'El blog no íntim'.

Ridin’ In My Car

El senyor de color amb ulleres rodones, abric i motxilla. Aquell noi que recorda al Nobita. La noia del iPod. Les dones del torn nocturn de neteja. El noi que quan parla pel mòbil camina de costat. El que sempre porta còmics. Adolescents accelerats amb carpetes universitàries. Aquest és el panorama que cada matí m’indica que vaig a la meva hora.

Que no vol dir que vagi puntual. De tant repetir-se el mateix escenari he assumit que és l’hora correcte. Realment vaig tard.

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

Splitting The Atom

Ja és aquí l’any 2010 i no es veuen per enlloc ni cotxes voladors ni viatges transplanetaris a colònies remotes ni robots intel·ligents que realitzen tasques quotidianes mentre maquinant una revolució. Dubto que ningú tingués gaires expectatives pel que fa a la teleportació. Difícilment podem volar en avió més ràpid del que ho fèiem fa trenta anys. Els cotxes no passen de vuitanta per hora i els viatges transoceànics estan en desús. Potser d’allò de lo que estem més aprop és de acabar parlant algun derivat del xinés, mandarí o cantonès.
El que ha demostrat l’evolució tecnològica del segle passat i del que està en curs és un pragmatisme cada cop més accentuat. Encara es triguen deu hores en creuar un oceà i poden passar setmanes fins que el correu ordinari et fa entrega d’un paquet a casa però ens hem esforçat per a que la informació viatgi de forma instantània. La resta de desplaçaments estan en bolquers.

Els viatges en avió s’han acabat convertint en un regal. Un regal de temps lliure. Sense telèfon mòbil, sense internet, són unes hores per retrobar-nos amb un llibre, una conversa o unes hores extres de son.

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

Difficult For Weirdos

En el fons, els éssers humans no som imparcials en cap aspecte de la vida. S’espera una resolució justa d’un Tribunal Constitucional on els membres que el composen marxen a casa cada nit amb els mateixos ideals i prejudicis amb els que s’aixequen cada mati. I així dia a dia i setmana a setmana. Són com aquell periodista de TV3 que anava amb el Ballagher i amb mi al tram el passat dimarts, de camí al Camp Nou. La seva feina deu ser comunicar les notícies esportives amb imparcialitat i transmetre certa passió pels bons resultats de l’esport català (com una hipotètica victòria de l’Espanyol en qualsevol torneig) però, quan surt de la feina, va al camp amb la bufanda del Barça al coll i l’entrepà sota el braç. Després la gent critica que els periodistes no siguin imparcials i se’ls vegi el llautó culé. Les coses són com són i potser el que passa és que, des de fora, les enfoquem malament.

Els meus prejudicis durant el partit del Barça amb l’Inter de Milà estaven enfocats cap a una parella que s’asseu a prop de les localitats on em deixen presenciar alguns partits. Aquesta parella, casc de moto sota el braç, apareix cada partit passats vint minuts de la primera part i marxen als quinze minuts de la segona. No parlen entre ells, fan cares llargues i fumen de manera distreta, sense mirar-se entre ells ni als jugadors, gairebé.
Dimarts, ella va aparèixer amb una amiga, sense el noi habitual. Van xerrar, cridar, celebrar els gols com la resta d’espectadors. I jo que em pensava que era ella qui devia anar obligada i per això les males cares.

Hi ha 10 comentaris. Veure els detalls del post.

Porks And Beans

El transport públic és on realment es pot prendre el pols als gustos de la gent pel que fa als llibres i saber què és el que està de moda. Com no es veu per enlloc la nova novel·la del Dan Brown, un només pot pensar que, a l’igual que la Susan Boyle agradava perquè era lletja, cantés millor o pitjor, i va acabar com va acabar, potser el Dan Brown no vendrà tants llibres, sigui el seu nou “hit” més o menys entretingut que els anteriors, perquè ara està forrat. Així som per aquestes terres de rabiosos.

És aquest el primer post escrit i publicat en moviment, en un tren direcció Barcelona, des d’un iPhone i utilitzant WordPress 2.

Hi ha 5 comentaris. Veure els detalls del post.

I Gave My Heart To A Simple Chord

La veritat? No sé per a què voldria ningú un cotxe si per la finestra de la meva oficina ja fa una hora que tot són cues quilomètriques d’automòbils amb un solitari pilot a dins. Els transports públics al menys donen la falsa sensació de que et relacionen amb l’estirp humana. Aquella amb la que fa mandra relacionar-se quan el mateix paio pudent i mig col·locat passa per tercer cop aquesta setmana pel vagó demanant un euro. Aquella per la que se sent cert afecte quan trobes les mateixes cares cada matí i, en cas d’anar a deshora, ratifica que els culpables seran els horaris oficials no complerts. I en cas d’estar fart d’aquestes cares, sempre es pot canviar de ruta. En porto tres en gairebé una dècada per arribar a la mateixa oficina. Bastant menys traumàtic que renovar les amistats.

Hi ha 2 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors