El Duendecillo Verde

Tot just aterro del meu primer viatge internacional per feina de llarga durada des de que va nàixer l’Emma. I he pogut observar que estem per tot arreu. Tant allà (és igual on sigui allà) com aquí, estem pels carrers, a les portes de les escoles, als supermercats, a les terrasses, als txiquiparcs i als aeroports. Els nostres fills fan una giravolta en patinet, veuen un objecte a l’aparador, marquen un golàs entre dos troncs d’arbre o estan preparats per a lliscar des del tobogan més alt. Quan reclamen la nostra atenció, han d’insistir amb dos o tres “papa!” per a que aixequem la vista dels nostres telèfons i somriguem.

No ens jutjaré. Sé que existeix la part que no es pot observar. Les tardes que passem a casa posant-li veu als Clicks, fent d’arquitectes amb el Lego, personificant monstres, ballarins o superherois, llegint contes, dibuixant o xutant la pilota. El que passa és que volíem respondre aquell mail de feina que ha quedat pendent. Comprar una cosa. Parlar amb la mama que encara està a la feina. Estarà la meva última foto rebentant les estadístiques d’Instagram?

Som uns pares pèssims, de vegades. No ens jutgeu i assumim-ho, com abans millor. No som perfectes ni ho fem bé sempre i, de tant en tant, estem així, distrets per les tecnologies. No passa res.

Però són aquestes mateixes tecnologies les que m’han permès veure i parlar amb la meva família cada nit, tenir una foto cada hora del que fan, que m’ensenyin on van i poder llegir què diuen. I farà un segle que vam començar a gaudir dels telèfons i les comunicacions epistolars són admirables avui dia però també reconeixerem que no és el mateix. Us deixaré un tòpic: escurçar distàncies.

Per tant, pactem no llençar-nos mirades de desaprovació la propera vegada que, en un aeroport qualsevol, el teus quatre fills es distribueixen de forma organitzada i a l’hora entre: cavalcar una Samsonite amb rodes passadís de la Terminal avall (el gran), esbatussar-se entre ells per un lloc lliure per seure al Gate 22 (el mitjà i la mitjana) mentre el petit escampa un suc per les sabates de la resta de turistes que feien cua “pacientment” i tu estaves distret fent un tweet graciosíssim. Quan aixequis la vista de la pantalla per observar el caos que s’ha generat en aquell minut de relax, ens mirarem sabent que som del mateix tipus de pares pèssims involucrats.

Només necessitaves un moment.

IMG_460300390

L’Emma va aprendre a nedar sola i sense complements aquest passat diumenge perquè ella va voler. Vaig voler pensar que, de forma inconscient, va esperar a que jo tornés per a que ho pogués presenciar. Perquè m’hagués fet mal perdre-m’ho. Cap tecnologia m’ho hagués pogut compensar per més a prop que ens facin sentir en la distància.

I ja us ho deia jo que cada nen té el seu ritme. Potser no calia que la portéssim a natació des dels 3 mesos.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’agost del 2015.

Everyday is like Sunday

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juny del 2015.

Us han explicat mai la història dels nens que acabaven el curs escolar al juny, amb més de dos mesos per endavant de vacances, amb els progenitors encara treballant i on aquests havien d’escollir entre pagar un servei de casal habitualment poc econòmic, carregar l’agenda dels avis o agafar-se una excedència com a única solució per a poder passar temps amb els seus fills i no encolomar-los a tercers?

Recordo els estius com un diumenge continu i brillant. Era quan les classes es quedaven buides i els patis s’omplien de partits de futbol clandestins, algun amic desapareixia perquè anava a Comarruga (què coi hi devia haver a Comarruga?) i la televisió emetia l’enèsima reposició de Verano Azul. En resum, un període àrid on els dies es confonien perquè me’ls passava als carrers habituals de la ciutat o al Maresme amb la iaia fins que va arribar el dia que es va jubilar i l’anàvem a visitar al peu de Sierra Nevada.

