PRODUCTES DE NETEJA

Mi Aerodeslizador Está Lleno De Anguilas

Rubèn — Tue, 30 Jun 2009 21:51:24 +0000

Dios mio, que es ese punto brillante que veo allí?
Es el poco talento que le quedaba a Courtney Love que se aleja, se aleja, se aleja, se fue.
Michael Moore.

Si la vida fos com un anunci de compreses, no et quedaria una sensació de buit quan fas un sprint per arribar al tram i comences a pitjar un botó que ja veus que no fa llum i, aleshores, suaument, el tram comença a moure’s, deixant-te aquí tirat i allà tirat. No hi hauria lloc pel mal humor, la irritabilitat o els plors. Simplement somriuríem com si no passes res, com si tot fos part una innocent entremaliadura còsmica. No és una confabulació de les forces supremes de l’univers per a que arribem tard allà on anem. Ens reconfortaríem mirant al nostre voltant, on dotzenes de persones vestides amb colors llampants farien una coreografia amb paraigües vermells i no ens desfogaríem pas a cops de peu amb la màquina expenedora de bitllets.

Recordem: perdre el transport públic ens atorga el regal del temps. Tonto el que no lea.

Trust, But Verify

Rubèn — Fri, 26 Jun 2009 13:22:55 +0000

Se m’acostuma a omplir la boca sempre que parlo de donar òrgans el dia que jo falti (que, malgrat sento devoció pels eufemismes, jo no faltaré, jo em moriré) però mai gestiono com fer-ho. I m’estava preguntant què pot donar el pobre Michael més enllà d’unes poques cendres. Unes poques cendres que, per cert (i parlo d’oïdes), no es poden llençar a qualsevol lloc. O sigui que aquella imatge romàntica d’anar no-sé-on que tingui un significat sentimental* i escampar les cendres sembla que està penalitzat i ve a ser com buidar el cendrer del cotxe al Parc Nacional d’Aigüestortes.

Tot per evitar acabar en un nínxol patera, on suposo no acabarà el pobre Michael. Al menys per fi ha aconseguit ser blanc.

*res de sobrevolar el Camp Nou en helicòpter i deixar anar una urna de porqueria

Romantic Not Disgusting Yet

Rubèn — Sun, 21 Jun 2009 20:30:27 +0000

Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó…
No heu sentit mai aquesta sensació de llegir, llegir i re-llegir una mateixa frase un cop i un altre i cada cop ser interromputs i, per tant, incapaços d’avançar en la lectura? Ja sé que The Savage Dragon no és cap pedra angular de la literatura moderna però té una trama.

És el meu càstig kàrmic per interrompre a la gent abans de que acabin les seves frases i fer-me el graciós. Què dic, kàrmic. Càstig i punt.

* bé, depèn de si m’interrompen per portar-me quelcom ben fresc per beure. aleshores no em queixo.

I’d Love To Go To Sleep And Wake Up Happy

Rubèn — Mon, 15 Jun 2009 15:21:18 +0000

Sí, ja sé que un dia vaig dir que sóc home d’un sol parell de sabates però també sóc home d’un sol parell de pantalons texans. Quan em sento còmode amb uns, els altres queden arraconats i oblidats al fons de l’armari.
Incís: quan dic “fons d’armari”, em refereixo al que vindria a ser, literalment, la roba que es pot trobar al fons d’un armari, no allò que diuen alguns que és el fons d’armari: una quantitat inabastable, inconcebible, incommensurable i ………………* de roba penjada, plegada i endreçada que, quan hom se la mira durant deu minuts o més, acaba dient en veu alta, desafiant tota lògica: “no tinc res que posar-me”.
La qüestió és que m’obsessiono per la comoditat i quan els meus texans favorits, de tant posar-me’ls, rentar-los, posar-me’ls i rentar-los, es trenquen (i sempre es trenquen pel mateix lloc) la vida es converteix en un drama fins que aconsegueixo comprar-ne uns altres que m’agradin, si és que no em compro els mateixos. Perquè, si per mi fos, jo tindria una sola muda repetida vint-i-dues vegades a l’armari.

