Per exemple, ahir dilluns i festiu, la Sílvia va marxar amb l’Emma de visita familiar deixant-me la casa per mi tot sol. Tota una tarda per llegir tranquil·lament a la butaca de llegir tranquil·lament, al costat d’una finestra amb vistes, només amb una condició: surt a comprar xoriço per fer unes llenties (sic).
Com a pare compromès amb la bona alimentació de la nostra família, no vaig posar cap impediment al tracte i vam sortir de casa tots plegats. Elles van marxar pel seu camí mentre jo vaig anar a comprar xoriço. Quan vaig tornar a casa a gaudir de l’estona de lectura tranquil·la a la butaca de lectures tranquil·les, vaig trobar-me amb que les claus de la Sílvia s’havien quedat posades al pany de la porta per dins.
El primer que hom pensaria és que ja no podia entrar a casa a gaudir d’una estona de lectura tranquil·la a la butaca de lectures tranquil·les. Però mentres esperava al manyac i passaven mitja hora, una hora, hora i mitja, vaig adonar-me d’aquest regal que m’havia fet la vida. Vols espai? Aquí tens Barcelona sencera per tu, en una tarda de sol, núvols i pluja. Un regal gens enverinat, malgrat el que podeu pensar, no tragueu conclusions precipitades. Si no fos perquè vaig estar passejant amb un xoriço a la mà i res més perquè, és clar, a la pregunta de “le pongo bolsa son cinco céntimos?” jo sempre responc “no cal, visc aquí mateix”, hagués estat una tarda per recordar.

* córrer, maratons, ho pilleu?

Podeu anar (heu d’anar) a veure In The Backyard, fins diumenge, al Tantarantana, l’obra de la companyia Noctàmbuls, amb text i direcció de Jaume Miró. Podeu anar perquè és l’obra guanyadora del segon premi Art Jove 2011 del Govern de les Illes Balears o podeu anar perquè sou homes i dones de bé. Vosaltres mateixos.

Les presentacions de LaBreu no són breus** i, en un Horiginal sense cadires lliures ni fum, corre el rumor de que es va demanar brevetat als autors però que algú va oblidar demanar brevetat als presentadors i ponents, possiblement en una calculada estratègia per a vendre més llibres que ja se sap que avui dia tothom va amb els seus iPhones, et graven els poemes i els pengen a Youtube abans de que en Toni Gol hagi acabat la seva ponència.***

* noteu com m’esforço i forço cada dia per aconseguir parèntesis més llargs
** joc de paraules realment emocionant
*** les frases llargues també bé

Si un nen és capaç de diferenciar el que és tangible del que consumeix visualment segur que és un tema analitzat per múltiples saberuts i experts en la matèria. No cal gaire intuïció per a notar que, des del moment que l’Emma va començar a consumir continguts animats, va ser capaç d’entendre que el món que observa a un capítol de la Peppa Pig no és la realitat que la envolta. A casa no té ni aquests colors ni aquest 2D (ni muddy puddles)*. Però sí té prou capacitat d’abstracció per a extrapolar la granota o la papallona en 2D al seu equivalent real.

La situació és que, últimament, ha evolucionat l’obsessió de l’Emma pel ballet Peter And The Wolf de Prokofiev (segons l’Emma: “El Nen Balla amb l’Ocell”) a veure infinites vegades The Wizard Of Oz (la versió de Victor Fleming amb Judy Garland titolada, segons l’Emma, “La Nena Canta”)**. Una Dorothy en filtre Instagram sèpia maleeix la seva miserable vida fins que el contrast Lomo puja al màxim quan aterra in the county of the land of Oz. Com percep això l’Emma? L’estem empenyent al buit per un abisme escapista sense fons? A no voler viure en una realitat color gris torrat? A dur sempre dues cues horribles***?

Mary Poppins crec que no fa més que complicar la situació amb personatges reals entrant en un món de dibuixos animats. Si no fos tot prou complexe, tenim a més a més tots aquests personatges que de sobte comencen a cantar i ballar i on tothom es sap la coreografia per ciència infusa.
No puc més que imaginar l’Emma sortint de casa cada matí esperant que els carrers de l’eixample es converteixin en un flash mob en qualsevol moment. No sé com evitar que tot això acabi per ella en la decepció més absoluta. Suposo que he de confiar, més que en tots els saberuts i experts de torn, en el cervell humà i la raó.

Tampoc és que els seus pares siguin paradigmes de la cerca de les veritats més absolutes del sentit de la vida. Aquí el seu pare, qui us parla des d’un petit escenari amb un faristol digital, encara prefereix perdre’s en un bon còmic clàssic Marvel a enfrontar-se amb l’actualitat del 324. Per tant, ni sentits ni direccions de la vida.

I, mentre divago en un monòleg interior cada nit observant l’Emma gaudir dels moviments de l’home de llauna, penso que per ella serà per sempre un referent aquest ésser suposadament sense cor com per mi ho va ser que fins i tot un androide pogués plorar.

* encara no entenc com no hi ha una banda indie que es digui The Muddy Puddles (oh wait)
** podríem parlar un dia de la terrible traducció d’aquesta pel·lícula?
*** kikis

• Emma, On Estàs?: L’Emma ha trobat com a última teràpia anti-avorriment amargar-se per casa. Ha anat depurant la seva tècnica (de llocs tan evidents com amagar la cara darrere el coixí o anar sempre al mateix lloc, darrere el cotxet) i de vegades comença a ser difícil trobar-la (a l’espai entre el bidet i la paret, darrera la porta, entre la paret i la calaixera). A més, ha aprés a afegir certes dificultats pel cercador i ja no respon “Aquí!” quan crides “Emma, on ets?!”. Per a fer l’experiència més amena, he inventat una petita cançó que marca el període de cerca, un cop he contat fins a deu. Quan la sent, l’Emma sap que estic en ple procés de trobar-la i fa així:
  
  Emma, Emma, on estàs?
  Estàs aquí? Estàs allà?
  Emma, Emma, on estàs?
  Estàs a… quí!

  [Repetir si quan dius l'últim "aquí!" no has trobat la nena al racó on esperaves trobar-la, per exemple, dins la banyera]

L’èxit és tal que l’Emma la canta per cantar-la o, més important, quan està preparada per amagar-se i vol que la busquis.

Recapitulant, amb aquesta sisena composició, jo crec que dóna ja per a EP enregistrat amb radio-cassette al menjador de casa entre copa i copa de vi, amb el veí de dalt fent els cors (el que es coneix com a Classic Recording Xesco Vintage).
A més, tinc ja planejada una serie de contes il·lustrats on l’Emma s’anirà amagant darrere els objectes més estranys i hauràs de moure una pestanyeta per a trobar-la. Los Troquelados de Emma™. Que no s’ha fet mai.

Reconeixement – NoComercial (cc-by-nc): es permet la generació d’obres derivades d’aquestes cançons sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials.

L’iPod va ser batejat com a Lennon i és mort.

• Pop: l’Emma té des de que va nàixer una sèrie d’animals aquàtics de goma amb els que es banya i poc a poc ha anant aprenent els seus noms. I el seu favorit és el pop. Per tant, el títol fa referència al cefalòpode i no a l’estil artístic. La lletra faria una cosa així com:
  
  Pop. Pop pop poooop.
  Semblo un calamar.
  Pop. Pop pop poooop.
  Tinc vuit tentacles.
  Pop. Pop pop poooop.
  Visc dins la mar…
  Pop. Pop pop poooop.
  …i se’m pot menjar.

  Es canta fent dansar el petit pop roig de goma… o mentre li rento el cap. Depèn. Amb una melodia similar a “L’Esquirol, Plim, Plim, Plim, Plim”.

• Els Cosins: l’Emma menja prou bé però de vegades s’encanta i recórrer a allò de “una cullerada per la mama, una pel papa…” més o menys funciona per a que no estigui tan abstreta. Però només funciona si les cullerades es fan en honor als cosins. I com fer l’avió i dedicar palades de crema de verdura s’acaba fent avorrit, les últimes nits hem cantat quelcom així:
  
  El Pau, babau, té cara de gripau.
  La Nina, patina, i no contamina.
  El Blai, és guay, però fa molt guirigall.

  El Marc només vol anar a jugar al parc.
  El Roger, molt bé, és un bon porter.
  La Berta sempre es deixa la porta oberta.

  [en aquesta, la veritat és que improviso una mica la melodia perquè me n'oblido]

I, abans de que dispareu el bounce rate d’aquest site, no m’agradaria que marxéssiu sense notar lo complexes i treballades que estan algunes rimes.

