Mig mort de son estic que em moc com un zombie per l’oficina. He estat despert des de la mitja nit fins passades les 3 de la matinada, i he acabat tenint un malson on el meu project manager em llençava agulles afilades telequinèticament. Massa feina, que diria algú.
Així de mig mort em movia, fa dues o tres nits, segons l’horari, pel Philadelphia International Airport amb el meu equipatge, seguint el nou procés d’emigració. Tots els no-ciutadans dels US no només es fan la foto de rigor i deixen les seves empremtes en arribar sinó que, ara, també quan deixes el país. Suposo que deuen comparar les primeres dades amb les segones i deuen passar una bona estona endevinant si has vingut per feina o plaer per la cara de cansat que fas, i si et mossegues les ungles o no. La risión, vamos.
L’aeroport de Madrid, un caos. Tindran excusa però per primer cop m’han perdut les maletes (bé, la maleta). La van enviar a Barcelona des de la capital en un altre vol, així que quan vas a esperar-la a la sortida d’equipatges, no hi és perquè fa hores que ha arribat i ja s’ha passejat una bona estona en cercles per la cinta transportadora. I per aquests temes de seguretat, al Prat, si has d’anar a la recollida d’equipatges de la Terminal B i estàs a la Terminal A no pots fer-ho internament. Has de sortir al carrer, tornar a entrar, passar pels detectors, convèncer als de seguretat que amb aquest bitllet trencat, arrugat i usat que portes t’han de deixar entrar de nou i anar a buscar les teves maletes. Després, reclamar a les finestretes per veure on està el teu equipatge. Afortunadament, em van indicar bastant bé i la vaig recuperar ràpid.
Tot això amb 13 hores de viatge a les esquenes i sense dormir.

Després de passar-me la resta del dia com un somnàmbul, no entenc perquè a la nit no m’adormia. Llegir les tires de premsa de Peanuts tampoc és tan tan emocionant.

Al 700 de Chestnut St. hi ha un restaurant on hi va haver una antiga farmàcia. Posen “Do You Remember The First Time?” de Pulp i les cambreres són agradables, caminen molt rectes i porten mitges de jugar al futbol. Un company de feina espera el seu cinquè fill. Els altres quatre tenen 8, 6, 4 i 2 anys respectivament. I 0 el que està en camí. Crec que té fills regularment perquè ell és fill únic i vol compensar alguna cosa. A un altre bon amic li he dut una bola de neu que s’agita amb la Sagrada Família a dins pel seu fill, que se’n va comprar una i se li va trencar.
A Chestnut St., si demanes una porció de pastís de xocolata per postres, te la serveixen amb un got llarg de llet. Així, et menges el teu tros (enorme, com tot) de pastís de xocolata, amb pa de pessic de xocolata, banyat en xocolata líquida amb el bigoti blanc, al costat del solemne Philadelphia City Hall.

No sé enfrontar-me a les hamburgueses de la grandària d’una pilota de futbol reglamentaria. Són massa grans, tenen massa coses a dins, no em caben a la boca… però com les mongetes màgiques o el pa èlfic, t’alimenten per tot el dia.
New Jersey és més gran que molts països europeus però a les 17.00h és de nit i a les 19.00h la vida s’ha acabat. Els carrers son carreteres de 4 carrils mínim i els números de casa a casa fan salts de 1.000 unitats.
Demà aniré a buscar vida al centre de Philadelphia per deixar de mirar la CNN i tots aquests canals que fan cobertura 24h de la guerra d’Iraq.

Avui m’han preguntat què es cou a Espanya i quin és el top del top de les notícies en aquests moments. En menys de 5 minuts els hi he fet un resum de la vida política i social incloent recorregut per diversos nacionalismes, tendències polítiques més o menys conservadores i altres. Alguns m’han mirat com si m’ho inventes.

Els aeroports són el temple dels signacles. Tot són símbols i, en especial, tot són prohibicions: no passis per aquí, no utilitzis el mòbil, no fumis, no facis fotos, no duguis això, no duguis allò, taxis aquí, maletes allà, botigues més enllà, terminal A, B, C, sortides, arribades… A mi, que m’encanten, els hi faria fotos tot el dia, però no sempre es pot.
Fa uns dies, veia un programa sobre la participació de la dona en el món polític a Catalunya i la seva integració al Parlament. La integració de la dona en el món dels signes es nul.la. Tots els símbols que tenen una figura humana corresponen a un home excepte la que indica lavabo de dones. És igual a tots els països en els que he estat.
L’aeroport de Barajas el vaig trobar una mica caòtic, molt car i el personal una mica perdut. No sé si va ser casualitat en la terminal on era jo o pel fet de l’atemptat i que estan una mica neguitosos. I veure que un donut era l’esmorzar més assequible i anava a 1.95€ al lloc més barat era com desesperant. El de Barcelona estava tranquil i mig buit, però amb unes obres que hi ha, era fàcil perdre’s. Gràcies al taxista que em va dur de casa al Prat, que em va saber indicar. Era un d’aquests taxistes xerraires que acaben totes les frases amb “…, mecagonlaputatío”. Entranyable. No escoltava la Cope. S’agraeix a les 6 del matí.
Una novetat, perquè crec que me n’hagués adonat amb anterioritat, és que els missatges per megafonia a Barcelona els fa la veu en off de Silenci?. Així que, entre missatge i missatge pre-gravat estil “vol 1-4-1-1 direcció (…) Philadelphia (…) embarqui per la porta (…) vint-i-vuit”, creia que, en qualsevol moment, em preguntarien per l’últim llibre que havia llegit o l’última pel.lícula que havia vist al cine. No va passar. Decepció.
El que sí va passar va ser el pitjor malson que pot tenir El Gato. Per primera vegada he volat amb US Airways i amb aquesta companyia es paga per tot menys per l’aigua i un àpat. Beguda alcohòlica o refresc addicional? $5 o 5€ que, tal i com està el canvi, penses: dòlars, dòlars. Cascs per escoltar la pel.lícula? $5 o 5€. I així. Ah… sort que jo tenc iPod. Gràcies, Steve.

Esmorzant a l’hotel aquest matí, hi havia un noi que, per un moment, he pensant que era el Franc. No diuen que tots tenim un doble?