* posar aquí qualsevol altre adjectiu que comenci per “in” i que signifiqui “quantitat desorbitada”, com per exemple: in-milions pagats per Cristiano Ronaldo

Lord Anthony

Rubèn — Thu, 11 Jun 2009 19:21:16 +0000

Potser algú recorda un gag dels Monty Python on dos pilots s’avorreixen sobiranament durant un vol transoceànic i decideixen passar el temps gastant bromes al passatge a través del circuit intern de ràdio. Exemple: “Els parla el capità. Hem perdut el motor dret. Si us plau, seguint tots ordenadament als seients de l’esquerra. Gràcies.” i etc. Abans de tenir aquesta brillant idea, pilot i copilot començaven a jugar al típic joc del veo-veo però la cosa no anava més enllà de:

- Veo-veo.
- Què veus?
- Una cosa que comença per… per… n.
- Núvol.
- Merda…

El cel infinit no donava per més.
A mi, aquest joc (que estic segur que per molts té l’efecte secundari de fer aparèixer durant una dècima de segon la cara de la Teresa Rabal al cervell) em posava realment nerviós. Frenètic. Semblava tan fàcil que la pressió per no respondre al moment o no encertar i la humil·liació posterior em bloquejaven la parla. Així que vaig decidir no jugar mai i retirar-me discretament a algun racó fins que els altres nens acabaven de dir objectes.

- Veo-veo.
- Què veus?
- Una cosa que comença per… per… r.
- El Rubèn en un racó.

Amb lo poc que m’agradava a mi destacar.

For The Price Of A Cup Of Tea

Rubèn — Sun, 07 Jun 2009 23:12:55 +0000

M’agraden les tasses. Les grans, les petites, de colors o amb missatge. M’agrada comprar tasses a llocs remots i empaquetar-les per a que viatgin esmorteïdes a la maleta i pensar durant tot un trajecte en avió si arribaran fetes bocins o no. M’agraden les tasses amb logos corporatius i amb formes rares. Crec que sempre s’hauria de beure en tassa. I és el que faig. A ser possible, jo bec en tassa*.
La Sílvie, qui té una passió encara més gran que jo per comprar tasses, creu que no hauria de fer-les servir sempre:

- Què beus? – pegunta ella.
- Suc de préssec. – responc jo.
- El suc es beu en got.
- Ja hi som. Per què?
- Hi ha líquids que es beuen en tasses i líquids que no. Llet. Cafè. Tes. És… algo cultural.
- Cultural? No serà més perquè el material del que estan fetes les tasses manté els líquids calents?
- I la nansa.
- Exacte. Això i la nansa.
- Aleshores estàs d’acord amb mi. Una tassa és per begudes calentes.
- No. No ho estic. Què més dóna? Les tasses són més maques i fan la mateixa funció que un got. Si gairebé tenen la mateixa forma.
- Mira, beure suc en tassa és com pixar a la pica.

I amb aquest argument vaig anar-me’n al llit ahir a la nit. I amb la sensació d’haver assistit al naixement d’una nova dita popular, al més pur estil asiàtic. No bebelás zumo en taza como no mealás en la pica de tu casa (llegir amb pretés accent xinès).

M’agradava més l’argument socio-cultural.

* samarreta potencial aquí.

Supermassive Black Hole

Rubèn — Sat, 06 Jun 2009 21:47:24 +0000

Suposo que està bé que la pel·lícula de Wolverine hagi estat un blockbuster, més enllà de si és entretinguda o no (ves a saber, no l’he vist). Se la pot valorar, potser, per ser l’últim pas cap a la normalització:

- Aun leyendo tebeos?
- Um… Sí?
- Jaja. Tío, a tu edad… Por cierto, has visto X-Men Orígenes: Lobezno?
- No.
- Osti, pues mola cacho.

però jo la valoro més com a reivindicació dels peluts. Logan és el mascle pelut per excel·lència. Hugh Jackman és l’actor viu* més sexy del planeta. A partir d’aquí, la regla de tres es resol gairebé per sí mateixa.
Si es convertís en tendència, ara que he descobert que unes sessions de massatges poden costar com 400€, veig que els centres d’estètica podrien viure exclusivament d’això i les visites per depilació masculina es podrien reduir. Aleshores, els que criem pèl al pit deixaríem de sentir-nos una raça a part a les platges i les piscines al món.
Durant la primària, va haver una llarga època on, a l’hora del pati, sempre jugàvem a Star Wars i a mi em tocava sempre ser el Chewacca. Mai el Luke o el Han Solo (el Han Solo s’ho quedava l’organitzador del joc, que vivia obsessionat amb els personatges del George Lucas i, fins i tot, assegurava haver vist de veritat als protagonistes de la Guerra de les Galàxies a casa seva (sic) encara que sempre he pensat que volia aquest paper perquè estava colat per la nena que feia de Leia, de les més guapes de segon d’EGB i perquè, de tant en tant, queia l’escena del petó). A mi no em desagradava ser el Chewacca, tampoc. Poques línies de guió i representava ser el més fort físicament així que podia repartir tollinas per desfogar-me ja que em tocava ser aquest personatge per ser el típic nen a qui els seus pares han decidit fer-li portar melena.
Va ser com vaticinador.

Vaticinador? La cosa va evolucionar a jugar a ser Els Barrufets i a mi sempre em feien ser el barrufet inventor. No he inventat res a la meva puta vida.

* sóc tan fan d’aquest aclariment.

Stockholm Syndrome

Rubèn — Thu, 04 Jun 2009 11:00:54 +0000

Habemus aqua. La solució salomònica a la retirada de l’aigua embotellada de l’oficina i substituir-la per dues màquines expenedores d’aigua freda de l’aixeta ha sigut retirar una d’aquestes i posar una màquina d’aigua mineral. És una d’aquestes màquines a mig camí entre el R2D2 i un robot de pel·lícula de sèrie B*, on el cap seria una ampolla gegant amb bombolletes. De vegades, quan m’apropo per saciar la meva set, espero trobar dins un cervell flotant ple de cables i, aleshores, telepàticament, sentir una veu que em xiuxiuegi: vas a ser asimilado (en algun dialecte Skrull, és clar).
La qüestió és que ara estem molt contents (si és que amb res se’ns fa feliços) i hi ha fins i tot bofetades per canviar la monstruosa ampolla de 15 o 20 litres. Encara no ha passat res com això i la raó probablement sigui que cada cop que s’ha de canviar l’ampolla hi ha fins a sis persones al voltant esperant el desastre i fent broma (quin mal ha fet Cámara Café) però algun acaba ajudant.
Em pregunto quant durarà.

Corregeixo. Em pregunto qui collons anirà a beure aigua de l’altre màquina.

* ho sé. fa dos posts també vaig utilitzar com a recurs “sèrie B” per fer una comparació. hauria de quedar compensat pel fet d’haver fet servir una mica de llatí.

In The Beginning There Was Nothing

Rubèn — Tue, 02 Jun 2009 22:11:41 +0000

Durant anys (lustres, dècades) tornava del Saló del Còmic amb bosses plenes i plenes de còmics que gairebé m’obligaven a reestructurar l’estudiat ordre edito-gene-alfabètic* dels meus prestatges per poder col·locar tanta novetat de llom colorit. Aquest any he comprat només tres novetats i prou. It’s not the crisis. It’s the reprinting, stupid.
Així que, ara, els meus prestatges viuen tranquils. Els còmics es somriuen els uns als altres, feliços de saber que, probablement, durant un any més, seguiran junts tal i com es troben actualment. Només temen aquella nit d’insomni o aquella nit calorosa d’estiu on, per una raó encara per identificar, em dóna per canviar una cosa de lloc (diga-li còmic, diga-li cd, diga-li cadira) i allò desemboca en una cascada de canvis, moviments, trasllats i reordenacions que s’allarguen tota la nit fins que els primers rajos del sol entren pel balcó. I mai més res torna a ser el mateix.

*vull dir que, pel que fa a mi, les coses que són susceptibles de ser ordenades, s’ordenen per editor, gènere i alfabet… a la vegada. us repto a trobar un cd en concret al prestatge de cd’s de casa meva.

Kittens Are Cute But A Full-Grown Cat Can Be Cuter

Rubèn — Mon, 01 Jun 2009 20:59:01 +0000

He sortit a passejar avui per aquesta ciutat sortida d’una pel·lícula de sèrie B setentera. Morta, mig deshabitada i envaïda per una horda desconeguda d’éssers rosats en xancles i mitjons blancs. Diria que els autòctons van abandonar la ciutat farà un parell de dies. A les grans avingudes, destacaven més que mai els captadors per ONG’s que m’han assaltat fins a tres cops a la mateixa vorera. Progressivament, la meva amabilitat ha anat de més a menys. Des d’un somriure i un “em sap greu, arribo tard” (la típica mentida piadosa) a un “no, ho sento” a un “que no!”.
Amb aquest sol i aquestes oficines tancades, qui s’anava a quedar a casa? Ells tampoc.

