'Un blog on no es parla de cap producte de neteja'.

A Lady Of A Certain Age

Al matí següent, sovint no recordo el que he llegit al llit la nit anterior. Deu ser l’edat. I per la memòria no hi a cremes miraculoses. Les que es posen les noies que surten als anuncis de TV, que es posen crema depilatòria allà on no tenen pèl. Que es posen cremes reductores on no s’aprecia cel·lulitis ni estries. Les que mengen productes baixos en calories sense aparentar un excés de pes. Totes aquestes són cremes redundants. L’altre sí que es un producte de primera necessitat (4%).

Primera idea per un projecte web: Bookzzz©
Usuaris que escriuen breument* una petita sinopsi del que llegeixen just abans d’anar a dormir. Nomes aquell pedaç concret. Posteriorment, llegint el timeline públic general, hauria de semblar un capítol normal de Lost.

* qui diu breument diu cent-quaranta caràcters

De Momento Abril

No hi ha revivial* possible pel que fa a això dels blogs. A diferència d’altres disciplines, és impossible que tornin els 60, els 70 o els 80 dels blogs. Si estirem la idea, difícilment poden tornar els 90. Però una mala memòria pot fer tornar una història antiga. Tenia la sensació de que ja havia explicat l’anècdota sobre l’home que observava aquella bola de gelat sobre l’asfalt. I no (o , ves a saber).
Fa unes setmanes vaig reivindicar el retorn de les radionovel·les estil anys 50 via podcast. Ara proposo un experiment al que anomenarem steampunk 2.0. Un nou gènere de blogs pensats com si haguessin estat escrits a les dècades dels 60, 70 o 80. O encara millor, principis de segle, anys 20, 30 i 40. I ambientem-los no nomes gràficament. Escrivim-los en situació. Així tindrem un lloc on tornar quan la creativitat i l’originalitat ens abandoni per sempre.

* no pot haver revival però sí reposicions. aquella opció de “post aleatori” no deixa de ser una reposició estiuenca

Oh Mummy, What’s A Sex Pistol?

Estèticament, els heavies del barri eren una mica cutres però van tornar a posar de moda el pantalón pitillo*. Tenien la seva pròpia botiga d’accessoris just a sota d’on jo vivia (un local amb una paret gegantina coberta per aquelles samarretes negres que fregaven la necrofília) però els seus rivals, els punks, no. La seva estètica era encara més deplorable però el consumisme no anava amb ells.
Ambdues tribus urbanes acostumaven a esbatussar-se al parc del barri i, encara avui, quan em creuo pel carrer amb un cap amb cresta i punxes verdes, com el gos de Pavlov, sento la necessitat d’esprintar carrer avall i fugir ben lluny. El barri anava ple de llegendes urbanes sobre punks que xutaven als nens com si fossin pilotes.
Els lectors de feeds s’han popularitzat per ser còmodes i perquè, total, gran part dels blogs estan decorats amb vestits intercanviables i no ens perdem res si no els visitem sovint. Que lo important és el contingut i ens és suficient amb una subscripció impersonal. I així m’agrada pensar en molts d’aquells heavies i punks. Que potser ara condueixin un monovolum, van a les reunions de l’AMPA** i miren Generación Ni-Ni. Que tot era façana.

Que no us enganyin. Aquest blog no parla ni d’higiene ni de botànica.

* el pantalón pitillo se lleva pero te hace el culo carpeta, esto es así
**quan jo era petit era l’APA, i no l’AMPA, i ara, quan sento aquest nom, em ve al cap una reunió clandestina de mafiosos. visc en un reflex condicionat constant

My Life With The Heroes And Villains

Els records són llunyans i una mica borrosos però recordo els primers westerns emesos per TV3 als migdies, durant els seus primers mesos d’emissió, que van fer que durant un temps no entengués com podia ser que el John Wayne parlés català. Suposo que, per l’època i la meva edat, no comprenia encara el sofisticat gust que tenim en aquestes terres per l’art del doblatge. Ara tampoc el comprenc però per raons ben diferents. Només cal sentir el pobre Hugh Laurie a L’Escurçó Negre.
Fent una estona més de zapping, penso que mai deixarà de sorprendre’m la manera realment senzilla en la que es resolen els conflictes (els familiars especialment) a les puritanes pel·lícules i sèries nord-americanes. Qualsevol frase començada per “si mai necessites parlar-ne”, “sé que potser ara no ho veus” o el clàssic clixé “crec que hem de parlar” són un comodí per solucionar qualsevol problema. Tant debò fos així en la realitat.

Per problemes, els que tenim ara els Marvel Zombies amb la compra de la companyia per part de la Disney. Alguns diran que una editorial amb la seva pròpia “Campaneta” o amb Howard The Duck entre els seus milers de personatges estava predestinada a aquest final però hem de resistir. El Professor Xavier i Magneto no poden acabar resolent els seus problemes amb una cançó sobre l’amistat. Mickey no pot formar part de la nova al·lineació de The Avengers. Ja puc veure a l’horitzó el proper crossover Hannah Montana / Spider-man. Això sí que seria una crisi i no lo de DC.

Stockholm Syndrome

Habemus aqua. La solució salomònica a la retirada de l’aigua embotellada de l’oficina i substituir-la per dues màquines expenedores d’aigua freda de l’aixeta ha sigut retirar una d’aquestes i posar una màquina d’aigua mineral. És una d’aquestes màquines a mig camí entre el R2D2 i un robot de pel·lícula de sèrie B*, on el cap seria una ampolla gegant amb bombolletes. De vegades, quan m’apropo per saciar la meva set, espero trobar dins un cervell flotant ple de cables i, aleshores, telepàticament, sentir una veu que em xiuxiuegi: vas a ser asimilado (en algun dialecte Skrull, és clar).
La qüestió és que ara estem molt contents (si és que amb res se’ns fa feliços) i hi ha fins i tot bofetades per canviar la monstruosa ampolla de 15 o 20 litres. Encara no ha passat res com això i la raó probablement sigui que cada cop que s’ha de canviar l’ampolla hi ha fins a sis persones al voltant esperant el desastre i fent broma (quin mal ha fet Cámara Café) però algun acaba ajudant.
Em pregunto quant durarà.

Corregeixo. Em pregunto qui collons anirà a beure aigua de l’altre màquina.

* ho sé. fa dos posts també vaig utilitzar com a recurs “sèrie B” per fer una comparació. hauria de quedar compensat pel fet d’haver fet servir una mica de llatí.