Odio quan els ajuntaments, els comerços i els anunciants en general avancen el nadal un mes sencer. Serà perquè odio el nadal, així en general, els seus bons propòsits i tota la mandanga familiar. A aquestes alçades, ja no és notícia. Odiar el nadal ja no és ni trendy. Ara es porta que t’agradi. Doncs que sigui nadal tot l’any, si és així com han de ser les coses. Que deixin els carrers ben il·luminats i plens de colors, que n’hi ha molts de molt foscos durant l’any. Que no li canviïn en nom a les vacances de nadal per “vacances d’hivern” i que, a les botigues a rebentar, em confonguin cada dia amb un dependent. Fa temps que no passa però em pregunto quina deu ser la meva actitud quan sovint se m’apropa algú i em somriu: “trabajas aquí?”.

De vegades un no actualitza el seu blog perquè la seva vida personal i/o laboral el manté massa ocupat i no sobra el temps per dedicar-se a aficions tan poc productives com aquesta. No és el meu cas. Si no actualitzo és per falta de ganes, de coses a dir o simplement perquè he estat de vacances. I desídia en general, no ens enganyem. El vuitè mes de l’any no s’hauria de dir pas agost sinó “desídia”. De-sí-dia.
Vaig estar uns dies a Granada i rodalies, una mica a Sevilla i uns quants dies més a Madrid. Un diria que degut a la crisi, fer distàncies més curtes hauria de ser més econòmic. Però no. I a part d’això i una mica de platja i piscina, bàsicament és l’estiu on hem descobert a l’Andrew Bird gràcies als còmics autobiogràfics del Jeffrey Brown (raó per la qual ja no cal que editi les meves memòries en art seqüencial) els quals hem llegit viatjant per primer cop en l’AVE mentre tornàvem cap a casa on, només arribar, hem redistribuït els mobles de lloc. Com no portem ni un any vivint en l’actual pis, això diu molt de la nostra estabilitat estètica. I per acabar de resumir, no suporto les cançons de l’estiu però hem cantat constantment la falca de Bocasecaman i encara no tinc carnet de conduir. Encara no arribo al 1.80, ni sóc astronauta (cosa que està bé perquè mai he volgut ser astronauta) però en aquest blog queda remarcat el meu ego.
A això, a les sèries i als còmics, se li en diu un recap i teniu més aquí.

Heu d’estimar aquest blog perquè les visites han caigut tant que al menys és un lloc relaxat on el primer comentari no ha de ser “ei, sóc el primer? sóc el primer!”. Teniu encara dies per comentar que segueixo de vacances.

La paradoxa inicial de la meva última setmana laboral abans del període de vacances és que necessitava un banyador en ple estiu. La mudança s’ha cobrat unes segones víctimes (els meus banyadors) després de perdre pel camí uns pantalons. I, pel que sembla, en agost, a les botigues només es pot trobar roba de tardor. Mai he provat de banyar-me amb una bona parca britànica però segur que així no acabo cremant la meva pell sota el sol. He acabat la setmana anant a treballar de blanc i tornant a casa amb taques de la salsa de tomàquet dels espaguetis al pit. Així que ara poso rumb a la terra de part dels avantpassats. Allà on potser trobaré familiars d’aquells que, quan algú es casa o, sense anar més lluny, el teu germà té el seu primer fill, es giren cap a tu i et diuen picant-te l’ullet: “a veure qui és el següent!”.

Estaria fora de lloc fer el mateix comentari al proper funeral, suposo.

Lanjarón és un poble tot exterior, obert i amb molta llum situat prop de Granada i també prop d’on és originària part de la meva família. I seguint la tradició, un any toquen vacances per a descobrir nous emplaçaments i un altre toca retornar a allò que ja ens sabem però que gairebé hem oblidat. De fet, el primer blog el vaig iniciar poc abans de l’últim cop que hi vaig dur algú per aquelles terres i d’això ja farà vuit anys, potser.
L’inici de les vacances és una mica com quan tornes a casa pixant-te. Com més a prop, més difícil sembla arribar-hi. Se suposa que serà un parèntesi de les rutines anuals encara que amb tant de portàtil, iPhone i cases i hotels amb wifi, bàsicament les vacances acaben sent aquell període en el que no es requereix justificació pel fet de no aparèixer per l’oficina.

Tothom necessita un bon parèntesi, encara que sigui de la vida a l’oficina. A veure que m’enduc: portàtil sí, iPhone sí, iPod sí, càmera de fotos sí, “A Sangre Fría” sí, una bona guia també…. ups, no tinc banyador.

He sortit a passejar avui per aquesta ciutat sortida d’una pel·lícula de sèrie B setentera. Morta, mig deshabitada i envaïda per una horda desconeguda d’éssers rosats en xancles i mitjons blancs. Diria que els autòctons van abandonar la ciutat farà un parell de dies. A les grans avingudes, destacaven més que mai els captadors per ONG’s que m’han assaltat fins a tres cops a la mateixa vorera. Progressivament, la meva amabilitat ha anat de més a menys. Des d’un somriure i un “em sap greu, arribo tard” (la típica mentida piadosa) a un “no, ho sento” a un “que no!”.
Amb aquest sol i aquestes oficines tancades, qui s’anava a quedar a casa? Ells tampoc.

He tornat a casa caminant. Paradoxalment, les estacions de Bicing estaven igual de desolades. M’he consolat pensant que la meva velocitat mitja a peu devia ser equivalent a l’entrada a Barcelona des de Castelldefels.