No, no estan a Spotify.

* al meu cap li canto “John Brown Era Un Petit Indie“, no és cap error

Reconeixement – NoComercial (cc-by-nc): es permet la generació d’obres derivades d’aquestes cançons sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials.

Però no us enganyaré. Segueixo terroritzat pel dia en el que l’Emma ens miri diferent.

Gràcies al programa HCI a través del Fnac hem aconseguit un bon preu (una rebaixa al voltant del 40%) i això em va fer decidir-me pel model de 27″. Pensava que la pantalla em menjaria però la taula és prou profunda i ample i les mides que vaig agafar eren correctes: hi cap.
La màquina és veloç (és clar que, comparat amb un ordinador de fa 6 anys, qualsevol cosa em sembla veloç) i la pantalla d’una qualitat brutal i amb una manca de reflexes que és sorprenent. Els altaveus, situats sota la pantalla, sonen prou bé. Malauradament, a través del programa HCI no es podien fer modificacions i només estaven disponibles els equips base així que he hagut de prescindir de Fusion Disks o el SSDs. Per tant, encara hi ha espai per a millorar el rendiment (una opció seria un disk extern SSD ThunderBolt per al OS X).
Externament, les extremitats finíssimes de la pantalla criden l’atenció. És extremadament silenciós, fins i tot quan el processador és exigit, i molt net pel que fa a la distribució de cables malgrat l’accés als ports USB, ThunderBolt, etc. podria ser millor.
I fins i tot diuen que la pantalla em posa moreno.

Mostres del procés d’unboxing aquí, aquí i aquí.

Un únic disc debut en tota la llista dels pocs àlbums que he pogut gaudir aquest any. Només camins que són familiars.
Una selecció que es pot escoltar d’una tirada en aquesta llista a Spotify o àlbum per àlbum seleccionant la caràtula (en ambdós casos, sempre que estiguin disponibles).

En anys anteriors…

Ho tenia tot aquí, en un post-it. Coses pendents abans de l’apocalipsi. Perquè l’apocalipsi, si passa, només pot passar per nadal.

Deu ser l’univers desconegut compensant el fet de que ningú s’assegui al meu costat als transports públics, no importa el desodorant que faci servir.

*tengo eso

L’escenari següent assumeix que l’usuari fa servir iOS i OS X. Estic segur que existeixen alternatives per a Android, Microsoft Windows i altres tablets amb les que no estic familiaritzat. Que serveixi de referència.

La Llibreria

Avui dia gairebé qualsevol editorial té la seva aplicació per a adquirir còmics directament en format digital des dels nostres dispositius mòbils (Marvel, DC, Image, Panini, Koomic) i a preus força competitius per sota de 1€. També hi ha botigues generalistes com ComiXology (tecnologia on es basen gairebé totes les anteriors) o PanelFly, que ofereixen productes de diverses editorials. Fins i tot, es poden trobar tradepaperbacks (recopilatoris) a l’iBook Store d’Apple. En aquesta varietat de botigues, però, l’oferta és molt limitada. Gran part dels continguts a la venda són només les novetats o els grans èxits més comercials, els còmics rarament estan traduïts i el ritme d’expansió de l’oferta recuperant material antic, clàssic o minoritari és lent. Per tant, queden fora de catàleg la majoria de… bé, queda fora quasi tot.
Assumint que ens fem per vies “alternatives” amb aquests continguts no digitalitzats oficialment o que encara no estan disponibles, ens podem trobar amb un sistema d’arxius per sobre dels 50.000 fitxers amb més de 1TB per a gestionar. És per això que es mostra més versàtil fer-nos amb un disc extern de 1TB o 2TB que emmagatzemar-los en la nostra unitat principal.
Aquesta situació és similar a moltes llibreries de música en mp3. Per aquests casos, normalment disposem d’un reproductor / gestor estil iTunes. Pel que fa als còmics, fa anys vaig trobar ComicBookLover, que malgrat no rep actualitzacions sovint, fa el que ha de fer: és un iTunes per còmics on administres els arxius a través de tags. I té client per iPad. És una mica bàsic però, pel que fa al gestor, no he trobat cap alternativa millor. Això sí, si sou dels que no poden ni veure l’Itunes, allunyeu-vos.
Més enllà dels arxius propietaris amb DRM que podem comprar a les botigues oficials, ComicBookLover gestionarà els formats més populars fora d’aquests àmbits. Aquests series els formats CBZ i CBR. En els dos casos parlem de simples arxius comprimits (fent servir ZIP en els CBZ i RAR en els CBR, d’aquí el nom) en els que s’ha renombrat l’extensió de l’arxiu. Si els descomprimim, a dins trobariem cada pàgina escanejada i numerada en ordre, a més o menys resolució, i en els formats habituals JPG o PNG.
Les diferències entre els dos formats són mínimes: el diferent protocol de compressió, on potser el CBR o RAR arriba a quotes lleugerament més altes de compressió o que els CBZ o ZIPs gestionen millor els tags.

