La Reich i jo compartíem la malaltissa mania (que sovint acabava en discussió) de mirar els mapes del metro fixament per comptar quantes parades hi havia entre l’origen i la nostra destinació. Maximitzant el rendiment del temps. El càlcul era un minut i quaranta segons per estació més un extra per transbord. El passadís interminable de Passeig de Gràcia entre la L3 i la L2 / L4 tenia un extra de deu (vaig ser practicant del D&D fa un grapat d’anys). La discussió sovint venia sortint a la superfície i decidint quin trajecte fer a peu.
Amb el temps, he acabat sent conscient del temps que he dedicat en viatjar en transport públic pel número de cançons que he escoltat a l’iPod, fent servir una mitjana de quatre minuts per tema per aquest càlcul informal.

Aquesta nit decoraré la porta de la nevera amb nous imants i frases i paraules. Un joc al que no hem acabat de treure-li tot el profit per culpa de cert (ja ara confirmat) estat d’excepcionalitat, temporalitat i una mica per frustració (mot que pel bé d’aquesta frase m’hagués agradat que acabés en -itat però no). Després començarem a buidar-ho tot i observarem les marques de la convivència i els tatuatges de la solitud. Tatuatges que sí es poden esborrar però mai es deformen*.
El dimecres, al metro, observava amb poc dissimul (com només s’observa als transports públics) una dona d’uns __ (una quantitat aquí entre 45 i 65) anys (no sóc especialment bo amb aquestes interpretacions) qui transpirava un passat mig sinistre, mig tenebrós. Mostrava sense vergonya els seus tatuatges als braços, a partir d’on acabava la samarreta negre de màniga curta. La pell pàl.lida ja no era tersa i suave com als anuncis i els tatuatges es deformaven com un rellotge dalinià.
I és que, amb el pas del temps, els tatuatges sempre acaben donant-me certa sensació de decadència.

Valgui aquest post per reafirmar a aquells qui diuen que els texts d’aquest blog són confosos, de difícil comprensió i subordinats en excés. Vale.

A la confluència del carrer Pelai i La Rambla, més o menys sota el Zurich, a la cruïlla circular on s’ajunten línies de metro i ferrocarrils i grups de gospel canten on actuen cantautors anònims on dormen i capten indigents, hi ha un punt molt concret on la veu ressona diferent i rebota per sobre del cap recorrent el sostre.
Endinsant-te als túnels, aquella decadència pudent dels bars diminuts i subterranis del metro poc a poc va desapareixent, deixant pas a Dunkin’ Donuts amb els seus Boston Cremes i, d’aquí molt poc, algun Starbucks, si no és que ja ha passat.
I on hauran anat a parar tots aquells fumadors de camisa oberta i cadena d’or i aquelles dones més pintades que pentinades. Les seves hores mortes. Els gots de vi. L’olor a fum.

Tornant en Bicing pels carrers de Barcelona a una velocitat desproporcionada (raó per la qual la societat hauria d’agrair que encara no tingui carnet de conduir), pensava, per enèsima vegada aquests últims mesos, que em sento gran. No un gran d’adult ni un gran de madur. Ni tan sols un gran d’enorme (malgrat aquest mitxelín que sembla que ha vingut per quedar-se i m’està convertint en una versió llatina del Koeman). Em sento gran com de señor, la pelota!, señor, tiene hora? o señor, para ir al ayuntamiento?. Com si hagués arribat a aquell estat on, quan érem adolescents i xerràvem a la biblioteca de l’institut, davant els nostres apunts fotocopiats, devorant entrepans, ens imaginàvem quan tinguéssim trenta anys. Em trobo la Reich al metro i el Ferran a l’oficina, amb les seves feines i els seus problemes, i les seves mirades ja no són les d’aquells adolescents, independentment de com es conservin. La mirada confiada de qui desconeixia que nedava en la ignorància més absoluta.

M’he despertat després de dormir molt poc i ja era mig matí. M’he aixecat, dutxat i vestit amb la sensació aquella de no recordar allò que volia dir fa un segon i que ja ha relliscat entre els dits com mercuri. Els trens en direcció contrària van molt més plens a les deu del matí que en hora punta. Els passatgers porten molta menys roba. Una noia li pregunta a dues amigues si han portat crema protectora. Que se l’ha descuidat a casa. No, això tampoc és el que volia dir.