?!

Podria estar en la dramatúrgia:

– Papa, ara juguem a que tu eres l’hivern i venies a per mi però després veies que jo era una superheròina [més sic].

960

A fine day for a parade

[box type=”bio”] Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al maig del 2014.[/box]

Partim de la base de que em costa combregar amb els dies encerclats del calendari. Aquells escollits no sé com a no sé quin despatx per no sé qui on es decideix que hem de celebrar durant un cicle de 24 hores coses tan peregrines com el dia del treballador, el de la pàtria, el d’internet, el de les forces armades, el de la felicitat, el de l’aigua, el dia de l’amor, ja sigui per Sant Valentí o per Sant Jordi, juntament amb el dia del llibre (així, barrejant conceptes) o els que ja són el recopetín (i perdoneu-me els que esteu involucrats en aquesta respectable iniciativa si m’esteu llegint, ja que escullo el vostre cas entre molts altres exemples existents), dies que combinen conceptes com “El dia de la poesia catalana a internet”. Ole. No només celebrem la poesia catalana en exclusiva si no que la geolocalitzem. A internet. Que serà lo següent? “El dia internacional català de la narrativa poètica en Courier 12 al barri de Sants”™ ? Com diria un amic, quan les coses es compliquen així, a mi m’explota un ull.

El dia de la mare. El dia del pare. Perdoneu però CADA PUTO DIA ES EL DIA DE LA MARE I EL PARE. I dels fills. Però ho són per a tots plegats, no per separat. Sé que molts ho penseu però voldríem que quedés aquí escrit per a la posteritat. I és que no puc evitar pensar que, amb aquestes “commemoracions”, per molta arrel tradicional que algunes puguin tenir (no comencem ara amb El Corte Inglés), no fem més que accentuar les diferències de tracte amb altres elements externs indispensables en la criança d’un fill com serien:

  • “El dia de l’àvia que recull els nens suats i pudents puntualment a les cinc cada tarda amb un somriure quan li fan mal els ossos”
  • “El dia de la neboda que fa cangurs nocturns gratis per a que podem anar a un concert”
  • o “El dia dels tiets solters que s’enduen els fills al cinema a veure pel·lícules amb efectes especials”

I no es celebren pas.

Puc entendre la raó darrere els dies dedicats a focalitzar la nostra atenció en una malaltia, un conflicte social, un trauma (els catalans som experts en celebrar cataclismes) i el seu propòsit de conscienciació. Que sí. Que potser aquestes efemèrides fan falta. Però cal extrapolar-ho a tot? No som pares i mares cada dia? La meva filla és la meva filla cada dia. La seva mare és la seva mare cada dia. No estimem cada dia a la nostra parella? I als nostres fills?
I, pel que fa a la resta, no llegim cada dia? (bueno, espérate, que diu el informe PISA d’això?). No treballem cad… ? Bé, estic notant evidents escletxes en el meu discurs. Però encara sé on vull anar a parar!

Si ja és prou complicat tot, només falta assenyalar els calendaris amb el dia de la mare i del pare per separat. És com remarcar les diferències quan ens hauríem de centrar potser en les zones comunes. No hi ha un dia de la paternitat, així, en general? Un dia on tothom hagi de celebrar per nassos la relació entre pares i fills perquè ho diu un calendari? Així jo ho podria afegir a la meva llista negre de celebracions absurdes i criticar-ho aquí.

Ser pare o mare és una tasca important. Fer-ho bé és important. No és fàcil criar un nen en un món on tots tenim una opinió de com s’ha d’educar un fill i no dubtem en compartir-la arbitràriament. Els pares (entenguis pares, mares, pares i mares, pares i pares o mares i mares, ara no em maregeu amb tecnicismes perquè el plural sigui masculí) som humans. Humans educant altres humans. Per tant, imperfectes que som, els errors són inherents al procés. Només falta que dividim.

En un blog exclusivament de pares mascles, entenc també que aquest text seria una paradoxa.

Looking forward to celebrate “El dia català de l’arxiu desincronitzat a Dropbox en català”, sempre vostre,
un pare a diari.

Pd.- Hi ha dia dels runners? No em digueu que no heu trobat un forat al calendari per a celebrar el footing. Potser serà que, com cada dos caps de setmana em talleu el carrer per a perseguir-vos a canvi d’un dorsal i un brick d’Aneto, cada dia és una mica el dia del runner?

Friends™ and © Warner Bros. Entertainment Inc. All Rights Reserved. Fet servir sense cap tipus de permís.

