You and I are gonna live forever

Estimada Emma de l’any 2013,

 
vaig escriure un post en aquest blog, ja fa més de vuit anys* (que ara es veu fatal pels canvis de disseny de la pàgina i que no té llista de Spotify perquè encara no existia), on recordava la banda sonora que es podia escoltar a casa dels meus pares (els teus avis) quan jo era petit. Molts d’ells eren discs no contemporanis però que encara es podien sentir al menjador de casa. És una cosa anomenada nostàlgia, que és perillosa però que no està renyida amb la qualitat.

Com podràs comprendre, ara estàs en una posició similar. La teva mare, a part de ser una gran pianista, i el teu pare, a part d’haver estat el Xesco Boix de l’eixample durant uns mesos, consumeixen molta música que tu, col·lateralment, t’hauràs d’empassar i qui sap si t’agradarà o no.

Fent un esforç titànic per a que la llista no fos eterna, he pensat deixar-li aquí al teu jo futur de l’any 2023 els àlbums que sento que em van canviar la vida, que encara escolto i, per tant, d’alguna manera tu també escoltes o escoltaràs, en ordre d’impacte.
Són els meus anys formatius en criteri. Tu seràs filla dels anys 20 com jo sóc fill dels 90. I has de saber que, un cop passin aquests anys formatius, difícilment hi haurà un so que t’estimuli el cervell com la primera vegada que descobreixis coses com:

U2 – Achtung Baby

U2
Sé que és del 1991 i que posteriorment faré referència a àlbums que són anteriors a aquest en el temps. Per tant, només començar ja m’estic contradient en el fet de posar els àlbums en ordre d’impacte. Però considero que si vaig escoltar tant “Achtung Baby” en casset fins a gastar la cinta (no tenia tocadiscs a l’habitació, vaig acabar recomprant-lo en CD i això significa que, amb la còpia de vinil, aquest àlbum es va adquirir tres cops a casa nostra) és perquè venia d’enamorar-me de “The Joshua Tree” (com mig planeta Terra) i d’escoltar també molt el “Rattle And Hum” (de fet, “Rattle And Hum” és el primer compacte que vaig comprar a la meva vida al 1988 i inclou instruccions de com fer-lo servir (sic)).

(No sé perquè t’explico tot això dels formats ja que, per a tu, un CD o un vinil seran relíquies del passat).

“Achtung Baby” és rock ‘n’ roll que ha envellit molt bé malgrat els seus 20 anys i espero que segueixi envellint bé d’aquí deu anys. En el moment que va aparèixer, semblava música d’un altre lloc, molt lluny d’aquí. Té dotze temes estratosfèrics sense gairebé incloure cap filler (si algú considera “Acrobat” o “Ultraviolet” fillers són probablement els millors fillers de la història). Has de saber que la qualitat de les seves cançons ha de ser el llistó on tots els artistes pop rock s’haurien de mesurar.

The Smiths – The Queen Is Dead

The Smiths
Vaig conèixer als Smiths en un moment molt estrany de la seva vida i d’una forma estranya també. Strangeways, here we come, que deien ells.
Per casa dels teus avis corria “The People Who Grinned Themselves to Death” dels Housematins, on m’agradava escoltar “Me And The Farmer“. Un dia, per error, entre els vinils de l’armari, vaig veure “The Queen is Dead” i, com hi ha gent que confon a DeNiro amb Pacino (són dos actors, carinyo), jo vaig confondre els Smiths amb els Housemartins.
Sense tenir ni idea d’anglès als 10-12 anys, la veu de Morrissey i la guitarra de Johnny Marr em van captivar malgrat no totes les cançons m’agradaven. Vaig trigar molts anys en saber què cantava Morrissey però no gaire en assabentar-me que ja no feien més discs perquè s’acabaven de separar.
Els vaig conèixer en el seu llit de mort. Com deia, Strangeways, here we come.
Si algun dia els escoltes, o escoltes a Morrissey, llegeix-los també.

Depeche Mode – Violator

Depeche Mode
Sí, “Music for the Masses” estava a casa i “Never Let Me Down Again” em semblava una cançó enorme però la resta del disc era meh. Tothom semblava escoltar “101” aquells dies. Molta gent et parlarà dels Depeche Mode dels 80. Però als Encants Vells (que ja no existiran quan llegeixis això, el mercat ara està sota una cúpula estil Mad Max i crec que ja no tenen les mercaderies tirades pel terra) algú va deixar un “Violator” nou de trinca a la venda (ves a saber si robat) i el meu pare el va comprar un dissabte al matí, anant jo de la mà amb ell, a preu de saldo.
És un àlbum perfecte de principi a final i et farà estimar a parts iguals el pop i l’electrònica com a mi em va fer estimar els espais sonors buits. La meva obsessió per l’orgànica no m’hagués deixat escoltar “The Fat of the Land” o Massive Attack, Portishead o The Chemical Brothers posteriorment si no fos per “Violator”.
Emma, has de saber que el teu pare va passar una fase de vestir de negre durant aquesta època.

Nirvana – Nevermind

Nirvana
Si aquest disc surt i estàs començant l’institut, és inevitable convertir-te en un clixé amb potes. Amb cabell llarg sense pentinar i actitud forçada d’outsider. Així anàvem tots i així vaig deixar el negre enrere.
De sobte, una veu trencada va començar a sonar a les ràdios entre unes guitarres que enlloc sonàvem igual. En aquells dies, començava a ser capaç d’entendre què cridava Kurt Cobain i suposo que Nirvana oferia la quantitat justa d’angoixa adolescent que tot nen de quinze anys necessita.
Mai vaig connectar amb la resta dels seus contemporanis (Alice in Chains, Stone Temple Pilots o Pearl Jam). Per tant, aquí pots passar pàgina.

Suede – Suede

Suede
Malgrat agradar-me els Smiths i David Bowie, encara no havia començat a interessar-me pels àlbums en solitari de Morrissey. Encara anava a l’institut i no hi havia internet (no, en sèrio). Bowie estava fent una cosa estranya anomenada Tin Machine. De sobte, a la televisió va sortir un videoclip protagonitzat per una noia amb veu de Bowie que posteriorment resultaria ser Brett Anderson ensenyant el melic. Li diuen androgínia. De fons em semblava escoltar la guitarra de Johnny Marr distorsionada (gràcies, Nirvana) però no era ell. Era Bernard Butler.
Vaig córrer a la botiga a comprar el CD un migdia després de classe. Vaig demanar l’àlbum “Animal” de Suede i, malgrat no es deia així, el botiguer em va entendre.
El teu pare mai va ensenyar el melic però, en aquests dies, es va deixar créixer el serrell.

Oasis – Definitely Maybe

Oasis
Un altre error que vaig cometre a casa dels teus avis un bon dia va ser punxar l’àlbum debut dels Stone Roses pensant-me que eren els Guns ‘n’ Roses (tenia un amic molt obsessionat amb la banda d’Axl Rose i Slash i m’havia deixat els vinils de “Use Your illusion” I i II però no els anteriors). Així vaig donar la benvinguda al Madchester (sic).
A casa hi havia vinils de Joy Division, New Order o Primal Scream però cap em va agradar com els Stone Roses (i la cinta de casset BASF on hi havia el “All Together Now” de The Farm).
Van passar uns anys. Havia estat escoltant molt “Come On Feel The Lemonheads” durant uns mesos i estava descobrint una banda anomenada Weezer que semblava mesclar les millors virtuts del Power Pop surfista amb el grunge post-Nirvana quan, en un “descans” entre classe i classe, al vestíbul de l’institut escoltant Radio 3 (no sé si hi haurà ràdio a l’any 2023, ja t’explicaré què era), van parlar del single debut d’una nova banda de Manchester, formada per dos germans, lluny del típic so Manchester hipnòtic de La Haçienda. Es deien Oasis i el single “Supersonic”. Als quatre dies sonava “Shakermaker”. Ambdues tenien punts en comú: una bona melodia, una producció estil wall of sound on tot sonava molt alt i empaquetat i un ritme alentit, com si les cançons haguessin d’anar un pèl més de pressa del que anaven.
I després va sonar “Live Forever”. Era com escoltar els Beatles, els Stone Roses, els Sex Pistols, Nirvana i els Smiths tot a l’hora.
Kurt Cobain havia mort. El teu pare, que mai va arribar a fer skateboard (el grunge es va degradar en anar en patinet i escoltar a Green Day), es va tallar els cabells i va passar a vestir cutre però normal.