I si del que es tracta és d’evitar els gestors perquè donen mals de cap, l’alternativa a tot això seria senzilla: tenir els còmics en carpetes, ben endreçats i numerats.

Accés a la llibreria

Un cop tenim la nostra llibreria organitzada, podem llegir els còmics directament en l’ordinador o passar-los a un dispositiu mòbil, que per això l’hem adquirit. No és necessari que la llibreria sigui enorme per a trobar-nos ràpidament amb un problema d’espai i de transferència. Probablement no ens cabran tots els còmics que tenim al dispositiu i connectar l’iPad cada cop que volem llegir un còmic pot ser farragós.
Hi ha diverses maneres d’alleugerir aquest problema des de l’iPad.

• FileBrowser ens permetrà accedir des de l’iPad al disc dur del nostre Mac i transferir-nos els còmics que escollim (o qualsevol altre fitxer)
• Pujar còmics a discs virtuals com DropBox, Box, SkyDrive o SugarSync farà que sempre els tinguem disponibles. és una solució ideal a través de connexió wifi ja que baixar-los via 3G probablement consumiria la tarifa contractada
• iFiles ens permetrà gestionar des d’una única aplicació tots els discs virtuals anteriors

Llegir

ComicBookLover té un lector per iPad correcte però, de nou, massa bàsic. Aquest cop hi ha múltiples alternatives. Després de provar molts dels lectors de còmics disponibles (afortunadament n’hi ha dotzenes per a escollir), Comic Zeal és probablement el que destaca per estabilitat i prestacions. No fa una compressió o transformació extra de l’arxiu al passar-lo a l’iPad (és sorprenent la quantitat d’aplicacions que fan això) i, a més, ofereix un sistema de gestió d’arxius anomenat Slider, que pot semblar poc intuïtiu al principi però és molt potent un cop s’entén la filosofia, i ens ajudarà a manegar grans quantitats de còmics i col·leccions si es dóna el cas.

Només queda gaudir de l’experiència de tenir a l’abast gairebé qualsevol còmic que desitgem allà on ens vingui de gust quan ens vingui de gust, especialment els que no es troben editats, no estan catalogats o no tenim clar si ens agradaran. I no oblidar visitar les botigues especialitzades de còmics per adquirir els còmics que realment ens enamoren. No oblidar el tacte i la olor de la tinta i el paper.

Actualització: he descobert Ehon com a alternativa a ComicBookLover per a administrar la llibreria local de còmics.

També és evident que conduir et canvia el caràcter. Esto es así. Pensava que a mi no m’afectaria perquè mai he sigut rondinaire. Adjudicava el fet de veure’m renegant al volant durant els llargs trajectes en cotxe aquestes vacances a que, en aquest període de temps tant llarg fins que m’he tret el carnet, he envellit una eternitat. Tinc més canes que mai però suposo que el que passa és que he envellit mentalment i se me ha espatllat el caràcter com es talla l’all i oli. I que cada cop sóc menys tolerant.
És aquell viratge conservador que et proporciona l’edat.

Enyoro quan era un simple copilot. Fins i tot enyoro quan podia seure darrere. Limitar-me a mirar el paisatge. Quan seure al seient del copilot era emocionant perquè era un seient que pertanyia a un Adult.

* sé que és quadre de comandament però salpicadero em sembla un mot genial. i també reivindicaria esquitxador

Només recordo les fotos del meu pare als mandos del cotxet que ves a saber on són. L’Emma no va seure ni un minut.

