Parlant de 24, durant la passada nit m’he despertat al sofà destrossat. No hi ha res més pitjor i incòmode què un sofà petit. M’he adormit mirant 24 i m’he despertat d’un somni sobre naus espacials i trens que avançaven sobre gespes verdes i infinites, i amb un parell de melodies al cap. Una d’elles, una clàssica línia de baix i uns teclats divertits pop. L’altre, Steve’s Boy, l’estrident retorn de The Lemonheads (ms).

M’encanta obrir els ulls amb una cançó entre cella i cella.

Sona: Baby, Back Up de The Bluetones (ms).

Viure en solitud, en un petit pis mileurista, i amb una programació de TV absurda, em va fer descobrir a l’hora de sopar les sèries de TV en DVD. Veure cada nit una pel.lícula és pesat però una sèrie és molt més còmode, especialment per durada. Quan em vaig emancipar, vaig comprar les temporades de X-Files i Friends per acompanyar-me cada nit. En V.O. i sense publicitat. Després van ser Futurama i Buffy (que sí era tan bona com deien). L’any passat va ser el fanatisme totemitzador de Lost i aquest any Alias (que no és tan bona però molt entretinguda) i 24 (que tampoc ho és degut al seu concepte inicial una mica repetitiu).
Acumulo Prision Break, sèries britàniques curtes com The IT Crowd (tremenda) i els nous de Lost (em nego a patir amb els cliffhangers).

Diuen que Jack Bauer hauria escapat de l’illa de Lost en 24 hores. Mentida.