He tornat a casa caminant. Paradoxalment, les estacions de Bicing estaven igual de desolades. M’he consolat pensant que la meva velocitat mitja a peu devia ser equivalent a l’entrada a Barcelona des de Castelldefels.

My Lack Of Knowledge Is Vast

Rubèn — Wed, 27 May 2009 17:52:17 +0000

La jornada laboral ha arrencat aquest matí amb un email del departament de recursos humans de la nostra empresa on, enviat per error a tots els treballadors a nivell mundial, es compartien converses i dades sobre revisions salarials de certs empleats amb nom i cognom. Com que, en el passat, altres membres del departament de recursos humans van enviar també per error certs documents excel amb els salaris bruts d’alguns dels empleats a persones a qui, en principi, no els interessava per res el tema, el que potser queda demostrada és la coherència que tenen els amos a l’hora de captar personal pel departament en qüestió.
Una regla que sovint es compleix és que quan hom té unes expectatives modestes pel dia que es té per endavant, quelcom especial succeeix. Mai falla. I així, després de riure una estona amb aquest pedaç d’error, i quan un podia pensar que la diversió s’havia acabat i el tema no aniria a més, un email del vice-president ha arribat preguntant al departament de IT (però posant en còpia a tots els empleats, per què no) si es podia fer alguna cosa per esborrar aquest email de les bústies de correu. Un, innocentment, podria pensar que sí. Que els administradors poden fer un script letal o que els mateixos empleats, en un acte de solidaritat, podem clicar el botó de delete. El que em pregunto és si el vice-president, a part de esborrar el mail, pretenia també que oblidéssim haver-lo llegit. Aleshores el tema es torna més complexe ja que esborrar un mail enviat unes hores abans és possible però una al·lucinació col·lectiva no està exempta de certa complexitat, malgrat estem parlant d’una empresa de software.
Jo he decidit fer una petita llista de remeis més avançats o més casolans per aconseguir que mil empleats oblidin que han llegit un email confidencial que potser més tard li faré arribar:

a) petites sessions d’electroxocs cada matí
b) fer girar la terra en el sentit contrari al de rotació com va fer Christopher Reeves a Superman II, així anar enrere en el temps i poder evitar que el mail sigui enviat
c) reunir les set boles de drac i demanar-li al drac Xèron que tots oblidem el mail

Malgrat estic desbordat per l’optimisme, potser per la opció c) podríem esperar a demà, no fos que vulguem oblidar alguna cosa més (jo diria Roma). Crec que només es podia demanar un desig. Digueu-me pragmàtic.

Amb Interrogant D’Exclamació

Rubèn — Tue, 26 May 2009 18:47:46 +0000

He sortit d’hora de la feina, he anat a tallar-me el cabell i a dir-li hola al futur Marc Petit. He creuat en Bicing una Barcelona blaugrana a les samarretes i als balcons i a les converses escoltant l’últim del Jarvis. I he arribat a casa. Una dutxa i s’acaba el dia. Sense sentir cap necessitat d’actualitzar aquest blog. Amb la de coses que tenia a dir el setembre passat.

I, per cert, he de rectificar. Em vaig equivocar. Pitjor que oblidar l’iPhone és oblidar els auriculars.

Blinking Lights And Other Revelations

Rubèn — Wed, 20 May 2009 12:54:42 +0000

Curiosament ahir, quan TV3 emetia un programa paisatgístic on un dels seus capítols transcorria al Delta de l’Ebre, entre arrosars i dunes desèrtiques, on s’erigien uns quants fars estil postal, algú em recordava al Facebook una de les meves obsessions pragmatistes adolescents. A l’institut, estava obsessionat amb viure en un far (obsessió pre-Lucía y El Sexo) amb l’ocurrent excusa que m’estalviaria escombrar a les cantonades aquells diminuts matolls estil far west que es fan de pols i pèl que rodolen pels terres amb cada corrent d’aire quan, realment, a mi el que m’agradava eren les escales de cargol.

Així sóc de pragmàtic. Explico les meves obsessions als quatre vents i així no m’he de preocupar de recordar-les.

