Qual monolito semi-celestial, ha arribat a casa meva i es queda sense obrir fins el meu aniversari (dues setmanes). Quina classe de lògica tortura xina o xinesca és aquesta? La de l’amor. És la ressaca d’ahir que encara dura i que el primer que vull fer és posar-hi aquest senyor a dins.

Yo que pensaba invitarte a patinar conmigo, flotar conmigo, volar conmigo…

Pd.- No em va internet. Internet? Hay alguien ahí? Internéeee…

María Patiño, periodista i tertuliana de lo ajeno, apareix per televisió no només per parlar de l’actualitat del cor sinó que també anuncia electrodomèstics o estris per la llar. Un sempre suposa que una marca escull com a imatge la personificació de certs valors que vol transmetre. Un exemple és la Nicole Kidman, pàl.lida, de pòmuls brillants i plastificats com la Nintendo DS, anunciant el Brain Training. Ella, al seu saló de revista d’interiors, vestida de blanc, amb aquest to Apple desvirtuat, transmet perfectament el missatge: si jugo al Brain Training, arribaré als 40 com ella. La Patiño, en canvi, tindria certa credibilitat anunciant café. O tot el contrari, alguna infusió relaxant o tranquil.litzants en píndoles diàries (tres, una cada vuit hores).
La credibilitat és important. Si no, mirem al Fernando Alonso. Qui no s’ha fet de la Mútua Madrileña a aquestes alçades?

Foto: Sílvie Rothkovic venent el meu pis.

Llegeixo a un diari gratuït que ciutats d’arreu del món (Madrid, Sant Francisco, altres) s’han posat en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona per a interessar-se pel Bicing, eufemisme que ve a dir que es volen copiar el servei de lloguer de bicicletes i oferir-lo pels seus carrers, tal i com, suposo, va fer la ciutat comtal amb Lyon o Paris no farà tants mesos. Ara resulta que, malgrat la nova normativa, encara tindrem una administració que motiva l’ús d’aquest transport esgotador i ara tan poc segur. Fa dues nits anava amb una Bicing on algú havia serrat un dels dos tubs del manillar. P’habernos matao. Però d’això no en té la culpa la nova normativa ni els romans.
Potser el proper butlletí de l’ajuntament durà un colorista desplegable a les pàgines centrals on es veurà, a l’esquerra, un ciclista passejant alegrement pel carrer del Comte Borrell sota una estrella gegant de color lila on es llegirà “Original!” i, a la pàgina dreta, una bici per una altra ciutat qualsevol sota una estrella en vermell on posa “Copia!”. I hi haurà qui només es fixarà com van vestits els ciclistes.

Apple ha deixat el blanc perquè s’ha vulgaritzat estandaritzat. El Guille s’ha discotitzat.

Quan la conversa de sobretaula d’un dilluns gira entorn a Fernando Alonso, quelcom no va bé. Ja se sap: sents una cosa, llegeixes una altra, sumes un més un (que et dóna tres) i a mi, aquest tio, doncs no em cau bé. No hi puc fer res. I la discussió de si se l’ha d’animar o no per ser espanyol doncs és el boomerang dels qui diuen que el Barça és un club polititzat. Què són seleccions, els equips de Fórmula 1? Aleshores.
A mi, el tema que m’hauria agradat discutir és per què la cadena Cuatro està explotant tant el Young Folks de Peter, Bjorn and John, que me l’acabaran convertint en una de las aborrecidas (entiéndase Wonderwall, Creep o Buddy Holly). Que si descárgate el poli-supra-megatono, que si el colen a la publicitat de Supermodelo 2007, que si fa de música de fons de reportatges d’investigació… i resulta que ahir descobreixo que és la sintonia d’una sèrie de televisió espanyola de la mateixa cadena, de la qual no recordo el nom però té una capçalera molt xula.
No m’ho espatlleu, si us plau. Un altre cop no.