The Crimson Dynamo came along for the ride

vdp

Durant una barbacoa, van ser exposats a la radiació que desprenia un nadó de dos mesos nebot del cosí d’un amic. A través d’un miracle de la naturalesa, els nostres protagonistes van descobrir, anys després, que havien adquirit els poders proporcionals d’un… Pare Qualsevol!

Súper força i súper habilitat

Els nens adormits són pes inert i poden ser igual o més complicats de traslladar que un gat. Però descobrirem que, amb els nostres nous poders, podem treure el nen adormit de la cadireta de darrera del cotxe amb els nostres braços i res més, mentre fem equilibris amb tres bosses, dos anoracs, les claus del cotxe, de casa, el telèfon i en Rudy, el porquet de pelfa.

Súper velocitat

Ells es giren un moment i ja no hi veuen joguines escampades per tot arreu. La taula llueix desparada i la roba plegada i endreçada a l’armari. La bossa amb el got, la bata i l’agenda està preparada i ja aneu de camí a l’escola amb els caps pentinats (amb trena si escau). Tot en menys de deu minuts. Un nou rècord mundial gràcies a la Força de la Velocitat™.

Visió de raig làser

S’aixequen de la taula abans d’acabar l’àpat. Estan a punt de bolcar dues mil cinc-centes vint-i-quatre peces de Lego al menjador de casa. Posen els seu ditets a la teva figura de Jabba The Hutt de col·leccionista. Només amb un únic microwatt de mirada làser, quan les vostres pupil·les connecten, desarmen qualsevol acció i congelen el teu oponent.

Poders mentals

Telepatia: No fa falta ni que posin cares. No els veieu venir venint? No sabeu què, com i quan us demanaran quelcom abans de que obrin la boca? I no teniu la resposta preparada? Telepatia.
Telequinèsia: Ells es giren un moment i ja no hi veuen joguines escampades per tot arreu. La taula llueix desparada i la roba plegada i endreçada a l’armari. La bossa amb el got, la bata i l’agenda està preparada i ja aneu de camí a l’escola amb els caps pentinats (amb trena si escau). Ja sé que no és veritable telequinèsia sinó la súper velocitat però, des de la seva perspectiva, ben bé ho deu semblar.
Súper concentració:
Conduir interminables kilòmetres sense atropellar ningú mentre darrere els nens ploren o, pitjor, sents El Gripau Blau per vuitena vegada aquest matí a tot drap. Encertes a introduir dins la xeringa la dosi del Dalsy correcte amb un nen bullint en braços. No et tires per la finestra després del setè solo de timbal i flauta a dos metres de la teva orella mentre respons a un mail de feina només amb unes poques faltes ortogràfiques (ja se sap, per abreviar).

Súper vigília

Arrossegant els peus, llisques patèticament pel passadís de casa a les tres de la matinada fins a l’habitació del teu fill que demana aigua insistentment. Per quarta vegada. Vas anar a dormir a la una. T’aixeques a les set. Però t’has aixecat quatre vegades i abans dels teus poders de paternitat hagués semblat impossible.

Cos blindat

Ets el cavall de la princesa a quatre grapes passadís amunt i avall. Ets el sac de boxe de les seves batalles. Reps entrades que clarament són groga en el partidet de futbol jugat amb la pilota de la Kitty. El seus dits sovint van al teu ull inesperadament. Però l’amor no deixa marques.

Invisibilitat

Els observes jugar i relacionar-se al parc a pocs metres amb un somriure. I baveges mirant com dormen a les fosques durant mitja hora. Tu et despertaries cagat de por davant una actitud tan evident de tarat stalker amb la sensació que estàs sent observat. Ells? Ells no. Ni tan sols sembla que se n’adonin que estem allà.

Immunitat i factor curatiu

Sopes col-i-flor. Sobrevius.

Recordeu: Tota paternitat comporta una gran responsabilitat.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’octubre del 2015.

Tu a Barcelona, jo a New York

En Rolf és un nen de Barcelona una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb la seva àvia, la qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats.
La Flor és una nena de New York una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb el seu avi, el qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats.
Les vides paral·leles d’en Rolf i la Flor es toquen quan ambdós guanyen un viatge al Carib. Allà es coneixen i connecten.

portades_spread

Aquesta és la premissa i el paral·lelisme amb el que juga el llibre-disc “The Pinker Tones presentan Rolf & Flor”, un conte il·lustrat pel Gallardo (“María y yo”) i musicat per The Pinker Tones amb alguns col·laboradors il·lustres com l’Albert Pla.
L’àlbum es llegeix en dos idiomes i en dos sentits (un en castellà per en Rolf i, si el girem, podem llegir la Flor en anglès, els dos presentats sobre les quadrícules urbanes de l’Eixample i de Manhattan). Al text del conte l’acompanyen les il·lustracions del Gallardo, vistoses però sòbries amb abundància de blaus i grocs segons el personatge, i les lletres de les cançons.
I és que la història d’aquests dos petits és una mica anecdòtica i l’excusa per la música dels The Pinker Tones, el punt fort de l’obra.