All Those Syrupy Sentimental Things That We Said

Rubèn — Fri, 15 May 2009 20:19:00 +0000

Una petita veueta m’ho va xiuxiuejar a cau d’orella en el mateix moment que ho vaig decidir. En el precís instant que vaig treure’m el rellotge a casa aliena i el vaig deixar sobre una petita tauleta amb planta en un racó del menjador, vaig saber que me’l deixaria allà. I així va ser. Oblidat per sempre més i sense rellotge des d’aleshores. Això i que, tot seguit, es va mirar en comunió el partit del Barça amb el Bilbao i el resultat va trastocar temporalment qualsevol procés mental racional que poguéssim fer.
Fa uns anys anar sense rellotge per aquests mons de Déu hagués estat dramàtic però avui dia tot porta hora. Fins i tot els bolis. Malgrat serveix de ben poc per competir amb els horaris imprevisibles dels trens (o el seu subministre elèctric). El nou drama en els temps que corren és deixar-te l’iPhone a casa. No ja per la música. És que té una aplicació de llanterna.

Un sap que està malalt de 2.0 (dospuntzeritis) quan s’oblida l’iPhone i és conscient que les cançons que va tararejant al cap no fan scrobbling a last.fm.

Half-Baked Alibis Full Of Holes

Rubèn — Wed, 06 May 2009 10:58:21 +0000

Com hi ha nens que d’un llibre només miren els dibuixos, dels còmics la Síl només llegeix els globus. I així se’ls acaba, en trenta segons. I segurament els deu trobar ben insubstancials. Després intenta dormir mentre jo em miro vinyeta per vinyeta el meu i, es clar, amb la llum encesa no la deixo dormir. Quan van mal dades, crec que d’això en diuen una diferència irreconciliable.

Dues coses estranyes han passat últimament. El doble cd i dvd Coser i Cantar va reaparèixer l’altre dia, de forma miraculosa, de sota el seient del cotxe, mesos després d’haver-li perdut la pista i haver perdut també tota esperança. Mai se m’hagués acudit buscar allà, un diria que perquè:

a) no és el meu cotxe
b) i mai he tingut un cotxe on perdre-hi coses “per sota”
c) ja que no tinc carnet de conduir
d) perquè jo sóc el copilot i el cd estava sota el seient del pilot

Coser i Cantar és un d’aquells que no vaig suportar el primer cop que el vaig posar i ara pràcticament és l’únic àlbum d’Antònia Font que he escoltat durant els últims mesos. Una rectificació que sóc incapaç de fer amb Mishima, per exemple. O amb el Roger Mas que, si torna a sortir per la tele fent un sprint per un camp de pedres, tiro l’aparell per la finestra. O sigui que tampoc.
La segona cosa, que en teoria era el leitmotiv d’aquest post però a aquestes alçades ha perdut ja tot protagonisme i, fins i tot, he oblidat perquè em semblava digne de menció, era que ahir (i durant part d’aquest matí) m’ha estat tremolant el nas, d’aquella manera que tremola un ull quan hom està nerviós però a mi el nas. O és un efecte secundari de la burocràcia espanyola o bruixeria.

The Kundalini Target

Rubèn — Mon, 04 May 2009 16:02:15 +0000

Aquesta nit m’he despertat després de passar-me la nit somiant amb insectes (un concepte recorrent). Duia l’esprai mata-mosques amb olor a roses a les mans i em disposava a liquidar una sèrie d’abelles, vespes i autopistes de formigues que recorrien les parets de casa. M’avisaven de que anés amb compte amb l’espai ja que els mata-mosques desfeien la pintura de les parets. I què típic de mi que, malgrat pensar “doncs millor no, no espatlléssim la paret” acabava sucumbint a la temptació de comprovar si seria veritat que la pintura es desfaria. I sí que era veritat. Com mantega, tu.

Com a curiositats, el somni transcorria al meu pis però tenia soterrani (sic) i jo duia un model de bambes de noia que vaig veure l’altre dia en un aparador, les quals no em volia tacar (raó de més per no fondre les parets). Lo meu amb els models esportius de calçat femení sí que és d’anàlisi.

Dust And Water

Rubèn — Wed, 29 Apr 2009 15:17:30 +0000

El colmo de la crisi: ja no hi haurà més aigua mineral disponible a l’oficina, oficialment per raons econòmiques i ecològiques (malgrat que a l’ecologia només es recorre quan s’ha de retallar). En canvi, els treballadors disposarem de dues màquines d’aigua (su agua, gracias) però sense garrafa. Estaran connectades directament a la xarxa. El que comunament es coneix com a aigua freda de l’aixeta.
Es proporcionaran un número de gotets de plàstic encara que, des de l’empresa, es promou la reutilització d’ampolles d’aigua mineral per omplir-les del líquid element (justament quan el subministre d’ampolles a l’oficina s’acaba). Aquesta deu ser la mesura ecològica i no l’econòmica. No veig l’empresa enriquint-se gràcies a l’estalvi en gots de plàstic.
El personal ha rebut la notícia amb cert rebuig sense valorar el nou món de possibilitats i avantatges que pot proporcionar aquesta mesura a ambdós costats:

a) imminent mercat negre de gotets de plàstic; uns ingressos atípics en temps de crisi mai estan de més.
b) l’ambient de l’oficina guanyarà una mica d’alegria amb tots els treballadors duent la seva tassa amb missatge personalitzat estil I’m the best daddy in the whole world.
c) impacte directe en la millora de les relacions inter-departamentals a la cua de la pica per netejar les tasses.
d) possible fase final de la moqueta davant la probable situació de veure-la sempre xopa de tants gots estrellats.
e) reducció a la llarga del cost del personal davant les nombroses defuncions per còlics i pedres al ronyó.

Jo, ara mateix, surto a entregar la declaració de la renda (ara sí que és avui). Després, aniré a explorar Barcelona i buscar una d’aquelles gorres amb ampolla i canyeta incorporada.

A Man With A Fork In A World Of Soup

Rubèn — Sat, 25 Apr 2009 15:00:02 +0000

Això d’aquí sota és una olla a pressió cabrejada. Per saber el perquè del seu mal humor s’ha d’assistir a La Rebel·lió A La Cuina, on es farà servir aquesta mateixa olla per promocionar l’esdeveniment però substituint el ganivet per una cullera. Potser ha acabat sent una olla massa agressiva per estar enfada per culpa d’un grup de nens sense identificar del Penedès que només es volen alimentar de truita.

Tot per evitar una polèmica a lo Katy Perry. I després, encara em pregunten per què sento pànic quan agafo un llapis que no fa el que solia fer.

Birds Flew Backwards

Rubèn — Wed, 22 Apr 2009 18:34:58 +0000

He observat una parella asseguda a una terrassa d’un bar. Ella li feia la declaració de la renda a ell, sota el sol, amb la calor i amb una beguda ben freda al davant. Minuts després, suant, m’he presentat a cal notari i resulta que tenia cita dimecres que ve i no avui. Així d’inesperada ha arribat la meva petita ració mensual de ridícul.
D’anada (i tornada), he anat escoltant el nou àlbum dels Doves que m’ha pujat la portera. Com molt bé s’ha dit (i s’ha escrit), si el món de la música només tractés sobre música, els Williams serien els germans sortits de Manchester més populars, seria amb ells amb qui Jay-Z voldria fer duets i pels indies sonarien altres politonos als seus mòbils que no fossin només el “Viva La Vida” de Coldplay. Però les coses enlloc són com haurien de ser.

Un dia esgotador. I ara, anem a fer la compra que la nevera està desoladora.

Kingdom Of Rust

Rubèn — Mon, 20 Apr 2009 15:08:34 +0000

En McRomer va aparèixer per casa i va despullar tots els nostres productes de neteja i higiene. Es veu que és una mania que té (més o menys tolerada pels seus cohabitants) però va acabar resultant un involuntari homenatge. M’ha agradat. Tots exposats, anònims i uniformes. Muts.*
Però si rebo una invitació via Facebook de l’estil Qué producto de limpieza eres? cometré un suïcidi 2.0. A més a més, ara és tendència.

* Conec segons qui que això el deixaria sense lectura quan va al lavabo.

Burman Flash

Rubèn — Thu, 16 Apr 2009 12:43:28 +0000

Ves a saber si era al Nan Roig on els personatges podien demanar al microones el que els hi vingués de gust menjar i aquest proveïa. Fins que no arribin aquests nivells de desenvolupament tecnològic a nivell atòmic, sembla que ens haurem de conformar amb les galetes substitutives (dos barritas = una comida) com a màxim exponent del futurisme gastronòmic. El que ve a ser la versió comercial de les mongetes màgiques del Toriyama o el pa èlfic d’en Tolkien (per com s’infla la panxa al ser ingerides, básicamente).

