Ja és aquí l’any 2010 i no es veuen per enlloc ni cotxes voladors ni viatges transplanetaris a colònies remotes ni robots intel·ligents que realitzen tasques quotidianes mentre maquinant una revolució. Dubto que ningú tingués gaires expectatives pel que fa a la teleportació. Difícilment podem volar en avió més ràpid del que ho fèiem fa trenta anys. Els cotxes no passen de vuitanta per hora i els viatges transoceànics estan en desús. Potser d’allò de lo que estem més aprop és de acabar parlant algun derivat del xinés, mandarí o cantonès.
El que ha demostrat l’evolució tecnològica del segle passat i del que està en curs és un pragmatisme cada cop més accentuat. Encara es triguen deu hores en creuar un oceà i poden passar setmanes fins que el correu ordinari et fa entrega d’un paquet a casa però ens hem esforçat per a que la informació viatgi de forma instantània. La resta de desplaçaments estan en bolquers.

Els viatges en avió s’han acabat convertint en un regal. Un regal de temps lliure. Sense telèfon mòbil, sense internet, són unes hores per retrobar-nos amb un llibre, una conversa o unes hores extres de son.

De vegades un no actualitza el seu blog perquè la seva vida personal i/o laboral el manté massa ocupat i no sobra el temps per dedicar-se a aficions tan poc productives com aquesta. No és el meu cas. Si no actualitzo és per falta de ganes, de coses a dir o simplement perquè he estat de vacances. I desídia en general, no ens enganyem. El vuitè mes de l’any no s’hauria de dir pas agost sinó “desídia”. De-sí-dia.
Vaig estar uns dies a Granada i rodalies, una mica a Sevilla i uns quants dies més a Madrid. Un diria que degut a la crisi, fer distàncies més curtes hauria de ser més econòmic. Però no. I a part d’això i una mica de platja i piscina, bàsicament és l’estiu on hem descobert a l’Andrew Bird gràcies als còmics autobiogràfics del Jeffrey Brown (raó per la qual ja no cal que editi les meves memòries en art seqüencial) els quals hem llegit viatjant per primer cop en l’AVE mentre tornàvem cap a casa on, només arribar, hem redistribuït els mobles de lloc. Com no portem ni un any vivint en l’actual pis, això diu molt de la nostra estabilitat estètica. I per acabar de resumir, no suporto les cançons de l’estiu però hem cantat constantment la falca de Bocasecaman i encara no tinc carnet de conduir. Encara no arribo al 1.80, ni sóc astronauta (cosa que està bé perquè mai he volgut ser astronauta) però en aquest blog queda remarcat el meu ego.
A això, a les sèries i als còmics, se li en diu un recap i teniu més aquí.

Heu d’estimar aquest blog perquè les visites han caigut tant que al menys és un lloc relaxat on el primer comentari no ha de ser “ei, sóc el primer? sóc el primer!”. Teniu encara dies per comentar que segueixo de vacances.

La paradoxa inicial de la meva última setmana laboral abans del període de vacances és que necessitava un banyador en ple estiu. La mudança s’ha cobrat unes segones víctimes (els meus banyadors) després de perdre pel camí uns pantalons. I, pel que sembla, en agost, a les botigues només es pot trobar roba de tardor. Mai he provat de banyar-me amb una bona parca britànica però segur que així no acabo cremant la meva pell sota el sol. He acabat la setmana anant a treballar de blanc i tornant a casa amb taques de la salsa de tomàquet dels espaguetis al pit. Així que ara poso rumb a la terra de part dels avantpassats. Allà on potser trobaré familiars d’aquells que, quan algú es casa o, sense anar més lluny, el teu germà té el seu primer fill, es giren cap a tu i et diuen picant-te l’ullet: “a veure qui és el següent!”.

Estaria fora de lloc fer el mateix comentari al proper funeral, suposo.

Lanjarón és un poble tot exterior, obert i amb molta llum situat prop de Granada i també prop d’on és originària part de la meva família. I seguint la tradició, un any toquen vacances per a descobrir nous emplaçaments i un altre toca retornar a allò que ja ens sabem però que gairebé hem oblidat. De fet, el primer blog el vaig iniciar poc abans de l’últim cop que hi vaig dur algú per aquelles terres i d’això ja farà vuit anys, potser.
L’inici de les vacances és una mica com quan tornes a casa pixant-te. Com més a prop, més difícil sembla arribar-hi. Se suposa que serà un parèntesi de les rutines anuals encara que amb tant de portàtil, iPhone i cases i hotels amb wifi, bàsicament les vacances acaben sent aquell període en el que no es requereix justificació pel fet de no aparèixer per l’oficina.

Tothom necessita un bon parèntesi, encara que sigui de la vida a l’oficina. A veure que m’enduc: portàtil sí, iPhone sí, iPod sí, càmera de fotos sí, “A Sangre Fría” sí, una bona guia també…. ups, no tinc banyador.

Curiosament ahir, quan TV3 emetia un programa paisatgístic on un dels seus capítols transcorria al Delta de l’Ebre, entre arrosars i dunes desèrtiques, on s’erigien uns quants fars estil postal, algú em recordava al Facebook una de les meves obsessions pragmatistes adolescents. A l’institut, estava obsessionat amb viure en un far (obsessió pre-Lucía y El Sexo) amb l’ocurrent excusa que m’estalviaria escombrar a les cantonades aquells diminuts matolls estil far west que es fan de pols i pèl que rodolen pels terres amb cada corrent d’aire quan, realment, a mi el que m’agradava eren les escales de cargol.

Així sóc de pragmàtic. Explico les meves obsessions als quatre vents i així no m’he de preocupar de recordar-les.