PRODUCTES DE NETEJA

REC

Rubèn — Mon, 01 Dec 2008 15:26:34 +0000

Durant la primera nit al pis nou, uns quinze minuts després d’apagar totes les llums, quan ja érem al llit, el timbre de la porta va sonar. Dos cops.

Are We Human or Are We Dancer?

Rubèn — Fri, 28 Nov 2008 19:44:05 +0000

Observava l’anciana per l’espai que queda entre dos seients del tren fullejar el nou catàleg de joguines de nom de gran superfície aquí i pensava que algú hauria de prepara-ne un per adults, amb la seva roba trendy, els seus iPhones i iPods, els seus cd’s, dvd’s i videojocs, mobles per la llar d’allò més cool, els llibres de moda, un parell d’obres expressionistes abstractes coloristes per decorar les parets dels menjadors, bitllets low-cost a capitals nòrdiques… El que ve a ser aquell catàleg-revista que hi ha a la butxaca del davant dels seients d’avió però a les bústies de casa.

M’avançaré als retractors del coolisme en concret, el trendisme en general i del modernos way of life en general fent notar que aquestes revistes a l’avió es poden trobar juntament amb la bossa de vòmit.

Vengo Gatuno, Vengo Taimado

Rubèn — Wed, 26 Nov 2008 17:05:18 +0000

I la gent que s’afaita i es deixa alguns pèls petits en algun racó indeterminat de la cara i no pot parar de tocar-se’ls i notar-se’ls i sentir-los? Doncs molt millor que ahir, que a mitja tarda em vaig adonar que duia els calçotets del revés del revés. Del revés (costures cap enfora) i del revés (la part de davant al darrera).

Les coses que es poden fer bé a les fosques es poden comptar amb els dits de dues mans.

Did I Say

Rubèn — Mon, 24 Nov 2008 16:38:10 +0000

El post anterior és un dels pocs que, durant els últims mesos, no va ser anotat prèviament de forma bàsica i esquematitzada a Evernote. Una eina meravellosa i molt poc romàntica per escriure petites anotacions online. Un altre Moleskine-killer. Malos tiempos para el papel.
Si d’una cosa no m’han acusat gaire és de romàntic però he escrit un petit post-it virtual a Evernote que resa enyoro a Pulp. Per a que quedi en privat. Ni Twitter ni Blip.fm ni Tumblr ni res. Només per mi.

Breve Disertación Sobre Lo Clásico Y Lo Moderno

Rubèn — Sun, 23 Nov 2008 00:50:30 +0000

Hi ha tants membres de la meva promoció d’EGB al Facebook com alumnes de la mateixa generació es van presentar a la festa d’antics alumnes. Una. Una única persona. Em pregunto si serà la mateixa. Aquella que va tenir el coratge de sortir a fer-se la foto de promoció tota sola. A això també se li en pot dir generació perduda.
Als alumnes d’EGB se’ls hi en pot dir promoció si entre ells es reconeixien més com la classe dels cargols, els elefants, els patufets o els enciams? Què poc digne és la infància. Què poc digne.
M’esgarrifa pensar que algun membre del meu passat més enterrat pugui estar llegint això (el blog en general). Si sovint és desagradable que et llegeixi l’entorn més immediat, no vull pensar com ha de ser la sensació de que algú pugui comentar a la hora del recreo, te comías el abono de los tiestos de geranios de la señora Asunción a puñaos i, malgrat no tinguis aquest record, et faci considerar per un moment que sigui cert.

De la mateixa manera que está bien que os lavéis la sobaca una vez al día, mai llegiu un post del vostre blog amb una antiguitat superior a dos anys.

Stendhal Syndrome

Rubèn — Fri, 21 Nov 2008 19:44:26 +0000

Els rodalies continuen fent tard durant els mesos posteriors a les obres de l’Ave i Obama encara no ha fet res per solucionar-ho. Oficialment, tots els tertulians post-eleccions tenien raó: Obama és un bluf o fail.

Ni Noel Gallagher ni Carlos Areces tenen carnet de conduir.

Santos Que Yo Te Pinté

Rubèn — Wed, 19 Nov 2008 22:33:17 +0000

Els nostres convidats estan gaudint. La fusió de les nostres col.leccions de cd’s ha provocat un allau de regals inesperats després de les postres o minuts abans de sortir per la porta amb l’abric a la mà. Tothom se n’enduu un de gratis quan ve a estrenar els nostres terres de colors. També ens han regalat alguna cosa. Una d’elles un genial llibre de Mucha comprat a la seva exposició al Caixa Fòrum, la qual he dit vint cops que aniria a veure i no he anat. Potser aquest cap de setmana. O no, que hi ha convidats. Com el passat. I l’anterior. I el proper, on potser s’esgoten els cd’s regal repetits, dels quals, egoistament, no hem regalat cap dels meus.

He estat pensant que un sopar blogger potser és complicat.

No Alarms And No Surprises

Rubèn — Mon, 17 Nov 2008 16:34:53 +0000

Curiosament, una nena de nou anys descobria el poliol aquest cap de setmana. Amb molt de sucre i a cullerades petites se’l prenia fins que sa mare li va dir que perquè no es bevia la tassa com la gent normal. La nena va fer una ganyota avorrida, va deixar anar la cullera a un costat i amb les dues mans es va apropar la tassa als llavis i en va veure només una mica. Es va aixecar de la cadira i va marxar deixant-ne una mica menys de la meitat. Per dins, vaig pensar que no feia tants mesos que, no sé per quina raó, he deixat de prendre’m el poliol del migdies de la mateixa manera.

Coffee + TV

Rubèn — Thu, 13 Nov 2008 10:41:24 +0000

És un ritual ancestral. Jo dic “quedem per fer un cafè?” i em responen “però quin cafè si tu no en prens”. No tenen cap pes els lustres que pot fer que em coneixen. No entenen per què utilitzo l’expressió “fer un cafè” si no en prenc. I jo sempre responc que quan he utilitzat “quedem per fer un suc?” m’han mirat com guenyos i les següents frases han acabat contenint els vocables gayer, gaylor o lila (no necessàriament en aquest ordre). Sense excepció.

Mai he entès la raó d’aquest prejudici pels sucs de fruita però a l’hora d’anar a “fer un cafè”, existeixen les variants poleo* o xocolata calenta.

* la veu per poleo en català seria poliol, la qual no he dit en veu alta mai.

Sympathetic Noose

Rubèn — Tue, 11 Nov 2008 14:45:26 +0000

Sembla que ens han regalat una Nespresso. Sense saber ben bé què és, sé que és una màquina infernal que és capaç de posar en dificultats al George Clooney davant una noia guapa i que, en un altre ordre de coses, fa cafè. Com de cafè no en prenc, me la miro de reull i em pregunto si també farà xocolata o sucs. Si serà la germana petita i pija de la Thermomix.

Als Starbucks de Berlín servien les begudes calentes en tasses de ceràmica. Diferències. Petites diferències.

Albert Dixan

Rubèn — Mon, 10 Nov 2008 10:53:04 +0000

A mi m’havien d’haver posat Albert. Se suposava que era el nom oficial per trencar la dinastia d’Antonis que seguien el meu pare, el meu avi, el besavi, l’oncle, l’oncle-avi i ves a saber quants més. I a l’últim minut, al més pur estil penalti injusto en el descuento, em van posar Rubèn, un nom que sempre m’ha semblat fatal però del què tothom se’n vol sentir responsable i atorgar-se el mèrit “el vaig suggerir jo”.
M’hagués estalviat confusions amb Robert, Ricard i Rupert perquè jo sempre vaig ser nen de no destaca. En les notes i en tota la resta. La comoditat està en el no destaca. La felicitat radica en el no destaca.

Suposo que cinc anys després, acabo de trobar el meu heterònim.

Martha My Dear

Rubèn — Fri, 07 Nov 2008 16:33:50 +0000

Avui he anat en tren a la feina. Per primer cop en setmanes ha arribat puntual al seu destí però no així el meu transbord. Sota el sol d’un matí de tardor, mentre es consumava el fet de que arribaria tard a l’oficina, he tingut una estona per pensar en xorrades com a pianos observant una sèrie de cotxes i motos que es saltaven indiscriminadament uns semàfors en vermell i han estat a punt d’acabar esclafats al paviment (fet que reforça la meva teoria de que els carnets de conduir els regalen i per això tampoc és tan estrany que jo no en tingui un).
El dia que mori (”el dia que no hi sigui” sempre ha sigut un eufemisme estúpid) vull donar els meus òrgans. No tinc cap carnet de donant tampoc (i em pregunto si serà el tràmit per aquest carnet tan fàcil com el del DNI, el qual vaig renovar ahir a la tarda en nou minuts) però serveixi aquest text com a testimoni 2.0 de les meves intencions. I que algú comprovi si els qui reben les parts usades del meu cos comencen a veure vinyetes amb els seves noves còrnies, si senten guitarres estridents en plena nit, si el fetge rebutja violentament qualsevol tipus d’alcohol o si les mans… les mans probablement faran alguna marranada, a mig camí entre una pel.lícula japonesa de terror i un capítol de House però, vamos, que alguna cosa es podrà aprofitar si no prenc alcohol, no fumo, veig i sento acceptablement bé i no tinc colesterol.

Sembla que en aquesta vida els carnets tampoc són tan tan importants.

Lovers In Japan

Rubèn — Wed, 05 Nov 2008 22:25:51 +0000

No he estat mai a Tòkio però he somiat sovint que hi vaig. Com quan era petit i somiava en veure els dipòsits d’aigua sobre els terrats de Manhattan. Però ara ja no els somio. Ara somio amb Tòkio i potser (potser no, segur) Kyoto. No es pot parar de desitjar. Un destí millor, una llar millor, una feina millor.

Es humano, que diria El Bonico.

Something Anything

Rubèn — Mon, 03 Nov 2008 18:27:52 +0000

Em vaig equivocar. Em vaig equivocar en anar un dissabte festiu de comerç obert a l’Ikea. Em vaig equivocar en pensar que podia arrossegar tretze (13) estanteries Billy en un carro. Em vaig equivocar en creure que les podria muntar sense que el meu cos se’n ressentís. Però l’error més gran el vaig cometre al vestir-me. Dur durant tot el cap de setmana la samarreta de The Flash en comptes d’agafar alguna de les que tinc de Superman va ser un error monumental. De què em servia ser l’home viu més ràpid si el que necessitava era la força de l’home d’acer?

Devia semblar un heroi vermell i patètic intentant empènyer aquella quantitat de fusta que refusava moure’s ni un sol centímetre.

Follow The Lights That Line The Streets Connecting Telephones

Rubèn — Fri, 31 Oct 2008 11:50:22 +0000

Primer vam reconèixer que la vertadera naturalesa d’aquest electrodomèstic és ser decorat. després, hem fet que cada nou visitant construeixi (ho intenti, si més no) una nova frase al lateral del frigorífic. Curiosament, ahir les rellegia i el sentit i la intenció de cada frase diu molt del seu autor. Del pragmatisme al surrealisme passant per la cursileria fins a la genialitat.

Post To Self

Rubèn — Wed, 29 Oct 2008 17:02:15 +0000

Diumenge a la nit vam anar al cinema i ens vam presentar a una cèntrica sala quinze minuts abans de la sessió. Vam fer cua durant dotze i vam veure de molt a prop a la Scarlett. De molt a prop i una mica en contrapicat. I se’m va tornar a reproduir un reflex condicionat que tinc. Cada cop que em miro la Penélope em ve al cap un animal. És com una rata però no. Un rosegador segur.
Ahir a casa es veia Ventdelplà mentre jo mirava True Blood mentre la Reich m’explicava les seves noves aventures sentimentals per telèfon (sense fils). Per a que després diguin que alguns no podem fer més d’una cosa a l’hora.

I ara, a veure si trec entrades per Oasis que sempre és una risa.

Online Rhyming Dictionary

Rubèn — Tue, 28 Oct 2008 16:25:28 +0000

S’ha fet de dia pels petits espais que deixa la persiana. Bueno, de dia… A un dia rúfol com el d’avui no sé si se li en pot dir dia. El lector de feeds marcava uns seixanta nous documents sense llegir amb la seva boleta vermella però, des del nostre balcó, m’he estat un temps observant la façana del davant de casa. Abans d’espiar les vostres vides, va bé una mica de vouyerisme hiper realista 1.0. Més anònim. Analògic.
Tothom treballava així que us he llegit al tren, camí de la feina.

Un altre dia miro avall.

Never Miss A Beat

Rubèn — Mon, 27 Oct 2008 10:05:42 +0000

Crec recordar que va dir el Tomàs que al Carrer del Comerç ni hi havia botigues ni hi havia mercat ni hi havia res de res. Quina manera de desqualificar l’únic carrer que dóna accés al Carrer dels Petons.

Wilderness

Rubèn — Fri, 24 Oct 2008 10:29:56 +0000

Si no m’agraden les disfresses ni disfressar-me i tampoc em sento còmode com espectador o participant en cap tipus de ritual, amb quina actitud se suposa que m’he de presentar a una boda? Amb una mica de sort, gràcies al meu vestuari, potser venc alguna assegurança de vida (vendre un pis en aquests temps està fatal).
En un altre ordre de coses, el recitar d’ahir va ser un èxit però s’ha de saber que Sílvie Rothkovic també és capaç de recitar de memòria gairebé tots els Celebrities de Muchachada Nuí! (i algun testimonio chanante), cosa de la que dubto que fossin capaces ni l’Emily ni la Sylvia ni la Virginia.

A alguna d’aquestes potser li hagués anat millor amb una mica més d’humor.

Jueves Diésel

Rubèn — Thu, 23 Oct 2008 06:51:53 +0000

Labreu | Sílvie Rothkovic | Kinzena

You Don’t Know Me

Rubèn — Wed, 22 Oct 2008 14:53:41 +0000

(llegir amb accent japonès)
La resposta que busques, fill meu, només planteja més preguntes. Pregunta diverses dones per què relació ha fallat i cada dona oferirà una única raó per fracàs. Una et dirà que un home no es pot comprometre, que és com irritació vaginal i ara és lliure per estimar-se a ell mateix. Una altra dona potser dirà que l’home ha canviat o que ja no és un amant satisfactori. Però, fill meu, fes a diversos homes arreu del món mateixa pregunta per què relació ha fallat i cada home donarà mateixa i simple resposta: “aquella meuca es va tornar boja”.

Una ruptura és una de les millors motivacions per a que un dels teus artistes favorits et faci gaudir d’un bon àlbum. El Beck sent abandonat per la seva novia de tota la vida a Sea Change o l’Out Of The Vein, on el Stephen Jenkins desgrana la dissolució de la seva relació amb la Charlize Theron, poden ser dos exemples. En Ben Folds va pel seu quart matrimoni i, encara que ha perdut el dret a queixar-se ja que amb aquest número de divorcis a la cartera potser el problema és ell, afortunadament segueix donant-li una càrrega d’ironia i sarcasme a les seves lletres de les quals podrà viure anys i panys (encara que no ens creguem la part on ella estripa la pilota de bàsquet i els altaveus de l’equip de música al crit de gilipolles! com a reacció davant un possible trencament). Porta tota una vida composant cançons com Song For The Dumped, Cologne, Brick o Bitch Went Nuts on demostra que s’agafa aquestes coses amb humor o no. Segons li deu convindre. I que li duri.