Illusions In G Major

No tinc constància d’haver-me importat mai la realitat com a concepte abstracte. No em sap greu reconèixer que tampoc tinc cap interès en saber com percebeu vosaltres la realitat. Si la meva realitat i la dels demés són aproximades o diferents dóna per a tertúlia als postres però no per a tancar-me tres dies a les fosques en dejunes mirant fixament una paret color cru preguntant-me si tothom percep de la mateixa manera la realitat i si els que no ho fan són incapaços mentals o il·luminats més enllà de les fronteres del seny. Sóc de reflexions molt més superficials. Però sí que m’he estat preguntant què percep l’Emma com a realitat i com a ficció.

Si un nen és capaç de diferenciar el que és tangible del que consumeix visualment segur que és un tema analitzat per múltiples saberuts i experts en la matèria. No cal gaire intuïció per a notar que, des del moment que l’Emma va començar a consumir continguts animats, va ser capaç d’entendre que el món que observa a un capítol de la Peppa Pig no és la realitat que la envolta. A casa no té ni aquests colors ni aquest 2D (ni muddy puddles)*. Però sí té prou capacitat d’abstracció per a extrapolar la granota o la papallona en 2D al seu equivalent real.

La situació és que, últimament, ha evolucionat l’obsessió de l’Emma pel ballet Peter And The Wolf de Prokofiev (segons l’Emma: “El Nen Balla amb l’Ocell”) a veure infinites vegades The Wizard Of Oz (la versió de Victor Fleming amb Judy Garland titolada, segons l’Emma, “La Nena Canta”)**. Una Dorothy en filtre Instagram sèpia maleeix la seva miserable vida fins que el contrast Lomo puja al màxim quan aterra in the county of the land of Oz. Com percep això l’Emma? L’estem empenyent al buit per un abisme escapista sense fons? A no voler viure en una realitat color gris torrat? A dur sempre dues cues horribles***?

Mary Poppins crec que no fa més que complicar la situació amb personatges reals entrant en un món de dibuixos animats. Si no fos tot prou complexe, tenim a més a més tots aquests personatges que de sobte comencen a cantar i ballar i on tothom es sap la coreografia per ciència infusa.
No puc més que imaginar l’Emma sortint de casa cada matí esperant que els carrers de l’eixample es converteixin en un flash mob en qualsevol moment. No sé com evitar que tot això acabi per ella en la decepció més absoluta. Suposo que he de confiar, més que en tots els saberuts i experts de torn, en el cervell humà i la raó.

Tampoc és que els seus pares siguin paradigmes de la cerca de les veritats més absolutes del sentit de la vida. Aquí el seu pare, qui us parla des d’un petit escenari amb un faristol digital, encara prefereix perdre’s en un bon còmic clàssic Marvel a enfrontar-se amb l’actualitat del 324. Per tant, ni sentits ni direccions de la vida.

I, mentre divago en un monòleg interior cada nit observant l’Emma gaudir dels moviments de l’home de llauna, penso que per ella serà per sempre un referent aquest ésser suposadament sense cor com per mi ho va ser que fins i tot un androide pogués plorar.

* encara no entenc com no hi ha una banda indie que es digui The Muddy Puddles (oh wait)
** podríem parlar un dia de la terrible traducció d’aquesta pel·lícula?
*** kikis

Es velers sense rumb concret no fan res mal fet

La dona de fer feines i jo li vam demanar al taxista, d’accent rus, pell rosada i gran com un ós, amb una cicatriu que li creuava la cara, que ens portés a urgències ràpidament. Gairebé no parlava castellà, no em va entendre de primeres en català i, malgrat el GPS, feia l’efecte que amb prou feines coneixia Barcelona. Però va pitjar a fons l’accelerador del seu Skoda per deixar-nos a unes urgències a rebentar de ferits de l’acampada de Plaça Catalunya i la seva trifulga amb els mossos. Durant el trajecte fins a l’Hospital de Sant Pau, se’n va endur per davant una moto (i gairebé agredeix al motorista) i un 4×4 però va fer un gran registre per a que tot acabés bé i el doctor pogués calmar uns aguts dolors en el fetge.
De tornada, fantasiejava a la L4 del metro què hauria passat si ens haguéssim matat durant aquelles maniobres infernals pel carrer Rosselló. Podia visualitzar la reportera del programa de tarda de la televisió pública preguntant als nostres veïns per aquell noi de més de trenta anys trobat entre la ferralla d’un taxi amb un senyor rus. Els veïns dirien el que sempre diuen: era una persona tranquil·la, callada, mai va donar problemes. Semblava un bon jan.
Corol·lari: les males persones, o no es moren o mai se’ls busca referències.

No tot va ser tan sòrdid. El cap de setmana va remuntar. Vam decidir que, en el cas que el Barça guanyés la final, si la petita Emma és al final un nen, al nostre fill li posarem Leo.
És així com es prenen les grans decisions.