Diluvis d’arena i de meteors

Recordo que el Petit Schuster, sobre qui ja us vaig teclejar* amb anterioritat, tenia un calaix ple de cintes de casset que el seu pare li havia enregistrat des del moment que ell va començar a dir les seves primeres paraules fins a les primeres converses amb sentit. Cintes de casset plenes de frases innocents i involuntàries, totalment oposades a les declaracions que la Sílvie, arrossegant la seva gravadora Fisher Price™ pel passadís de casa, va anar enregistrant compulsivament als seus amics i familiars, volguessin o no. Notis una nova carrera de periodisme esportiu truncada per la indiferència familiar.
Malgrat sóc conscient que la tecnologia actual posa molt fàcil documentar fins a l’esgotament plàstic i mental les nostres vides, aquest és un de tants detalls que em plantejo aquests dies. Un de tants propòsits que després probablement queden en no res, com els de cap d’any:

Anar fent petites gravacions de veu a l’Emma per a la posteritat. I si, d’aquí molts anys, un dia es queda paralitzada perquè li venen fragments de frases de la part més posterior del cervell, del racó on es guarden els records, potser no sabrà què signifiquen però, al final, deduirà que es tracta d’un d’aquells diàlegs que se sabrà de memòria de tant escoltar-los.

I que no li passi com a mi.

Experiment 1.

* de forma maldestre, fent servir només dos o tres dits, perquè jo mai vaig fer mecanografia

Forward’s The Only Way To Go

Aquesta nit passada he tingut tres somnis. El primer d’ells, un somni sobre zombis realment espectacular, on una minúscula comunitat defensàvem tan bé com podien l’últim reducte d’humanitat que quedava, un petit poble de cases de pedra i fusta, en un planeta infestat de morts vivents.
En el segon, conduïa un taxi groc novaiorquès amb molt poca perícia. Irònicament, acabava estampat entre un altre automòbil i una farola, allà on Broadway creua amb la Cinquena Avinguda, i tot de gent curiosa s’apropava per veure si estava bé. Jo me’ls mirava des de dalt, cada cop més lluny.
En el tercer, he somiat amb el meu avi, que ja fa temps que no hi és*.

Paradoxalment, quan no tenia carnet de conduir, sovint somiava que conduïa però, fins ara, mai havia tingut un accident.
Sigui com sigui, malgrat eren somnis separats, em pregunto quina és la conclusió freudiana per a tant somni macabre.

* euphemism alert : vull dir que es va morir

I’m Not Living In The Real World

Dels tres telèfons que tenim a casa, n’hi ha un que impedeix que es pugui trucar al nostre número fixe. És el que va costar més car, per suposat, i deu estar espatllat. Això o és una feature realment avançada que no acabo de comprendre. El somni dels antisocials fet realitat. El telèfon que sempre comunica malgrat ningú el fa servir. Ja no cal ni no contestar (no parlem ja de comprovar el contestador automàtic, que crec que l’hem fet servir un cop en dos anys). I malgrat tot, conservem algun amic.

Aquest blog no fa vaga. Mai ha treballat gaire, és gratis i, per suposat, té la consciencia neta.

Estimo Una Dona Que Plou

Com a home, mai he sigut de dies assolellats.
Sóc tan tranquil com una parada de fruita a New York.

Ryan Adams.