PRODUCTES DE NETEJA » Transports

Modern Man

Rubèn — Wed, 08 Sep 2010 09:11:11 +0000

Aquest matí, en el primer vagó del comboi de la línia 3, m’he vist envoltat per la normalització. Un home, probablement prop dels seus quaranta anys, duia una estupenda samarreta “Hulk saved your life“, per altra banda molt adient per la línia verda del metro de Barcelona. Un segon noi llegia Born Again, una noia manga i, durant el trajecte, diverses samarretes de super-herois d’aquestes que Zara i H&M fan com a xurros feien acte de presència aleatòriament.
Malgrat els danys col·laterals que encara provoca la imatge que projecta The Big Bang Theory sobre certs lectors, probablement la normalització va culminar amb totes aquestes pel·lícules inspirades pel món del còmic que avui omplen les sales de cinema. Ara falta polir cada una d’aquestes reinterpretacions per les masses. En conseqüència, m’atrau i m’espanta a parts iguals la versió televisiva de The Walkind Dead, probablement el millor còmic que podeu comprar avui dia.

El dia de la segona inundació, la Sílvie va rebre l’aigua i el veí també amb una samarreta de Hulk.

Ridin’ In My Car

Rubèn — Fri, 19 Mar 2010 08:40:27 +0000

El senyor de color amb ulleres rodones, abric i motxilla. Aquell noi que recorda al Nobita. La noia del iPod. Les dones del torn nocturn de neteja. El noi que quan parla pel mòbil camina de costat. El que sempre porta còmics. Adolescents accelerats amb carpetes universitàries. Aquest és el panorama que cada matí m’indica que vaig a la meva hora.

Que no vol dir que vagi puntual. De tant repetir-se el mateix escenari he assumit que és l’hora correcte. Realment vaig tard.

Splitting The Atom

Rubèn — Mon, 11 Jan 2010 13:57:36 +0000

Ja és aquí l’any 2010 i no es veuen per enlloc ni cotxes voladors ni viatges transplanetaris a colònies remotes ni robots intel·ligents que realitzen tasques quotidianes mentre maquinant una revolució. Dubto que ningú tingués gaires expectatives pel que fa a la teleportació. Difícilment podem volar en avió més ràpid del que ho fèiem fa trenta anys. Els cotxes no passen de vuitanta per hora i els viatges transoceànics estan en desús. Potser d’allò de lo que estem més aprop és de acabar parlant algun derivat del xinés, mandarí o cantonès.
El que ha demostrat l’evolució tecnològica del segle passat i del que està en curs és un pragmatisme cada cop més accentuat. Encara es triguen deu hores en creuar un oceà i poden passar setmanes fins que el correu ordinari et fa entrega d’un paquet a casa però ens hem esforçat per a que la informació viatgi de forma instantània. La resta de desplaçaments estan en bolquers.

Els viatges en avió s’han acabat convertint en un regal. Un regal de temps lliure. Sense telèfon mòbil, sense internet, són unes hores per retrobar-nos amb un llibre, una conversa o unes hores extres de son.

Difficult For Weirdos

Rubèn — Thu, 26 Nov 2009 15:27:52 +0000

En el fons, els éssers humans no som imparcials en cap aspecte de la vida. S’espera una resolució justa d’un Tribunal Constitucional on els membres que el composen marxen a casa cada nit amb els mateixos ideals i prejudicis amb els que s’aixequen cada mati. I així dia a dia i setmana a setmana. Són com aquell periodista de TV3 que anava amb el Ballagher i amb mi al tram el passat dimarts, de camí al Camp Nou. La seva feina deu ser comunicar les notícies esportives amb imparcialitat i transmetre certa passió pels bons resultats de l’esport català (com una hipotètica victòria de l’Espanyol en qualsevol torneig) però, quan surt de la feina, va al camp amb la bufanda del Barça al coll i l’entrepà sota el braç. Després la gent critica que els periodistes no siguin imparcials i se’ls vegi el llautó culé. Les coses són com són i potser el que passa és que, des de fora, les enfoquem malament.

