Dime qué se siente en pleno caos emocional

Durant l’embaràs, a la Sílvie li parlaven pel carrer. Ella ho devia suportar prou bé gràcies a anys i anys d’entrenament amb converses intrusives als ferrocarrils de la generalitat, on es veu que és habitual que els desconeguts s’interessin pel que llegeixes, el que escoltes a l’iPod, el que fas i el que deixes de fer.
A mi, en canvi, m’incomoden. M’incomoden les iaies i els altres pares. No comprenc quin és el trigger que fa que la gent es dirigeixi a tu pel simple fet de portar un bebè penjant del coll o en una cadireta. És com dur una espècie de cartell de neó. Una invitació pública a interessar-se per la seva edat (expressada en dies o mesos), pel seu pes i, caram, quan de cabell que té.
En el fons, tot això és una farsa. Les preguntes acaben ràpid per passar a un testimoni imparable sobre la seva experiència vital com a pares o avis: la quantitat de fills i nets que ells tenen, la seva edat (expressada en dies o mesos), el seu pes i, caram, resulta que no tenen el cabell de la teva nena. Val a dir que tota la conversa tot el seu monòleg va, a més a més, trufat dels típics consells ara validats per la experiència adquirida. I sempre animant: “gaudiu ara que això passa molt ràpid i us queda lo pitjor”. Gràcies, senyora, per l’spoiler i que tingui vostè un bon dia de merda també.
Només m’havia passat una cosa similar en dues ocasions amb anterioritat: amb el primer iPhone, allà pel 2007 (la gent se t’apropava als restaurants o t’arraconava als ascensors per veure l’aparell) i ahir al bus. Una senyora es va asseure al meu costat mentre jo llegia. Va fer diversos intents per comunicar-se: “que estrechos son estos asientos”, “no me quito el abrigo que hace frío”, “qué pronto oscurece ya” fins que, suposo que pel fet de que jo la ignorava (en aquestes situacions acostumo a somriure incòmode i tens, a mig camí entre el retarded i l’estranger que no acaba de dominar l’idioma de l’espècie autòctona, una actuació d’Òscar, paraula), la senyora va acabar amb un “mi marido tiene uno de esos” senyalant amb el seu dit el meu iPad. Podem concloure, per tant, que els aparells d’Apple tenen una força d’atracció equivalent a la d’un nadó.
I si existeix una força superior, diga-li Déu, diga-li karma, diga-li Galactus, suposo que és el càstig que se m’ha adjudicat per anys i anys de fer-lis ganyotes als nens dels altres que van en cadireta. Però en la meva defensa, he de dir que jo mai em vaig dirigir als adults. Els adults caca.

En el fons, no sé de què em queixo. L’Emma només fa que em parlin. Podria ser pitjor i que et toquessin. Com quan a les embarassades els desconeguts pretenen tocar-los la panxa. ¿Estamos locos o qué?

An Inbuilt Guilt Catches Up With You

Trec de la bossa els cascs, l’iPad, uns caramels robats de la recepció de l’oficina i activo els sentits. De tots aquests alumnes estrangers d’ESADE que omplen el bus (nord-americans, intueixo per l’accent), em dedico a observar el que, des de la seva Blackberry, salta indiscriminadament del Facebook a un Tumblr dedicat a noies amb poca roba i actitud provocativa. Observa les imatges eròtiques un segon cadascuna, fa scroll i aixeca la vista per seguir parlant amb els seus acompanyants. I torna a Facebook a respondre un missatge. Em fascina aquest erotisme fast-food.
Encara estic escollint què escoltar a l’iPod quan una conversa de dues adolescents que no veig al meu darrera sobre dels seus dramàtics conflictes amb les seves parelles de catorze anys i amb els seus desorientats pares m’abstrau completament. Perdo el fil uns segons o uns minuts fins que una d’elles pronuncia la paraula “nadal” i penso que a partir d’ara, per molt que hagi detestat el nadal, hauré de fer que m’agrada.

Arribo al final del trajecte amb el llibre sense avançar i la música sense escoltar. El vocoder dins la peixera informa que és l’última parada i l’únic que he consumit ha estat el caramel de cola de la recepció de l’oficina.

Those Other Girls Are Just Postmix Lemonade

Hi ha un microcosmos a l’abast de tothom, observable sense grans telescopis ni augments, i són les partícules de pols que floten travessant els rajos del sol. Que aquest estiu ens estigui privant d’aquesta imatge cada matí per mi no és un problema. Sé que molts estaran pensant que l’altre cosmos, el gran, el del la pols intergalàctica, s’ha conjurat i els núvols estan posats allà dalt només per fotre i esguerrar-los les vacances (s’univers és una conxorxa*) però personalment agraeixo sortir cada matí amb aire fresc.
Fa uns dies, observant els anuncis de pel·lícules a cada parada de bus des del meu seient solitari de la línia 63, recordava totes aquelles noies que fa una dècada omplien els carrers de Barcelona com infinits clons d’Amélie, com extretes d’una parodia local de Being John Malkovich.
Davant aquella estampa, només vaig poder pensar què se n’haurà fet d’elles. Si encara estan fascinades per allò de gaudir cada dia dels petits plaers quotidians o si, ara sí, com un bon cop de porta a la cara, maleeixen el clima.

* en venda com a títol de novela

Sufferin’ The Radio Crime

Actualment, per anar a la feina, vaig i torno en bus. Durant els últims anys, per desplaçar-me a la mateixa oficina, he combinat indistintament rodalies, línies de metro i tramvies amb trajectes a peu, buscant cada cert temps una mica de varietat. Però sempre he descartat el bus perquè, ja se sap, un tòpic de tant en tant no fa mal i feia temps que havia decidit que el bus és un mitjà lent. Per tant, per mi és tota una novetat. Un atreviment. He sigut magnànim i l’he perdonat. I les categories i tags d’aquest blog demostren la importància del transport públic en el meu dia a dia i, en conseqüència, mereix la menció.
El bus m’està agradant. A part d’un ambient de lectura més lluminós, com a novetat sento que els usuaris del bus són més propers. I les seves converses per mòbil també. Coses dels espais reduïts. I de la cobertura. També em permet reactivar la meva capacitat d’observació que romania en un estat letàrgic de tant viatjar en transports foscos i soterrats, sempre amb la mateixa gent. Perquè cada tipus de transport té el seu públic, com si es tractés de diferents tribus urbanes. Pot sonar classista però no és el mateix tipus d’usuari el que es troba habitualment en el metro, als rodalies, als ferrocarrils, al bus, als tramvies o en un taxi.
I ahir vaig poder observar durant un quart d’hora com una nena de poc més de deu anys, amb el seu cabell recollit, les galtes bullint i la mirada fixe i concentrada, relligava amb mestria els mànecs de les seves raquetes de tenis amb una perfecció envejable.

Va ser una feina d’una meticulositat espectacular que estic segur només permet un transport no soterrat.

Es velers sense rumb concret no fan res mal fet

La dona de fer feines i jo li vam demanar al taxista, d’accent rus, pell rosada i gran com un ós, amb una cicatriu que li creuava la cara, que ens portés a urgències ràpidament. Gairebé no parlava castellà, no em va entendre de primeres en català i, malgrat el GPS, feia l’efecte que amb prou feines coneixia Barcelona. Però va pitjar a fons l’accelerador del seu Skoda per deixar-nos a unes urgències a rebentar de ferits de l’acampada de Plaça Catalunya i la seva trifulga amb els mossos. Durant el trajecte fins a l’Hospital de Sant Pau, se’n va endur per davant una moto (i gairebé agredeix al motorista) i un 4×4 però va fer un gran registre per a que tot acabés bé i el doctor pogués calmar uns aguts dolors en el fetge.
De tornada, fantasiejava a la L4 del metro què hauria passat si ens haguéssim matat durant aquelles maniobres infernals pel carrer Rosselló. Podia visualitzar la reportera del programa de tarda de la televisió pública preguntant als nostres veïns per aquell noi de més de trenta anys trobat entre la ferralla d’un taxi amb un senyor rus. Els veïns dirien el que sempre diuen: era una persona tranquil·la, callada, mai va donar problemes. Semblava un bon jan.
Corol·lari: les males persones, o no es moren o mai se’ls busca referències.

No tot va ser tan sòrdid. El cap de setmana va remuntar. Vam decidir que, en el cas que el Barça guanyés la final, si la petita Emma és al final un nen, al nostre fill li posarem Leo.
És així com es prenen les grans decisions.