'Un blog on no es parla de cap producte de neteja'.

Illusions In G Major

No tinc constància d’haver-me importat mai la realitat com a concepte abstracte. No em sap greu reconèixer que tampoc tinc cap interès en saber com percebeu vosaltres la realitat. Si la meva realitat i la dels demés són aproximades o diferents dóna per a tertúlia als postres però no per a tancar-me tres dies a les fosques en dejunes mirant fixament una paret color cru preguntant-me si tothom percep de la mateixa manera la realitat i si els que no ho fan són incapaços mentals o il·luminats més enllà de les fronteres del seny. Sóc de reflexions molt més superficials. Però sí que m’he estat preguntant què percep l’Emma com a realitat i com a ficció.

Si un nen és capaç de diferenciar el que és tangible del que consumeix visualment segur que és un tema analitzat per múltiples saberuts i experts en la matèria. No cal gaire intuïció per a notar que, des del moment que l’Emma va començar a consumir continguts animats, va ser capaç d’entendre que el món que observa a un capítol de la Peppa Pig no és la realitat que la envolta. A casa no té ni aquests colors ni aquest 2D (ni muddy puddles)*. Però sí té prou capacitat d’abstracció per a extrapolar la granota o la papallona en 2D al seu equivalent real.

La situació és que, últimament, ha evolucionat l’obsessió de l’Emma pel ballet Peter And The Wolf de Prokofiev (segons l’Emma: “El Nen Balla amb l’Ocell”) a veure infinites vegades The Wizard Of Oz (la versió de Victor Fleming amb Judy Garland titolada, segons l’Emma, “La Nena Canta”)**. Una Dorothy en filtre Instagram sèpia maleeix la seva miserable vida fins que el contrast Lomo puja al màxim quan aterra in the county of the land of Oz. Com percep això l’Emma? L’estem empenyent al buit per un abisme escapista sense fons? A no voler viure en una realitat color gris torrat? A dur sempre dues cues horribles***?

Mary Poppins crec que no fa més que complicar la situació amb personatges reals entrant en un món de dibuixos animats. Si no fos tot prou complexe, tenim a més a més tots aquests personatges que de sobte comencen a cantar i ballar i on tothom es sap la coreografia per ciència infusa.
No puc més que imaginar l’Emma sortint de casa cada matí esperant que els carrers de l’eixample es converteixin en un flash mob en qualsevol moment. No sé com evitar que tot això acabi per ella en la decepció més absoluta. Suposo que he de confiar, més que en tots els saberuts i experts de torn, en el cervell humà i la raó.

Tampoc és que els seus pares siguin paradigmes de la cerca de les veritats més absolutes del sentit de la vida. Aquí el seu pare, qui us parla des d’un petit escenari amb un faristol digital, encara prefereix perdre’s en un bon còmic clàssic Marvel a enfrontar-se amb l’actualitat del 324. Per tant, ni sentits ni direccions de la vida.

I, mentre divago en un monòleg interior cada nit observant l’Emma gaudir dels moviments de l’home de llauna, penso que per ella serà per sempre un referent aquest ésser suposadament sense cor com per mi ho va ser que fins i tot un androide pogués plorar.

* encara no entenc com no hi ha una banda indie que es digui The Muddy Puddles (oh wait)
** podríem parlar un dia de la terrible traducció d’aquesta pel·lícula?
*** kikis