Els meus prejudicis durant el partit del Barça amb l’Inter de Milà estaven enfocats cap a una parella que s’asseu a prop de les localitats on em deixen presenciar alguns partits. Aquesta parella, casc de moto sota el braç, apareix cada partit passats vint minuts de la primera part i marxen als quinze minuts de la segona. No parlen entre ells, fan cares llargues i fumen de manera distreta, sense mirar-se entre ells ni als jugadors, gairebé.
Dimarts, ella va aparèixer amb una amiga, sense el noi habitual. Van xerrar, cridar, celebrar els gols com la resta d’espectadors. I jo que em pensava que era ella qui devia anar obligada i per això les males cares.

Porks And Beans

Rubèn — Tue, 10 Nov 2009 17:38:41 +0000

El transport públic és on realment es pot prendre el pols als gustos de la gent pel que fa als llibres i saber què és el que està de moda. Com no es veu per enlloc la nova novel·la del Dan Brown, un només pot pensar que, a l’igual que la Susan Boyle agradava perquè era lletja, cantés millor o pitjor, i va acabar com va acabar, potser el Dan Brown no vendrà tants llibres, sigui el seu nou “hit” més o menys entretingut que els anteriors, perquè ara està forrat. Així som per aquestes terres de rabiosos.

És aquest el primer post escrit i publicat en moviment, en un tren direcció Barcelona, des d’un iPhone i utilitzant WordPress 2.

I Gave My Heart To A Simple Chord

Rubèn — Fri, 06 Nov 2009 15:48:36 +0000

La veritat? No sé per a què voldria ningú un cotxe si per la finestra de la meva oficina ja fa una hora que tot són cues quilomètriques d’automòbils amb un solitari pilot a dins. Els transports públics al menys donen la falsa sensació de que et relacionen amb l’estirp humana. Aquella amb la que fa mandra relacionar-se quan el mateix paio pudent i mig col·locat passa per tercer cop aquesta setmana pel vagó demanant un euro. Aquella per la que se sent cert afecte quan trobes les mateixes cares cada matí i, en cas d’anar a deshora, ratifica que els culpables seran els horaris oficials no complerts. I en cas d’estar fart d’aquestes cares, sempre es pot canviar de ruta. En porto tres en gairebé una dècada per arribar a la mateixa oficina. Bastant menys traumàtic que renovar les amistats.

In The Year 2525 Some Machine Is Doing That For You

Rubèn — Thu, 29 Oct 2009 11:32:32 +0000

Fa mesos que, cada cop que em poso a rentar els plats, una picor al nas acaba portant-me a un estat al·lèrgic d’esternuts incontrolables amb alguna que altre llàgrima. Suposo que, després de tantes setmanes, he convençut al meu entorn que no és una excusa per no rentar els plats de la mateixa manera que a la Síl li entren espasmes a les cervicals quan proposo anar en Bicing en comptes d’anar caminant. Portant el mètode condicional clàssic de Pavlov una mica més enllà des del 2006.
El que salta a la vista és que no s’entén perquè no tenim un rentaplats a casa que resolgui aquesta situació. De petit no teníem rentaplats a casa. Ni rentaplats ni microones ni vitroceràmica. Ma mare, de la respectable escola de la meva àvia, havia decidit que la cuina havia de ser l’últim i irreductible emplaçament gal de la tradició i la interacció humana. Així, mentre al menjador vivia l’equip de música d’última generació, a la cuina rentàvem a mà i escalfàvem el menjar amb el poder del foc, com els nostres avantpassats. Com dic, la tradició moria a les portes de la cuina malgrat no vam tenir mai vídeo, ni VHS ni Betamax, i no recordo haver rodat mai cap pel·lícula.
L’ombra de les costums més arrelades a casa és allargada i al meu antic pis tampoc hi va haver un rentaplats mai. I a aquestes alçades, penso que no sé perquè encara hi ha qui aixeca una cella quan s’assabenta que no tinc carnet de conduir a la meva edat. El que és veritablement greu és que no sé com funciona un rentaplats. No en sabria posar un en marxa i molt menys entenc com poden sortir els plats nets d’allà. Puc entendre perquè els avions que pesen tones s’enlairen gràcies a la combinació de propulsió i velocitat amb unes ales que, amb la seva superfície, sustenten l’avió en l’aire a causa del seu efecte aerodinàmic i contraresten l’acció de la gravetat. Però que la porqueria es desenganxi ficant els plats en una nevera petita? Això és el futur!

Sense rentaplats però corríem als US a comprar l’iPhone en el seu dia. Les meves prioritats tecnològiques són així de capritxoses.

Fotografies per Barrut.

Caught A Lite Sneeze

Rubèn — Thu, 08 Oct 2009 15:15:28 +0000

És incòmode quan deixes anar un esternut i ningú et retorna el “salut” de rigor. Encara més quan estàs rodejat de persones. “Tranquils, que ja m’ho dic jo! Salut!”.
Esternudo moltíssim. A totes hores. De dia i de nit. Despert i dormint. En qualsevol circumstància. En el passat, els esternuts anaven en parells però ara acostumen a anar en trios (deu ser cosa de la crisi dels trenta). Però, i el gust que dóna deixar anar un bon esternut amb un bon crit? He anat perfeccionant la tècnica, utilitzant una paraula, vocal o melodia diferent per cada un dels tres que deixo anar. Fins i tot, se’m poden provocar. Un petit cop al nas i, segons després, una lleugera picor puja per les foses nasals i ja els tenim. No seria un gest gaire educat però és un plaer.
Així que suposo que ningú em diu “salut” ja perquè estan avorrits de mi. Coneguts i gent anònima, com els viatgers que cada matí em trobo al tren i que ja ni em miren, malgrat que de vegades teatralitzo cada esternut amb un espasme. Menyspreen una habilitat que cada cop perfecciono més. Últimament esternudo sense parar quan rento els plats. D’aquí res, no els hauré de rentar perquè correrà el rumor de que sóc al·lèrgic a aquesta activitat i, per fi, podré prendrem les postres estirat tranquil·lament al sofà*.

*sóc conscient de que les postres també s’han de prendre a taula però no vull deixar anar les últimes gotes d’infantesa que em queden. nens, si esteu llegint això, no us aixequeu de la taula fins que us donin permís. i esternudeu discretament, si us plau

The Coin Toss

Rubèn — Wed, 23 Sep 2009 10:25:43 +0000

El fet de que s’anunciï que demà els rodalies faran horaris de festiu és la mostra inequívoca de que alguna cosa no funciona en aquest país. Aquesta setmana dec tenir un període masculí en el que qualsevol cosa em cabreja i estic d’un humor que només em dedicaria a fer llistes de les coses que no m’agraden del món i que odio en general i les aniria recitant pels carrers. Mode pitufo gruñón.
Sobre llistes, una antiga companya de classe dels temps de l’institut em va descobrir el meravellós món de les llistes en cas d’indecisió. Aquesta disciplina va ser molt útil recentment, durant els mesos ens els que vam buscar pis. Fèiem la visita de rigor i, al sortir, anàvem a fer un cafè, obríem una Moleskine molt tronada i escrivíem el nom del carrer, una línia vertical que separava dues columnes, “sí” i “no” i allà valoràvem el que havíem vist fins a arribar a una nota final. Malauradament, no fèiem servir uns paràmetres de valoració gaire justos. Per exemple, la mida i estil de les sabates del venedor de la immobiliària ens acostumava a influir negativament.

Tristament, aquella antiga companya de classe només feia servir les llistes a l’hora de decidir els pros i els contres de fer campana.

The Loner (Una història en dos actes)

Rubèn — Fri, 18 Sep 2009 10:53:26 +0000

Aquest matí m’he quedat atrapat al torn* mida persona humana de l’estació de tren. Sortia jo de l’andana, sota els rajos de sol d’aquest matí fresc pre-plujós que ha fet, quan al ficar-me en un dels dos torns que hi ha de sortida, s’ha sentit un cop metàl·lic i sec i s’ha encallat i m’he quedat a dins. De la mateixa manera que quan t’empasses un pèl se’t queda a la gola, que no va ni p’alante ni p’atrás, jo m’he quedat engabiat. La resta de passatgers ha corregit el seu rumb cap al segon torn i han continuat sortint malgrat els meus infructuosos però evident esforços per sortir. No cal dir que ningú ha fet cap gest de preocupació pel fet de que una persona quedés tancada allà per sempre, davant una més que probable mort per inanició o avorriment. Bé, d’avorriment no. Donem gràcies a l’iPhone ja que, en cas de passar-hi hores, diguem cinc o sis, la bateria hauria de donar per suficients moments de distracció i oci.
Per tant, com si es tractés d’un José Luis López Vázquez modern a La Cabina (recordem que disposo de telèfon) he estat allà uns minuts. Els lectors més desperts s’hauran adonat de l’evident contradicció que és plantejar-se hores d’oci quan el mòbil podia posar-me en contacte amb els serveis d’emergències, bombers o ferreters i treballadors del sector del metall. És evident que en qüestió de segons he passat a mode “violència / menyspreu per mobiliari urbà” i, a cops, he aconseguit sortir marxa enrere de nou a l’andana (ja deserta, sense passatgers ni tren) i a la llibertat. No m’ho he pensat dues vegades, he arriscat al màxim i he apostat que l’altre torn em trauria d’allà.

