Llegeixo el Hulk de Bruce Jones, que tenia reservat per dies com aquests. Vuit volums amb un sorprenent regust als millors moments dels X-Files de Chris Carter i que val la pena tenir en la seva versió original o recopilatori en anglès (l’edició de Planeta era de pena).
Parlant de series, Tele5 ha començat l’emissió de la serie Jericho, de la qual he vist un tros avui i m’ha semblat molt fatal. Estic d’acord que a Lost de vegades sembla que no passi res i tot avanci lentament però cada cop més sèries estan copiant aquest modus operandi (com al seu dia totes van copiar X-Files) però amb menys gràcia. I també, de nou, una televisió ofereix una serie que no té final. Jericho va ser cancel.lada als US després de la seva primera temporada però amb un últim capítol acabat en continuarà. Se suposa que hi haurà una mini-temporada de 5 o 6 capítols per no deixar penjats els arguments però és com quan TV3 va emetre Invasion. Em nego a veure una cosa que sé que no porta enlloc (si és que una sèrie de televisió et pot portar a alguna part).
Escolto els últims cd’s adquirits: Zeitgeist de The Smashing Pumpkins, que m’ha agradat més del que esperava i menys que en els seus millors moments; Twilight Of The Innocents d’Ash, que sonen com sempre però si el sempre t’agrada, gaudeixes com idem; floto una mica amb The Reminder de Feist (per fi l’he trobat en caixeta de plàstic i no en digipack, coses meves) i començo a fer rodar els nous de The Chemical Brothers, Ryan Adams i U.N.K.L.E. dels que encara no tinc una opinió que interessi ni a mi.
M’alimento de síndria i em poso crema a l’esquena com bonament puc. Maivista, potser sí que la natura no és sabia del tot perquè és literalment impossible posar-se crema a l’esquena un mateix sense tenir braços de mico o qualsevol altre primat.

Ah, i m’he canviat de feina un altre cop.

Des de què la vaig veure per primer cop, formant part d’Ash, Charlotte Hatherley em recorda a algú què conec. Físicament, vull dir.
Han passat uns quants anys des de què el trio nord-irlandès va incorporar aquesta noieta d’aspecte amenaçador però de veu dolça com a segona guitarra. Tim Wheeler, líder i principal compositor d’Ash, és un dels cervells de l’actual rock britànic, i el seu talent sembla haver-se-li encomanat a la Charlotte.
Poc a poc ha anat agafant pes a la banda i, amb la seva guitarra, ha demostrat què no només es el toc misterisexy (aquesta és meva) d’una de les bandes de rock amb més tirada del panorama, sinó què, composant a mitges amb el Tim diversos temes dels últims àlbums o col.lant alguna cara b composada i cantada per ella, deixa veure el seu potencial.

Justament va ser Grey Will Fade, inclosa a aquest disc i què dona títol al mateix, la cançó què la va acabar animant a gravar el seu propi àlbum. La cançó, què la seva versió original apareixia al single There’s A Star d’Ash, va tenir èxit entre els fans i va fer què Charlotte tragués el valor què li feia falta.

Animada per Tim, entre els descansos de les gravacions i gires del seu grup, ha gravat un àlbum ple de guitarres, molt més pop què els últims treballs d’Ash, amb tocs què recorden als Pixies. Cançons com Kim Wilde, Why You Wanna o Bastardo (cançó dedicada a un tal Antonio, què no queda clar si era Mexicà o Espanyol, però què beu mohitos) s’enganxen a la primera oïda. Summer és el gran single de l’àlbum, amb aquestes tornades què no et pots treure del cap, plena de palmades i harmonies vocals. També hi ha lloc (poc, per això) per temes més relaxats, com Down.

És un àlbum sense pretensions, no gaire ambiciós, però directe i sincer. Encara i així, aquesta noia em segueix recordant a algú. Tots tenim un doble en aquest món, no?

http://www.charlottehatherley.com/

M’he demanat el nou album d’Ash (uns paios irlandesos) titulat Meltdown per l’Amazon.co.uk…Pq? Allà tenen una edició limitada amb un cd extra en directe… i quina sorpreseta la meva quan els dos cd’s arriben empaquetadets en una boseta de plàstic transparent i dins, tots dos cd’s en format digipack… “uséase”, en aquestes caixetes de cartronet…Què passa? Sóc l’unic que li rebenten aquests formats, què no puc fotre a l’estanteria amb els altres?

Per cert… Gran disc, per Odín!

Abandonen el pop rock pel metal, però amb un control de la melodia com, ultimament, només el Tim Wheeler sap fer… quin canvi més estrany…

Normalment les bandes es van estovant però ells cada cop són més durs. 1977 era un disc gairebé de brit pop, Nu-Clear Sounds era força rockero i fosc però la producció era un desastre i l’Owen Morris, el segon productor, cridat a intentar arreglar aquell desastre, no va poder fer grans coses. Free All Angels és un dels millors àlbums de pop-rock què s’han fet en els últims 10 anys. Ho té tot. Literalment tot. Meltdown potser no està tan encertat en les composicions, però al menys intenten quelcom nou, sense rebutjar el seu passat.