'Some guy on the net thinks I suck'.

Jo Que Tenc Un Mal Caràcter I Que M’Han Fuit Es Amics

Serà pel meu caminar confiat. Serà per la meva mirada segura. Serà per la meva actitud als semàfors. Em passa contínuament. Allà on vaig, la gent em pregunta com arribar als puestus.
Pot passar al meu barri. Pot passar al centre de la ciutat. Pot passar de vacances a Europa o més enllà de l’oceà. Tinc allò* que em converteix en el tipus de persona que fa que els ciutadans autòctons m’escullin com a qui ha de resoldre els seus dubtes de geolocalització.
Últimament ho adjudico a portar l’Emma a sobre. Un nen et fa inofensiu. Però quan et passa a l’estranger, un s’ha de preguntar: què no veu vostè que porto una càmera penjada del coll, una guia a les mans i sandàlies amb mitjons?

Deu ser l’univers desconegut compensant el fet de que ningú s’assegui al meu costat als transports públics, no importa el desodorant que faci servir.

*tengo eso

Encara No He Begut Ni Gota

Durant els anys que no vaig tenir carnet de conduir vaig arribar a tenir més coneixements sobre el Batmòbil o el Blackbird de l’Escola Xavier que sobre un cotxe. Estava més familiaritzat amb un portal interestel·lar que amb conduir. Era incapaç de recordar que feia cada pedal i tots aquells botonets del salpicadero* no em deien res però creia que els comandaments de l’Enterprise tenien una lògica.
Ara que miro catàlegs de cotxes nous amb especificacions tècniques, pensava que la situació hauria canviat amb el temps però me n’adono que no ha canviat res. Cavalls. Potències. Abeésses. Xenon no era el drac que invocaven les boles a Dragon ball? Nunca me entero de nada.

També és evident que conduir et canvia el caràcter. Esto es así. Pensava que a mi no m’afectaria perquè mai he sigut rondinaire. Adjudicava el fet de veure’m renegant al volant durant els llargs trajectes en cotxe aquestes vacances a que, en aquest període de temps tant llarg fins que m’he tret el carnet, he envellit una eternitat. Tinc més canes que mai però suposo que el que passa és que he envellit mentalment i se me ha espatllat el caràcter com es talla l’all i oli. I que cada cop sóc menys tolerant.
És aquell viratge conservador que et proporciona l’edat.

Enyoro quan era un simple copilot. Fins i tot enyoro quan podia seure darrere. Limitar-me a mirar el paisatge. Quan seure al seient del copilot era emocionant perquè era un seient que pertanyia a un Adult.

* sé que és quadre de comandament però salpicadero em sembla un mot genial. i també reivindicaria esquitxador

I Was Happy For A Day In 1975

Espero que la conclusió que haureu extret d’aquestes vacances (i de les anteriors) és que la millor opció es escollir una ciutat ben lletja, o que ja hagueu visitat, per evitar sentir-vos culpables per no sortir a visitar els monuments típics cada matí.
La felicitat radica en aquests petits detalls.

Ma mare va trucar alarmada en fer un mes que no sabia res de mi. Després va passar un altre més sense trucar-me.

Contrallums A Llevant

La petita Emma va estar passejant per València fa unes setmanes, una ciutat amb riu sec on es guanyen i es perden finals de futbol. Va estar escoltant el so del picarol entre construccions noves i blanques, algunes cases antigues però ben cuidades i un bon munt de barris grisos amb cert complexe d’inferioritat. Com era el seu primer viatge, va decidir fer quelcom atrevit i va dinar davant el mar una paella vermella fluorescent amb palleta. Comentava com li agradava amb accent manxec.

Jo el que volia dir és que València és una ciutat oberta, amb molta llum i que dóna tota a exterior.

¿Y Si Mañana No Amanece En Esta Casa?

Ara és quan, depèn com es resolgui la situació, les visites al Japó es disparen com va passar amb New York després del 11 de setembre. Com si ja no tingués valor parlar del com era sinó del com és.

He estat a New York sense pujar a l’Estàtua de la Llibertat. He estat a París sense pujar a la Torre Eiffel. I que només em sabria greu si un dia cauen.