'Un blog incoherent'.

Pepperpots And Matchsticks

Hi ha pasta per fer sopa de lletres a l’armari. Hi ha la “ç”. O això venia com a exigència històrica a l’estatut o les coses tampoc estan tan malament. Com som els catalans, d’exagerar.

Com arriba hom a remenar entre la pasta i adonar-se’n d’aquestes petites coses? Una mallorquina solitària batent-se al vent. Un got amb restes poroses d’un suc de préssec que ja s’ha begut. Una meitat del llit a la fresca. Tres imatges per escenificar que estic de rodríguez. Aquella situació.

Hi ha 6 comentaris. Veure els detalls del post.

Quiet Is The New Loud

Durant la prèvia del concert de Kings of Convenience de dijous passat al Poble Espanyol, feia la impressió de que hi havia més gent per veure a Mishima que no als noruecs. L’ovació que es van endur al sortir a l’escenari (amb dues hores d’endarreriment segons l’entrada) va demostrar lo poc acurada que era aquesta apreciació. Malgrat Mishima van oferir un so contundent, el duo acústic van tenir tot allò que ha de tenir un concert de rock: baralles a cops de puny al front row, interrupcions i queixes per la seguretat i les càmeres. Van interactuar amb el public a la Ben Folds, l’Erlend es va desbocar amb balls impossibles i felins, es va llençar al públic de cap i, en definitiva, van fer entretingudes unes cançons que, a priori, semblen destinades a espais reduïts.

My Ship Isn’t Pretty. Cayman Islands. Love is No Big Truth. I Don’t Know What I Can Save You From. Me In You. 24-25. Singing Softly to Me. The Girl From Back Then. Mrs. Cold. Peacetime Resistance. Boat Behind. Misread. Freedom and Its Owner. Stay Out of Trouble. Rule My World. I’d Rather Dance With You. Homesick. Know-How.

Hi ha 6 comentaris. Veure els detalls del post.

Attack Of The Green Lantern

L’enèsima averia del sistema d’aire condicionat del pis va comportar que haguéssim de demanar prestat (sé que és molt trist) algun catxarret que ens ajudés a passar aquests dies de calor i penúries de la millor manera possible. I per aquestes, va arribar a casa el poder de l’ió: un ventilador rotatori amb forma de columna, a mig camí entre la torre de Collserola i R2D2 que, ves a saber com (té un botó que ionitza?), ens ha mantingut vius sempre que la nostra zona d’operacions no s’allunyés gaire de la seva zona d’acció.
Per tant, en aquests dies d’estiu i en cas de necessitat, us recomano ions.

Els nens, en canvi, no semblen entendre de temperatures. Les fotos immediatament superiors estan separades en el temps per dos anys. El Pau Petit mai ha entès de suors estiuenques i prefereix dormir acompanyat*.

* és possible que el que li agradi al Pau Petit no sigui adormir-se sobre el seu tiet sinó sobre la seva samarreta negra perquè és la mateixa en ambdós casos
** qualsevol paral·lelisme o referència de mal gust amb el Michael Jackson serà censurada sense pietat

Hi ha 5 comentaris. Veure els detalls del post.

Utopia Parkway

Barrut, una nit, ben entrada la matinada, ja fa molts anys, després d’un sopar encara amb els meus pares, vam anar a buscar el cotxe al pàrquing. El vigilant que ens havia de cobrar era un noi jove al que vam interrompre en les seves coses de fer de nit: llegir una pila immensa de còmics de la Marvel que tenia en un costat de la taula. Entre aquesta visió, la perspectiva de poder passar hores i hores mortes llegint sense grans molèsties, i l’obsessió que vaig tenir pels programes de ràdio nocturns durant un temps, va haver una època en la que vaig pensar que aquella era la feina perfecta en la franja horària perfecta.

Anys després, vaig tenir una novia que tenia un pare que treballava de vigilant en un pàrquing. Bata blava inclosa. S’aixecava escandalosament aviat. Però no va importar gaire. Jo ja havia mogut fitxa i feia, amb pas ferm, el meu camí cap a dibuixant de còmics frustrat i fracassat.

Hi ha 4 comentaris. Veure els detalls del post.

A Conscience-Free Malignant Cancer On Society

Els iogurts i els formatges es van descobrir per deixadesa. I el vi. I la cervesa. La penicil·lina se’n duu la grossa al sumar deixadesa i un premi Nobel. Podríem dir que el vinagre és al vi el que la penicil·lina és al formatge. Però sense premi.
Així és l’ésser humà. Deixant podrir les coses però amb prou curiositat per tastar-les. “Coi, quin gust tindrà això que vaig deixar aquí fa dos anys?”.

Així som també els bloggers. Deixant aquí aquest blog, a veure si en contacte amb l’oxigen de l’aire que respirem, esdevé art o jo què sé. I assumint que algú passarà i dirà: “coi, què diran en aquest blog que fa mesos que no actualitzen?”.

Hi ha 8 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors
Posts-eriors »