'La risa anida en la boca del necio'.

El Club De Fans De John Boy

El debat sobre si està reeixit o no combinar rock o pop amb una orquestra clàssica va estar de més, divendres passat, al concert de Love of Lesbian a l’auditori de Sant Cugat. La banda es va fer acompanyar per l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra però la seva presència va ser gairebé testimonial, participant a dos de cada tres temes i, sovint, amb uns arranjaments simples i sense protagonisme que es perdien darrere de les guitarres. A molta distància dels recents experiments d’Antònia Font i el seu àlbum Coser i Cantar (gira inclosa) o d’Astrud i el Col·lectiu Brossa, on cada tema es revistava per extreure’n una variant.
En el seu favor, l’efecte secundari d’aquests arranjaments va ser la major presència de la banda en si mateixa i una llista de temes que sonaven similars a la seva versió oficial dels àlbums. Així, aquells que surten espantats d’experiments com els abans citats, en aquest cas quedarien més que satisfets. És un tema de simples expectatives.
Parlant d’expectatives, la veu del Santi Balmes ens va sorprendre ja que feia la impressió de que es veuria limitada en directe pels múltiples trucs de post-producció utilitzats en estudi. I no. Diria que bé. Com el concert en general, on ells van estar simpàtics i, fins i tot, van sucumbir a improvisar algun tema fora del tracklist oficial davant les demandes del públic. I aquest es sobirà, que per alguna cosa és qui paga.

Un Día En El Parque. Carta A Todas Tus Catástrofes. Incendios De Nieve. Domingo Astromántico. Allí Donde Solíamos Gritar. Houston, Tenemos Un Poema. Los Niños Del Mañana. Marlene, La Vecina Del Ártico. Segundo Asalto. La Parábola del Tonto. 1999. 2009. Voy A Romper Las Ventanas. Club De Fans De John Boy. Te Hiero Mucho (Historia Del Amante Guisante). Dios Por Dios Es Cuatro.

Hi ha 1 comentari. Veure els detalls del post.

Half-Baked Alibis Full Of Holes

Com hi ha nens que d’un llibre només miren els dibuixos, dels còmics la Síl només llegeix els globus. I així se’ls acaba, en trenta segons. I segurament els deu trobar ben insubstancials. Després intenta dormir mentre jo em miro vinyeta per vinyeta el meu i, es clar, amb la llum encesa no la deixo dormir. Quan van mal dades, crec que d’això en diuen una diferència irreconciliable.

Dues coses estranyes han passat últimament. El doble cd i dvd Coser i Cantar va reaparèixer l’altre dia, de forma miraculosa, de sota el seient del cotxe, mesos després d’haver-li perdut la pista i haver perdut també tota esperança. Mai se m’hagués acudit buscar allà, un diria que perquè:

a) no és el meu cotxe
b) i mai he tingut un cotxe on perdre-hi coses “per sota”
c) ja que no tinc carnet de conduir
d) perquè jo sóc el copilot i el cd estava sota el seient del pilot

Coser i Cantar és un d’aquells que no vaig suportar el primer cop que el vaig posar i ara pràcticament és l’únic àlbum d’Antònia Font que he escoltat durant els últims mesos. Una rectificació que sóc incapaç de fer amb Mishima, per exemple. O amb el Roger Mas que, si torna a sortir per la tele fent un sprint per un camp de pedres, tiro l’aparell per la finestra. O sigui que tampoc.
La segona cosa, que en teoria era el leitmotiv d’aquest post però a aquestes alçades ha perdut ja tot protagonisme i, fins i tot, he oblidat perquè em semblava digne de menció, era que ahir (i durant part d’aquest matí) m’ha estat tremolant el nas, d’aquella manera que tremola un ull quan hom està nerviós però a mi el nas. O és un efecte secundari de la burocràcia espanyola o bruixeria.

Hi ha 9 comentaris. Veure els detalls del post.

Máquina, Piedra, Planta, Animalito

Dissabte vaig estar a la festa de l’Eli on no es va esmentar la crisi econòmica, la delinqüència de carrer o el preu desorbitat de les hipoteques i hi havien globus liles per tot arreu. Molt agradable. Per altra banda, divendres nit es va organitzar també una festa, de caire més privat i més enfocada al ball que al diàleg. Vaig descobrir que la Síl mai havia escoltat Buddy Holly, una de les cançons aborrecidas (llista a la que he descobert que s’ha d’afegir Wa Yeah!).

Em pregunto sota quina pedra es va amagar durant tot el 1994…

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

(Music Depresses Me)

Passa amb la memòria com amb els arxius, que et recorden quan has canviat d’opinió. Quasi me desdigo i si, en el seu dia, vaig dir que als concerts gratuïts de la Mercè mai més, suposo que el fet d’haver treballat fins altes hores de la matinada de dissabte va fer que que les ganes per veure a Primal Scream o a La Casa Azul (Antònia Font toquen a totes les Mercès de la vida) creixessin proporcionalment i sense control. Vaig acabar esgotat així que millor deixo que m’ho expliquin.

Sopant, ma mare va dir este pan está blando i es va quedar completament indiferent quan em vaig posar la barra de pa a l’orella i vaig replicar pues a mi no me dice nada. I fins aquí el report aperiòdic de convivència post-adolescent.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

Esta Noche Astrud Canta Para Mi

La Revolución Sexual quatre anys després. I és que jo no sé si els podré afegir un altre cop al meu vocabulari, molt afectat per Muchachada Nuí i altres, altres i altres, a La Casa Azul i els seus referents de colors.

Primers temassos directes a la jugular aquí.

Hi ha 1 comentari. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors