PRODUCTES DE NETEJA

The Future Here Is Shattered

Rubèn — Thu, 17 May 2012 08:59:48 +0000

Reconec que el que diré ara pot sonar contradictori després de la meva tendència imparable cap a lo immaterial però una de les coses que més feliç em fa és veure a la petita Emma gaudint més amb la catxarreria anàrquica de La Panera dels Tresors o amb un conte que mirant la televisió o trastejant amb els objectes artificials de la Fisher-Price moderna.
Probablement l’Emma creixerà en l’ocàs del suport físic musical. Ves a saber com estarà el paper. Sóc un defensor dels videojocs i les seves secrecions salivals per l’iPhone i l’iPad són, per altra banda, comprensibles. Però no vull que res d’això substitueixi els llibres de la mama, els còmics del papa i la col·lecció d’Astèrix que li estem comprant per a quan sàpiga llegir.
Les nenes modernes també poden tenir referents físics. Per pitjar botons i per passar pàgines i reconèixer l’autenticitat d’un marc o una pantalla tàctil.

Entenc que pel títol potser pensàveu trobar-vos un tractat sobre la situació socio-econòmica actual però lo meu sempre ha sigut l’escapisme. Abstraurem del terror pel futur. La crisis. La tensió. L’estrès. La llet de soja. El tofu.

Some Kind Of Happiness Is Measured Out In Miles

Rubèn — Mon, 23 Apr 2012 10:52:56 +0000

Segur que molts de vosaltres (si no tots) reconeixereu la següent situació: esteu explicant que heu editat un llibre i l’interlocutor us respon “ah, doncs jo vaig guanyar un premi Sant Jordi al cole”. No em digueu que no us ha passat.
En un acte en plan confessions on the desktop vinc a deixar constància d’un fet que no gaire gent coneix. Jo també vaig guanyar un premi Sant Jordi de relats a l’escola.

Durant els anys d’educació bàsica em dedicava a escriure històries (probablement patètiques) sense fre i amb certa ànsia i, com és normal, ens encoratjaven a presentar-los a concurs. Per aquells temps, un company de classe, força més enginyós que la resta, acostumava a arrasar en tots els concursos de relats haguts i per haver. Per tant, no li veiem el sentit però ens presentàvem igualment.

En un clar exemple de com les conseqüències sovint escapen a l’anàlisi, durant els últims mesos del curs, per fi el meu relat va ser seleccionat com el millor de tota l’escola. Era un relat simpatiquíssim protagonitzat per Dràcula, el qual deixava enrere Transilvània avorrit de l’ambient nocturn habitual i viatjava a Barcelona per trobar un propòsit en aquesta vida i, de pas, trobar-se a sí mateix. Acabava d’inspector recaptador d’hisenda, una feina que li esqueia i on va demostrar ser extremadament eficient amb mètodes poc ortodoxos fins el dia que un defraudador el convidà a truita d’all.

Parlàvem de les conseqüències. Ser premiat implicava pujar a un escenari i llegir el relat davant de tota l’escola. Això era quelcom que no m’havia plantejat i no entrava pas en els meus plans. Uns dies abans del dia clau, ma mare va venir per dir-me que el dia 23 a la tarda havíem d’anar al metge amb el corresponent justificant. Va ser com si els núvols del cel s’obríssim per deixar pas a una mà enorme que m’entregava un sobre on posava: excusa perfecte (notis l’esforç que estic fent en afegir certes floritures a la narració d’aquesta història en honor al dia d’avui).

I així ho vaig fer saber al professorat. Malauradament durant la diada no podria assistir a l’entrega de premis. Per tant, el dia que per fi vaig guanyar el premi Sant Jordi de l’escola vaig passar la tarda a la sala d’espera d’un CAP sense que ma mare sabés que el seu fill havia guanyat un premi i havia de llegir en públic. I encara recordo la sensació d’alleujament al tornar de la visita i passar per davant de l’escola, on la cerimònia no havia acabat. Ma mare va preguntar si em volia passar. Vaig dir no.

Va pujar a l’escenari a recollir el meu premi i llegir davant de tothom el meu relat el noi enginyós que sempre guanyava* (i, per tant, sempre llegia). Pel que vaig poder saber, va fer una gran interpretació generant grans riallades entre el públic assistent.

*s’ofereix com a títol pel proper àlbum del Miqui Puig

Uncle Arthur Still Reads Comics. Follows Batman.

Rubèn — Wed, 21 Mar 2012 13:36:02 +0000

Ahir nit anava jo caminant per Les Corts de camí cap al Camp Nou discutint mentalment amb mi mateix (ara no em vingueu amb que és una raresa perquè sé perfectament que tots ho feu) perquè avui no podré estar a dos llocs a l’hora.
La meva frustració em va portar a pensar en les habilitats especials de Jamie Madrox.
L’habilitat mutant del Jaime Madrox es va manifestar en el moment del seu naixement. Un duplicat seu va aparèixer en el moment que el doctor el va bufetejar durant el part.

Jamie Madrox és un personatge de còmic que crea instantàniament un ésser viu idèntic a ell mateix (un duplicat) a través de qualsevol impacte físic (un cop, picar de mans o de peus, el que es coneix com a duplicació cinètica), probablement adquirint massa per vies extra-dimensionals (de la mateixa manera que la massa de Bruce Banner s’incrementa dramàticament en transformar-se en Hulk). Aquest duplicat és completament autònom. Un germà bessó instantani com el Nesquick.

Madrox es va dedicar a enviar duplicats de llarga duració a tots els racons del món per aprendre noves habilitats, viure i adquirir coneixements abans de ser reabsorbits. Què significa això? Que el Madrox original pot reabsorbir a voluntat els seus duplicats a posteriori, a la vegada que absorbeix la seva memòria, els seus records, habilitats i experiències.
Així, el Madrox original pot adquirir tot tipus de coneixements que requeririen una inversió de dècades només enviant als seus duplicats durant un temps a aprendre-les. Així, quan els seus duplicats tornen com a metges, advocats, monges shaolins, frares, cuiners o espies, el Madrox original obté aquestes habilitats gràcies a aquest especial do de la ubiqüitat.

Hi ha una vessant negativa de tot això. Alguns duplicats mostren tendències divergents de l’original, són més independents o rebels del que haurien de ser i tots, com més temps passen vivint la seva pròpia vida, més intenten evitar ser reabsorbits. O, per exemple, el Madrox original és heterosexual i alguns duplicats han mostrat signes d’homosexualitat, amb la confusió que genera al reabsorbir les seves vivències.

Però malgrat això, és aquesta i no altres habilitats més atractives com volar, una agilitat sobrehumana o la súper-força les que millorarien directament el nostre dia a dia (podríem discutir sobre la invisibilitat o la súper-velocitat, si voleu).

Ahir nit anava jo caminant per Les Corts de camí cap al Camp Nou discutint mentalment amb mi mateix i pensant que aquesta és una de les habilitats més útils que pot haver. O, sí tens un germà bessó, una de les disfresses més originals que hi ha per carnaval.

Don’t Make Fun Of Daddy’s Voice

Rubèn — Mon, 19 Mar 2012 11:41:13 +0000

Jo no canto mai en públic. Correcció: jo no canto mai en públic excepte quan els decibels de la música estan tan per sobre de la potència de la meva veu que fa impossible sentir-me a mi mateix. Per tant, en un dia com avui, puc demostrar empíricament que sóc un bon pare pel següent sacrifici: jo, per l’Emma, can-to. I no només això. En un torrent desbocat de creativitat, composo cançons on the fly per sortir del pas de situacions difícils. Tres exemples (malauradament, sense melodia):

Peix Globus: aquest és el hit de l’hora de banyar. Malgrat l’Emma despullada a l’aigua pot semblar més una lluitadora de sumo que una graciosa sirena, vaig pensar que la seva forma de boleta semblava també un peix globus, que són més graciosos i menys ofensius. La lletra faria una cosa així com:

Hi ha un peix globus. Hi ha un peix globus. Jo sóc la nena globus.
Hi ha un peix globus. Hi ha un peix globus. Jo sóc la nena globus.

Tinc la panxa com un flotador
que em portarà fins a Plutó.
Com que sóc molt petiteta
m’agrada molt la lleteta*.

[Repetir tornada]

…i va acompanyada d’una petita dansa de l’Emma dins l’aigua, com uns petits bots.
Ets Molt Xuxi: quanta vergonya aliena cap en aquest títol, ho sé, però era un bon recurs quan l’Emma, de molt nadó, somicava i no sabíem perquè. La lletra feia així:

Xuxi xuxixuxi xuxi, ets molt xuxi, xuxixuxi xuxi xú.
Xuxi xuxixuxi xuxi, ets molt xuxi, xuxixuxi xuxi xú!

[aquí improvisava a lo Moncho Borrajo unes rimes (assonants, que ni eren rimes ni eren res) amb la primera cosa que em venia al cap i algun element de l'entorn, per exemple:]

Si no deixes de plorar d’una vegada
et menjaràs aquesta girafa-vaca. [un nino mutant de joguina que corre per casa i per a qui no hi ha consens encara de a quina raça pertany]

[Repetir tornada]
Ara Passegem, Un, Dos, Tres: mesures desesperades davant les ploreres per anar a dormir (que no són freqüents però desgasten igual) em van portar a crear aquest hit per adormir a l’Emma. Consisteix en passejar-la en braços amunt i avall del passadís de casa cantant i fent una petita coreografia Shakira de cintura i cul durant la part numèrica:

Ara passegem. Ara passegem. Ara passegem. Un, dos, tres.
Ara passegem. Ara passegem. Ara passegem. Un, dos, tres.

[Repetir fins a l'extenuació]

És fàcil identificar que cadascuna d’aquestes cançons té un objectiu. Busca una reacció sobre l’Emma, que arribi a un d’aquests tres estats: feliç, picuet i sopinstant.

Ara només he de convèncer a la Sílvie de que passi a pentagrama les melodies, que després me n’oblido.

*originàriament era “teta” en comptes de “lleteta” però no va passar el filtre per a tots els públics

Reconeixement – NoComercial (cc-by-nc): es permet la generació d’obres derivades d’aquestes cançons sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials.

A Través De Una Metáfora

Rubèn — Wed, 07 Mar 2012 09:25:20 +0000

Astrud no només ens va deixar orfes degut a la seva separació temporal si no que deixaren també incompleta les seves aventures metafísiques i metafòriques (que a veces no se entienden bien ni a la primera) com a “La Música de Las Supercuerdas” i el seu vídeo dins del vídeo:

Ara que a l’Emma li fan mal les genives de tant en tant (cosa de les dents), he recordat el passatge sobre el fill del Manolo d’Astrud, que va tenir febre i li van donar Paracetamol en xarop. Descriu precisament la cara d’un nen el primer cop que pren una medicina. Una cara rara de sorpresa o interès però que potser no és més que disgust.

Al menys, durant els primers minuts de la continuació a “Lo Popular“, les noies ballaven “Europa“, tema que mai va tenir la repercussió que mereixia d’un àlbum que ja ni es troba a Spotify.
I que no us enganyin: “Carnaval” dels Amics De Les Arts no compensa la falta de més material d’Astrud.

Bring Out Your Comic Book Smile You Wore As A Child

Rubèn — Wed, 15 Feb 2012 10:06:26 +0000

Hi ha altres activitats a la meva vida de les que podria parlar des de les últimes actualitzacions. He canviat d’oficina, he escoltat música variada i experimentat amb l’iTunes Match, tinc un nou projecte / hobby en ment, he llegit una bona pila de còmics i la nostra llar està més decorada que mai. Pero en los albores de la tempestad vuelvo a vosotros para daros la brasa de nuevo con el mismo tema.
Jo he vingut aquí a parlar de la cara que ha posat l’Emma durant la seva primera experiència amb una papilla de fruites. Una cara que només es pot definir d’una manera: “picuet”.
Recordo que, durant els dinars de dissabte, sent jo molt petit, al meu pare li donava per posar-me tres mil·límetres de cervesa en un got. Tres mil·límetres de cervesa que jo no em bevia perquè ja l’olor em semblava repugnant. A hores d’ara, encara no bec cervesa i, en canvi, la Coca-Cola, que estava prohibidíssima, em podria patrocinar. Suposo que això demostra que tot té conseqüències.
L’impuls que porta a un adult per donar-li alcohol a un nen és una cosa que a mi se m’escapa però durant les últimes setmanes m’havia vist oferint per llepar a l’Emma tot tipus d’aliments: mandarines, galetes, plàtans i salses variades (de tomàquet, beixamel i curri). O sigui que alguna cosa roman.
Com passa el temps. Sembla que va ser ahir quan #holaemmy i #porraemma van ser trending tòpic al carrer Balmes i ara l’Emma es fa gran, amics. Ja menja i dorm a la seva habitació.

Heu vist quantes fotos de nens hi ha en aquest blog últimament? Aspirant al premi Anne Geddes al blog més monotemàtic des de 2001*.

* i amb la quantitat de nens 2.0 que estan programats en aquests moments, això no pot fer més que continuar pujant. El #nipplesandtweets cada dia més a prop.

Deep Freeze

Rubèn — Tue, 17 Jan 2012 11:07:10 +0000

Ahir a la nit, assegut al sofà amb les llums apagades, em vaig enganxar al vidre de la finestra per mirar com la gent caminava pel carrer amunt i avall, ràpid entre la foscor, contra el vent, el fred i quatre gotes de pluja.
L’Emma i jo vam estar part de la nit passada tot sols. No hi havia ningú més a casa (sa mare tenia un meeting nocturn) i, un cop es va adormir, no vaig trobar res millor a fer.
Per primera vegada, les finestres de la meva llar s’han convertit en petites pantalles on puc observar transcórrer la vida. Els habitatges anteriors no em van donar mai accés a cap veí o carrer transitat. La meva habitació al pis dels meus pares sí que donava a un pati interior per estendre la roba on, quiet a la foscor, podies escoltar converses llunyanes, televisors, cuines recollint-se o olorar com la dona del taxista de l’entresòl fregia xistorra a altes hores de la matinada quan el torn acabava.
El nivell actual de vouyerisme és extremadament baix ja que els edificis del nostre davant són en la gran majoria oficines que cessen la seva activitat a partir de les sis o les set de la tarda. Però sempre m’ha atret més observar amb perspectiva zenital la gent que camina pel carrer. Mirar-los anònimament des de dalt dóna certa sensació de divinitat.
Ahir els carrers estaven buits com en dia de futbol.

Em vaig girar i vaig encendre el flexo. Vaig tornar a llegir The X-Men vol.1 #46, un dels primers còmics que vaig llegir, el primer dels X-Men, de fet, farà més de vint anys tot just després de comprovar que l’Emma dormia profundament amb una respiració rítmica i una mica pesada. Recordo escollir-lo per la seva portada plena de drama al quiosc de la riera de Premià amb la iaia.
No passarà a la història i el final és forçat però vaig trobar que, malgrat tot, ha envellit molt bé.

Algo De Autodestrucción Y Una Pizca De Placer

Rubèn — Thu, 05 Jan 2012 14:44:35 +0000

No és un nadal tipus odiar-ho tot i “tot em deprimeix” però comencen a ser nadals adults (sirenes tronant), més pendent de la il·lusió (i l’engany) dels petits que del propi. Les sensacions són diferents. El paradigma seria que no sé ja ni què respondre quan em pregunten què desitjo per nadal. I això que durant aquest període hi ha triple combo d’oportunitats: tió, Reis i el meu aniversari (i colmado de regalos me hallo).
En un dels meus impulsos completament intencionats de racionalitzar-ho tot, em debato sovint entre ser una persona que anhela constantment (actitud que estic totalment convençut que genera un estat d’ansietat insuportable) o l’estoïcisme pragmàtic, però tampoc és qüestió de passar el nadal amb petit nuvarró negre sobre el cap amb pluja fina / pluja gruixuda segons l’estat d’ànim. Un apren a fer un esforç.

D’estats d’ànim volia parlar jo però no m’ha sortit.

Your Waitress Was Miserable And So Was Your Food

Rubèn — Fri, 16 Dec 2011 11:00:01 +0000

Una selecció que es pot escoltar d’una tirada en aquesta llista a Spotify o àlbum per àlbum seleccionant la caràtula (en ambdós casos, sempre que estiguin disponibles).

En anys anteriors…

Las Siete Y Veintisiete

Rubèn — Wed, 14 Dec 2011 11:45:11 +0000

Me n’adono que si hagués de fer una llista de regals per aquest nadal (i oju, que entre el Dia de Nadal i Reis està el meu aniversari, per tant, espero acabar colmado de presentes y regalos) tot serien còmics. Perquè els còmics han deixat de ser accessibles i barats. Bé, la grapa sí. La grapa sempre ha de ser popular. És la seva naturalesa. Però la política editorial d’elevar la qualitat de les edicions et pot portar a la ruïna fàcilment com et descuidis i compris per inèrcia. Per poc que domineu l’anglès o el francès, us recomano les edicions originals via Book Depository o Amazon amb descomptes de fins un 40%. Una bona wishlist no té preu.
En resum, aferrat a aficions juvenils des de 1985.

També accepto ninotets de goma de super herois, d’aquells de fotre a la mona i llepar-los els peus després per treure la xocolata.

Dime Qué Se Siente En Pleno Caos Emocional

Rubèn — Wed, 30 Nov 2011 10:56:51 +0000

Durant l’embaràs, a la Sílvie li parlaven pel carrer. Ella ho devia suportar prou bé gràcies a anys i anys d’entrenament amb converses intrusives als ferrocarrils de la generalitat, on es veu que és habitual que els desconeguts s’interessin pel que llegeixes, el que escoltes a l’iPod, el que fas i el que deixes de fer.
A mi, en canvi, m’incomoden. M’incomoden les iaies i els altres pares. No comprenc quin és el trigger que fa que la gent es dirigeixi a tu pel simple fet de portar un bebè penjant del coll o en una cadireta. És com dur una espècie de cartell de neó. Una invitació pública a interessar-se per la seva edat (expressada en dies o mesos), pel seu pes i, caram, quan de cabell que té.
En el fons, tot això és una farsa. Les preguntes acaben ràpid per passar a un testimoni imparable sobre la seva experiència vital com a pares o avis: la quantitat de fills i nets que ells tenen, la seva edat (expressada en dies o mesos), el seu pes i, caram, resulta que no tenen el cabell de la teva nena. Val a dir que ~~tota la conversa~~ tot el seu monòleg va, a més a més, trufat dels típics consells ara validats per la experiència adquirida. I sempre animant: “gaudiu ara que això passa molt ràpid i us queda lo pitjor”. Gràcies, senyora, per l’spoiler i que tingui vostè un bon dia de merda també.
Només m’havia passat una cosa similar en dues ocasions amb anterioritat: amb el primer iPhone, allà pel 2007 (la gent se t’apropava als restaurants o t’arraconava als ascensors per veure l’aparell) i ahir al bus. Una senyora es va asseure al meu costat mentre jo llegia. Va fer diversos intents per comunicar-se: “que estrechos son estos asientos”, “no me quito el abrigo que hace frío”, “qué pronto oscurece ya” fins que, suposo que pel fet de que jo la ignorava (en aquestes situacions acostumo a somriure incòmode i tens, a mig camí entre el retarded i l’estranger que no acaba de dominar l’idioma de l’espècie autòctona, una actuació d’Òscar, paraula), la senyora va acabar amb un “mi marido tiene uno de esos” senyalant amb el seu dit el meu iPad. Podem concloure, per tant, que els aparells d’Apple tenen una força d’atracció equivalent a la d’un nadó.
I si existeix una força superior, diga-li Déu, diga-li karma, diga-li Galactus, suposo que és el càstig que se m’ha adjudicat per anys i anys de fer-lis ganyotes als nens dels altres que van en cadireta. Però en la meva defensa, he de dir que jo mai em vaig dirigir als adults. Els adults caca.

En el fons, no sé de què em queixo. L’Emma només fa que em parlin. Podria ser pitjor i que et toquessin. Com quan a les embarassades els desconeguts pretenen tocar-los la panxa. ¿Estamos locos o qué?

It Happened Years Ago, When You Lived On Stanhope Road

Rubèn — Fri, 25 Nov 2011 16:25:32 +0000

Estimada Emma, vaig començar a escriure aquest post a casa. La llum tènue. La veu baixa. Aquell teclejar fluixet el portàtil estil ninja (gràcies, Steve, pels teclats tàctils). L’atmosfera perfecte per a evitar l’efecte bomba*. I això que sembla que ets com un automòbil alemany de gama alta: fiable, tranquil·la i silenciosa. El bebè més bo que ha parit la humanitat en anys, enveja de familiars, amics i coneguts.
Al final he acabat de redactar-lo a la feina per aquell cercle viciós d’estar per tu quan estàs desperta i no fer res que et pugui molestar quan dorms.
Només volia dir-te que, abans de que arribessis, tothom ens deia allò tan gastat de que “tenir un fill et canvia la vida”. Una premissa que no feia falta que ens diguessin. Que és un fet que cau pel seu propi pes. Que la paternitat i la maternitat són un follón està clar. Però que volia que sabessis com funciona el món i lo paradoxal que és l’ésser humà i aquesta societat on tothom té opinions. Fer-te saber que qui més ens ha dit aquesta frase són aquells que no han tingut mai fills. O tenen gos.

Un altre dia et parlaré dels desconeguts que et donen conversa pel carrer pel simple fet de portar a coll un marrec.

* llegeixis amb accent manxec

The White Parts Of My Eyeballs Illuminate

Rubèn — Wed, 23 Nov 2011 17:02:14 +0000

L’Emma ha estat un bebè extremadament professional. Des del primer minut ha sabut buscar i xuclar i deixar-se agafar col·locant-se en la millor postura possible en els inexperts braços dels seus pares. Sé que això es coneix comunament com a instint però, malgrat haver tingut a les mans múltiples nens i nenes amb anterioritat, em va sorprendre la facilitat amb la que s’ha adaptat a la meva matusseria aguantant-la per dormir o per banyar-la a la banyereta plegable de pares modern que ens va regalar la Laura. Deu ser això al que es refereix la gent quan parlen de “connexió”.
Per tant, he seguit el seu exemple i, des del primer dia, he deixat de dur rellotge per a no fer-li cap rascada no intencionada i procuro no dur camises i polos pels botons, ja que l’Emma és aficionada a dormir-se sobre el nostre pit i li molesten. Que no pugui dir que no aprenem d’ella també.

La resta bé, gràcies. A aquestes alçades, la mare i la filla estan totalment recuperades i el pare va estar ràpidament fora de perill després del part. Un part molt celebrat a Twitter a través del #holaemmy i que sempre recordarem.
Ara ha arribat el retorn a la normalitat professional. Només tenim sis setmanes de batalletes. Tot arribarà.

Pd. Tenim pendent els premis de la #porraemmy i la #porraemmyKG que van guanyar @senyorventura i @joanaina respectivament.

Diluvis D’Arena i De Meteors

Rubèn — Wed, 05 Oct 2011 15:31:30 +0000

Recordo que el Petit Schuster, sobre qui ja us vaig teclejar* amb anterioritat, tenia un calaix ple de cintes de casset que el seu pare li havia enregistrat des del moment que ell va començar a dir les seves primeres paraules fins a les primeres converses amb sentit. Cintes de casset plenes de frases innocents i involuntàries, totalment oposades a les declaracions que la Sílvie, arrossegant la seva gravadora Fisher Price™ pel passadís de casa, va anar enregistrant compulsivament als seus amics i familiars, volguessin o no. Notis una nova carrera de periodisme esportiu truncada per la indiferència familiar.
Malgrat sóc conscient que la tecnologia actual posa molt fàcil documentar fins a l’esgotament plàstic i mental les nostres vides, aquest és un de tants detalls que em plantejo aquests dies. Un de tants propòsits que després probablement queden en no res, com els de cap d’any:

Anar fent petites gravacions de veu a l’Emma per a la posteritat. I si, d’aquí molts anys, un dia es queda paralitzada perquè li venen fragments de frases de la part més posterior del cervell, del racó on es guarden els records, potser no sabrà què signifiquen però, al final, deduirà que es tracta d’un d’aquells diàlegs que se sabrà de memòria de tant escoltar-los.

I que no li passi com a mi.

Experiment 1.

* de forma maldestre, fent servir només dos o tres dits, perquè jo mai vaig fer mecanografia

Forever Ago

Rubèn — Fri, 23 Sep 2011 10:55:00 +0000

No sé si sabeu que el dia que ens vam assabentar de la intenció de l’Emma d’incorporar-se al nostre elenc de protagonistes, em disposava a regalar-li una moto a la Sílvie pel seu aniversari. Una (he de dir preciosa) Vespa LX 125 Rojo Dragón. Vaig haver d’avortar la missió (notis el desafortunat joc de paraules) davant el despropòsit que em semblava una embarassada creuant Barcelona en moto a totosti. Això va afegir una etzibada extra a la muntanya russa d’emocions que són per sí mateixes aquestes notícies.
Com en cap moment tinc la intenció de tornar a aquella línia editorial absolutament exhibicionista d’altres temps, només afegiré que vam decidir, no sense alguna llàgrima, reinvertir els diners de la moto en quelcom més pràctic: finestres noves.
No ens en penedim.

I malgrat no hi ha un premi estipulat ara per ara, pel que fa a la #porraemma, és tan fàcil com participar fent servir el hashtag a Twitter i deixar anar una data.

@cibernautajoan 24/09
@Barrut 27/09
@nonacompany 29/09
@Dallonses 30/09
@samarini 01/10
@tinavalles_ 01/10
@vullunfestuc_ 01/10
@MissSeixanta 02/10
@neus 03/10
@jbetrian 4/10
@Joanaina 5/10
@annacroac 6/10
@jaqme 7/10
@ínia 7/10
@zahir_ 7/10
@macips01 8/10
@irenguallar 8/10
@producte 9/10
@defak 9/10
@marphille 9/10
@annapistu 10/10
@adosc 11/10
@mitjanit 11/10
@senyorventura 12/10
@Qata_ 15/10
@bzzzbip 15/10
@edeidin 17/10

I el hashtag acordat pel dia del part, 3G mediante, serà #holaemmy, el qual esperem sigui trending topic al baix eixample.

An Inbuilt Guilt Catches Up With You

Rubèn — Fri, 09 Sep 2011 15:40:33 +0000

Trec de la bossa els cascs, l’iPad, uns caramels robats de la recepció de l’oficina i activo els sentits. De tots aquests alumnes estrangers d’ESADE que omplen el bus (nord-americans, intueixo per l’accent), em dedico a observar el que, des de la seva Blackberry, salta indiscriminadament del Facebook a un Tumblr dedicat a noies amb poca roba i actitud provocativa. Observa les imatges eròtiques un segon cadascuna, fa scroll i aixeca la vista per seguir parlant amb els seus acompanyants. I torna a Facebook a respondre un missatge. Em fascina aquest erotisme fast-food.
Encara estic escollint què escoltar a l’iPod quan una conversa de dues adolescents que no veig al meu darrera sobre dels seus dramàtics conflictes amb les seves parelles de catorze anys i amb els seus desorientats pares m’abstrau completament. Perdo el fil uns segons o uns minuts fins que una d’elles pronuncia la paraula “nadal” i penso que a partir d’ara, per molt que hagi detestat el nadal, hauré de fer que m’agrada.

Arribo al final del trajecte amb el llibre sense avançar i la música sense escoltar. El vocoder dins la peixera informa que és l’última parada i l’únic que he consumit ha estat el caramel de cola de la recepció de l’oficina.

I Was Happy For A Day In 1975

Rubèn — Thu, 01 Sep 2011 14:16:55 +0000

Espero que la conclusió que haureu extret d’aquestes vacances (i de les anteriors) és que la millor opció es escollir una ciutat ben lletja, o que ja hagueu visitat, per evitar sentir-vos culpables per no sortir a visitar els monuments típics cada matí.
La felicitat radica en aquests petits detalls.

Ma mare va trucar alarmada en fer un mes que no sabia res de mi. Després va passar un altre més sense trucar-me.

I’ve Got A Million Things That I need To Do But They’re All Secondary

Rubèn — Fri, 26 Aug 2011 10:19:13 +0000

Crec que és l’esforç d’haver d’encarar preguntes de nivell com “què tal la feina?”, “com va tot?”, “què saps d’aquells?” i haver de replicar amb “i a tu?”, “surts amb algú?”, “t’has canviat de feina?” o “què tal et va amb aquella?” el que fa que una mandra espesa com una boira m’envolti i em costi quedar amb gent, trucar, fins i tot enviar un email. Aquesta incòmode manera de forçar-te a afrontar el present quan, en dies com avui, només em ve de gust compartir el somni que he tingut aquesta nit i no parlar de res més.
Era un fugir continuu dels aliens del film homònim de Ridley Scott (la bona, la del ’79) per diferents localitzacions. Els aliens eren tan estúpids que en comptes de saltar a la cara de les seves víctimes, es cargolaven als seus braços i jo els escridassava perquè no ho feien bé. No m’entenien.

I hi ha qui pensa què collons importen el que somien els demés. Jo culpo a la societat i dono gràcies per les xarxes socials.

When I’m Pipe And Slippers And Rocking Chair

Rubèn — Tue, 23 Aug 2011 11:03:22 +0000

La normalització era això: samarretes de Kirby al Zara. I pensava l’altre dia a l’autobús (l’autobús m’està anant molt bé per a pensar, cosa que ara tinc la sensació que amb anterioritat no feia gaire sovint, amb l’aparent ofuscació que em produïen els transports soterrats) en un petit projecte / experiment. Es tractava d’aturar pel carrer a qui portés una samarreta de super-herois o que en fes referència, fer-li foto i preguntar-li si ha llegit el còmic que porta al pit. Esperaria cada vegada un “no” com a resposta perquè en això sóc com un antic culer.
I no sé què és el que desitjo més que l’Emma algun dia entengui del seu pare, si la seva afició pels còmics en plena maduresa o que el seu cervell bombollegi de tant en tant idees per a quedar-se en simplement això, idees que exploten i desapareixen.

La meva paperera de reciclatge està plena de bones intencions.

Those Other Girls Are Just Postmix Lemonade

Rubèn — Fri, 12 Aug 2011 10:28:13 +0000

Hi ha un microcosmos a l’abast de tothom, observable sense grans telescopis ni augments, i són les partícules de pols que floten travessant els rajos del sol. Que aquest estiu ens estigui privant d’aquesta imatge cada matí per mi no és un problema. Sé que molts estaran pensant que l’altre cosmos, el gran, el del la pols intergalàctica, s’ha conjurat i els núvols estan posats allà dalt només per fotre i esguerrar-los les vacances (s’univers és una conxorxa*) però personalment agraeixo sortir cada matí amb aire fresc.
Fa uns dies, observant els anuncis de pel·lícules a cada parada de bus des del meu seient solitari de la línia 63, recordava totes aquelles noies que fa una dècada omplien els carrers de Barcelona com infinits clons d’Amélie, com extretes d’una parodia local de Being John Malkovich.
Davant aquella estampa, només vaig poder pensar què se n’haurà fet d’elles. Si encara estan fascinades per allò de gaudir cada dia dels petits plaers quotidians o si, ara sí, com un bon cop de porta a la cara, maleeixen el clima.

* en venda com a títol de novela

Lying In The Long Long Grass

Rubèn — Tue, 09 Aug 2011 09:38:54 +0000

Va haver una època en la que feia tot el possible per anar sol a tot arreu. Així podia caminar escoltant música pel carrer. Una situació absurda (relatada més d’una vegada per aquí) perquè era completament provocada. Fins i tot tenia cançons i àlbums designats per trajectes habituals o localitzacions concretes perquè tenien un significat per a mi o simplement encaixaven amb l’entorn.
No puc recordar quan ho vaig deixar de fer.

Idea per un projecte personal: agafar el mapa de l’àrea metropolitana de Barcelona i geolocalitzar les cançons. Si un cas, ja crearem a posteriori un Foursquare musical on marquem què escoltem, on i perquè. Diguem-li FoomSquare™ *.

* SoundSquare és un bon nom però he arribat massa tard.

Laserquest

Rubèn — Fri, 05 Aug 2011 10:25:51 +0000

Vaig somiar fa unes nits que tots els twittaires del meu timeline bullien en vida en una llac de llet per acabar convertint-se en ous de rèptil. Unes quantes nits més enrere, vaig somiar que duia en braços al Marc Petit, sentint-me nerviós sense saber on posar-lo. Com si fos una patata calenta. Una bomba de rellotgeria. Un Macbook calent.
Després d’aquests somnis em quedo assegut una estona, sobre el coixí, reconstruint mentalment l’esquema de l’argument.

A l’estiu, no dormir no és insomni. És un estat natural.

Sufferin’ The Radio Crime

Rubèn — Tue, 26 Jul 2011 15:20:05 +0000

Actualment, per anar a la feina, vaig i torno en bus. Durant els últims anys, per desplaçar-me a la mateixa oficina, he combinat indistintament rodalies, línies de metro i tramvies amb trajectes a peu, buscant cada cert temps una mica de varietat. Però sempre he descartat el bus perquè, ja se sap, un tòpic de tant en tant no fa mal i feia temps que havia decidit que el bus és un mitjà lent. Per tant, per mi és tota una novetat. Un atreviment. He sigut magnànim i l’he perdonat. I les categories i tags d’aquest blog demostren la importància del transport públic en el meu dia a dia i, en conseqüència, mereix la menció.
El bus m’està agradant. A part d’un ambient de lectura més lluminós, com a novetat sento que els usuaris del bus són més propers. I les seves converses per mòbil també. Coses dels espais reduïts. I de la cobertura. També em permet reactivar la meva capacitat d’observació que romania en un estat letàrgic de tant viatjar en transports foscos i soterrats, sempre amb la mateixa gent. Perquè cada tipus de transport té el seu públic, com si es tractés de diferents tribus urbanes. Pot sonar classista però no és el mateix tipus d’usuari el que es troba habitualment en el metro, als rodalies, als ferrocarrils, al bus, als tramvies o en un taxi.
I ahir vaig poder observar durant un quart d’hora com una nena de poc més de deu anys, amb el seu cabell recollit, les galtes bullint i la mirada fixe i concentrada, relligava amb mestria els mànecs de les seves raquetes de tenis amb una perfecció envejable.

Va ser una feina d’una meticulositat espectacular que estic segur només permet un transport no soterrat.

Losing In Front Of Your Home Crowd

Rubèn — Wed, 20 Jul 2011 08:14:43 +0000

El meu millor amic durant la infantesa era ros i d’ulls quasi grisos i s’assemblava més a ma mare que jo. Teníem una relació d’aquelles que només succeeixen a aquestes edats. Inseparables i amb certa dependència. Els dos passàvem els dies junts, a l’escola o jugant al carrer per les tardes.
D’aquesta primera dècada de les nostres vides, els records que conservo són molts però força aleatoris i en cap cas proporcionals a la seva rellevància. Com el dia que ens vam trobar una pedra enorme i punxeguda de color verd fosc a l’antiga estació de tren abandonada del Clot. Probablement es tractava d’algun tipus de ceràmica però ben bé hagués passat per un tros de kriptonita en una pel·lícula de sèrie B. Vam estar jugant amb aquella pedra tota una tarda, estimulats per la imaginària d’uns nens amb uns referents basats pràcticament en la ciència ficció més popular. Fins que ell va llençar la pedra en l’aire i ens va caure al cap.
Durant aquells anys va anar creixent en el meu amic l’admiració cap a un futbolista. Va deixar-se el cabell ben llarg com ell, duia la samarreta del Barça amb el seu número i tenia fotos seves penjant de les parets de la seva habitació que gairebé semblava un altar. A l’equip de futbol de l’escola, on també portava el vuit, procurava moure’s com ell i, sorprenent a tothom, va arribar a llençar les faltes amb una mestria que hagués fet sentir orgullós al seu ídol. La seva destresa amb la pilota, el seu cos petit i prim de pell clara i la seva melena rossa el convertien en una rèplica més que bona a nivell amateur.
He trigat dècades en conèixer algú més que hagués sentit un nivell de passió similar per un esportista. Per fer-me comprendre amb perspectiva aquella adoració cega que només vaig arribar a entreveure una trista tarda de dissabte. El meu amic va aparèixer a la porteria de casa meva, amb els ulls vermells d’haver plorat, tot venint de la perruqueria. En Schuster havia fitxat pel Real Madrid i ell s’havia rapat al dos.

La pedra verda no era prou gran per caure’ns al cap als dos a l’hora però sóc incapaç de recordar si li va caure a ell o a mi. Fins i tot dubto sobre qui la va llençar a l’aire. Només tinc un record borrós de sang a les mans. I suposo que aquest record borrós és la resposta que omple el buit de memòria.

My Name Is Trouble

Rubèn — Fri, 15 Jul 2011 08:42:20 +0000

Per a cada persona hi ha una cançó que porta per títol el seu nom propi. Gràcies al santoral, també hi ha un poble amb nom de persona per a cadascú. Ben pensat, potser no per a cadascú. Però quasi.
En base a què escollir un nom? És una càrrega que s’arrossega per sempre. El meu germà va ser un nen sense nom fins que el doctor va fer notar que, ja que naixia a l’hospital de Sant Pau i no hi havia quòrum, potser s’hauria de dir com el sant que en aquell moment patrocinava el servei sanitari. L’origen del meu, en canvi, no està clar i hi ha diverses versions. Diu la llegenda que vaig ser un Albert fins al minut noranta i diverses persones reclamen per si mateixes el mèrit a haver-lo canviat a última hora per l’actual quan, si hem pregunteu, jo m’hagués quedat amb el primer. Per pragmatisme, bàsicament.
Un petit exemple de fa només un parell de dies. Va venir a casa un tècnic i la cosa va transcórrer més o menys de la següent manera:

- Bon dia. Sóc el Guillermo.
- Rubèn.
- Robert. Molt bé.
- No. Rubèn.
- Ah, Rupert. Perdó.

Un món on s’assumeix Rupert com a més plausible que Rubèn és un món on és millor dir-se Albert.
Tot es redueix a modes i tendències. Que d’aquí vint anys hi hauran ordes d’adolescents que es diran Miley i Justin i aleshores Emma sonarà prou bé.

Schroeder no era un mal nom pel fill d’una pianista (malgrat jo preferia Linus). Però suposo que, a part de que ambdós progenitors es posin d’acord, havíem de considerar un nom que el pogués pronunciar la meva àvia granadina. O, com a mínim, entendre’l.

Per a cada persona hi ha una cançó que porta per títol el seu nom propi.