El Duendecillo Verde

Tot just aterro del meu primer viatge internacional per feina de llarga durada des de que va nàixer l’Emma. I he pogut observar que estem per tot arreu. Tant allà (és igual on sigui allà) com aquí, estem pels carrers, a les portes de les escoles, als supermercats, a les terrasses, als txiquiparcs i als aeroports. Els nostres fills fan una giravolta en patinet, veuen un objecte a l’aparador, marquen un golàs entre dos troncs d’arbre o estan preparats per a lliscar des del tobogan més alt. Quan reclamen la nostra atenció, han d’insistir amb dos o tres “papa!” per a que aixequem la vista dels nostres telèfons i somriguem.

No ens jutjaré. Sé que existeix la part que no es pot observar. Les tardes que passem a casa posant-li veu als Clicks, fent d’arquitectes amb el Lego, personificant monstres, ballarins o superherois, llegint contes, dibuixant o xutant la pilota. El que passa és que volíem respondre aquell mail de feina que ha quedat pendent. Comprar una cosa. Parlar amb la mama que encara està a la feina. Estarà la meva última foto rebentant les estadístiques d’Instagram?

Som uns pares pèssims, de vegades. No ens jutgeu i assumim-ho, com abans millor. No som perfectes ni ho fem bé sempre i, de tant en tant, estem així, distrets per les tecnologies. No passa res.

Però són aquestes mateixes tecnologies les que m’han permès veure i parlar amb la meva família cada nit, tenir una foto cada hora del que fan, que m’ensenyin on van i poder llegir què diuen. I farà un segle que vam començar a gaudir dels telèfons i les comunicacions epistolars són admirables avui dia però també reconeixerem que no és el mateix. Us deixaré un tòpic: escurçar distàncies.

Per tant, pactem no llençar-nos mirades de desaprovació la propera vegada que, en un aeroport qualsevol, el teus quatre fills es distribueixen de forma organitzada i a l’hora entre: cavalcar una Samsonite amb rodes passadís de la Terminal avall (el gran), esbatussar-se entre ells per un lloc lliure per seure al Gate 22 (el mitjà i la mitjana) mentre el petit escampa un suc per les sabates de la resta de turistes que feien cua “pacientment” i tu estaves distret fent un tweet graciosíssim. Quan aixequis la vista de la pantalla per observar el caos que s’ha generat en aquell minut de relax, ens mirarem sabent que som del mateix tipus de pares pèssims involucrats.

Només necessitaves un moment.

IMG_460300390

L’Emma va aprendre a nedar sola i sense complements aquest passat diumenge perquè ella va voler. Vaig voler pensar que, de forma inconscient, va esperar a que jo tornés per a que ho pogués presenciar. Perquè m’hagués fet mal perdre-m’ho. Cap tecnologia m’ho hagués pogut compensar per més a prop que ens facin sentir en la distància.

I ja us ho deia jo que cada nen té el seu ritme. Potser no calia que la portéssim a natació des dels 3 mesos.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’agost del 2015.

The last time I saw Paris

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al setembre del 2014.

No puc dir que abans de ser pare fos un gran viatger, d’aquells que han trepitjat cada capital, han pujat l’Amazones nedant o travessen la Xina només amb una navalla suïssa. Més del turisme cultural i mitòman, del “ja que estem de vacances, anem a algun lloc que signifiqui alguna cosa totèmica per a nosaltres”, aquestes escapades comportaven llargues caminades per carrers buscant un racó concret, visites infinites a museus i/o cementiris i interminables hores contemplant. Sense consultar el rellotge. Només contemplant.

He de dir que tenim sort i la nostra filla aguanta una quantitat de (segons la que pot ser la seva perspectiva) tortures amb un nivell respectable de paciència i educació.

Però vet aquí petits trucs i experiències per [fanfàrria aquí]:

Anar de vacances amb un nen petit per primer cop i no morir d’estrès en l’intent

 

Equipament

Per suposat, el nou membre de la família també necessita equipatge. Una maleta extra per cada membre extra. Sembla que això és tot però no. Un cop ens hem establert al camp base i comencem a recórrer les avingudes de (nom de capital europea de moda aquí) notem les primeres diferències. Ara ens meravellem de l’arquitectura local carregant aigua, galetes, ninos, colors, el peluix, una muda de recanvi, tovalloles humides, paraigües per si de cas, botes de pluja però també crema pel sol, tot penjant del McLaren, el millor cotxet per aquests menesters, que no pesa res i cap a qualsevol lloc.
Asseure’ns en un cafè requerirà dues cadires addicionals plenes de trastos. No hi haurà taquilla on hi càpiga tot el que duem. I això sense haver visitat cap botiga de museu.

Mobilitat

Començant per l’avió, s’ha de partir de la base que a) serà una experiència encara més desagradable del que ja és per si mateix viatjar anxovat en una llauna voladora i b) que serem odiats per la resta de passatge i potser probablement per part de la tripulació. Si després les coses van bé i les armes de guerra preventiva funcionen (paper, colors, iPad, ninos, contes, llaminadures), començarem el viatge reforçats i amb confiança.
Noteu que el cotxet, si el duem com he comentat anteriorment, ens pot estalviar algunes cues a l’aeroport.

Un cop a la destinació, els dies s’escurcen perquè els nens no aguanten com alguns adults. Res de grans caminades o aquestes es basaran en empènyer el cotxet que pesava poc carregat de coses que pesen molt (veure més a dalt per a saber quines coses). Però el cotxet és indispensable a certes edats ja que permet becaines, descansos o que la nena llegeixi un conte perquè, la veritat, aquesta és la cinquena botiga a la que entreu i són només les onze del matí.

Fer el guiri

S’ha acabat allò d’anar fent el turista en parella, de la maneta i “mira quina terrasseta, mira quin jardinet, perquè no travessem la ciutat d’est a oest caminant?”. Ara, la primera atracció és un esquirol i forçar l’estrabisme. Un ull el la geografia i l’altra en el fill que igual creua el carrer quan passa una bici com li dóna per ficar-se a una font.

La capacitat d’improvisació és fonamental. Hem d’estar preparats per a que el nen no faci la migdiada com estava previst però s’adormi just quan estàs a punt d’entrar al lloc on més t’interessava dur-lo. Per a que plogui, que faci massa sol, que nevi o faci vent. O tot a l’hora. I a no menjar ni al lloc ni a l’hora que havíem previst.
Tenir una filla que menja com un adult té els seus avantatges, en el nostre cas. Pots anar a qualsevol restaurant sense patir. A l’estranger, segons el lloc, podem fer servir el comodí de visitar restaurants italians cada dia, el millor amic del turista català en terres estranyes (sempre aplicant les distraccions abans esmentades: paper, colors, iPad, ninos, contes fins a que arribi el plat a taula). I no passa res si, per uns dies, mengen una mica el que vulguin i no ens obsessionem amb que avui tocava crema d’espàrrecs, verdures i porros a la milanesa.

Per últim, aplicar certa rutina crec que funciona. Sortir i tornar a les mateixes hores a l’hotel o l’apartament pot ajudar a que el nen s’acostumi als ritmes diaris. I tot amb calma. Molta calma. #slowlife

9602

Aquestes són unes petites gotes de l’estrès afegit de viatjar per primer cop amb el teu fill petit però tot queda compensat en els seus records i amb tot l’aprenentatge adquirit, social i cultural.
Però anar a contemplar amb una nena de dos anys al costat? No, això no. És una experiència diferent.

Jo que tenc un mal caràcter i que m’han fuit es amics

Serà pel meu caminar confiat. Serà per la meva mirada segura. Serà per la meva actitud als semàfors. Em passa contínuament. Allà on vaig, la gent em pregunta com arribar als puestus.
Pot passar al meu barri. Pot passar al centre de la ciutat. Pot passar de vacances a Europa o més enllà de l’oceà. Tinc allò* que em converteix en el tipus de persona que fa que els ciutadans autòctons m’escullin com a qui ha de resoldre els seus dubtes de geolocalització.
Últimament ho adjudico a portar l’Emma a sobre. Un nen et fa inofensiu. Però quan et passa a l’estranger, un s’ha de preguntar: què no veu vostè que porto una càmera penjada del coll, una guia a les mans i sandàlies amb mitjons?

Deu ser l’univers desconegut compensant el fet de que ningú s’assegui al meu costat als transports públics, no importa el desodorant que faci servir.

*tengo eso

Encara no he begut ni gota

Durant els anys que no vaig tenir carnet de conduir vaig arribar a tenir més coneixements sobre el Batmòbil o el Blackbird de l’Escola Xavier que sobre un cotxe. Estava més familiaritzat amb un portal interestel·lar que amb conduir. Era incapaç de recordar que feia cada pedal i tots aquells botonets del salpicadero* no em deien res però creia que els comandaments de l’Enterprise tenien una lògica.
Ara que miro catàlegs de cotxes nous amb especificacions tècniques, pensava que la situació hauria canviat amb el temps però me n’adono que no ha canviat res. Cavalls. Potències. Abeésses. Xenon no era el drac que invocaven les boles a Dragon ball? Nunca me entero de nada.

També és evident que conduir et canvia el caràcter. Esto es así. Pensava que a mi no m’afectaria perquè mai he sigut rondinaire. Adjudicava el fet de veure’m renegant al volant durant els llargs trajectes en cotxe aquestes vacances a que, en aquest període de temps tant llarg fins que m’he tret el carnet, he envellit una eternitat. Tinc més canes que mai però suposo que el que passa és que he envellit mentalment i se me ha espatllat el caràcter com es talla l’all i oli. I que cada cop sóc menys tolerant.
És aquell viratge conservador que et proporciona l’edat.

Enyoro quan era un simple copilot. Fins i tot enyoro quan podia seure darrere. Limitar-me a mirar el paisatge. Quan seure al seient del copilot era emocionant perquè era un seient que pertanyia a un Adult.

* sé que és quadre de comandament però salpicadero em sembla un mot genial. i també reivindicaria esquitxador

I Was Happy For A Day In 1975

Espero que la conclusió que haureu extret d’aquestes vacances (i de les anteriors) és que la millor opció es escollir una ciutat ben lletja, o que ja hagueu visitat, per evitar sentir-vos culpables per no sortir a visitar els monuments típics cada matí.
La felicitat radica en aquests petits detalls.

Ma mare va trucar alarmada en fer un mes que no sabia res de mi. Després va passar un altre més sense trucar-me.