Un dels handicaps què té el fet de què el teu aniversari sigui durant les dates nadalenques, com és el meu cas, és què, en comptes de fer-te un regal més com tothom pensaria (al menys quan érem petits), la cosa es resumia en “te doy este regalo y vale por reyes y por tu cumple, eh?”. Depressió infantil total. La cosa està que jo tampoc acostumo a celebrar mai el meu aniversari. No per res en especial, m’agrada fer anys, i no m’importa fer-me gran, però les molèsties que dones als amics, els regals, les peles… prefereixo que s’ho estalviïn.
Aquest any, com ja vau llegir, em van fer una festa sorpresa (gràcies, Raquel) i em van fer un parell de molt bons regals. Però durant les festes, ma mare, fent un esforç, també em va fer un bon regal donant-me calerons i fent caure a les meves mans un reproductor Sony Vaio de MP3 de 40 Gb. El VGF-AP1L (s’ha de llegir dient les sigles, o sigui, “uve gé efe, a pé uno ele “… perquè si ho feu del tirón, no feu més que dir tonteries). Això ha fet que hagi de prejubilar el meu Hi-MD (mercat de segona mà). Aquí els fans de l’iPod Photo (Maivista) m’intentaran fer creure que el producte d’Apple és millor, i no ho discutiré. El disseny és més elegant, sí, però la pantalla més gran del Sony i sobretot, i especialment, la seva autonomia de més de 20 hores de reproducció continuada em decanten més cap a aquest i passar de l’iPod fins una versió millorada. A més, m’agrada el so del format Atrac3plus. Resumint: só de qualitat, milers de cançons fotos, 40 Gb de disc dur i, per cert, 150€ més barat què l’iPod Photo 40 Gb. Apple, espavila.
A part d’això, pel meu cumple em van caure els clàssics After Eight (xocolata amb menta, tradició de la Reich) i l’últim àlbum del Craig Armstrong, Piano Works, (cosa de Raquel). Aquest paio és un músic britànic, de perfil clàssic diríem què també juga amb l’electrònica (sent més original què el pesat i avorrit del Williams Orbit), i ha col.laborat amb molts artistes fent arranjaments (Suede, U2, Evan dando, David McAlmont, Blue Nail, The Divine Comedy, etc.). En aquest àlbum agafa talls de les seves bandes sonores, dels seus dos primers àlbums en solitari, The Space Between Us i el fosc As If To Nothing, i també cançons, com fa molt sovint, de la banda on col.labora per costum, Massive Attack, on crec que ha fet les col.laboracions més interessants. I les reversiona durant 19 talls que s’escolten d’una tirada, només amb el seu piano i 4 programacions pro-toolianes.
Després, també em van regalar el DVD Live at the Palladium, de The Divine Comedy. Una maravella veure a Neil Hannon, tan divertit com sempre, tocant les seves cançons en un teatre, amb 20 musics darrere. Sona a casa meva a tot volum.
I jo m’havia quedat tan feliç amb els meus regals. Què sí. Què ho sé. Què el nadal no només son regals. Però quan es fan amb carinyo, doncs senten la mar de bé. El Pau, va aparèixer de matinada, allà a les dues o les tres, a casa meva i em diu: Té. No t’havia regalat res pel teu cumple. I em dona un Nokia 7610, amb càmara de megapixel i mil xorrades més, la mar d’espectacular.
Què collons he fet jo aquest nadal? Si he estat de lo més insociable. La gent m’estima.

Ahir va ser el meu aniversari. 28 primaveres. Era estrany com a la mitjanit del dia 29 (o sigui, 30), no vaig rebre cap trucada ni felicitació dels amics més íntims excepte de l’Ainoa, que com cada any, com un rellotge, és la més ràpida i puntual en trucar i algun altre bon bon amic. Però cap dels “clàssics”.

Al dia següent esperava anar a sopar amb les meves dues millors amigues però una d’elles està a Madrid visitant la família (el nadal té això) i no se’n va poder escapar. Així que la meva amiga Raquel i jo vam decidir anar a sopar ja que semblava que la resta de gent estava ocupada.

Vam anar caminant des de casa meva a un restaurant al carrer Aragó, suggerit d’ella. Nosaltres sempre hem sigut de caminar de pressa, però aquest cop em desesperava veient com ella anava aturant-se mirant tots els aparadors a pas de tortuga. I així què arribem al restaurant, des de fora… veig a l’Alberto i la Sara, dos dels meus millors amics, asseguts a un banquet com esperant taula. Començo a fer-los senyals, ells em veuen i comencen a riure.

Me’ls miro, ells riuen, jo ric, i de sobte… el meu cap només va donar per 2 raonaments:

a) Quina casualitat. Però mira, soparem plegats.
b) I ara em sentiran per no haver-me felicitat el meu aniversari.

Ara un pensaria: què t’estaven esperant, tonto. Festa sorpresa. Han quedat per sopar amb tu!

Doncs no. Jo no. “Diga’m limitat”.

Entro cap a dins i em trobo amb ells el Ferran. I un pensaria: ara és quan t’adones de què va tot…

Doncs no. Vaig pensar: què estrany que quedin per sopar sense mi… I és quan em giro i veig la Raquel partint-se, què me n’adono del seu pla (gràcies Raquel) d’organitzar-me una petita festa sorpresa. Poc després va arribar la Lara Cots i ja hi érem tots. Rollo emocionant. Feia anys que no celebrava el meu aniversari (no és una cosa que de fet m’agradi gaire) i ahir em va fer especial il.lusió.

Vam trobar a faltar la Reich, què segueix a Madrid, i a la Patri i al Luis ,que per temes de feina no van poder venir.

Fotos per Raquel.