En aquesta rutina basada en l’absència total de la mateixa, un era feliç arrossegant els peus pel ciment a quaranta graus, dormitant amb el Tour de França com a banda sonora de fons, assaltant la xarxa metàl·lica de l’escola per a emular les jugades dels nostres ídols futbolístics que de nou no havien guanyat res i comprant Popeyes per vint-i-cinc pessetes.

Però estic repapiejant.

No estic per consumir energies en queixar-me dels calendaris escolars, la conciliació laboral i l’estat de la nació. Perquè els efectes col·laterals els teniu a dues setmanes vista, són evidents i no tinc solucions ni per a mi ni per a vosaltres. Però una cosa sí us diré sobre com eren els nostres estius fa trenta anys. Com deien els homes de Yorkshire: “And you try to tell the young people today that and they won’t believe you”.

The last time I saw Paris

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al setembre del 2014.

No puc dir que abans de ser pare fos un gran viatger, d’aquells que han trepitjat cada capital, han pujat l’Amazones nedant o travessen la Xina només amb una navalla suïssa. Més del turisme cultural i mitòman, del “ja que estem de vacances, anem a algun lloc que signifiqui alguna cosa totèmica per a nosaltres”, aquestes escapades comportaven llargues caminades per carrers buscant un racó concret, visites infinites a museus i/o cementiris i interminables hores contemplant. Sense consultar el rellotge. Només contemplant.

He de dir que tenim sort i la nostra filla aguanta una quantitat de (segons la que pot ser la seva perspectiva) tortures amb un nivell respectable de paciència i educació.

Però vet aquí petits trucs i experiències per [fanfàrria aquí]:

Anar de vacances amb un nen petit per primer cop i no morir d’estrès en l’intent

 

Equipament

Per suposat, el nou membre de la família també necessita equipatge. Una maleta extra per cada membre extra. Sembla que això és tot però no. Un cop ens hem establert al camp base i comencem a recórrer les avingudes de (nom de capital europea de moda aquí) notem les primeres diferències. Ara ens meravellem de l’arquitectura local carregant aigua, galetes, ninos, colors, el peluix, una muda de recanvi, tovalloles humides, paraigües per si de cas, botes de pluja però també crema pel sol, tot penjant del McLaren, el millor cotxet per aquests menesters, que no pesa res i cap a qualsevol lloc.
Asseure’ns en un cafè requerirà dues cadires addicionals plenes de trastos. No hi haurà taquilla on hi càpiga tot el que duem. I això sense haver visitat cap botiga de museu.

Mobilitat

Començant per l’avió, s’ha de partir de la base que a) serà una experiència encara més desagradable del que ja és per si mateix viatjar anxovat en una llauna voladora i b) que serem odiats per la resta de passatge i potser probablement per part de la tripulació. Si després les coses van bé i les armes de guerra preventiva funcionen (paper, colors, iPad, ninos, contes, llaminadures), començarem el viatge reforçats i amb confiança.
Noteu que el cotxet, si el duem com he comentat anteriorment, ens pot estalviar algunes cues a l’aeroport.

Un cop a la destinació, els dies s’escurcen perquè els nens no aguanten com alguns adults. Res de grans caminades o aquestes es basaran en empènyer el cotxet que pesava poc carregat de coses que pesen molt (veure més a dalt per a saber quines coses). Però el cotxet és indispensable a certes edats ja que permet becaines, descansos o que la nena llegeixi un conte perquè, la veritat, aquesta és la cinquena botiga a la que entreu i són només les onze del matí.

Fer el guiri

S’ha acabat allò d’anar fent el turista en parella, de la maneta i “mira quina terrasseta, mira quin jardinet, perquè no travessem la ciutat d’est a oest caminant?”. Ara, la primera atracció és un esquirol i forçar l’estrabisme. Un ull el la geografia i l’altra en el fill que igual creua el carrer quan passa una bici com li dóna per ficar-se a una font.

La capacitat d’improvisació és fonamental. Hem d’estar preparats per a que el nen no faci la migdiada com estava previst però s’adormi just quan estàs a punt d’entrar al lloc on més t’interessava dur-lo. Per a que plogui, que faci massa sol, que nevi o faci vent. O tot a l’hora. I a no menjar ni al lloc ni a l’hora que havíem previst.
Tenir una filla que menja com un adult té els seus avantatges, en el nostre cas. Pots anar a qualsevol restaurant sense patir. A l’estranger, segons el lloc, podem fer servir el comodí de visitar restaurants italians cada dia, el millor amic del turista català en terres estranyes (sempre aplicant les distraccions abans esmentades: paper, colors, iPad, ninos, contes fins a que arribi el plat a taula). I no passa res si, per uns dies, mengen una mica el que vulguin i no ens obsessionem amb que avui tocava crema d’espàrrecs, verdures i porros a la milanesa.

Per últim, aplicar certa rutina crec que funciona. Sortir i tornar a les mateixes hores a l’hotel o l’apartament pot ajudar a que el nen s’acostumi als ritmes diaris. I tot amb calma. Molta calma. #slowlife

9602

Aquestes són unes petites gotes de l’estrès afegit de viatjar per primer cop amb el teu fill petit però tot queda compensat en els seus records i amb tot l’aprenentatge adquirit, social i cultural.
Però anar a contemplar amb una nena de dos anys al costat? No, això no. És una experiència diferent.

This too shall pass

Xumet, droga dura, droga fina. Control. Gometes de colors. Pressions, nivells de baba, corda cuqui, èter, humor irascible. Xumo sota un sol diòxid dins un cel monòxid, i no descanses, pare incombustible? Reis de l’Orient, no me digueu que me deixeu aquí tirada i aquí tirada.

Equivalent a la interrupció d’un prolongat i abundant consum de cocaïna. Així és com semblava reaccionar l’Emma els dies previs a la nit de Reis, on havíem acordat que ella els faria entrega del xumet perquè, i cito, “ja sóc una nena gran”. Com som pares amb anys d’experiència (concretament dos), no vam esperar a la nit màgica, la qual ja incorpora prou tensió, excitació i nervis. Vam començar el procés de desintoxicació un parell de dies abans, quan l’Emma va començar a anar a dormir i a fer migdiades sense xumet.

Per a tranquil·litzar-vos a tots, pares rookies i insegurs (no t’assustis, company de paternitat, amics per sempre més), els estats disfòrics a l’hora d’anar a dormir no han durat gaires dies. Però les primeres nits eren preocupants.
Somicar, suplicar i un repertori de ingràvides postures que acabaven amb tot un ventall de agitacions psicomotrius dignes dels més cèlebres cops de cap de Zidane, i cops de peu executats com el llamp i amb una precisió digne d’estudi que potser l’hagi condemnat a quedar-se com a filla única.

This too shall pass

El xumet era l’últim bastió de la fase tendra de infantesa de l’Emma. Tenia un efecte relaxant, gairebé narcòtic, que fins i tot li canviava l’humor. I juro per la meva col·lecció de Marvel Omnibus que mai vam posar cap tipus d’herbeta especial al xumet.

Somewhere Darker

Passa el temps suficient parlant amb altra gent que potser té fills o potser té gos i sabràs que tot el que fas està malament. Ja no li dones el pit a la teva filla de dos anys? Mal. La vacunes? Mal. Plora a la nit i l’agafes? Mal. No l’agafes? Peor. Veu la TV? Mal. Dorm al teu llit? Mal. Dorm sola al seu dormitori? Què ets? L’Anticrist reencarnat? Segur que li dones llet de soja.

En el videojoc de la vida de l’Emma, aquest estiu li hem pujat la barra de l’estrès a tope a) traient-li el bolquer i b) llançant-la a nadar tota sola al mar amb un parell de manguitos. El nadar, bé, gràcies. Però el pixar a l’orinal sorprenentment bé malgrat el pànic que li genera. Quan el tema és imminent i comença a cridar histèrica que necessita un orinal és un estrès que li acaba penetrant els somnis. No calia que no té ni dos anys. Però les àvies i l’estiu manen.

Somewhere Darker

Espereu a que no entri a l’escola montessori que tenim localitzada a Santa Juliana de Viladefollona i acabi a una escola concertada de l’Eixample i el seu pare li parli de Déu.