Estic gairebé segur que una noia jove i preparada que pujava pel carrer de l’estació ha anat presenciant l’escena progressivament jo anava escapant de la trampa mortal. La seva lectura de la situació ha sigut errònia ja que deu haver interpretat que m’estava colant sense pagar, fent anar el torn al revés, així que allà s’ha dirigit sense dubtar. En el precís moment en el que jo sortia pel segon torn i retrobava la meva llargament enyorada llibertat, ella s’endinsava en el primer.
I, com qualsevol conte clàssic, la història acaba bé i de forma justa pel nostre heroi. Un so metàl·lic i sec s’ha pogut escoltar i ella ha quedat atrapada mentre jo, ja a l’exterior, me la mirava, gaudint de nou de la meva condició d’excarceració. Desenes de comentaris, idees més o menys enginyoses i accions pro-actives m’han passat pel cap en aquells segons però m’he limitat a somriu-re-li quan m’ha mirat amb cara de no entendre bé que estava passant i he seguit caminant carrer avall, deixant-la enrere a ella, les seves arracades de perles, els torns i, espero, pel seu bé, el seu telèfon mòbil. Potser el necessitarà.

* m. [LC] Tambor giratori d’eix vertical amb cloendes radials i obertures laterals que, col·locat en l’obertura d’una paret, permet de fer passar objectes de l’un costat a l’altre sense que la persona que hi ha a l’un costat vegi la que hi ha a l’altre costat.

Previously On Productes De Neteja

Rubèn — Tue, 25 Aug 2009 17:55:33 +0000

De vegades un no actualitza el seu blog perquè la seva vida personal i/o laboral el manté massa ocupat i no sobra el temps per dedicar-se a aficions tan poc productives com aquesta. No és el meu cas. Si no actualitzo és per falta de ganes, de coses a dir o simplement perquè he estat de vacances. I desídia en general, no ens enganyem. El vuitè mes de l’any no s’hauria de dir pas agost sinó “desídia”. De-sí-dia.
Vaig estar uns dies a Granada i rodalies, una mica a Sevilla i uns quants dies més a Madrid. Un diria que degut a la crisi, fer distàncies més curtes hauria de ser més econòmic. Però no. I a part d’això i una mica de platja i piscina, bàsicament és l’estiu on hem descobert a l’Andrew Bird gràcies als còmics autobiogràfics del Jeffrey Brown (raó per la qual ja no cal que editi les meves memòries en art seqüencial) els quals hem llegit viatjant per primer cop en l’AVE mentre tornàvem cap a casa on, només arribar, hem redistribuït els mobles de lloc. Com no portem ni un any vivint en l’actual pis, això diu molt de la nostra estabilitat estètica. I per acabar de resumir, no suporto les cançons de l’estiu però hem cantat constantment la falca de Bocasecaman i encara no tinc carnet de conduir. Encara no arribo al 1.80, ni sóc astronauta (cosa que està bé perquè mai he volgut ser astronauta) però en aquest blog queda remarcat el meu ego.
A això, a les sèries i als còmics, se li en diu un recap i teniu més aquí.

Heu d’estimar aquest blog perquè les visites han caigut tant que al menys és un lloc relaxat on el primer comentari no ha de ser “ei, sóc el primer? sóc el primer!”. Teniu encara dies per comentar que segueixo de vacances.

