Passa amb la memòria com amb els arxius, que et recorden quan has canviat d’opinió. Quasi me desdigo i si, en el seu dia, vaig dir que als concerts gratuïts de la Mercè mai més, suposo que el fet d’haver treballat fins altes hores de la matinada de dissabte va fer que que les ganes per veure a Primal Scream o a La Casa Azul (Antònia Font toquen a totes les Mercès de la vida) creixessin proporcionalment i sense control. Vaig acabar esgotat així que millor deixo que m’ho expliquin.

Sopant, ma mare va dir este pan está blando i es va quedar completament indiferent quan em vaig posar la barra de pa a l’orella i vaig replicar pues a mi no me dice nada. I fins aquí el report aperiòdic de convivència post-adolescent.

Jo no acostumo ni a jurar ni a prometre però juro i prometo que no m’he passat a Adidas aquest últim any (1, 2 i 3) per aquest anunci, prova irrefutable, per altra banda, que el llançament del nou àlbum d’Oasis està aquí al costat. Sóc fan però no tant. O sí.

[ Mode Mitificador Off ]
Posar-los al costat de la bandera i l’escut del Liverpool potser no ha sigut la millor de les idees.

Davant meu s’han assegut una parella d’enamorats en la trentena, amb cara de fred i recargolats en la seva bufanda, de tant esperar a l’andana dels Ferrocarrils Catalans. Ella, amb una jaqueta semblant a la meva (!!), s’agafava somrient del braç d’ell, amb texans, gafa-pastes i una jaqueta molona guerrillera. A la butxaca dreta, hi lluïa una xapeta d’Oasis.
En aquesta vida he perdut moltes xapes però dues m’han produït un dolor especial. La primera, negra amb un piano blanc que feia referència a Keane, em va fer mal més per qui me la va regalar i el seu valor sentimental que pel que significava literalment. La vaig perdre en una visita a Ikea. Me la van tornar a regalar després de plorar per les cantonades i la vaig tornar a perdre al concert d’Antònia Font a La Mercè 2006.
La segona xapa tenia el logo d’Oasis i la vaig comprar en un dels seus concerts. Li tenia una estimació desmesurada, coses meves, i la vaig perdre, si no recordo malament, en un vol amb Swiss Air. Perquè quan jo perdo les coses, les perdo ben perdudes. A llocs on sigui impossible retrobar res.

El fred que vam passar la nit de recital de dissabte per Gràcia m’ha deixat una de cal (llavis tallats i mal de coll) i una de arena (ara ja sé què posar-me pel matí: per fi, roba d’abric). Ja no depenc de la compactació sardinista que provoquen els transports públics metropolitans per entrar en calor perquè, pel que fa a escalfor, els vagons van sobrats. La veu del Rubianes juntos a las siete, ocho y nueve de la mañana porque se quieren, señores!! és el primer pensament coordinat que tinc al voltant de dos quarts de nou.
Per regular la temperatura, avui m’he posat un dels quatre (4) cd’s que em vaig agenciar divendres a la tarda, en un atac d’aquests compulsius que van evitar que em comprés unes Adidas ben mones el dissabte. Tinc el consumisme sota un relatiu control.

Desmenteixo que el cantant hagi rodat cap vídeo de Los Planetas. Amb els seus sons d’imatges fredes i l’origen nòrdic del grup, aquí el que s’evoca són raigs de sol hivernals (jo també sóc poeta barat).