Quan un veu les vacances de setmana santa a l’horitzó, planeja una visita a un lloc remot per desconnectar de la rutina diària i de la vida laboral (la vida en general) per no trencar la tradició de sortir del país en aquestes dates. Deu dies després, em sento molt més desconnectat sense haver anat gaire lluny que a la tornada de París. M’he dedicat a portar la vida del gorrino pachón, a no fer gairebé cap foto que valgui la pena tornar a mirar, no he escoltat música excepte alguns cants de sirena a la dutxa i el fil musical de les botigues de còmics, m’he llegit de principi a fi el Daredevil de Bendis i, passejant per Barcelona, m’he creuat “famosos” com el Pep Cruz, el Raimón i la Flaneuse, sabent-ho d’oïdes perquè sóc algú capaç de creuar-se a sa mare pel carrer i no adonar-se’n. I la pobre dona no és tan baixeta. Fa exactament la mateixa alçada que Prince.
Aquest és un altre post d’un altre blog que parla de la vuelta al cole i aquest és un símptoma del retorn a la normalitat: al tren, una dona gran relatava a les seves amigues com va donar a llum a la seva filla ella tota sola, ajudada per sa mare.
De vegades val la pena afluixar els cascs.

Els meus somnis sempre s’ambienten en les primeres localitzacions de la meva vida. Quan somio que estic a casa, sempre és el meu antic dormitori a casa ma mare. Sovint penso que això succeeix perquè és on he passat més temps a la meva vida, com passa amb l’escola. En els somnis regressius a la infantesa, sempre jugo al pati de l’escola on vaig fer EGB. Mai somio amb l’institut ni la universitat ni cap altre centre formatiu al que hagi assistit, malgrat sí somio amb els estudiants d’aquells temps. Però quan somio amb temes de feina, no importa qui són els companys que apareixen. Sempre somio amb la primera oficina en la que vaig treballar, i he passat per tres més i aquella no és en la que he vaig estar més temps.
Mai somio el fet d’estar de vacances així que no es pot dir que somiï amb la meva primera destinació però per la propera estem entre el coolisme de Berlín i el trendisme de London, ciutats com parís i tota la resta, obertes, donen a exterior amb molta llum.
No he estat a cap de les dues. Qualsevol feedback és benvingut.

Va existir una banda de melodies brit pop que es deien The Supernaturals, i de fer-se una mica més famosos, els Kaiser Chiefs mai haguessin existit.

Malparlar del nadal està tan generalitzat que ja és vulgar. D’aquí res, gaudir del nadal i de totes les seves cerimònies serà allò més cool i trendy fins que el pèndul de la moda torni al seu lloc. Com ja no és modern ni dir-ho ni escriure-ho, el meu cos ha decidit exterioritzar per sí mateix el meu disgust per aquestes dates en forma de vòmits i altres expulsions de líquids escatològiques i desagradables de relatar. Així que, en el moment exacte en el que molts prenien el raïm, jo m’abraçava a la tassa del vàter amb la passió de l’acudit i deixava anar la primera de moltes vomitades que van seguir. Un vòmit que, mentre succeïa, em transportava a aquella escena de The Meaning Of Life on Mr. Creosote deixava anar el contingut del seu estómac com si d’una mànega es tractés (en el cas del Terry Jones, suposo que ho era).
I amb aquest glamour vaig passar la nit de cap d’any, un glamour molt diferent al dels parisencs, que viuen a una ciutat com la nostre, tota oberta, exterior i amb molta llum, però on fa més fred pels matins que a les nits i la gent és una mica mal educada. Allà on gires una cantonada tenen un palau i una infusió de menta val 6€ al lloc més barat. Petites diferències.
L’únic consol de la matinada del 31 de Desembre a l’1 de Gener era la sensació d’haver expulsat tot allò fatal del 2007 i haver-me endut la resta al llit.

A això li dic jo tranquil.litat. Mitja companyia de festa per Acció de Gràcies. A unes poques hores de preparar galls d’indi, pastissos de poma i salses de nabius. Una salsa que, per cert, sembla més salsa per calçots que una salsa de nabius vermells, concepte que m’estalvio en comentar en públic. No m’esforço gaire en converses de caire cultural en la distància. Només quan venen de visita. Només quan no entenen la senyalització malgrat xampurrejar el mexicà o pregunten si la Jennifer López és d’aquí. Aleshores, jugues la carta del fet diferencial (que jugar-la entre Catalunya i els Estats Units té la seva cosa). I treus el mapa. De fet, em vaig trobar fa uns anys enfrontant-me amb el comentari: “he quedat sorprès de que les dones aquí son molt franceses” (sic) volent dir que no semblen llatines a lo Salma Hayek. La més recent, això sí, fa dues setmanes: “m’he adonat que aquí les dones li donen molta importància a les sabates”. Ahí l’has dao, ahí lo ves. Mus.
No sé si això està ja explicat aquí o potser és de l’antic blog (bàsicament, no ho trobo fent una cerca) però fa un bon grapat d’anys, en un dels primers viatges als US, a la carta d’un restaurant apareixia una salsa d’acompanyament anomenada alioli (també sic). Em va semblar graciós i ho vaig comentar a la taula, i els natius californians que m’acompanyaven em van dir que era bastant habitual trobar-la als restaurants de nord-amèrica, depenent l’estat. En arribar el cambrer, vam demanar i algú li va indicar la meva procedència i la curiositat del nom de la salsa (atenció, equació: all + oli = alioli). La resposta del cambrer va ser sorprenent. Em va dir que no podia ser. Allò era un producte típic i 100% autòcton de Califòrnia. I tal qual, es va girar i ens va deixar allà, amb cara de moniat… de nabiu.

Total, que no he pogut esbrinar si ja havia explicat aquesta anècdota, perquè tinc la sensació de que sí, però tinc aquest defecte de repetir-me. Com l’all i oli.

Els portuguesos són gent seca, baixeta i amb bigoti. Sense coll però amb cert encant. Tant homes com dones. Tanquen els museus per anar a dinar però s’entén. Es menja bastant bé i bastant bo. Els titulars dels seus diaris són sempre noticias de alcance. Un exemple: “Pimpinha está mais gorda”. I Simão a totes les portades roses.

Portugal: un país germà.