Es Velers Sense Rumb Concret No Fan Res Mal Fet

La dona de fer feines i jo li vam demanar al taxista, d’accent rus, pell rosada i gran com un ós, amb una cicatriu que li creuava la cara, que ens portés a urgències ràpidament. Gairebé no parlava castellà, no em va entendre de primeres en català i, malgrat el GPS, feia l’efecte que amb prou feines coneixia Barcelona. Però va pitjar a fons l’accelerador del seu Skoda per deixar-nos a unes urgències a rebentar de ferits de l’acampada de Plaça Catalunya i la seva trifulga amb els mossos. Durant el trajecte fins a l’Hospital de Sant Pau, se’n va endur per davant una moto (i gairebé agredeix al motorista) i un 4×4 però va fer un gran registre per a que tot acabés bé i el doctor pogués calmar uns aguts dolors en el fetge.
De tornada, fantasiejava a la L4 del metro què hauria passat si ens haguéssim matat durant aquelles maniobres infernals pel carrer Rosselló. Podia visualitzar la reportera del programa de tarda de la televisió pública preguntant als nostres veïns per aquell noi de més de trenta anys trobat entre la ferralla d’un taxi amb un senyor rus. Els veïns dirien el que sempre diuen: era una persona tranquil·la, callada, mai va donar problemes. Semblava un bon jan.
Corol·lari: les males persones, o no es moren o mai se’ls busca referències.

No tot va ser tan sòrdid. El cap de setmana va remuntar. Vam decidir que, en el cas que el Barça guanyés la final, si la petita Emma és al final un nen, al nostre fill li posarem Leo.
És així com es prenen les grans decisions.

Walking Like Groucho Sucking On A Number 10

És un home prim i porta un pentinat que li fa el cap gran. Cada dia, passa el trajecte en tren des del centre de la ciutat fins les afores de la zona metropolitana lligant cigarros. Només baixar del vagó, se’n fuma el primer. Al costat seu viatja asseguda una noia que, en aixecar-se, fa la mateixa alçada que quan estava asseguda. Per tant, tècnicament no s’aixeca. Més enllà, l’home mut de la gorra gesticula i murmura a una noia, amb sons inintel·ligibles, que el que més li agrada en aquesta vida és anar a pescar.

Idea per una sèrie de televisió: un vagó de tren i un grup de desconeguts que es troba cada matí i mai es dirigeixen la paraula. Vint minuts de silenci i megafonies.

Títol per la versió original: Travelling™. Títol pel remake nord-americà: Continuous Shot™.

I Don’t Like Being Around People

Després de buscar-lo durant temps (no molt intensament, jo sóc així d’apassionat), finalment vaig poder veure via youtube el documental de la BBC sobre Hugh Everett, científic que, a part d’embarassar per segona vegada a la seva esposa i que d’aquell acte resultés el seu fill Mark, líder de la banda Eels, va ser qui primer va exposar de manera científicament raonada la teoria dels múltiples universos o universos paral·lels. Els aficionats al còmic o a la ciència ficció en general estan més que familiaritzats amb el concepte però per la resta pot sonar a efecte secundari de passar massa hores mirant Lost. I realment és molt més simple del que sembla. Comprem un diari d’aquells típics que guarden els adolescents a la tauleta de nit amb un petit cadenat i posem-nos a mentir constantment. “Estimat diari, X per fi ha deixat a Y i m’ha dit que m’estima”, “Estimat diari, avui no he tingut por quan m’he aixecat de nit per anar al frigorífic”, “Estimat diari, avui m’ha tocat la loteria”. Allà està el vostre jo alternatiu o paral·lel.
Perquè se’m fa estrany que algú pugui mantenir un interès constant en escriure un diari íntim ple de mentides i fantasies i … oh, espera.

Aposto que, en un alt percentatge, al jo paral·lel li aniran les coses molt millor que a la versió “original”.

A Lady Of A Certain Age

Al matí següent, sovint no recordo el que he llegit al llit la nit anterior. Deu ser l’edat. I per la memòria no hi a cremes miraculoses. Les que es posen les noies que surten als anuncis de TV, que es posen crema depilatòria allà on no tenen pèl. Que es posen cremes reductores on no s’aprecia cel·lulitis ni estries. Les que mengen productes baixos en calories sense aparentar un excés de pes. Totes aquestes són cremes redundants. L’altre sí que es un producte de primera necessitat (4%).

Primera idea per un projecte web: Bookzzz©
Usuaris que escriuen breument* una petita sinopsi del que llegeixen just abans d’anar a dormir. Nomes aquell pedaç concret. Posteriorment, llegint el timeline públic general, hauria de semblar un capítol normal de Lost.

* qui diu breument diu cent-quaranta caràcters