Sempre pensant en la nostra comoditat.

Lo Nuestro Es La Paz

Rubèn — Wed, 15 Apr 2009 13:13:12 +0000

L’impacte de la societat de la informació en el món educatiu és molt menys interessant que el seu impacte en el món de la parella. Per exemple, si durant un telenotícies qualsevol, la periodista relata un cas (un succés) en el qual hi ha hagut un forcejament*, quan la periodista diu forcejeo, la Sílvie i jo cridem ben alt i a l’uníson: forcejeo!
Per què? Perquè és així. És igual que ella estigues bullint pasta a la cuina i jo ficant còmics en bossetes de plàstic a l’estudi. Si la tv, aquell so de fons al menjador, diu forcejeo, nosaltres cridem: forcejeo!
Per una altra banda, no cal dir que la influència de la societat de la informació és un camí de dues direccions (o de dos sentits, que mai em queda clar, com no tinc carnet de conduir) i és per això que podem jugar a trobar les set diferències entre aquest titular de El País, edició d’avui: No nos interesa fabricar la bomba i aquestes altres declaracions de l’Ahmadineyad més de forcejeo.

L’origen del forcejeo aquí, al voltant del minut 1:30 i del 2:27 aproximadament.

* no m’ho he inventat, és “forcejament” de veritat.
** aquest post es titulava originalment “Algues Loques” però ja estava agafat.

Everglade

Rubèn — Sun, 12 Apr 2009 21:58:47 +0000

Ah, la primavera. Aquella època intermèdia entre el fred i la calor on es va decidir col·locar la setmana santa, aquell període de vacances més curt que el nadal i encara més curt que l’estiu. Totes elles es defineixen per les seves circumstàncies. Paradoxalment, la setmana santa es defineix per infondre’t la sensació de poder fer desenes de coses que, pensant-t’hi dos cops, ja es veu que clarament no donarà temps. Com el nadal es defineix per centenars de Pare Noels bizarros penjant patèticament dels balcons. Com l’estiu es definia per tots aquells milers de mosquits blancs que m’assaltaven quan duia aquell polo groc que penja ara de la cuina, en tornar a casa per la drecera entre els camps de roses.

Can’t Get Back To The Baseline

Rubèn — Thu, 09 Apr 2009 16:39:52 +0000

Fa molts mesos que, cada cop que passo per l’estació de Liceu, sento un impuls desesperat per arribar a casa i desfer-me d’aquest blog abans de que sembli que està patrocinat (o patrocinant, que sembla el mateix però no ho és) una estació de metro, l’Ajuntament o els transports Metropolitans de Barcelona, malgrat sigui un tòpic recurrent.

Però, com ja va passar i tornarà a passar, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Lego

Rubèn — Mon, 06 Apr 2009 21:45:41 +0000

Algun dia parlaré de les primeres vegades que la Sílvie i jo quedàvem i en comptes de conèixer-nos mútuament, el que coneixíem eren les aberracions humanes més estrambòtiques de la ciutat comtal. L’home obsessionat per perfumar-nos. La disminuïda que demanava orxata a crit pelat a 30 centímetres de les nostres orelles sota un cartell que resava “Això és or, xata”. El barman enorme que m’insistia en que fos més precís a l’hora de demanar una tònica ja que només existien de dues marques, de la Sué o de la otra. Els transvestits que ens feien ofertes post-coit.
La situació no ha millorat gaire. Si anem a un restaurant per primera vegada ens aten l’amo estil Borja Mari enlloc del cambrer de torn, i es mostra obsessionat per que demanem el que ell creu que és el bo i millor de la carta. I si no, es cabreja. O la dona-robocop amb crosses que aquest matí m’ha tingut un quart d’hora esperant per demanar el peix mentre ella ara volia orada, ara no, ara em treus el cap, ara me’l poses i, ara que està en bosses, crec que és massa car.

Però jo avui estic amb el meu període. No funciona en cicles menstruals si no que més aviat la cosa ronda cicles superiors al trimestre. Tan se val. Aquestes mini vacances penso seguir todo a zen. Escoltar música, llegir (Gormitis™ i) super-herois, assistir a rocambolescos recitals de poesia surrealistes amb bloguers anònims amagats sota les pedres, jugar amb bebès i esperar-ne algun de nou. El primer amb el meu cognom.