The Smashing Pumpkins – Mellon Collie And The Infinite Sadness

The Smashing Pumpkins
Com molta gent, vaig ser molt fan del “Siamese Dream” dels Smashing Pumpkins gràcies a Nirvana que ens va treure la por a les guitarres sorolloses, que no eren tan perilloses, i ens van salvar de los punteos guays de les bandes heavies. Per tant, no sé si aquest disc hauria d’estar en aquesta llista ja que mai m’hauria interessat per aquesta banda de Chicago sense la banda de Seattle.
Però aquest àlbum posava en el mateix pot rock, pop, electrònica, restes de la gòtica de The Cure (no exactament una de les meves bandes predilectes malgrat el teu avi els posava constantment), les composicions ambicioses de Pink Floyd i quatre molles del grunge, orfe ja en aquella època.
És una mica com l’àlbum blanc dels Beatles. Amb la meitat de cançons potser seria millor però és innegable que són dues hores llargues de viatge que sovint toquen l’excel·lència. El vaig escoltar durant mesos i mesos però té el mèrit d’haver-me fet interessar per altres sons.
Com ja apuntes a melòmana, entendràs, Emma, que tots volguéssim dur la samarreta ZERO de Billy Corgan.

The Divine Comedy – Casanova

The Divine Comedy
No recordo perquè vaig comprar un disc de The Divine Comedy. Sé que sonava a la botiga on sí recordo anar a comprar “Raise the Pressure” de Electronic i l'”Odelay” de Beck. Com no tenia prou diners pels tres, vaig deixar el de Beck i me’n vaig endur els altres dos.
Neil Hannon era un irlandés amb accent britànic i veu greu de crooner que feia una música a mig camí entre la chanson i el musical d’Andrew Lloyd Webber. Les melodies i l’estil compositiu era completament diferents a qualsevol altra cosa que jo escoltava i em va empènyer a recuperar tots els seus àlbums anteriors i descobrir la música francesa, Burt Bacharach, Michael Nyman o The Magnetic Fields.
De vegades encara petonejo la seva portada.

Belle And Sebastian – The Boy With The Arab Strap

Belle And Sebastian
Quan vaig començar la universitat, en el mundillo dels indies, de les ràdios especialitzades i les publicacions resabidillas com el Mondosonoro (els diaris i revistes eren unes coses com llibres amb paper de baixa qualitat i mida superior, de vegades amb una grapa) tothom parlava de “If You’re Feeling Sinister” però jo, malgrat no tenir-lo ni haver-lo escoltat, estava encisat per la seva portada exposada als prestatges de les botigues de Tallers. Quan va aparèixer “The Boy With The Arab Strap” sabia que ambdós havien de ser meus. Volia les portades. La vermella i la verda. Perquè sí.
Per tant, Emma, has de saber dues coses: a) que es pot comprar un àlbum per la portada i encertar i b) Stuart Murdoch és un dels cinc homes en aquesta vida a qui podria fer un petó.
Vaig plorar el segon cop que va sonar “Sleep The Clock Around“.

Astrud – Mi Fracaso Personal

Astrud
Fent zàping a la televisió (uns aparells que abans hi havia a tots els menjadors de les cases i també als bars, crec que la teva àvia encara en té una), vaig trobar-me amb una d’aquestes entrevistes-qüestionari a Genís, la meitat d’un nou duo anomenat Astrud. Responia enginyosament cada pregunta fins que a una va dir que, pel seu gust, la música cada dia era millor i que sempre es quedava amb la versió més actual de les coses. Per tant (i realment va posar aquest exemple, no m’ho estic inventant), preferia a Oasis que als Beatles. Jo no estava gaire d’acord amb aquesta afirmació tan categòrica però amb aquesta resposta (i després d’escoltar les cordes de “Esto Debería Acabarse Aquí“), Astrud em van enamorar. I van vendre un disc.
Promocionats com una sort de Pet Shop Boys espanyols (poques vegades he vist comparacions més desencertades) diria que va ser el primer àlbum espanyol o català que vaig comprar a la meva vida des dels vinils de La Trinca als 80 amb una excepció (que desvetllaré més a baix. Espero que sàpigues apreciar el meu gust per mantenir el teu interès llegint això que ja sé que és molt llarg).
Tenien el punt electrònic, eren un duet i els títols de les seves cançons eren llargs però les similituds amb el duet britànic acabaven aquí. Tenien un toc arty que els feia diferents. Això i les lletres de Manolo Martínez. Era com sentir a Morrissey barrejat amb Jarvis Cocker en castellà. Temps després vaig saber que, de fet, Manolo s’havia copiat alguns versos del “Vauxhall And I” i que eren molt fans de Pulp, a qui jo ja adorava.

Los Planetas – Una Semana En El Motor De Un Autobús

Los Planetas
Emma, a Astrud li hem d’agrair dues coses: a) que gràcies a Astrud li vaig caure bé a la teva mare i, en conseqüència, invertint molt de temps i esforç, va sucumbir als meus encants i, per tant, existeixes i b) Astrud em van reconciliar amb el pop nacional.
Molt es parlava a finals dels 90 del segle passat de la resurrecció del pop espanyol. La Buena Vida havien tret “Soidemersol” i m’havia semblat regular (i així va quedar la meva apreciació per la banda de Donostiarra fins que van editar “Hallelujah”). Los Sencillos teníen “Colección de Favoritas” i m’agradava però poc més. Los Piratas tenien alguna cançó aquí i allà que m’agradava també però fins a “Ultrasónica” res de res. No em comprava res d’artistes espanyols a finals de segle.
Pero Los Planetas eren los guays. A tothom li havien d’agradar Los Planetas. No eres modern si no t’agradaven Los Planetas. Eren de Granada i deien merdes del flamenc. Molt transgressor tot però una mica com pixar a contravent si mirem els discs que van treure posteriorment. Havia escoltat “Super 8” i m’havia semblat regular. Després vaig escoltar “Pop” i em va semblar una cagada al nivell d’Australian Blonde. Per tant, no tenia gaires motius per tornar a ells fins que vaig escoltar “La Guerra De Las Galaxias” en una botiga. Gràcies a això, vaig recuperar “Una Semana En El Motor De Un Autobús” que feia mesos que havia sortit.
M’és igual d’on es van copiar “Segundo Premio“. M’és igual si “La Playa” és la típica banda sonora d’un amor d’estiu. M’és igual que el Real Madrid tingués “La Copa De Europa“. Si te esfuerzas puedes desaparecer és una de les coses més precises que li pots cridar a l’orella a un post-adolescent.
Recorda, Emma, que de vegades els prejudicis han de tenir data de caducitat perquè poden ser irracionals.
Los Planetas, amb aquest disc, em van permetre gaudir dels shoegazers i el noise malgrat ja no estaven de moda.

La Casa Azul – El Sonido Efervescente de La Casa Azul

La Casa Azul
Com t’explicava més a dalt, només havia adquirit un àlbum nacional pre-Astrud en tota la meva vida i era “¡Es Que No Hay Manera!” de Los Fresones Rebeldes. A qui no li agradava “Al Amanecer“? Tot depèn de com controlis els teus prejudicis, ja t’ho he dit.
Crec que també va ser a Radio 3 on vaig sentir “Cerca de Shibuya“. Vaig buscar el CD per Barcelona intensament però sense èxit (feia mesos que s’havia editat i estava esgotat) per tant me’l vaig baixar il·legalment d’internet i el vaig ballar i cantar en la intimitat durant mesos. Crec que va ser la banda sonora del meu primer pis.
Un any després de ésser editat, vaig veure una còpia de “El Sonido Efervescente…” abandonada en un prestatge de Revòlver al carrer Tallers. Recordo la barra de felicitat a tope aquella nit d’hivern.
Emma, aquest disc amb el d’Astrud han canviat el nostre vocabulari a casa per sempre. Pregunta-li a ta mare. En ells trobaràs cançons de veritat, ben construides, melòdiques i boniques i, sobretot, una producció audaç.
És potser un dels àlbums que més he recomanat i regalat i pel que he rebut més burles. No t’ho creuràs però la gent se’n reia de tu si t’enxampaven escoltant La Casa Azul. Imagina’t si ho estaves gaudint! Suposo que no tothom sabia superar la vergonya aliena de les sinceres i directes lletres de Guille Milkyway però, si és això, lamento tots els que es van perdre la continuació, “Tan Simple Como El Amor“, per a mi encara millor.

Antònia Font – Taxi

Antònia Font
Has de saber que va existir un moviment de rock català molt popular a principis dels 90. Hi havia bandes cantant en català sota les pedres. No et puc parlar de cap d’aquells artistes ni dels seus discs perquè no els conec (a casa vam passar de La Trinca a Pegasus i fi) però sí que et puc parlar del post-rock cantat en català de finals del segle XX. T’ho puc resumir així: Antònia Font són els millors. Però és difícil parlar-te d’Antònia Font.
Un company de feina em va passar “A Rússia” i, sincerament, no em va agradar gaire. Potser si m’hagués passat “Alegria” no hagués hagut d’esperar fins a “Taxi” per a reconèixer aquest geni mallorquí.
Sé que a l’any 2023 trobaràs la post-modernitat d’en Joan Miquel Oliver només moderna però sàpigues que no hi ha una altra banda que sigui com aquesta. És el grup favorit de la teva mare. Te la trobaràs condensada en molts racons entre els seus versos. Això és important que ho sàpigues. I també has de saber que ningú posa en una veu com la del Pau Debón unes paraules tan precises com les de l’Oliver entre una orgia de melodies variades. Només els gal·lesos Super Furry Animals, si es concentressin en el que fan junts i no en els seus projectes paral·lels, s’hi podrien comparar.

 

La llista podria ser més llarga. També podria ser més curta. Espero que encara estiguis desperta i algun dia m’expliquis quin són els sons que et van canviar la vida. Però has de saber que, al contrari de’n Genís, estic convençut que per a poder mirar endavant has de saber mirar enrere.

Aquí et deixo una llista que et pot servir de banda sonora per quan llegeixis això. A tu i a tothom.

Suposo que no em queda més remei que seguir pagant aquest domini deu anys més.

*et semblarà increïble però va haver un temps on la gent feia servir blogs per a comunicar-se i exposar temes

Spotify.
Apple music.

Lo insinuabas en tu voz bebiendo helio

Si m’haguéssiu preguntat fa dos anys, hagués respost que no, que si per mi fos, no li hagués explicat aquesta faula dels Reis Mags a un fill. M’hagués negat a ser partícip d’una ficció, la d’uns monarques de països remots que violen el sagrament del domicili particular amb nocturnitat per a deixar uns regals a canvi d’unes mandarines i aigua (per no parlar del senyor aquell gras, probablement alcohòlic, que ve del nord amb intencions similars o allò del tros de tronc que baixa del bosc a cagar cada any), on el nen queda com al marge de tot el que succeeix fins que arriba la gran decepció.
És possible que pensés així preveient el dia en el que hagués de enfrontar-me als ulls d’un nen que ha descobert tal fal·làcia, ja sigui per terceres persones, ja sigui per un escorcoll rutinari dels armaris o perquè els nens no són idiotes i són capaços de desencriptar els missatges codificats de les converses en clau que mantenim pares, avis i oncles pensant que “són massa petits i no se n’adonen de res”. Pensar en un nen que fa temps que ha descobert aquest teatre de nadal i és fa el suec per por a no rebre més regals és una cosa que em regirava l’estomac i una mica els budells també.
Us hagués dit que per la ficció ja estan els còmics, les pel·lícules, els llibres i els videojocs. Per a què complicar més les coses.
Però arriba el dia en el que tens una filla conscient del que passa al seu voltant. Que té amics i cosins i unes circumstàncies. I entre que et deixes endur per l’atmosfera i els fils musicals amb nadales, magnifiques la il·lusió de les coses i que, afronte-m’ho, tens uns valors i unes conviccions molt de pa sucat amb oli, on la paternitat està molt clara quan un no té fills i després un s’acaba menjant les seves paraules poc fetes i mig crues, acabes entrant en la roda que passa a ser la bola de neu de cada família per nadal.
A posteriori, l’Emma ha gaudit prou dels regals que li han dut. Ha gaudit més de la xocolata a la que ha tingut accès però encara més de totes les vegades que s’ha vist reunida amb els seus tiets i els seus cosinets. I, malgrat estic bastant segur de que no ha entès bé això de que els reis a qui va dir adéu pel carrer són els mateixos que van deixar el menjador de casa ple de regals, crec que va entendre perfectament el procés en cadena de cançó-violència física-excrement-regal del Tió de Nadal. Per tant, al final, bé. I suposo que, si ho mirem des del prisma més pragmàtic, és més senzill que anar a contracorrent (sóc conscient de com sona això però anar de hispter anti-natura, alternatiu i outsider en cadascun dels aspectes de la vida tampoc em sembla un argument sòlid ni lògic i tampoc és un debat que em vingui de gust ara mateix).
És tota aquesta il·lusió seva el que ha compensat el brunzit agut que he estat sentint tot aquest nadal a la orella dreta, la més conservadora.

Però no us enganyaré. Segueixo terroritzat pel dia en el que l’Emma ens miri diferent.

A través de una metáfora

Astrud no només ens va deixar orfes degut a la seva separació temporal si no que deixaren també incompleta les seves aventures metafísiques i metafòriques (que a veces no se entienden bien ni a la primera) com a “La Música de Las Supercuerdas” i el seu vídeo dins del vídeo:

Ara que a l’Emma li fan mal les genives de tant en tant (cosa de les dents), he recordat el passatge sobre el fill del Manolo d’Astrud, que va tenir febre i li van donar Paracetamol en xarop. Descriu precisament la cara d’un nen el primer cop que pren una medicina. Una cara rara de sorpresa o interès però que potser no és més que disgust.

Al menys, durant els primers minuts de la continuació a “Lo Popular“, les noies ballaven “Europa“, tema que mai va tenir la repercussió que mereixia d’un àlbum que ja ni es troba a Spotify.
I que no us enganyin: “Carnaval” dels Amics De Les Arts no compensa la falta de més material d’Astrud.

Desplazarse Sin Apenas Rozamiento

Són les manies i obsessions d’un les que, al final, queden retratades en blogs seqüencials com aquest. I sovint tinc la sensació que es repeteixen contínuament fins a l’avorriment. Però d’això tracten les obsessions.
Que en el mateix període de temps, nou material de La Casa Azul, Astrud, Ryan Adams i el petit Liam surti a la llum m’hauria de provocar tremolors com a qualsevol fan de ……………………..*. Però els meus objectius per aquest proper pont monumental són uns altres més modestos. Fer una petita pausa, canviar el decorat, descansar, no patir un fred excessiu i posar-me al dia amb el Green Lantern de Geoff Johns i els Fantastic Four de Jonathan Hickman.

Que sí, que envoltat de poetes i escriptors podria posar-me al dia amb Celan o Bolaño però en les seves obres ningú s’esbatussa amb Sinestro o Galactus. I Galactus fa 10 metres d’alt i menja planetes, no em fotis.

* omplir línia de punts amb el que es porti ara. Justin Bieber?

El Club De Fans De John Boy

El debat sobre si està reeixit o no combinar rock o pop amb una orquestra clàssica va estar de més, divendres passat, al concert de Love of Lesbian a l’auditori de Sant Cugat. La banda es va fer acompanyar per l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra però la seva presència va ser gairebé testimonial, participant a dos de cada tres temes i, sovint, amb uns arranjaments simples i sense protagonisme que es perdien darrere de les guitarres. A molta distància dels recents experiments d’Antònia Font i el seu àlbum Coser i Cantar (gira inclosa) o d’Astrud i el Col·lectiu Brossa, on cada tema es revisitava per extreure’n una forma alternativa.
En el seu favor, l’efecte secundari d’aquests arranjaments va ser la major presència de la banda en si mateixa i una llista de temes que sonaven similars a la seva versió oficial dels àlbums. Així, aquells que surten espantats d’experiments com els abans citats, en aquest cas quedarien més que satisfets. És un tema de simples expectatives.
Parlant d’expectatives, la veu del Santi Balmes ens va sorprendre ja que feia la impressió de que es veuria limitada en directe pels múltiples trucs de post-producció utilitzats en estudi. I no. Diria que bé. Com el concert en general, on ells van estar simpàtics i, fins i tot, van sucumbir a improvisar algun tema fora del tracklist oficial davant les demandes del públic. I aquest es sobirà, que per alguna cosa és qui paga.

Un Día En El Parque. Carta A Todas Tus Catástrofes. Incendios De Nieve. Domingo Astromántico. Allí Donde Solíamos Gritar. Houston, Tenemos Un Poema. Los Niños Del Mañana. Marlene, La Vecina Del Ártico. Segundo Asalto. La Parábola del Tonto. 1999. 2009. Voy A Romper Las Ventanas. Club De Fans De John Boy. Te Hiero Mucho (Historia Del Amante Guisante). Dios Por Dios Es Cuatro.