De petit, acostumava a jugar per aquells camps els mesos d’estiu i algun Nadal també, entre oliveres i tarongers, on ara hi ha més cases que habitants. Podies agafar mandarines i préssecs directament de l’arbre i, al bar del poble, la Coca-Cola la servien sense llimona. Si la demanaves, et deien que t’apropessis al llimoner més proper i tu mateix.
No hi havia més activitat que aquesta: el bar del poble. També podies banyar-te al riu o caminar sense parar, com les passejades que feia amb el meu avi durant hores, fins el poble abandonat de la serra o fins al cementiri. Com podeu veure, Andalusia és tota alegría y color.
Ja de més gran, vaig deixar de córrer pels camps i me’n duia tones de còmics per passar-me l’estiu llegint. Crec que va ser durant aquells períodes d’adolescència al poble on vaig desenvolupar el gust per estar en aquell limb que et proporciona estar tancat a casa cada dia, amb la família o millor sol, les meves lectures i altres entreteniments. El plaer mai era total. Sempre romania en el fons la por a l’exterior**. La certesa de que aquells dies en blanc podien acabar-se.

Com algú va comentar, a un guionista de Lost le gusta esta foto.

En fi. Crec que la meva àvia ha estat bastant contenta de conèixer la seva primera besneta malgrat ja no se n’adona de les coses com abans. Previsorament, vaig fer servir el pitet on posa el seu nom ben gran però, fins i tot amb això, diria que hem marxat i encara no li havia quedat clar el nom d’Emma.

*per això suposo que m’acostumo ràpid a que les plantes de casa estiguin seques i mig mortes
**entenguis per exterior que arribés ma mare a fotre’m fora de casa a crits

Des de que en nou iPad va aparèixer i des de que els serveis de venda de còmics basats en ComiXology per part de les principals editorials o la mateixa iTunes Store posant material a l’abast a preus certament competitius, veig que convertir-me en un consumidor de còmics digital està cada dia més a prop, per comoditat i per raons econòmiques i pràctiques. D’espai, concretament.

El més probable és que segueixi consumint recopilats i edicions especials però fer el salt ha acabat tenint sentit per mi després de tants mesos de donar-hi voltes. De fet, durant l’última mudança vaig acabar amb una trentena de caixes exclusivament de còmics. Probablement és tractava del 70% del material que vam transportar. Per tant, fins i tot la substitució de material que ja tinc per la seva versió en digital és quelcom a tenir en compte malgrat encara no sé ben bé com fer-ho.

Suposo que tot es redueix a maximitzar el consum mentre intento minimitzar ésser desbordat per tants anys de col·leccionisme.

També he passat èpoques fastigoses, com tothom. Mirant enrere, hi ha hagut fases en les que fer servir aquest blog o els anteriors era necessari per a mi d’una manera difícil d’explicar. I sé del cert que sense aquest blog la meva vida no hagués transcorregut igual. No sé si tothom que té un blog pot afirmar el mateix però jo puc ser categòric en aquest aspecte. I potser és això el que fa que inconscientment vulgui negar el fet de que ja no el necessito de la mateixa manera.

Tenir un blog és com cuidar una planta. S’ha de regar de tant en tant excepte si és un cactus. Però fa anys que el terme blog s’ha convertit en un terme soporífer, especialment pel que fa al gènere personal. Encara visito alguns blogs però cada dia són menys els que em commouen, em motiven o m’estimulen. I a mi m’emocionen diàriament una quantitat ingent de coses però he perdut les ganes de sortir corrents cap aquest blog per compartir-les. Tumblr, Twitter, Facebook, Flickr, Instagram, Formspring, Spotify, Foursquare, Linkedin, Last.fm, Vimeo, Youtube o Pinterest s’han convertit en un regiment professional dedicat a dispersar el que fem, pensem, escoltem, mirem i admirem.
És clar que no tot em sembla avorrit a l’internet. Visito pàgines interessants però he deixat de connectar amb moltes coses. I crec que és per aquesta dispersió de la qual jo sóc la primera víctima i que ho ha impersonalitzat tot. El blog personal funcionava com un eix. Com les agulles d’una brúixola. Però sembla que avui dia dóna molta mandra interessar-se per la gent i no tanta pel que fan, pensen, escolten, miren i admiren, però d’una manera esbiaixada i més anònima. La sensació és que el blog personal és un mitjà que ja no interessa.