They’re at my door
with torches.
Please leave me alone.
Ben Folds.

Way To Normal

Rubèn — Tue, 21 Oct 2008 10:24:21 +0000

Abans de la mudança de dijous passat, tenia les meves pertinències escampades a tres o quatre residències. Vivint de prestat. Avui m’he posat un polo negre que va sortir d’una rentadora aliena. El suavitzant que es va utilitzar fa una intensa olor similar a la colònia Nenuco o S3. Una mica olor d’infantesa, una mica el perfum de la portera.
És tan intens que crec que començo a sentir-ne el gust a la gola.

No recordo a ma mare fent servir aquest suavitzant mai abans.

Outta Time

Rubèn — Mon, 20 Oct 2008 13:17:35 +0000

La meva afició pel còmic (de super-herois i altres) suposo que es va cimentar quan vivia amb els meus avis. El meu oncle encara era un post-adolescent que vivia amb els seus pares però mai parava per casa.
Els diumenges a la tarda, després de dinar, els adults es quedaven fent la tertúlia de sobretaula i jo m’amagava al seu dormitori on tenia accés als seus còmics de super-herois (especialment Conan, Iron Man i Thor) i altres publicacions com Cimoc o unes intel.ligibles fotonovel.les. Llegia aquelles aventures coloristes de super-herois i històries de descobridors de tombes, on mòmies en blanc i negre perseguien jovenetes gairebé nues, rodejat de pòsters amb algun pit a l’aire mentre sentia els partits de futbol de fons. La bombeta que penjava del sostre era vermella així que l’ambient era molt més sòrdid del que es pot imaginar.

Durant el sopar de nadal de l’any passat, el meu tiet (que ja està en uns quaranta molts) va dir que ell no hi pensava mai en la mort. Sempre s’havia imaginat vivint per sempre, com Thor. Aquest cap de setmana me n’he adonat que el Carrusel Deportivo no ha canviat gens. Fa anys vaig obrir aquest blog amb la intenció de parlar del present i no del passat.

Before Cologne

Rubèn — Fri, 17 Oct 2008 14:29:30 +0000

Els pianos són com molts ordinadors. Negres, brillants, amb teclat. Si no tecleges la combinació adequada, com si d’una contrasenya es tractés, no apareix el contingut que busques. Per rebatre aquesta estupidesa, només cal veure flotar un piano sobre els carrers de Barcelona. Els únics ordinadors que fan això són els que surten per les finestres dels usuaris després de penjar-se per cinquena vegada consecutiva. Duen una trajectòria directament inversa.

I afortunadament, vam esquivar el drama complet en fer totes aquestes peripècies vint-i-quatre hores abans d’una pluja furiosa.

Cologne

Rubèn — Tue, 14 Oct 2008 22:54:57 +0000

Diu aquí que una astronauta
es va posar uns bolquers
i va conduir divuit hores
per matar al seu xicot.
I a la meva habitació em pregunto
si vas llegir tu també aquella història
i si estarem tenint la mateixa conversa imaginària.
Ben Folds.

Dormir al terra d’un pis buit té quelcom de romàntic. I de solitari. Com la trista bombeta que penja del sostre amb un cable gris i brut. Sense làmpada ni res. Despullada i sola. Centrem-nos en el romanticisme. En aquella emoció d’anar a comprar un cd que fa mesos que es troba gratis a internet però que has esperat al dia que es posa oficialment a la venda per arribar a casa, treure-li el plàstic i (mitja hora després) començar-lo a escoltar mentre llegeixes el petit llibret de notes. Hi ha qui va de cool trendy amb ulleres setanteres i pantalons de tweed. Jo sóc de sensacions retro.

Romanticisme 1.0 pels nous àlbums de Ben Folds i Oasis. I ara marxo a fer una boleta per cada parell de mitjons, que és molt tard.