PRODUCTES DE NETEJA

What’s The Story, Morning Glory?

Rubèn — Thu, 02 Sep 2010 19:18:08 +0000

El que ha estat remarcable de la visita a la capital britànica, una ciutat molt oberta, amb llum i que dóna tota a exterior, és el fet que durant anys no he trobat ningú que hi volgués anar. La raó, òbviament, és que tothom ja hi havia estat i, abans de repetir una destinació, és respectable que sigui més atractiu invertir en paisatges desconeguts. Paradoxalment, molta d’aquesta gent que ja hi ha estat, acostumen a definir London com a la ciutat perfecte per a fer una escapada de cap de setmana i tornar pel simple fet de passejar-s’hi o anar de compres.
Finalment, la pobre Sílvie ha repetit per tercera vegada motivada per la possibilitat de visitar la Rothko Room a la Tate Modern, oberta al públic poc temps després de la seva última visita, fa prop de deu anys.
Com us explicaria la reacció de la filla pròdiga de l’artista rus (i nord-americà d’acollida) en assabentar-se de que, recentment i citant a un membre del staff del museu, havien posat aquestes obres a descansar. Cataclísmic.

Només espero que fos suficient consol assistir a la xerrada que l’escriptor Enrique Vila-matas va oferir casualment prop del nostre hotel, als Kensington Gardens. Diga-li karma, diga-li Déu, diga-li justícia poètica, però crec que va compensar els danys.
Jo, mentrestant, volia aixecar la mà durant el torn de preguntes i dir-li lo equivocat que estava amb allò de que París no se acaba nunca, que si que s’acaba, ja quan surts a allò que, comunament, es coneix com “les afores” o zona metropolitana, però no em van deixar.

I és que, al final, la nostra realitat més intima ens atrapa i jo mai he sigut d’aquells que amaguen les seves intencions. I que el tema del pas de zebra d’Abbey Road està molt vist. Yo venía a hablar de mi libro.

In Gratitude For This Magnificent Day

Rubèn — Mon, 30 Aug 2010 15:59:57 +0000

Uns cinc-cents feeds per llegir és el que marca la boleta vermella del meu lector de blogs i el que demostra la feinada que he tingut el primer dia de feina després de tres setmanes de vacances. La feinada queda demostrada perquè encara estan per llegir, s’entén. De fet, he acabat pensant que potser estic subscrit a massa coses i he començat a esborrar aquí i allà blogs que ja no m’interessen per a res, la veritat (no pateixis, el teu encara hi és).
Aquí estic parlant de feeds quan podria compartir la setmana que hem passat a London o els dos pisos inundats per on hem navegat aquesta última setmana. M’he fet un expert en localitzar ràpidament claus de pas, drenar, eixugar, parlar amb asseguradores i desesperar-me.

Però ja se sap que els que compartim bocins (o molles) de la nostra vida pel ciberespai som uns egocèntrics i segur que interessa més quins blogs he esborrat del meu dia a dia a com pot ser que, cada cop que poso el peu en una casa, una canonada d’aigua esclati pels aires.

Has The Light Gone Out For You?

Rubèn — Wed, 18 Aug 2010 11:23:09 +0000

L’artista britànic Richard Wilson ha arribat al cim de l’art contemporani amb l’obra que mostra actualment a la sala número tretze de la Saatchi Gallery de London. Després d’estar uns minuts en pau, observant-la detingudament i veient passar visitants de llarg, una dona de mitjana edat es va aturar al meu darrere i va cridar ben alt als seus acompanyants: “Don’t worry! There’s nothing in here!” i se’n van tornar a l’ascensor.

Entoma aquesta, Malevich.

Imatge cortesia de la web de la Saatchi Gallery.

London Calling

Rubèn — Tue, 10 Aug 2010 18:44:16 +0000

Ves a saber què significaran per vosaltres les vacances i l’estiu. Platja. Muntanya. Sol. Descans. Gaspatxo. Viatjar. Família. Amics. Calor. Gelats.
Per mi significa un altre llibre amb zombis. I heu de saber que tots aquells que porteu xancles hawaianes a totes hores per anar a tot arreu sereu els primers en caure. Qui podria córrer i fugir amb un calçat ideat pel mateix Satanàs?

L’estiu són llibres de zombis i anar a mirar com és London. Aposto per una ciutat oberta, que dóna tot a exterior i amb molta llum. I plena de catalans. Fins ara.

Assume The Perpendicular

Rubèn — Thu, 05 Aug 2010 22:46:07 +0000

Com és la mitja nit. El moment perfecte per fer les activitats més ocioses excepte dormir o planxar el sofà. No puc estar al llit sense tenir son. Encara menys sabent que podria estar fent alguna altra cosa interessantíssima i compulsiva fins a nivells malaltissos i una mica psicòtics. Ordenar còmics, dvds i cds alfabèticament, per estils, autors, editors o gèneres, buidant el contingut dels prestatges i acabant treien la pols dels mobles. Programar. Endreçar llibreries virtuals de música i fotografia. Qualsevol cosa abans de l’horitzontalitat. Amb nocturnitat però sense premeditació.

Però tu intenta fer-me reendreçar o netejar a les tres del migdia. Les riallades les sentiria fins i tot la balena aquesta que ara mateix em somriu mentre flota sobre un mar taronja.

Pepperpots And Matchsticks

Rubèn — Tue, 03 Aug 2010 21:58:42 +0000

Hi ha pasta per fer sopa de lletres a l’armari. Hi ha la “ç”. O això venia com a exigència històrica a l’estatut o les coses tampoc estan tan malament. Com som els catalans, d’exagerar.

Com arriba hom a remenar entre la pasta i adonar-se’n d’aquestes petites coses? Una mallorquina solitària batent-se al vent. Un got amb restes poroses d’un suc de préssec que ja s’ha begut. Una meitat del llit a la fresca. Tres imatges per escenificar que estic de rodríguez. Aquella situació.

Quiet Is The New Loud

Rubèn — Tue, 27 Jul 2010 10:54:39 +0000

Durant la prèvia del concert de Kings of Convenience de dijous passat al Poble Espanyol, feia la impressió de que hi havia més gent per veure a Mishima que no als noruecs. L’ovació que es van endur al sortir a l’escenari (amb dues hores d’endarreriment segons l’entrada) va demostrar lo poc acurada que era aquesta apreciació. Malgrat Mishima van oferir un so contundent, el duo acústic van tenir tot allò que ha de tenir un concert de rock: baralles a cops de puny al front row, interrupcions i queixes per la seguretat i les càmeres. Van interactuar amb el public a la Ben Folds, l’Erlend es va desbocar amb balls impossibles i felins, es va llençar al públic de cap i, en definitiva, van fer entretingudes unes cançons que, a priori, semblen destinades a espais reduïts.

My Ship Isn’t Pretty. Cayman Islands. Love is No Big Truth. I Don’t Know What I Can Save You From. Me In You. 24-25. Singing Softly to Me. The Girl From Back Then. Mrs. Cold. Peacetime Resistance. Boat Behind. Misread. Freedom and Its Owner. Stay Out of Trouble. Rule My World. I’d Rather Dance With You. Homesick. Know-How.

Attack Of The Green Lantern

Rubèn — Mon, 19 Jul 2010 16:33:15 +0000

L’enèsima averia del sistema d’aire condicionat del pis va comportar que haguéssim de demanar prestat (sé que és molt trist) algun catxarret que ens ajudés a passar aquests dies de calor i penúries de la millor manera possible. I per aquestes, va arribar a casa el poder de l’ió: un ventilador rotatori amb forma de columna, a mig camí entre la torre de Collserola i R2D2 que, ves a saber com (té un botó que ionitza?), ens ha mantingut vius sempre que la nostra zona d’operacions no s’allunyés gaire de la seva zona d’acció.
Per tant, en aquests dies d’estiu i en cas de necessitat, us recomano ions.

Els nens, en canvi, no semblen entendre de temperatures. Les fotos immediatament superiors estan separades en el temps per dos anys. El Pau Petit mai ha entès de suors estiuenques i prefereix dormir acompanyat*.

* és possible que el que li agradi al Pau Petit no sigui adormir-se sobre el seu tiet sinó sobre la seva samarreta negra perquè és la mateixa en ambdós casos
** qualsevol paral·lelisme o referència de mal gust amb el Michael Jackson serà censurada sense pietat

Utopia Parkway

Rubèn — Fri, 16 Jul 2010 14:30:58 +0000

Barrut, una nit, ben entrada la matinada, ja fa molts anys, després d’un sopar encara amb els meus pares, vam anar a buscar el cotxe al pàrquing. El vigilant que ens havia de cobrar era un noi jove al que vam interrompre en les seves coses de fer de nit: llegir una pila immensa de còmics de la Marvel que tenia en un costat de la taula. Entre aquesta visió, la perspectiva de poder passar hores i hores mortes llegint sense grans molèsties, i l’obsessió que vaig tenir pels programes de ràdio nocturns durant un temps, va haver una època en la que vaig pensar que aquella era la feina perfecta en la franja horària perfecta.

Anys després, vaig tenir una novia que tenia un pare que treballava de vigilant en un pàrquing. Bata blava inclosa. S’aixecava escandalosament aviat. Però no va importar gaire. Jo ja havia mogut fitxa i feia, amb pas ferm, el meu camí cap a dibuixant de còmics frustrat i fracassat.

A Conscience-Free Malignant Cancer On Society

Rubèn — Wed, 14 Jul 2010 17:00:22 +0000

Els iogurts i els formatges es van descobrir per deixadesa. I el vi. I la cervesa. La penicil·lina se’n duu la grossa al sumar deixadesa i un premi Nobel. Podríem dir que el vinagre és al vi el que la penicil·lina és al formatge. Però sense premi.
Així és l’ésser humà. Deixant podrir les coses però amb prou curiositat per tastar-les. “Coi, quin gust tindrà això que vaig deixar aquí fa dos anys?”.

Així som també els bloggers. Deixant aquí aquest blog, a veure si en contacte amb l’oxigen de l’aire que respirem, esdevé art o jo què sé. I assumint que algú passarà i dirà: “coi, què diran en aquest blog que fa mesos que no actualitzen?”.

No Sé Cómo Te Atreves

Rubèn — Tue, 06 Jul 2010 16:28:52 +0000

Allà per l’època ancestral en la que estudiava cinquè de bàsica, es van repartir els rols per una obra teatral amb intenció de perpetrar-se públicament davant de tota l’escola. Em va tocar d’arbre. Estàtic durant tota la funció, amagat darrere les cartolines marrons que simulaven el tronc i amb els braços oberts, simulant les branques però venint a ser més un càstig que una altra cosa, vaig passar-me tota l’obra al fons de l’escenari.
Quan va acabar l’educació bàsica, vaig perdre el contacte amb gairebé la totalitat dels companys de classe. Posteriorment, va ser amb la totalitat més absoluta. Vint anys després, hi ha qui insinua organitzar una reunió d’antics alumnes. No penso anar per por a que no entenguin la meva broma d’entrada: “Hola. Em recordeu? Sóc l’arbre”.

La memòria traumàtica dels infants és extremadament selectiva. El Facebook el carrega el diable.

Vanderlyle Crybaby Geeks

Rubèn — Mon, 28 Jun 2010 17:02:52 +0000

Perquè tots portem un entrenador de futbol a dins que faria alineacions i plantejaments infal·libles. Perquè tots portem a dins un guionista que hagués sabut acabar Lost resolent més enigmes. Perquè tots som més enginyosos que els demés a twitter.

Segona idea per un projecte web: Crossovr©
Consistiria en enregistrar un blog* en una comunitat per ser intercanviat amb un altre usuari per un període de temps limitat. Per un dia, per exemple, un usuari tindria el control total d’un blog que no és el seu i hauria de generar contingut que encaixes amb els nivells de qualitat i estil habituals. Els usuaris podrien oferir-se a un blog o demanar a un autor que agafés el control del seu, encadenant-se entre ells lliurement.

Veig grans col·laboracions a l’horitzó. Continguts frescs i diferents sota adreces que fa temps que ja van donar el millor de sí mateixes. També veig tones de confusions i malentesos. Muntanyes d’usuaris picats i ofesos.
Poesia.

*probablement, sigui valid també per a comptes de twitter, tumblr, posterous i, perquè no, flickr

Past Masters

Rubèn — Wed, 23 Jun 2010 12:55:33 +0000

Per tots és sabut que, a l’igual que la bellesa se salta una generació, les modes se salten una dècada. Els noranta van recuperar els setanta i van escopir sobre la tomba dels vuitanta. Aquests últims van ser recuperats durant la primera dècada del segle XXI. Es va desenterrar el hippisme, el punkisme, hi ha qui els va confondre i els heavies del meu barri van desaparèixer. Avui dia Blur tornen a fer concerts i Cast es reformen. Vaticino el retorn de Suede i Mansun com a progressió natural de les coses*.
Ja estan aquí els noranta. Prepareu-vos pel retorn del grunge.
Tot això per aquella inconscient tendència a repudiar la dècada que ens ha vist créixer, valorant la que ens precedeix immediatament. Els nascuts als setanta repudiem els vuitanta com els nascuts als noranta han recuperat els vuitanta en quant han tingut dos pams per decidir. Apliquis això a cada generació**.