Mi Aerodeslizador Está Lleno De Anguilas

Rubèn — Tue, 30 Jun 2009 21:51:24 +0000

Dios mio, que es ese punto brillante que veo allí?
Es el poco talento que le quedaba a Courtney Love que se aleja, se aleja, se aleja, se fue.
Michael Moore.

Si la vida fos com un anunci de compreses, no et quedaria una sensació de buit quan fas un sprint per arribar al tram i comences a pitjar un botó que ja veus que no fa llum i, aleshores, suaument, el tram comença a moure’s, deixant-te aquí tirat i allà tirat. No hi hauria lloc pel mal humor, la irritabilitat o els plors. Simplement somriuríem com si no passes res, com si tot fos part una innocent entremaliadura còsmica. No és una confabulació de les forces supremes de l’univers per a que arribem tard allà on anem. Ens reconfortaríem mirant al nostre voltant, on dotzenes de persones vestides amb colors llampants farien una coreografia amb paraigües vermells i no ens desfogaríem pas a cops de peu amb la màquina expenedora de bitllets.

Recordem: perdre el transport públic ens atorga el regal del temps. Tonto el que no lea.

Kittens Are Cute But A Full-Grown Cat Can Be Cuter

Rubèn — Mon, 01 Jun 2009 20:59:01 +0000

He sortit a passejar avui per aquesta ciutat sortida d’una pel·lícula de sèrie B setentera. Morta, mig deshabitada i envaïda per una horda desconeguda d’éssers rosats en xancles i mitjons blancs. Diria que els autòctons van abandonar la ciutat farà un parell de dies. A les grans avingudes, destacaven més que mai els captadors per ONG’s que m’han assaltat fins a tres cops a la mateixa vorera. Progressivament, la meva amabilitat ha anat de més a menys. Des d’un somriure i un “em sap greu, arribo tard” (la típica mentida piadosa) a un “no, ho sento” a un “que no!”.
Amb aquest sol i aquestes oficines tancades, qui s’anava a quedar a casa? Ells tampoc.

He tornat a casa caminant. Paradoxalment, les estacions de Bicing estaven igual de desolades. M’he consolat pensant que la meva velocitat mitja a peu devia ser equivalent a l’entrada a Barcelona des de Castelldefels.

Amb Interrogant D’Exclamació

Rubèn — Tue, 26 May 2009 18:47:46 +0000

He sortit d’hora de la feina, he anat a tallar-me el cabell i a dir-li hola al futur Marc Petit. He creuat en Bicing una Barcelona blaugrana a les samarretes i als balcons i a les converses escoltant l’últim del Jarvis. I he arribat a casa. Una dutxa i s’acaba el dia. Sense sentir cap necessitat d’actualitzar aquest blog. Amb la de coses que tenia a dir el setembre passat.

I, per cert, he de rectificar. Em vaig equivocar. Pitjor que oblidar l’iPhone és oblidar els auriculars.

All Those Syrupy Sentimental Things That We Said

Rubèn — Fri, 15 May 2009 20:19:00 +0000

Una petita veueta m’ho va xiuxiuejar a cau d’orella en el mateix moment que ho vaig decidir. En el precís instant que vaig treure’m el rellotge a casa aliena i el vaig deixar sobre una petita tauleta amb planta en un racó del menjador, vaig saber que me’l deixaria allà. I així va ser. Oblidat per sempre més i sense rellotge des d’aleshores. Això i que, tot seguit, es va mirar en comunió el partit del Barça amb el Bilbao i el resultat va trastocar temporalment qualsevol procés mental racional que poguéssim fer.
Fa uns anys anar sense rellotge per aquests mons de Déu hagués estat dramàtic però avui dia tot porta hora. Fins i tot els bolis. Malgrat serveix de ben poc per competir amb els horaris imprevisibles dels trens (o el seu subministre elèctric). El nou drama en els temps que corren és deixar-te l’iPhone a casa. No ja per la música. És que té una aplicació de llanterna.

Un sap que està malalt de 2.0 (dospuntzeritis) quan s’oblida l’iPhone i és conscient que les cançons que va tararejant al cap no fan scrobbling a last.fm.