L’àlbum, com no podia ser d’una altra manera, ja que constantment és dual, inclou dos CDs amb les mateixes cançons, unes en anglès per la versió de la Flor (Mimi Miller) i el Pinker Tone Mister Furia posa veu a en Rolf en castellà.

Els 10 temes s’allunyen dels paràmetres més típics de música infantil o tradicional. Són d’una producció excel·lent i van des del pop alternatiu de “Me llamo Rolf / My name is Flor” i “Los Colores del Zoo / The Zoo Colours” amb tornades després inoblidables, “Mi Primer Viaje en Avión / My First Time on a Plane” amb aires rockabilly, la intimitat de “Necesito una Flor / You Need a Flower” o l’electrònica i els samplings de “Helado / Ice Cream”.

Però malgrat el seu estil més proper a la música independent, la majoria són cançons molt juganeres. “Los Colores del Zoo / The Zoo Colours” llista colors, “Mi Abecedario / My Alphabet” l’abecedari, “Un Señor Calvo / A Man with No Hair” les vocals i “Helado / Ice Cream” ens ensenya a dir gelat en múltiples idiomes, sempre fent un esforç per oferir unes lletres de rimes divertides i no quedar-se en la repetició.

Són 22€ a canvi de moltes hores de diversió allà on acostumeu a escoltar música o a llegir, ja sigui al llit, al sofà, al menjador o al cotxe. Nosaltres ja ens les sabem de memòria.

Apple Music | Spotify | Web oficial

Existeix un segon àlbum “Rolf & Flor en el Círculo Polar” i en breu apareix el tercer, “Rolf & Flor en Londres”.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al setembre del 2015.

El Duendecillo Verde

Tot just aterro del meu primer viatge internacional per feina de llarga durada des de que va nàixer l’Emma. I he pogut observar que estem per tot arreu. Tant allà (és igual on sigui allà) com aquí, estem pels carrers, a les portes de les escoles, als supermercats, a les terrasses, als txiquiparcs i als aeroports. Els nostres fills fan una giravolta en patinet, veuen un objecte a l’aparador, marquen un golàs entre dos troncs d’arbre o estan preparats per a lliscar des del tobogan més alt. Quan reclamen la nostra atenció, han d’insistir amb dos o tres “papa!” per a que aixequem la vista dels nostres telèfons i somriguem.

No ens jutjaré. Sé que existeix la part que no es pot observar. Les tardes que passem a casa posant-li veu als Clicks, fent d’arquitectes amb el Lego, personificant monstres, ballarins o superherois, llegint contes, dibuixant o xutant la pilota. El que passa és que volíem respondre aquell mail de feina que ha quedat pendent. Comprar una cosa. Parlar amb la mama que encara està a la feina. Estarà la meva última foto rebentant les estadístiques d’Instagram?

Som uns pares pèssims, de vegades. No ens jutgeu i assumim-ho, com abans millor. No som perfectes ni ho fem bé sempre i, de tant en tant, estem així, distrets per les tecnologies. No passa res.

Però són aquestes mateixes tecnologies les que m’han permès veure i parlar amb la meva família cada nit, tenir una foto cada hora del que fan, que m’ensenyin on van i poder llegir què diuen. I farà un segle que vam començar a gaudir dels telèfons i les comunicacions epistolars són admirables avui dia però també reconeixerem que no és el mateix. Us deixaré un tòpic: escurçar distàncies.

Per tant, pactem no llençar-nos mirades de desaprovació la propera vegada que, en un aeroport qualsevol, el teus quatre fills es distribueixen de forma organitzada i a l’hora entre: cavalcar una Samsonite amb rodes passadís de la Terminal avall (el gran), esbatussar-se entre ells per un lloc lliure per seure al Gate 22 (el mitjà i la mitjana) mentre el petit escampa un suc per les sabates de la resta de turistes que feien cua “pacientment” i tu estaves distret fent un tweet graciosíssim. Quan aixequis la vista de la pantalla per observar el caos que s’ha generat en aquell minut de relax, ens mirarem sabent que som del mateix tipus de pares pèssims involucrats.

Només necessitaves un moment.

IMG_460300390

L’Emma va aprendre a nedar sola i sense complements aquest passat diumenge perquè ella va voler. Vaig voler pensar que, de forma inconscient, va esperar a que jo tornés per a que ho pogués presenciar. Perquè m’hagués fet mal perdre-m’ho. Cap tecnologia m’ho hagués pogut compensar per més a prop que ens facin sentir en la distància.

I ja us ho deia jo que cada nen té el seu ritme. Potser no calia que la portéssim a natació des dels 3 mesos.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’agost del 2015.

Everyday is like Sunday

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juny del 2015.

Us han explicat mai la història dels nens que acabaven el curs escolar al juny, amb més de dos mesos per endavant de vacances, amb els progenitors encara treballant i on aquests havien d’escollir entre pagar un servei de casal habitualment poc econòmic, carregar l’agenda dels avis o agafar-se una excedència com a única solució per a poder passar temps amb els seus fills i no encolomar-los a tercers?

Recordo els estius com un diumenge continu i brillant. Era quan les classes es quedaven buides i els patis s’omplien de partits de futbol clandestins, algun amic desapareixia perquè anava a Comarruga (què coi hi devia haver a Comarruga?) i la televisió emetia l’enèsima reposició de Verano Azul. En resum, un període àrid on els dies es confonien perquè me’ls passava als carrers habituals de la ciutat o al Maresme amb la iaia fins que va arribar el dia que es va jubilar i l’anàvem a visitar al peu de Sierra Nevada.

En aquesta rutina basada en l’absència total de la mateixa, un era feliç arrossegant els peus pel ciment a quaranta graus, dormitant amb el Tour de França com a banda sonora de fons, assaltant la xarxa metàl·lica de l’escola per a emular les jugades dels nostres ídols futbolístics que de nou no havien guanyat res i comprant Popeyes per vint-i-cinc pessetes.

Però estic repapiejant.

No estic per consumir energies en queixar-me dels calendaris escolars, la conciliació laboral i l’estat de la nació. Perquè els efectes col·laterals els teniu a dues setmanes vista, són evidents i no tinc solucions ni per a mi ni per a vosaltres. Però una cosa sí us diré sobre com eren els nostres estius fa trenta anys. Com deien els homes de Yorkshire: “And you try to tell the young people today that and they won’t believe you”.

Catches thieves just like flies

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al maig del 2015.

Als nou anys, barrejats entre alguns Mortadelos, la meva àvia em va regalar els primers còmics de Spider-Man. Comprats a una riera de Premià, suposo que la bona dona els va escollir perquè em veia mirar els dibuixos del personatge aràcnid de Marvel a la TV. El cas més clar de sinergia que existeix.

960

Durant aquells primers anys, vaig consumir còmics amb constància. Astèrix, Tintíns i Eric Castels, Mortadelos i companyia. Però vaig quedar mesmeritzat per la màgia de l’univers Marvel, on convivien adolescents que suspenien exàmens perquè passaven la nit gronxant-se pels terrats amb éssers titànics d’altres mons que devoraven planetes per esmorzar.

Avui dia, encara com a col·leccionista i lector, sovint em trobo pensant que m’agradaria que l’Emma pogués experimentar aquella sensació que vaig sentir un dia, el d’un univers nou que s’obre davant els teus ulls. Bàsicament m’agradaria que s’apassionés per alguna cosa com jo vaig fer, ja siguin els còmics o la música o qualsevol altre disciplina artística.
Així, sovint em trobo administrant la meva extensa llibreria de còmics com a una herència per ella. Em trobo pensant què llegirà, quan ho llegirà, en quin ordre i si li agradarà com a mi. I si podrà identificar-s’hi. Ja sabeu, la típica projecció que fem els adults en els nostres fills de la que tant em dóna per parlar.

I és aquest component identitari el que veig complicat. Tots aquells còmics estan majoritàriament escrits per homes i protagonitzats per mascles, adults o no tan adults.
Heu posat un peu als cinemes últimament per veure les pel·lícules Marvel? Entre molta testosterona, els rols forts femenins estan en clara inferioritat numèrica i sovint només s’intueixen. I comprenc els coms i perquès, ja que cada obra és filla dels seus autors i de la seva època. No cal veure Mad Men per entendre això. I veig com la nena de tres anys que tinc a casa vol identificar-se amb la Wonder Woman, la Batgirl o la Supergirl (històricament DC ha fet una bona feina mantenint vius i accessibles les seves versions femenines més icòniques). En canvi, Marvel proposa la Viuda Negra, Gamora, Agente Carter, Jean Grey o la Bruja Escarlata. Totes més humanes, imperfectes i úniques però que no responen al mateix perfil. No tenen la mateixa llum que els seus companys masculins.

Si l’Emma pot gaudir de qualsevol d’aquells còmics dels 70 i dels 80 i enfrontar-se a aquelles històries d’autoestima, autoafirmació i del que significava ser responsable, si pot saltar aquesta barrera, logro desbloqueado.
I, si us interessen els rols femenins als còmics, l’únic encert recent de Marvel és Ms. Marvel, un còmic que val la pena descobrir sense prejudicis ni valoracions prèvies.