Pensant en aquests termes me n’he adonat que, malgrat he sentit un distanciament amb el procés mental i comunicatiu d’aquest blog, una sensació en principi compartida per la comunitat, en cap moment se m’ha passat pel cap deixar de pagar el domini. Estrany. De fet, el que he sentit per aquest i altres blogs els últims mesos són ganes de reivindicar-los com a mitjà. No per a sentir de nou les experiències que ja han passat perquè ningú té les mateixes sensacions i frustracions que fa deu anys. Ningú torna a tenir vint anys, ni torna a l’adolescència, no és igual d’exhibicionista ni pateix o s’emociona com el primer dia. A això se li diu nostàlgia i ja se sap que la nostàlgia és un arma.

Jo reivindico el blog personal com a la plataforma central i unificadora en constant evolució. La nostra evolució. Encara que sigui en unes condicions i ritmes diferents. Perquè no hi ha cap regiment d’utilitats 2.0 que substitueixi això.

O potser és que m’estic fent gran.

Entenc que pel títol potser pensàveu trobar-vos un tractat sobre la situació socio-econòmica actual però lo meu sempre ha sigut l’escapisme. Abstraurem del terror pel futur. La crisis. La tensió. L’estrès. La llet de soja. El tofu.

Durant els anys d’educació bàsica em dedicava a escriure històries (probablement patètiques) sense fre i amb certa ànsia i, com és normal, ens encoratjaven a presentar-los a concurs. Per aquells temps, un company de classe, força més enginyós que la resta, acostumava a arrasar en tots els concursos de relats haguts i per haver. Per tant, no li veiem el sentit però ens presentàvem igualment.

En un clar exemple de com les conseqüències sovint escapen a l’anàlisi, durant els últims mesos del curs, per fi el meu relat va ser seleccionat com el millor de tota l’escola. Era un relat simpatiquíssim protagonitzat per Dràcula, el qual deixava enrere Transilvània avorrit de l’ambient nocturn habitual i viatjava a Barcelona per trobar un propòsit en aquesta vida i, de pas, trobar-se a sí mateix. Acabava d’inspector recaptador d’hisenda, una feina que li esqueia i on va demostrar ser extremadament eficient amb mètodes poc ortodoxos fins el dia que un defraudador el convidà a tastar una truita d’all.

Parlàvem de les conseqüències. Ser premiat implicava pujar a un escenari i llegir el relat davant de tota l’escola. Això era quelcom que no m’havia plantejat i no entrava pas en els meus plans. Uns dies abans del dia clau, ma mare va venir per dir-me que el dia 23 a la tarda havíem d’anar al metge amb el corresponent justificant. Va ser com si els núvols del cel s’obríssim per deixar pas a una mà enorme que m’entregava un sobre on posava: excusa perfecte (notis l’esforç que estic fent en afegir certes floritures a la narració d’aquesta història en honor al dia d’avui).

I així ho vaig fer saber al professorat. Malauradament durant la diada no podria assistir a l’entrega de premis. Per tant, el dia que per fi vaig guanyar el premi Sant Jordi de l’escola vaig passar la tarda a la sala d’espera d’un CAP sense que ma mare sabés que el seu fill havia guanyat un premi i havia de llegir en públic. I encara recordo la sensació d’alleujament al tornar de la visita i passar per davant de l’escola, on la cerimònia no havia acabat. Ma mare va preguntar si em volia passar. Vaig dir no.

Va pujar a l’escenari a recollir el meu premi i llegir davant de tothom el meu relat el noi enginyós que sempre guanyava* (i, per tant, sempre llegia). Pel que vaig poder saber, va fer una gran interpretació generant grans riallades entre el públic assistent.

*s’ofereix com a títol pel proper àlbum del Miqui Puig

Jamie Madrox és un personatge de còmic que crea instantàniament un ésser viu idèntic a ell mateix (un duplicat) a través de qualsevol impacte físic (un cop, picar de mans o de peus, el que es coneix com a duplicació cinètica), probablement adquirint massa per vies extra-dimensionals (de la mateixa manera que la massa de Bruce Banner s’incrementa dramàticament en transformar-se en Hulk). Aquest duplicat és completament autònom. Un germà bessó instantani com el Nesquick.

Madrox es va dedicar a enviar duplicats de llarga duració a tots els racons del món per aprendre noves habilitats, viure i adquirir coneixements abans de ser reabsorbits. Què significa això? Que el Madrox original pot reabsorbir a voluntat els seus duplicats a posteriori, a la vegada que absorbeix la seva memòria, els seus records, habilitats i experiències.
Així, el Madrox original pot adquirir tot tipus de coneixements que requeririen una inversió de dècades només enviant als seus duplicats durant un temps a aprendre-les. Així, quan els seus duplicats tornen com a metges, advocats, monges shaolins, frares, cuiners o espies, el Madrox original obté aquestes habilitats gràcies a aquest especial do de la ubiqüitat.

Hi ha una vessant negativa de tot això. Alguns duplicats mostren tendències divergents de l’original, són més independents o rebels del que haurien de ser i tots, com més temps passen vivint la seva pròpia vida, més intenten evitar ser reabsorbits. O, per exemple, el Madrox original és heterosexual i alguns duplicats han mostrat signes d’homosexualitat, amb la confusió que genera al reabsorbir les seves vivències.

Però malgrat això, és aquesta i no altres habilitats més atractives com volar, una agilitat sobrehumana o la súper-força les que millorarien directament el nostre dia a dia (podríem discutir sobre la invisibilitat o la súper-velocitat, si voleu).

Ahir nit anava jo caminant per Les Corts de camí cap al Camp Nou discutint mentalment amb mi mateix i pensant que aquesta és una de les habilitats més útils que pot haver. O, sí tens un germà bessó, una de les disfresses més originals que hi ha per carnaval.

• Peix Globus: aquest és el hit de l’hora de banyar. Malgrat l’Emma despullada a l’aigua pot semblar més una lluitadora de sumo que una bella sirena, vaig pensar que la seva forma de boleta semblava també un peix globus, que són més graciosos i menys ofensius. La lletra faria una cosa així com:
  
  Hi ha un peix globus. Hi ha un peix globus. Jo sóc la nena globus.
  Hi ha un peix globus. Hi ha un peix globus. Jo sóc la nena globus.

  Tinc la panxa com un flotador
  que em portarà fins a Plutó.
  Com que sóc molt petiteta
  m’agrada molt la lleteta*.

  [Repetir tornada]

  …i va acompanyada d’una petita dansa de l’Emma dins l’aigua, com uns petits bots.

• Ets Molt Xuxi: quanta vergonya aliena cap en aquest títol, ho sé, però era un bon recurs quan l’Emma, de molt nadó, somicava i no sabíem perquè. La lletra feia així:
  
  Xuxi xuxixuxi xuxi, ets molt xuxi, xuxixuxi xuxi xú.
  Xuxi xuxixuxi xuxi, ets molt xuxi, xuxixuxi xuxi xú!

  [aquí improvisava a lo Moncho Borrajo unes rimes (assonants, que ni eren rimes ni eren res) amb la primera cosa que em venia al cap i algun element de l'entorn, per exemple:]

  Si no deixes de plorar d’una vegada
  et menjaràs aquesta girafa-vaca. [un nino mutant de joguina que corre per casa i per a qui no hi ha consens encara de a quina espècie pertany]

  [Repetir tornada]

• Ara Passegem, Un, Dos, Tres: mesures desesperades davant les ploreres per anar a dormir (que no són freqüents però desgasten igual) em van portar a crear aquest hit per adormir a l’Emma. Consisteix en passejar-la en braços amunt i avall del passadís de casa cantant i fent oscil·lar cintura i cul estil Shakira durant la part numèrica:
  
  Ara passegem. Ara passegem. Ara passegem. Un, dos, tres.
  Ara passegem. Ara passegem. Ara passegem. Un, dos, tres.

  [Repetir fins a l'extenuació]

És fàcil identificar que cadascuna d’aquestes cançons té un objectiu. Busca una reacció sobre l’Emma, que arribi a un d’aquests tres estats: feliç, picuet i sopinstant.

Ara només he de convèncer a la Sílvie de que passi a pentagrama les melodies, que després me n’oblido.

*originàriament era “teta” en comptes de “lleteta” però no va passar el filtre per a tots els públics

  Reconeixement – NoComercial (cc-by-nc): es permet la generació d’obres derivades d’aquestes cançons sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials.