I was not born in wartime, in pain or poverty

El segon aniversari de l’Emma s’apropava i crec que s’estava tornant mig boja. Els dies previs, cantava el “Moltes Felicitats” i el “Happy Birthday to You” mentre bufava un llapis, una forquilla, qualsevol cosa que s’assemblés remotament a una espelma. Tenia una angoixa exultant.
Aquest cop, l’Emma va ser molt més conscient de la celebració dels dos anys, una festa més exclusiva per a evitar les aglomeracions ingovernables del primer aniversari (aquest any ens vam limitar a família i amics i nens però va ser una gentada de totes formes), però em fa l’efecte que, malgrat l’angoixa cantarina a la que feia referència abans, encara no va ser conscient del tot de què significa ser el centre d’atenció. O sigui que, por ese lado, bien.
La simpatia també bé, gràcies. No es va sortir del guió i va repartir tants somriures com girs de cara. El seu pare tampoc es va sortir del guió i, nedant en les aigües obsessiva-compulsives d’estar per tothom i amb l’altre ull vigilant la nena, el catering cuqui de la Lis i la Berta s’esgotà per segon any consecutiu sense que em donés temps a tastar ni un trist tros de pastís de formatge. Nota mental: ensinistrar l’Emma per a que sempre estigui per les coses importants de la vida. Per exemple, el pastís de formatge.

A aquestes alçades del post, ja hauria d’haver començat amb el propòsit del mateix i analitzar la riuada de regals que va haver (una paraula: descomunal) i com s’haurien de gestionar tants presents segons la meva humil opinió per a que els nens no perdin el seny. Però recordeu alguna època on pensàveu que sabíeu coses que ara us heu de menjar amb patates? Jo sí.

I was not born in wartime, in pain or poverty

No cal que em repeteixi, doncs. Passem pàgina.

Algo de autodestrucción y una pizca de placer

No és un nadal tipus odiar-ho tot i “tot em deprimeix” però comencen a ser nadals adults (sirenes tronant), més pendent de la il·lusió (i l’engany) dels petits que del propi. Les sensacions són diferents. El paradigma seria que no sé ja ni què respondre quan em pregunten què desitjo per nadal. I això que durant aquest període hi ha triple combo d’oportunitats: tió, Reis i el meu aniversari (i colmado de regalos me hallo).
En un dels meus impulsos completament intencionats de racionalitzar-ho tot, em debato sovint entre ser una persona que anhela constantment (actitud que estic totalment convençut que genera un estat d’ansietat insuportable) o l’estoïcisme pragmàtic, però tampoc és qüestió de passar el nadal amb petit nuvarró negre sobre el cap amb pluja fina / pluja gruixuda segons l’estat d’ànim. Un apren a fer un esforç.

D’estats d’ànim volia parlar jo però no m’ha sortit.

Las siete y veintisiete

Me n’adono que si hagués de fer una llista de regals per aquest nadal (i oju, que entre el Dia de Nadal i Reis està el meu aniversari, per tant, espero acabar colmado de presentes y regalos) tot serien còmics. Perquè els còmics han deixat de ser accessibles i barats. Bé, la grapa sí. La grapa sempre ha de ser popular. És la seva naturalesa. Però la política editorial d’elevar la qualitat de les edicions et pot portar a la ruïna fàcilment com et descuidis i compris per inèrcia. Per poc que domineu l’anglès o el francès, us recomano les edicions originals via Book Depository o Amazon amb descomptes de fins un 40%. Una bona wishlist no té preu.
En resum, aferrat a aficions juvenils des de 1985.

També accepto ninotets de goma de super herois, d’aquells de fotre a la mona i llepar-los els peus després per treure la xocolata.

Forever Ago

No sé si sabeu que el dia que ens vam assabentar de la intenció de l’Emma d’incorporar-se al nostre elenc de protagonistes, em disposava a regalar-li una moto a la Sílvie pel seu aniversari. Una (he de dir preciosa) Vespa LX 125 Rojo Dragón. Vaig haver d’avortar la missió (notis el desafortunat joc de paraules) davant el despropòsit que em semblava una embarassada creuant Barcelona en moto a totosti. Això va afegir una etzibada extra a la muntanya russa d’emocions que són per sí mateixes aquestes notícies.
Com en cap moment tinc la intenció de tornar a aquella línia editorial absolutament exhibicionista d’altres temps, només afegiré que vam decidir, no sense alguna llàgrima, reinvertir els diners de la moto en quelcom més pràctic: finestres noves.
No ens en penedim.

I malgrat no hi ha un premi estipulat ara per ara, pel que fa a la #porraemma, és tan fàcil com participar fent servir el hashtag a Twitter i deixar anar una data.

@cibernautajoan 24/09
@Barrut 27/09
@nonacompany 29/09
@Dallonses 30/09
@samarini 01/10
@tinavalles_ 01/10
@vullunfestuc_ 01/10
@MissSeixanta 02/10
@neus 03/10
@jbetrian 4/10
@Joanaina 5/10
@annacroac 6/10
@jaqme 7/10
@ínia 7/10
@zahir_ 7/10
@macips01 8/10
@irenguallar 8/10
@producte 9/10
@defak 9/10
@marphille 9/10
@annapistu 10/10
@adosc 11/10
@mitjanit 11/10
@senyorventura 12/10
@Qata_ 15/10
@bzzzbip 15/10
@edeidin 17/10

I el hashtag acordat pel dia del part, 3G mediante, serà #holaemmy, el qual esperem sigui trending topic al baix eixample.

We’ll Call It Christmas When The Adverts Begin

Se sap que una festa d’aniversari està funcionant quant els vint-i-cinc convidats ho deixen tot per veure els minuts finals del R. Madrid – Sporting de Gijón entre crits d’histèria i salts descontrolats per celebrar cada ocasió malgastada per l’equip blanc i aquella èpica fallida que els caracteritza.

El que és important és important i va primer.