PRODUCTES DE NETEJA » apple

The Lost Art Of Conversation

Rubèn — Thu, 03 Jun 2010 12:46:34 +0000

Uns dies a les mans (al sofà, al llit, a la cadira) i el dubte “per a què serveix l’iPad” queda resolt. Serveix, concretament, per a qualsevol cosa. Punt i final. Tot depèn de l’enfoc que li volem donar a l’aparell (com passa amb qualsevol altre).
És la màquina definitiva per a llegir, evidentment. L’objectiu de convertir-lo en aquell somni humit que tot col·leccionista de còmics ha tingut des de sempre, un lector electrònic per endur-te els teus volums i sèries amunt i avall sense carregar tones de paper, es fa realitat. La pantalla, que probablement en exteriors pateixi amb els reflexes del sol, té una qualitat brutal i en interiors no té rival. I les discussions paper versus pantalla estan de més. Que cadascú esculli segons les seves circumstàncies i preferències.
Malgrat sembla un gadget orientat al consum de contingut, tot es saber redirigir l’ús als nostres desitjos. El teclat és realment còmode en posició horitzontal. A partir d’aquí, ja siguin texts, apunts, posts, xarxes socials, la nostra interacció amb la xarxa no es veu limitada en cap moment. Generar contingut no té més barrera potser que la carència d’una càmera però, per la qualitat que donen les càmeres en dispositius mòbils, personalment no la trobo a faltar.
L’interface segueix sent igual d’intuïtiu que l’iPhone (si la Nina, que no te ni dos anys, navega pels àlbums de fotos sense problemes, tothom pot) però amb unes quantes polsades més. Per tant, l’administració de fotografies i vídeos es una experiència força mes agradable.
La duració de la bateria compleix i, en gairebé una setmana, ha estat en càrrega dos cops.
A partir d’aquí, tot és ampliar les seves capacitats amb les aplicacions adients, segons les necessitats: administrar documents (DropBox gratuït i GoodReader per 0,79€), veure els mkv’s (Air Video per 2,39€) o llegir còmics (ARCreader, gratuït, a l’espera de la versió de ComicBookLovers) que tenim a l’ordinador, etc.

És un aparell que, amb les seves mancances, i sent un capritx mes, si no substitueix l’ordinador central de la casa, t’allibera d’ell.

The Booklovers

Rubèn — Fri, 05 Feb 2010 11:21:18 +0000

El dia que es va presentar l’iPad vaig pensar que no seria l’únic en veure-li ràpidament aquesta possible funcionalitat al nou gadget d’Apple i l’Álvaro, des de La Cárcel de Papel, probablement ho va exposar ahir nit millor que jo.
Quan el vaig veure per primer cop, em van donar bastant igual les seves mancances pel que fa a connectivitat (HDMI i USB), expansió (ranures o slots) o permetre aplicacions córrer en multi-tasca (habilitat que no enyoro gaire a l’iPhone). També van quedar en segon pla les seves capacitats de 3G i d’iPod amb esteroides.
Jo el que vaig veure va ser un lector perfecte per còmics. Una pantalla amb la mida adequada, amb un pes i una duració de bateria raonables i prou espai en disc com per portar part de la biblioteca mòbil. Tot depèn de certs factors. El que trigui el mercat en adaptar-se (el discurs sobre la mort de la grapa fa tants anys que dura que podria dir-se que hem conviscut amb ell tota la vida però un aparell com aquest no ha d’implicar la desaparició del paper perquè sí) o com ho assimilarien els lectors. Per no parlar de les possibilitats que pot tenir un còmic amb connectivitat a internet (autoedició, multi-idioma, interacció amb autors i editorials, expansió de pàgines, accés a referències per capítols anteriors, etc.).

Mentrestant, el que pot reactivar és el “mercat” dels escànners.

Actualització: PaneFly i el seu comic book reader per l’iPad.
Actualització 2: Comic Zeal anuncia la versió 4 del seu software lector de còmics per iPhone i iPad.

I’m Not Tired, I Just Sleep

Rubèn — Thu, 05 Feb 2009 10:03:19 +0000

He pensat que quan no sé què escriure, podria fer un post a partir de petits trossos d’altres posts i… ah, no. Un moment. Això ja ho ha fet el publicista de Zas* amb Coldplay i seria copiar (encara que hi ha qui li diu influències).

Prou procrastinació, publicistes del món, i apreneu a fer servir GarageBand en quatre o cinc lliçons fàcils.

* i després encara hi haurà qui digui que aquí no es parla de vertaders productes de neteja.

My First Truest Love Was A Multiple Adjustable Shower Head

Rubèn — Wed, 03 Dec 2008 18:42:46 +0000

Si s’obre l’armari, apareix apilada (bueno, apilada) la mateixa roba que l’any passat i que l’any anterior i que l’any anterior. No és una manera intencionada de fer veure que no passa el temps. Les primeres canes al pit em delataran el proper estiu. És aquella actitud de “si encara no està trencat!” que fa que no es renovi el vestuari gairebé mai i aquella incomprensió davant la gent que es cansa de la roba després de posar-se-la dos cops. Incomprensió que m’he de menjar amb patates cada cop que veig el MacBook nou o semejantes.

Demà aniré a que em presentin tres llibres. Hola, què tal, encantat, molt de gust.

Cada Mochuelo A Su Olivo

Rubèn — Mon, 05 May 2008 12:48:45 +0000

La Rothko i jo ens vam reptar mútuament a escriure una novel.la, una manera com qualsevol altre d’esquerdar el meu amor propi, amb l’única i vaga esperança que lo seu sigui de veritat el minimalisme versàtil i no la prosa Murakami. Un nou gir per la nostra espiral diària de competitivitat. Avui dia és vox populi que qualsevol pot editar un llibre (via Flaneuse) i que li diguin literatura com que la Scarlett publiqui un cd i li diguin música (prejudici aquí).
La meva època d’adolescent enfrontant-me a una Olivetti grisa que el meu avi va portar d’alemanya allà pels anys seixanta va quedar enrere, entre fulls blancs i tinta negre i vermella amb típex, on la meva prosa es perdia confosa entre frases massa llargues i subordinades dins de subordinades.
En resum, res ha canviat. Les casualitats no existeixen o les vendrien al Corte Inglés en blisters (possible títol).

Un dels capítols girarà al voltant de per què els nens petits en cotxet només duen una sabata… sigh… els blogs no són para el verano.

This Is Just A Modern Rock Song

Rubèn — Wed, 23 Apr 2008 19:03:24 +0000

La raó per la que hi ha tants grups que comencen amb “The” és donar-li un mal de cap al meu iTunes. Fer-lo decidir entre ordenar-los per la “T” de The Beatles o per la “B” de Beatles, The. Quan t’has decidit, aleshores és moment de posar-se a buscar La Casa Azul, Los Planetas i Los Campesinos! a la “L” i a la “P”. Coses del meta-llenguatge.
Hi ha qui no vol ser un modernillo i es treu el “The” i el “Los” com han fet Smashing Pumpkins o van fer Los Piratas per convertir la vida d’un malalt del meta-ordre en un infern de decisions irrellevants.

Mentiroso Mentiroso

Rubèn — Mon, 21 Apr 2008 13:12:10 +0000

El més emocionant del dia d’avui és que estreno texans i un jersei (afortunadament, el fred no marxa) i que he descobert que tinc tendència a encebar-me amb l’ungla d’un dit en concret. Faig un esforç per donar-li una treva.

Déjalos Menguar Y Desaparecerán

Rubèn — Wed, 09 Jan 2008 16:23:51 +0000

A Austràlia, la policia cataloga com a problema de proporcions epidèmiques la quantitat de joves atropellats quan creuen un carrer escoltant els seus iPods (no qualsevol altre reproductor multimèdia, només iPods) i han llençat una campanya de conscienciació al més pur estil DGT. Com molt bé ha comentat Bill Gates durant els seus vídeos de comiat abans de la seva retirada dels negocis, ja que Apple fa una bona feina pel que fa a l’usabilitat i, en aquests termes, l’iPhone seria el producte bandera, proposo un sistema de localització (GPS, Google Maps) que detectes la nostra posició contínuament i cada cop que anéssim a creuar un carrer, un metre abans de la vorera, baixes el volum i ens indiques amb veu fitter happier: “Por favor, mire a ambos lados de la calle antes de cruzar”.
Si el Nokia 6120 Classic del meu amic Pepe es capaç de llegir en veu alta qualsevol SMS que rep amb veu femenina i robòtica, per què no podem invertir en salvar unes quantes vides?

Per cert, últim missatge de text que ha rebut: “Hola. Soy tu móvil. Cárgame, cabrón, que me estoy quedando seca”.

Estrès 2.0

Rubèn — Tue, 08 Jan 2008 13:59:59 +0000

Vuit del matí. Després d’una dutxa, surto al carrer i l’iPhone comença a emetre música. MobileScrobbler envia les cançons escoltades a Last.fm tan bon punt troba una xarxa wireless on connectar-se. Arribo a la feina i l’iPod proporciona qualsevol tipus de contingut (música, podcast) que em vingui de gust durant les següents hores laborables. Connectat per USB al portàtil, via iScrobbler, les cançons que sonen van a parar també a Last.fm. Comprovo el correu electrònic al servidor de l’empresa i els personals a Gmail. Dos sistemes de missatgeria instantània, Messenger i Sametime, corren en paral.lel connectant-me amb companys de feina en oficines remotes i no tan remotes (missatge a la taula del costat: fem un break?). Interwise em permet parlar veu sobre IP i la pantalla del telèfon de sobretaula identifica les trucades entrants. Google Reader o Bloglines em notifiquen quan i què han actualitzat les webs que m’interessa seguir, ja sigui per feina o per fer un descans i tenir uns minuts d’oci. Delicious manté els meus enllaços organitzats d’una manera caòtica però sempre a mà si necessito revisitar una web. El sistema de tags es desplega per tot el ciberespai i em porta d’aquí a aquí a aquí i d’aquí a aquí a aquí a aquí. Torno cap a casa escoltant música i enviant algun SMS. Arribo per sincronitzar telèfon i iPod un altre cop, contactes, calendaris, missatges, anotacions, contingut multimèdia, i es descarrega alguna foto que potser va a parar a Flickr i, si estic d’humor, la situaré en un mapa de la mateixa manera que m’apunto les adreces al Google Maps del mòbil. Gmail a l’iPhone i al Mac m’avisen si algú m’envia un correu amb el so de dues copes de cava brindant mentre endreço la casa una mica i penso dues vegades si tinc prou gana com per obrir la nevera i sopar. Miro algun capítol d’alguna sèrie de TV que m’agrada que m’he baixat gràcies a TV Forecast. Escolto una mica de música i TunesTEXT descarrega les lletres de les cançons que sonen. Molt de tant en tant, algú deixa anar una sentència a Twitter mentre comprovo les meves subscripcions amb Vienna. Feedburner proporciona alguna informació curiosa sobre aquest blog com, per exemple, quines cerques de Google han portat algú fins aquí. Intercanvi de correus i trucades de telèfon. Visito blogs temàtics i personals on ens deixem comentaris recíprocament fins que vaig al llit. Llegeixo una estona, activo el despertador i dormo.

Esos Que Te Miran Sin Parpadear

Rubèn — Sun, 16 Dec 2007 23:23:31 +0000

Qual monolito semi-celestial, ha arribat a casa meva i es queda sense obrir fins el meu aniversari (dues setmanes). Quina classe de lògica tortura xina o xinesca és aquesta? La de l’amor. És la ressaca d’ahir que encara dura i que el primer que vull fer és posar-hi aquest senyor a dins.

Yo que pensaba invitarte a patinar conmigo, flotar conmigo, volar conmigo…

P.S.- No em va internet. Internet? Hay alguien ahí? Internéeee…

No Es Bueno El Mosto Cogido En Agosto

Rubèn — Tue, 04 Dec 2007 18:58:40 +0000

María Patiño, periodista i tertuliana de lo ajeno, apareix per televisió no només per parlar de l’actualitat del cor sinó que també anuncia electrodomèstics o estris per la llar. Un sempre suposa que una marca escull com a imatge la personificació de certs valors que vol transmetre. Un exemple és la Nicole Kidman, pàl.lida, de pòmuls brillants i plastificats com la Nintendo DS, anunciant el Brain Training. Ella, al seu saló de revista d’interiors, vestida de blanc, amb aquest to Apple desvirtuat, transmet perfectament el missatge: si jugo al Brain Training, arribaré als 40 com ella. La Patiño, en canvi, tindria certa credibilitat anunciant café. O tot el contrari, alguna infusió relaxant o tranquil.litzants en píndoles diàries (tres, una cada vuit hores).
La credibilitat és important. Si no, mirem al Fernando Alonso. Qui no s’ha fet de la Mútua Madrileña a aquestes alçades?