El pobre Messi, dins aquesta voràgine, diu que ha descobert recentment a Oasis. Tenia la intenció de veure’ls en un concert i el Tévez li ha hagut de dir que s’han separat. Empanada Leo. Bajón Leo.
Però cada dia estic més a favor d’arribar tard a les modes, com fa ell, i deixar enrere el molaba más cuando nadie les conocía, que és que ja no ho suporto. Prou de tant hype i de posar-lis estàtues a la primera als artistes debutants per fondre-les a les segones de canvi. És un tipus d’estupidesa moderna i gafapasta sensiblement estesa. Entranyable però estupidesa, al cap i a la fi.
I ves a saber, potser a cop de talonari, tal i com diu el jugador, el Messi aconsegueix reunir als germans Gallagher. En quant li passin el Sgt. Pepper’s, voldrà ressuscitar al Lennon. O serà que el Messies, el fill de D10S, no ho pot tot?

* aquestes bandes són les variables. els rolling stones són la constant
** sóc conscient de que aquesta teoria te més forats que un argument de Se Ha Escrito Un Crimen però mai hi ha hagut cap compromis en ferm de que, en aquest blog, s’expliquin certeses i veritats. i jo no us mentiria mai

A Lady Of A Certain Age

Rubèn — Fri, 18 Jun 2010 14:49:59 +0000

Al matí següent, sovint no recordo el que he llegit al llit la nit anterior. Deu ser l’edat. I per la memòria no hi a cremes miraculoses. Les que es posen les noies que surten als anuncis de TV, que es posen crema depilatòria allà on no tenen pèl. Que es posen cremes reductores on no s’aprecia cel·lulitis ni estries. Les que mengen productes baixos en calories sense aparentar un excés de pes. Totes aquestes són cremes redundants. L’altre sí que es un producte de primera necessitat (4%).

Primera idea per un projecte web: Bookzzz©
Usuaris que escriuen breument* una petita sinopsi del que llegeixen just abans d’anar a dormir. Nomes aquell pedaç concret. Posteriorment, llegint el timeline públic general, hauria de semblar un capítol normal de Lost.

* qui diu breument diu cent-quaranta caràcters

It’s Not Long Enough

Rubèn — Mon, 14 Jun 2010 22:47:17 +0000

He sortit a comprar el pa cap a les onze de la nit. Amb la fresca de la nit pre-tempesta. Just abans mirava un partit del mundial. Els mundials em semblen avorrits. No m’emocionen els països i juguen de pena. Així que deixa de ser un espectacle o entreteniment i passa a ser només una simple competició. Hi ha una diferència. Just abans repassava els comentaris del Noel sobre els vint-i-set singles que Oasis van treure en els seus quinze anys de carrera. Quinze anys. Cadascun d’ells m’ha retornat un record vívid. Un eco. Del primer, que em va descobrir un matí de camí a classe la programació matutina de Radio 3, a l’últim. He rigut amb la manera que té d’explicar com, quan i d’on surt cada cançó. Amb aquesta actitud natural i pretensiosa mancuniana. El swagger, li diuen*.

I, al final, després de tot això, he anat a comprar pa. Eren gairebé les onze i haver-se de vestir per sortir al carrer a aquestes hores sembla que t’allargui un dia que es donava per acabat.

* un especial Manchester a miLLoringlix no estaria mal

And Talk About Nothing In Particular

Rubèn — Fri, 11 Jun 2010 13:28:21 +0000

Ahir nit, mentre feia les meves coses* en el lavabo d’un restaurant de la cadena Hollywood, on sopava amb la Reich, entre cançó i cançó del fil musical va saltar la publicitat per passar a ser client premium de Spotify.
Posteriorment, ja a casa, la Sílvie Rothkovic em va dir que desitjaria que jo fos una mica més poeta.

* em rentava les mans

The Lost Art Of Conversation

Rubèn — Thu, 03 Jun 2010 12:46:34 +0000

Uns dies a les mans (al sofà, al llit, a la cadira) i el dubte “per a què serveix l’iPad” queda resolt. Serveix, concretament, per a qualsevol cosa. Punt i final. Tot depèn de l’enfoc que li volem donar a l’aparell (com passa amb qualsevol altre).
És la màquina definitiva per a llegir, evidentment. L’objectiu de convertir-lo en aquell somni humit que tot col·leccionista de còmics ha tingut des de sempre, un lector electrònic per endur-te els teus volums i sèries amunt i avall sense carregar tones de paper, es fa realitat. La pantalla, que probablement en exteriors pateixi amb els reflexes del sol, té una qualitat brutal i en interiors no té rival. I les discussions paper versus pantalla estan de més. Que cadascú esculli segons les seves circumstàncies i preferències.
Malgrat sembla un gadget orientat al consum de contingut, tot es saber redirigir l’ús als nostres desitjos. El teclat és realment còmode en posició horitzontal. A partir d’aquí, ja siguin texts, apunts, posts, xarxes socials, la nostra interacció amb la xarxa no es veu limitada en cap moment. Generar contingut no té més barrera potser que la carència d’una càmera però, per la qualitat que donen les càmeres en dispositius mòbils, personalment no la trobo a faltar.
L’interface segueix sent igual d’intuïtiu que l’iPhone (si la Nina, que no te ni dos anys, navega pels àlbums de fotos sense problemes, tothom pot) però amb unes quantes polsades més. Per tant, l’administració de fotografies i vídeos es una experiència força mes agradable.
La duració de la bateria compleix i, en gairebé una setmana, ha estat en càrrega dos cops.
A partir d’aquí, tot és ampliar les seves capacitats amb les aplicacions adients, segons les necessitats: administrar documents (DropBox gratuït i GoodReader per 0,79€), veure els mkv’s (Air Video per 2,39€) o llegir còmics (ARCreader, gratuït, a l’espera de la versió de ComicBookLovers) que tenim a l’ordinador, etc.

És un aparell que, amb les seves mancances, i sent un capritx mes, si no substitueix l’ordinador central de la casa, t’allibera d’ell.

Immigrant Immòbil

Rubèn — Tue, 01 Jun 2010 10:34:33 +0000

Per tots els que marxen del partit al minut trenta cinc de la segona part. Pels que esprinten i abandonen els concerts al principi de l’últim tema. Pels que s’aixequen de la butaca quan el noi està a punt de besar la noia. Pels que deixen el Liceu quan les dues meitats del teló encara no s’han trobat.

Una mica de calma.

If We Can’t Live Together, We’re Going To Die Alone

Rubèn — Mon, 24 May 2010 17:18:56 +0000

El final de Lost ha transcorregut paral·lel al d’altres sèries de culte que en el seu moment van canviar les regles del joc de la televisió per sempre. Aquest final és comparable al de Twin Peaks, The X-Files o The Sopranos, finals ambigus que lluiten contra les expectatives generades any rere any. Finals que, per moments, et deixen amb una sensació freda i distant, coneixedors de l’abisme que queda darrere. Però, a diferència dels altres, aquest sí dóna certa dosi de tancament. I allà va, a unir-se a l’olimp de les experiències que han passat per les nostres vides deixant una traça. Pels seus personatges, la seva història, el seu so, el grapat de sensacions que queden i que hem fet nostres per sempre, i per les que hem deixat anar somriures i llàgrimes.

Recordarem escenes com la d’en Charlie escrivint-se a la mà “Not Penny’s Boat”, l’obertura de l’escotilla, l’aparició d’en Desmond, el seu retrobament posterior amb la Penny, els somriures malèfics d’en Henry Gale, en Jack escridassant a la Kate “We have to go back!” o el sacrifici de la Juliet. Cadascú en podrà dir un grapat més. I per això ha estat especial i s’ha d’estar agraït. Per tot el que ha passat. L’evolució dels personatges i la manera que ens han posat setmana a setmana davant el televisor, buscant subtítols, descarregant la serie com fos, obligant les televisions de mig món a oferir el programa simultàniament (amb més o menys encert). Tot per satisfer-nos. Com mai abans. Qüestionar la resta és fútil.

Entenc qui es pot sentir defraudat. Com en tota obra, sempre hi ha peròs, errors, males decisions, improvisacions (forçades o no) i sentiments de haver quedat defraudat perquè no ens han donat el que volíem. I el que volíem deu diferir molt entre espectadors. Però si el que buscàvem eren dosis d’emocions, misteris, romanços, acció, simbolismes, hem tingut el que ens mereixíem. Potser l’última dosi de misticisme semi-cristià, per sobre de la perspectiva científica (un del debats principals de la sèrie), ha estat allò més polèmic del seu final però, si queda mal regust, marxarà a poc que sabem gaudir del camí fet.

Lo important ha sigut el viatge. Les cent vint-i-una vegades que ens hem assegut davant la pantalla. I com en altres ocasions, molt poques en aquesta vida, em temo, després de l’última pàgina d’un llibre o l’última escena d’una pel·lícula, la sensació de buit és el que queda i és el que simbolitza com ens ho hem passat. I jo m’ho he passat com mai. Què més dóna la resta.

I ara, benvinguda sigui la nostàlgia setmanal d’una experiència que, ara per ara, no té substitut. Jack, ja pots descansar.

* sé que no calia l’enèsim post sobre Lost
** crec que no cal un SPOILER ALERT si el capítol s’ha emès per televisions nacionals i el seu contingut està per tot arreu, mitjans informatius inclosos
*** per qui digui que han quedat desenes de misteris per resoldre, allà teniu en Vincent a l’últim capítol
**** imatges de fuckyeahlost i Lostpedia

El Club De Fans De John Boy

Rubèn — Mon, 24 May 2010 11:35:09 +0000

El debat sobre si està reeixit o no combinar rock o pop amb una orquestra clàssica va estar de més, divendres passat, al concert de Love of Lesbian a l’auditori de Sant Cugat. La banda es va fer acompanyar per l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra però la seva presència va ser gairebé testimonial, participant a dos de cada tres temes i, sovint, amb uns arranjaments simples i sense protagonisme que es perdien darrere de les guitarres. A molta distància dels recents experiments d’Antònia Font i el seu àlbum Coser i Cantar (gira inclosa) o d’Astrud i el Col·lectiu Brossa, on cada tema es revistava per extreure’n una variant.
En el seu favor, l’efecte secundari d’aquests arranjaments va ser la major presència de la banda en si mateixa i una llista de temes que sonaven similars a la seva versió oficial dels àlbums. Així, aquells que surten espantats d’experiments com els abans citats, en aquest cas quedarien més que satisfets. És un tema de simples expectatives.
Parlant d’expectatives, la veu del Santi Balmes ens va sorprendre ja que feia la impressió de que es veuria limitada en directe pels múltiples trucs de post-producció utilitzats en estudi. I no. Diria que bé. Com el concert en general, on ells van estar simpàtics i, fins i tot, van sucumbir a improvisar algun tema fora del tracklist oficial davant les demandes del públic. I aquest es sobirà, que per alguna cosa és qui paga.

Un Día En El Parque. Carta A Todas Tus Catástrofes. Incendios De Nieve. Domingo Astromántico. Allí Donde Solíamos Gritar. Houston, Tenemos Un Poema. Los Niños Del Mañana. Marlene, La Vecina Del Ártico. Segundo Asalto. La Parábola del Tonto. 1999. 2009. Voy A Romper Las Ventanas. Club De Fans De John Boy. Te Hiero Mucho (Historia Del Amante Guisante). Dios Por Dios Es Cuatro.

Y Este Lugar Y Ellos Malditos Sean

Rubèn — Fri, 21 May 2010 14:18:49 +0000

No em considero una persona desconfiada. El paradigma d’una persona desconfiada per naturalesa és mirar enrere quan s’està davant les vies del tren o el metro, per si un desconegut t’empeny just quan el comboi s’aproxima. És qüestionar amb la mirada quan, davant un fruit exòtic, et diuen “es menja amb pell”. És dir en veu alta, durant el segon capítol de la primera temporada de Lost, “aquests guionistes improvisen”. Prefereixo contemplar la vida sota la premissa “todo el mundo es bien”. Però, ara que tot apunta a que nous veïns estan a punt d’instal·lar-se en un dels pisos lliures del nostre edifici, el primer que he pensat en veure les finestres obertes, els nous mobles a dins i olorar el perfum a pintura blanca, és: “seran sorollosos i antipàtics?”.

