El post anterior és un dels pocs que, durant els últims mesos, no va ser anotat prèviament de forma bàsica i esquematitzada a Evernote. Una eina meravellosa i molt poc romàntica per escriure petites anotacions online. Un altre Moleskine-killer. Malos tiempos para el papel.
Si d’una cosa no m’han acusat gaire és de romàntic però he escrit un petit post-it virtual a Evernote que resa enyoro a Pulp. Per a que quedi en privat. Ni Twitter ni Blip.fm ni Tumblr ni res. Només per mi.

Hi ha tants membres de la meva promoció d’EGB al Facebook com alumnes de la mateixa generació es van presentar a la festa d’antics alumnes. Una. Una única persona. Em pregunto si serà la mateixa. Aquella que va tenir el coratge de sortir a fer-se la foto de promoció tota sola. A això també se li en pot dir generació perduda.
Als alumnes d’EGB se’ls hi en pot dir promoció si entre ells es reconeixien més com la classe dels cargols, els elefants, els patufets o els enciams? Què poc digne és la infància. Què poc digne.
M’esgarrifa pensar que algun membre del meu passat més enterrat pugui estar llegint això (el blog en general). Si sovint és desagradable que et llegeixi l’entorn més immediat, no vull pensar com ha de ser la sensació de que algú pugui comentar a la hora del recreo, te comías el abono de los tiestos de geranios de la señora Asunción a puñaos i, malgrat no tinguis aquest record, et faci considerar per un moment que sigui cert.

De la mateixa manera que está bien que os lavéis la sobaca una vez al día, mai llegiu un post del vostre blog amb una antiguitat superior a dos anys.

S’ha fet de dia pels petits espais que deixa la persiana. Bueno, de dia… A un dia rúfol com el d’avui no sé si se li en pot dir dia. El lector de feeds marcava uns seixanta nous documents sense llegir amb la seva boleta vermella però, des del nostre balcó, m’he estat un temps observant la façana del davant de casa. Abans d’espiar les vostres vides, va bé una mica de vouyerisme hiper realista 1.0. Més anònim. Analògic.
Tothom treballava així que us he llegit al tren, camí de la feina.

Un altre dia miro avall.

Sé que m’he queixat en públic 2.0 dels usuaris del transport públic que decideixen compartir amablament la música dels seus mòbils amb la resta del passatge malgrat aquests, de manera pública i evident, es trobin llegint, observant el paisatge (diga-li paisatge, diga-li paret negra del túnel) o lligant amb la turista de torn, però si encara no m’he queixat mai dels músics captaires faig tard. Ho sento, no us puc donar cap moneda ja que sempre duc l’iPod i no puc valorar la vostra actuació. Només em solidaritzo amb les cares que fan la resta dels viatgers. Només dono gràcies a Sony pel disseny de les gomes aïllants.*
El problema d’aquests dos col.lectius, a qui respecto de manera desigual, és que mai emeten música que m’interessi, com per exemple, per dir la primera banda que em ve al cap, diguem algun tema de l’últim àlbum de Rivers Cuomo i Weezer, que com per enèsima vegada no té títol, se l’anomena pel color predominant de la portada, és a dir, vermell. Temes com Troublemaker i Pork And Beans (un altre cop amb un vídeo antològic que dóna sentit a tenir Tumblr) segueixen el camí de Beverlly Hills, el primer single de l’anterior àlbum. Un bon dia, en una d’aquelles reflexions barates musicals que em dóna per fer (clarifico, com aquesta), se’m va ocórrer dir que el Rivers era el Brian Wilson modern i sembla que m’ha volgut donar la raó organitzant un àlbum on hi caben temes directes com els citats abans o Heart Songs i altres temes que són muntanyes russes estilístiques (The Greatest Man That Ever Lived, Dreamin’) i on tots els membres de la banda canten i, per primer cop en més tres lustres, participen en la composició d’algun tema. Malgrat la riquesa i la varietat del conjunt, més ambiciosa que l’àlbum verd, per exemple, afecta una mica el conjunt i deixa el regust del que podria haver estat un molt millor àlbum si no s’hagués deixat fora temes menors com I Was made For You (que es troba a la recopilació de descartes The Home Recordings) o temazos com King i Miss Sweeney (revisitació hip hop del tema que Rivers va fer en col.laboració amb Mark Ronson) que només es troben a l’edició deluxe que es va editar a UK i que el meu germà, generosament, em va portar i regalar des de London.
En resum, una mica de carinyo pel públic indie i ens deixem de reggaeton o de versions indígenes (indies?) del My Heart Will Go On de Titanic i potser em desfaig de les monedes color cobre que sempre acaben a la màquina de pastetes de l’oficina.

* Avui ja he rebut una reprimenda per humor negre. Busquem la segona.

Internet té qualitats com que qualsevol confusió et porta a algun lloc. Cap (o gairebé cap) de les persones a qui la seva cerca a Google (o altres) els han dut aquí, realment buscaven res relacionat amb el contingut que ofereix aquest blog. Però aquí acaben. I no es queixen. Qualsevol confusió et porta a algun lloc, i amb una mica de sort, a algun lloc per descobrir i amb molta sort, a algun lloc interessant.
Sovint, la Síl diu coses que no entenc perquè de vegades parla massa ràpid. És una persona que diu coses interessants, que no et voldries perdre, però com ràpidament passa d’una frase a una altra, ja no vols preguntar. Així, de vegades ella diu “mira quina hora és, que arribem tard” i jo entenc “mira que ens riurem del pa” i em quedo estranyat sense entendre el significat del que ha volgut dir. Però com és poeta i pianista i té molta capacitat d’abstracció… Als dos minuts, jo dic “però mira quina hora és, que arribem tard!” i ella em diu enfadada “si ho acabo de dir!”.
I és que, a la meva vida, les confusions no porten enlloc (paradigma de les reflexions barates d’aquest blog).

Que endreçada, neta i polida seria una vida categoritzada, indexada i amb cerques.