Can’t Get Back To The Baseline

Rubèn — Thu, 09 Apr 2009 16:39:52 +0000

Fa molts mesos que, cada cop que passo per l’estació de Liceu, sento un impuls desesperat per arribar a casa i desfer-me d’aquest blog abans de que sembli que està patrocinat (o patrocinant, que sembla el mateix però no ho és) una estació de metro, l’Ajuntament o els transports Metropolitans de Barcelona, malgrat sigui un tòpic recurrent.

Però, com ja va passar i tornarà a passar, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Jesus Came From Outta Space

Rubèn — Tue, 13 Jan 2009 11:48:56 +0000

Nota de l’autor: Aquest post, malgrat ser ficció, està basat en una història real i pot contenir spoilers.

Benvinguts siguin als carrers de Barcelona els autobusos amb complexe de galeta de la fortuna, més coneguts com “Els Autobusos Que Diuen Les Veritats Ocultes”. Per a continuar explotant aquesta obra d’educació social, les següents dues línies que duran missatges, especialment dedicats a la quitxalla, seran la 18 i la 93, amb els següents missatges respectivament:

“Probablemente El Ratoncito Pérez no existe. Deja de buscar bajo la almohada y lávate más los dientes” i
“Los Reyes Magos son los padres. Deja de estudiar tanto y juega más a la Play”.

Imatges extretes de El País.

Wo Ist Mein Fahrrad?

Rubèn — Fri, 09 Jan 2009 15:56:29 +0000

Endevinalla fashion victim en època de rebaixes: per què la noia que viatge en tram de nit, en abric blau i faldilla i botes negres, porta els cascs per sobre del barret, però no només la diadema, sinó també porta per fora els auriculars? Doncs perquè van a joc amb el barret, fent servir el mateix estampat a ratlletes blanques i negres (i no, no eren orelleres).

El nadal s’allunya progressivament. L’arbre de nadal de l’oficina ja no té ni les llums ni les boles però segueix al ben mig del passadís, decorant el rebedor.

This Is Not A Drill

Rubèn — Tue, 16 Dec 2008 18:38:36 +0000

Habitualment no sóc capaç d’exterioritzar tota la procrastinació que porto dins. Ni a casa ni a la feina. Bé, potser a la feina una mica. Però si hi ha una procrastinació que exterioritzo és la personal. Deixaria per més enllà* totes aquestes trobades familiars en el període que està a punt d’esclatar-nos a la cara. Les trobades familiars i les personals en general. Tímid i una mica esquerp.

Només una gran poeta podria dur la procrastinació al dolor físic. Cada cop que, caminant per Barcelona en direcció un destí aleatori, li plantejo a la Sílvie fer servir el Bicing, ella es posa ràpidament la mà a la part posterior del coll i gemega: “Ai! Au!” en un atac fictici de mal a les cervicals mentre em diu: “Potser el proper cop”.

* entenguis “més enllà” com “molt més enllà”… o sigui, allà al fons, a la línia de l’horitzó? doncs just darrere.

We Are Doomed

Rubèn — Tue, 09 Dec 2008 23:01:51 +0000

Les dues màquines expenedores de bitllets de l’estació de rodalies:
a) no acceptaven targetes de crèdit
b) no acceptaven bitllets
c) no tornaven canvi
d) en el cas completament aleatori d’acceptar bitllets de vint euros, se’ls menjaven i com si no hagués passat res.
Com tampoc hi havia ningú a la taquilla, vaig pensar que només ens quedava colar-nos i potser compensar el bitllet estafat de la setmana anterior. I en un d’aquells automatismes moderns, potser patètics, potser escapistes, vaig comprovar que, en aquell precís moment, ni tan sols Twitter funcionava per desfogar-me.

Per un moment, ambdues coses em van frustrar d’igual manera.

Are We Human or Are We Dancer?

Rubèn — Fri, 28 Nov 2008 19:44:05 +0000

Observava l’anciana per l’espai que queda entre dos seients del tren fullejar el nou catàleg de joguines de nom de gran superfície aquí i pensava que algú hauria de prepara-ne un per adults, amb la seva roba trendy, els seus iPhones i iPods, els seus cd’s, dvd’s i videojocs, mobles per la llar d’allò més cool, els llibres de moda, un parell d’obres expressionistes abstractes coloristes per decorar les parets dels menjadors, bitllets low-cost a capitals nòrdiques… El que ve a ser aquell catàleg-revista que hi ha a la butxaca del davant dels seients d’avió però a les bústies de casa.