Foto: Sílvie Rothkovic venent el meu pis.

Cuore

Rubèn — Fri, 16 Nov 2007 19:31:29 +0000

Llegeixo a un diari gratuït que ciutats d’arreu del món (Madrid, Sant Francisco, altres) s’han posat en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona per a interessar-se pel Bicing, eufemisme que ve a dir que es volen copiar el servei de lloguer de bicicletes i oferir-lo pels seus carrers, tal i com, suposo, va fer la ciutat comtal amb Lyon o Paris no farà tants mesos. Ara resulta que, malgrat la nova normativa, encara tindrem una administració que motiva l’ús d’aquest transport esgotador i ara tan poc segur. Fa dues nits anava amb una Bicing on algú havia serrat un dels dos tubs del manillar. P’habernos matao. Però d’això no en té la culpa ni la nova normativa ni els romans.
Potser el proper butlletí de l’ajuntament durà un colorista desplegable a les pàgines centrals on es veurà, a l’esquerra, un ciclista passejant alegrement pel carrer del Comte Borrell sota una estrella gegant de color lila on es llegirà “Original!” i, a la pàgina dreta, una bici per una altra ciutat qualsevol sota una estrella en vermell on posa “Copia!”. I hi haurà qui només es fixarà com van vestits els ciclistes.

Se Acabó Chayanne

Rubèn — Mon, 29 Oct 2007 23:54:00 +0000

Apple ha deixat el blanc perquè s’ha vulgaritzat estandaritzat. El Guille s’ha discotitzat.

I’d Even Like To Love Eventually

Rubèn — Wed, 24 Oct 2007 10:33:54 +0000

Quan la conversa de sobretaula d’un dilluns gira entorn a Fernando Alonso, quelcom no va bé. Ja se sap: sents una cosa, llegeixes una altra, sumes un més un (que et dóna tres) i a mi, aquest tio, doncs no em cau bé. No hi puc fer res. I la discussió de si se l’ha d’animar o no per ser espanyol doncs és el boomerang dels qui diuen que el Barça és un club polititzat. Què són seleccions, els equips de Fórmula 1? Aleshores.
A mi, el tema que m’hauria agradat discutir és per què la cadena Cuatro està explotant tant el Young Folks de Peter, Bjorn and John, que me l’acabaran convertint en una de las aborrecidas (entiéndase Wonderwall, Creep o Buddy Holly). Que si descárgate el poli-supra-megatono, que si el colen a la publicitat de Supermodelo 2007, que si fa de música de fons de reportatges d’investigació… i resulta que ahir descobreixo que és la sintonia d’una sèrie de televisió espanyola de la mateixa cadena, de la qual no recordo el nom però té una capçalera molt xula.
No m’ho espatlleu, si us plau. Un altre cop no.

El Momento Más Feliz

Rubèn — Wed, 17 Oct 2007 13:47:38 +0000

Hi havia un gag de Faemino y Cansado on un home anava a la consulta del metge per a tractar-se l’insomni que estava patint. Els símptomes eren clars: quan arribava la nit, no hi havia manera de dormir… més de vuit hores seguides. El metge li deia que això era normal i no es podia considerar insomni, però el pacient insistia en que ell volia dormir més i no podia. És clar que ningú li treia les tres o quatre hores diàries de migdiada i el quedar-se dormit als llocs i moments més inversemblants… i en aquell instant, s’adormia sobre la taula del doctor, per despertar-se cinc segons després, tot sorprès, dient: “ho veu, doctor? Ho veu?”.
Jo pateixo un insomni no crònic però regular. Cada cert temps (posem sis mesos), em passo un parell de setmanes dormint no més de quatre hores seguides. No hi ha manera de poder relaxar el cervell i anar a dormir i em passo les nits en plena activitat ociosa i una mica de marujeo: llegeixo, escric, escolto música, endreço prestatges, catalogo coses o trec la pols. Aquesta compressió de les hores de son augmenta la intensitat dels somnis, bastant més vívids del que és habitual. Aquesta nit he somiat que tots els meus companys de feina jugaven al mus alhora, en grups de quatre, mentre tots els telèfons de l’oficina sonaven i jo els anava agafant repetint: “No, ara no s’hi pot posar. Està a una reunió”.
Un antic remei per combatre l’insomni era asseure’m davant un full blanc amb un llapis i una goma però fa temps que ja no funciona. Ara tendeixo a llegir un parell de còmics i estirar-me amb l’última obsessió del meu iPod.

També recordo que, al gag de Faemino Y Cansado, el pacient tenia malsons amb corderitos que pasturaven bucòlics pel camp. El doctor puntualitzava que aquell somni no semblava ser un malson, però el pacient responia que després de veure’ls, se’ls cruspia regats amb un bon vi de la terra. O potser era un altre gag. Passo d’intentar esbrinar-ho. Mus.

Into Tomorrow

Rubèn — Thu, 27 Sep 2007 15:39:16 +0000

Quan ja no ho suporto més, faig un cop d’ull al meu iPod i als seus múltiples rellotges, configurats en diferentes zones horàries que necessito per feina, i observo amb especial atenció la franja horària australiana. Hora actual a Sydney: tomorrow, 1.39am. És una completa injecció de moral saber que a alguna part ja és demà.

iSquint

Rubèn — Tue, 04 Sep 2007 18:32:18 +0000

Seria ideal que, ara que el meu iPod està ple a vessar, demà es presentés un nou model amb més capacitat i el meu reproductor Apple actual fos heretat per algú que l’apreciés com es mereix després de les hores i hores de felicitat que m’ha donat.
I és que els productes Apple tenen el seu encant més enllà de la forma i el color.

Aquest menú d’ajuda no serà de gaire idem però a mi m’agrada.

Tragedia Más Tiempo

Rubèn — Sun, 26 Aug 2007 23:05:31 +0000

El balanç d’un cap de setmana amb unes expectatives bastant modestes, a priori, és una exposició de Nicolas de Staël bastant interessant però sense alguna de les obres més espectaculars, la recuperació del banana frappuccino, un iPod impossible de reanimar després de dos dies de trastejar-lo (i d’haver-me enamorat a la vegada del nou iMac) i una treva momentània al drama de mirar pisos.
Ara per ara, donaria el que fos per solucionar el tema iPod. Després, ja veuríem.

Síndrome De Diògenes

Rubèn — Fri, 03 Aug 2007 19:23:58 +0000

Tinc el meu pobre iPod de 60Gb ple fins a dalt de música. No queda espai per res més que uns quants cd’s extres. Tota aquesta música té els seus tags corresponents, caràtules i, fins i tot, gran part de les 13.000 cançons què hi ha inclouen les lletres gràcies al widget de Mac anomenat TunesTEXT que les grava a l’arxiu quan escoltes la cançó (aquests japonesos i la seva obsessió pel karaoke).
Ja que tinc un backup del contingut (curiosament, si em robessin l’iPod, crec que em faria més mal el fet d’haver de passar un altre cop tota la música a l’iPod que haver-me de comprar un de nou, així que més val tenir una còpia), el tema estaria en deixar al disc dur del Mac part dels artistes que no escolto freqüentment. Però el tema és que m’agrada tenir sempre tota la música a mà i disponible ja sigui per quan viatjo, em moc per Barcelona, estic treballant o connecto l’iPod a l’equip de música.
Suposo que la meva febre consumista compulsiva pel que fa a catxarrets em condueix irremeiablement a un nou iMac quan surti Leopard (i m’hagi mudat), un iPhone (si surt un amb 3G de cara al 2008) i un nou iPod amb més capacitat (ves a saber si amb un interface tàctil com el del telèfon d’Apple). I una Wii?

Estimat Pare Noel, …

Crisis En Las Tiendas Infinitas

Rubèn — Sat, 09 Jun 2007 10:09:40 +0000

El temps de vida mig d’uns auriculars pel meu iPod (o el reproductor de música personal que he fet servir a cada època) acostuma a ser d’un any. Els faig servir a totes hores: quan surto al carrer, a la feina, a casa de nit… i tots acaben trencant-se pel mateix lloc: o fa mal contacte un auricular o fa mal contacte el connector. Des de que vaig descobrir la gama cara de Sony, ha valgut la pena la inversió ja que ara se’m trenquen cada dos anys.
Avui ha sigut el fatídic dia i, després de veure la trista gama i varietat que ofereix El Corte Inglés (tinc un descompte que sóc incapaç d’esgotar), he anat a l’Fnac. Quan m’he presentat a la caixa a pagar, he entregat al caixer la meva tarja de crèdit i el meu DNI i, de sobte, el noi (de la meva edat, més o menys) ha aixecat la mirada i m’ha dit “Ens diem igual”. Com el meu nom no seria gaire exòtic, he contestat amb poc entusiasme que ja m’havia fixat en la seva xapeta de dependent però ell ha aclarit “no, no, que ens diem igual de nom i cognom” i m’ensenya una tarja de crèdit seva. “Bastant fort”.
Ni el meu nom ni el meu cognom són gaire peculiars però la seva combinació no es troba sovint. Ha estat curiós conèixer aquell ésser abstracte de qui te’n recordes quan vols crear-te una adreça de Gmail o altres i penses: qui dimonis ha agafat aquesta combinació?