Així acaba la setmana. Deixant pel terra els meus valors sobre la confiança i el benefici del dubte cap al proïsme. Què serà lo pròxim? Anar al concert d’aquesta nit de Love of Lesbian pensant “segur que són una merda en directe”?

Perfect

Rubèn — Sat, 15 May 2010 20:04:01 +0000

Per raons que ara no venen al cas, és possible que un dia d’aquests accedim al pis que hi ha sobre el que vivim actualment. Està buit i en oferta de lloguer i volem tafanejar.
Entrar a un pis que és com el teu però no és el teu produeix una sensació estranya. Recordo dos amics de bàsica que vivien en el mateix bloc que jo. La distribució de les seves llars era exactament la mateixa que la del pis dels meus pares però les decisions a l’hora d’equipar-lo el convertien en un lloc completament diferent però familiar a l’hora. Els nostres pares dormien a la mateixa habitació. Els nostres germans també. Fins i tot, diversos mobles estaven col·locats en la mateixa posició, com si poguessis superposar els tres pisos i dedicar-te a buscar les diferències.
Entrar en el pis que tenim per sobre dels nostres caps serà lo més a prop que estarem mai de visitar un món paral·lel on tot semblaria igual a la nostra realitat quotidiana però no ho seria. On la naturalesa de les coses i minúsculs esdeveniments quotidians haurien modificat el teixit de la realitat i posar-nos inconscientment en situacions alternatives.

I aquesta sensació no la va inventar ni Lost ni Fringe ni els “What if…?” de Marvel ni els Flash dels Dos Mons. Ni tan sols la mecànica quàntica. Però estan al nostre abast cada dia, en aquells adosados que apunten ben alt, cada mati, per sobre dels arbres.

Heligoland

Rubèn — Thu, 06 May 2010 21:32:00 +0000

Últimament el meu somni recurrent és de pèrdua. I no és una metàfora. És que em perdo físicament. Em perdo per la nit, a la ciutat, recorrent carrers pels que ja he passat una vegada i una altra. Tant desesperat acabo que recorro al mapa del mòbil, indesxifrable en aquell moment. Em perdo per boscos en els que no he estat mai. O per les entranyes d’un edifici ple de portes que donen a pisos que no són el meu. Perdut sol o acompanyat, porto dues setmanes que somio que no sé ni on sóc ni on vaig.
Aleshores desperto, allargo una mà i, fent pinça al muscle superior de la cama dreta dos cops seguits, li faig unes petites pessigolles. Ella riu des del seu somni i llavors torno a dormir.

En un d’aquests somnis, el paisatge era desèrtic. Com les finestres rothkos.

If Anything Goes Wrong, Desmond Hume Will Be My Constant

Rubèn — Thu, 22 Apr 2010 14:03:00 +0000

De vegades trobo esborranys críptics entre les meves notes (físiques i digitals) amb frases tan estranyes com “l’esternut d’un escarbat” o “xoriços que pengen amb culleres sobre una torradora”. Sé que les he escrit jo però arriba un punt on no recordo ni el com ni el perquè, ni la raó ni la inspiració ni el significat. Son apunts perduts.

Totes aquestes frases, fora de context, poden semblar genials i post-modernes o no.

De Momento Abril

Rubèn — Fri, 16 Apr 2010 13:51:43 +0000

No hi ha revivial* possible pel que fa a això dels blogs. A diferència d’altres disciplines, és impossible que tornin els 60, els 70 o els 80 dels blogs. Si estirem la idea, difícilment poden tornar els 90. Però una mala memòria pot fer tornar una història antiga. Tenia la sensació de que ja havia explicat l’anècdota sobre l’home que observava aquella bola de gelat sobre l’asfalt. I no (o sí, ves a saber).
Fa unes setmanes vaig reivindicar el retorn de les radionovel·les estil anys 50 via podcast. Ara proposo un experiment al que anomenarem steampunk 2.0. Un nou gènere de blogs pensats com si haguessin estat escrits a les dècades dels 60, 70 o 80. O encara millor, principis de segle, anys 20, 30 i 40. I ambientem-los no nomes gràficament. Escrivim-los en situació. Així tindrem un lloc on tornar quan la creativitat i l’originalitat ens abandoni per sempre.

* no pot haver revival però sí reposicions. aquella opció de “post aleatori” no deixa de ser una reposició estiuenca