Avui, per primer cop en mesos, he tingut fred pel matí al baixar del tren. Una sensació agradable. Enyoro el fred i dur jaqueta. Miro el calendari i veig que ja estem a la tardor. Ni me n’havia adonat.
Ha tornat a ploure per les festes de La Mercè però aquest cop si que he sortit, encara que hagi estat només per veure Antònia Font per enèsima vegada. Massa baixos i massa càmeres per tot arreu que no deixaven veure res. Els concerts de La Mercè són per anar de públic o per passar-los per TV?

No havia assistit mai a un concert d’Antònia Font. I tampoc fa tants anys què els faig cas (des d’una mica abans de què sortis Taxi). Potser per això sempre li he tingut més carinyo a A Rússia què a Taxi, fins què ha arribat Batiscafo Katiuskas.

Un concert de dues hores en tres parts necessàries, el d’ahir a l’Auditori, davant un públic què superava les 2.000 persones, segons la capacitat de la sala. La impossibilitat de barrejar l’últim àlbum amb cançons anteriors potser obliga a tocar d’una tirada el 80% del nou disc d’inici. Unes cançons entre boira i blau, mantenint la conceptualitat marítima, què va sonar emocionant, compacte, ple de matissos.
Després, recrear-se en Taxi i petites perles més antigues amb la complicitat del públic, què agraïa la festivitat dels àlbums anteriors.

Fins què va sonar Wa Yeah!. M’agradava el somriure de Joan Miquel Oliver mirant al públic durant aquesta cançó. Crec què se n’adona què ha donat amb el hit què tot grup té al menys un cop a la vida. El seu himne. Va abandonar el seu posat Gargamel de mirar al terra i estar més preocupat pels pedals i els efectes de la guitarra què una altra cosa, per gaudir del feedback de la platea.

Antònia Font són petits homenets a l’escenari. Pau Debon canta, balla, mou les masses amb una simpatia i un carisme proporcionalment invers a l’estereotip de frontman d’una banda de rock. La resta es mantenen estòics en 2 metres cuadrats. Em recorden a algú.

Vam exigir Petit Homenet De Muntanya però ni cas.
No va sonar Camps De Maduixes.

Setlist (de memòria, així que incorrecte):

Bamboo
Batiscafo Katiuscas
Tokio M’És Igual
Amazones A Sa Lluna
Darrera Una Revista
Love Song
Nata
Mecanismes
Armando Rampas
Jo, Robot
Alpinistes - Samurais
Robot
Portaavions
Holidays
Productes De Neteja
Dins D’Aquest Iglú
Tots Es Motors
A Rússia
Loco
Astronauta Rimador
Wa Yeah!

Interstellar Overdrive (?) (Pink Floyd)
Vitamina Sol
Alegria
Vos Estim A Tots Igual

Vehicle Lunar
L’Univers És Una Festa

Pd.- Sóc l’únic què pensa què Vitamina Sol és Piano Man de Billy Joel?

Hem sabut de l’ombra perquè ens perseguia com el Sol cerca l’horitzó i el troba i s’atura i el contempla dins les persones com un dia infinit i impossible. La gent sap (ho sap tothom) que les ombres són majúscules com una carpa de circ i àguiles marines, com les algues abissals i les circumferències que les culleres dibuixen als purés i a les façanes. Ho sap tothom.
D’aquest tema, tothom ho sap tot.
Joan Miquel Oliver.

Diuen què l’inspiració prové dels estats d’ànims més ennuvolats. Deu ser per això què les melodies què més emocionen són les més depressives, les fotografies crues les què més impacten i les millors pel.lícules les què fan plorar. És quelcom popular.

Ets un museu vivent. Pagaria per visitar-te en plujosos diumenges. Potser algun dia vaig i t’ho explico.
Stuart Murdoch.

Sempre he estat convençut de què fer riure és sempre més dificil què fer plorar.

Sol, Sol, Sol il.lumina sa pintura que hi ha en aquest llençol.
Joan Miquel Oliver.

A mi m’inspiren els cefalòpodes, les torrades cremades amb mantega, les maduixes en aigua marina i la neu banyada en el Sol.

I quan encarava al Sol, no projectava ombra.
El Noel.

I jo què em pensava què Brian Wilson i jo érem els únics a qui ens inspirava l’astre lluminós.

Fins aquí, cites amb solera.