Animalitos

Rubèn — Mon, 30 Apr 2007 21:16:32 +0000

Ja no recordava aquesta sensació d’inseguretat. Aquesta cara com de caure al buit. Aquest llavi inferior tremolós i mirada perduda. Estupefacte. Ha sigut un any de felicitat. D’estabilitat emocional i laboral. Però s’ha acabat.
Windows només ha trigat onze dies en agafar un bon virus i/o spyware. Enyoro el meu Mac durant vuit hores diàries.

Y Yo Te Echo De Menos

Rubèn — Mon, 09 Apr 2007 21:58:54 +0000

No faig més que fer pretesos backups intel.ligents, mentint-me quan em dic que són per fer espai al disc dur quan la veritat és que són fruit de la por a perdre.
He tornat a casa.

Me Afecta

Rubèn — Thu, 08 Feb 2007 15:23:35 +0000

Sota la finestra de l’oficina, un anunci gegant resa “Cope: Somos Libres”. Losantos regeix una cosa anomenada Libertad Digital. Bill Gates, en la seva guerra per demostrar que Vista no és una (altra) còpia de MacOSX, s’ha apuntat a aquesta tècnica del victimisme mediàtic. Gates diu que, cada dia, trenquen la seguretat de MacOSX i repta a qualsevol a intentar fer-ho amb Windows.
Avui dia, dir és ser.

La gran majoria de coses les hauria de veure de passada i no aturar-me a analitzar-les.

Ses Màquines Perfectes

Rubèn — Mon, 08 Jan 2007 16:22:41 +0000

El Mac es va penjar per primer cop ahir nit i, quan em parlen de bodes, penso en figuretes de lladró. Sóc una mica animal de costums.
Com als dibuixos animats, on els personatges floten durant uns segons a l’aire, movent les cames ràpidament per sortir accelerats, surto de les vacances de nadal per anar directe a planejar les de setmana santa. I penso: ves a París, que ja toca. Prou (ad)mirar els seus aeroports i ves a la ciutat. Prou NY.
I quan penso això, m’entren ganes de tornar a NY i comprar-me per fi la samarreta I Love NY que mai agafo perquè em sento com aquest fan turista que compra orelles de Mickie a Disenyland.

Potser aquest diumenge. Allà obren en festiu, no com aquí.

…i no fallen, o gairebé no fallen, ses màquines perfectes Macintosh.

Mr. Ambulance Driver

Rubèn — Wed, 13 Dec 2006 10:51:55 +0000

Esperant que arribi l’ambulància. Desitjant que no sigui massa tard. Escoltant les sirenes en la distància. Aguanta. L’ajuda està de camí.
Senyor conductor de l’ambulància, estic aquí, al costat d’ella i, malgrat he sobreviscut, d’alguna manera me n’he adonat que no sóc un supervivent de veritat perquè estic desitjant ser el que ja no estarà aquí mai més.
No podem intercanviar-nos. Les nostres vides són estranyament solitàries.
Senyor conductor de l’ambulància, digui’m, per cadascun que mor, algú nou neix?

M’he passat part de la nit somiant que presenciava el rodatge d’un spot d’Apple sobre el llançament d’un nou iPod amb el lema “no volveremos a picar” i no parava de sonar aquesta cançó de The Flaming Lips (ms) de fons. Só de sirenes d’ambulància inclòs.
M’he despertat uns segons, he escrit una cosa gairebé inconscientment i m’he tornat a dormir. Aleshores, he somiat que pintava la cuina de la Sílvie al ritme de Tom Jones.

Aquest matí, al despertar-me, la pantalla del Mac mostrava un solitari arxiu txt amb el cursor fent pampallugues al final d’una solitària frase:

“la gent ja no és guapa”.