Nuestro mantra favorito. Nuestra religión.

En Jan va nàixer un sis de setembre en circumstàncies excepcionals. El nostre segon fill arribava sense que la seva família tingués una llar, com aquell qui diu. Tot molt estrany.
Fa exactament un any, durant el pont de principis de desembre, en una cabana perduda als Pirineus, vam decidir que volíem sortir de la ciutat, finestres que donessin al cel i que voliem un Jan.

I aquí està el Jan, un paio que ja amb tres mesos justets de vida mostra certa personalitat. Riu quan li dius una xorrada, plora quan desitja i no té i, en poques setmanes, ja diu “ajo”. Ni “all” ni “garlic”. “Ajo”. Després certs ciutadans polítics van dient no sé què.

L’Emma se’l mira amb amor encara que per dins sé que és una mica decepcionant que aquest, el seu germà, encara no balli quan ella toca el piano, no es disfressi ni jugui a Clics amb ella. Sí, un bebè només fa això. Riu. Plora. Fa sorollets estranys. Defeca. Suposo que ella ho sabia però no n’era conscient.

La mare està totalment recuperada del part i jo també estic fora de perill. Tots estem desitjant que aquesta època de grans canvis acabi i ens estabilitzem una mica. Prou bé que ho portem, penso jo. Vendre la nostra llar, buscar-ne una de nova, trobar-la, dos o tres mudances, anar a l’escola i a treballar cada dia ben lluny d’on vivim. Canvis, canvis i més canvis. Tot quan arriba un nou membre a la família. Ens agrada complicar-nos la vida i sacsejar-ho tot quan les coses són una bassa d’oli.

Pensava l’altre dia que quan va nàixer l’Emma vaig deixar de dur rellotge ja que tenia por d’esgarrapar-la quan la duia en braços. No he tornat a dur rellotge en aquests cinc anys. Com si fos una llarga pausa.

Per aquest proper nadal i aniversari, però, m’he demanat un rellotge nou. El capritx dels quaranta.

  • Felicitats! Pel futur rellotge em refereixo, per suposat :P