M’avançaré als retractors del coolisme en concret, el trendisme en general i del modernos way of life en general fent notar que aquestes revistes a l’avió es poden trobar juntament amb la bossa de vòmit.

Stendhal Syndrome

Rubèn — Fri, 21 Nov 2008 19:44:26 +0000

Els rodalies continuen fent tard durant els mesos posteriors a les obres de l’Ave i Obama encara no ha fet res per solucionar-ho. Oficialment, tots els tertulians post-eleccions tenien raó: Obama és un bluf o fail.

Ni Noel Gallagher ni Carlos Areces tenen carnet de conduir.

Martha My Dear

Rubèn — Fri, 07 Nov 2008 16:33:50 +0000

Avui he anat en tren a la feina. Per primer cop en setmanes ha arribat puntual al seu destí però no així el meu transbord. Sota el sol d’un matí de tardor, mentre es consumava el fet de que arribaria tard a l’oficina, he tingut una estona per pensar en xorrades com a pianos observant una sèrie de cotxes i motos que es saltaven indiscriminadament uns semàfors en vermell i han estat a punt d’acabar esclafats al paviment (fet que reforça la meva teoria de que els carnets de conduir els regalen i per això tampoc és tan estrany que jo no en tingui un).
El dia que mori (“el dia que no hi sigui” sempre ha sigut un eufemisme estúpid) vull donar els meus òrgans. No tinc cap carnet de donant tampoc (i em pregunto si serà el tràmit per aquest carnet tan fàcil com el del DNI, el qual vaig renovar ahir a la tarda en nou minuts) però serveixi aquest text com a testimoni 2.0 de les meves intencions. I que algú comprovi si els qui reben les parts usades del meu cos comencen a veure vinyetes amb els seves noves còrnies, si senten guitarres estridents en plena nit, si el fetge rebutja violentament qualsevol tipus d’alcohol o si les mans… les mans probablement faran alguna marranada, a mig camí entre una pel.lícula japonesa de terror i un capítol de House però, vamos, que alguna cosa es podrà aprofitar si no prenc alcohol, no fumo, veig i sento acceptablement bé i no tinc colesterol.

Sembla que en aquesta vida els carnets tampoc són tan tan importants.

Your Most Valuable Possession

Rubèn — Fri, 26 Sep 2008 20:50:26 +0000

Dimecres per la tarda, un noi prenia notes furioses amb una Moleskine mentre observava el passatge del vagó de metro i, simultàniament, una noia gravava l’enèsim vídeo-ambient del intercanviador de Plaça Catalunya, sota el Zurich, amb el seu trànsit de gent, captaires i ressons.
Stephen Hawking creu que serà molt difícil evitar un desastre al planeta Terra en els propers cent anys així que, per la meva banda, poso el meu petit gra de sorra en aquest esforç per documentar el nostre entorn abans del cataclisme en observar i documentar als documentalistes. I si un dia el col.lisionador d’hadrons crea un mini forat negre i acaben tots flotant sobre matèria fosca, potser algú podrà estudiar-nos per definir-nos com a aquella civilització antiga que no tenia gaire clar quines eren les seves possessions més valuoses.

If Looks Could Kill

Rubèn — Mon, 22 Sep 2008 13:59:57 +0000

Un home toca un solo de guitarra d’aire (un punteo guay) a l’andana del tren. Una noia perd una polsera i quan li recullo i li torno em crida ben alt “merci!” dins el vagó. Un noi em perfora amb la mirada i, ni tan sols tornant-li la mirada descaradament, això el treu del seu estat semi-catatònic. Jo els he somrigut als tres.
La gent aïllada amb el seu iPod no em fa por. Però, de petit, quan a la vorera hi havia un grup de gent xerrant, em feia vergonya passar aprop d’ells, especialment si eren noies. Creuava el carrer. A mi la sociabilitat mai m’ha agradat.

Ma mare em va tornar a oferir truita per sopar. Tres cops. La vaig rebutjar tres vegades educadament. Una estona més tard tenia la truita a taula. No va comprendre perquè no me la vaig menjar. No va comprendre perquè vaig marxar.