Le Fils De L’Homme

Progressivament la meva edat ha augmentat i el negoci de venda de música en suport físic ha disminuït i s’ha anat a norris (un pivot genial que va tenir el Barça de bàsquet), cada cop tinc menys ganes d’assistir a cap concert, encara que, cada cop més, els artistes depenguin del directe per viure del que fan. Ja n’he tingut prou de la gent que xerra, conversa, distreu i molesta presenciant un espectacle pel simple fet de poder dir que hi ha estat.
Per tant, per demà, tinc unes expectatives altes pel que fa al concert d’Astrud a l’auditori. No els he vist mai en directe i espero una càrrega extra de surrealisme més enllà de la música. Encara que sigui subtil com la d’aquest post.

Y és que todo me parece una mierda i sé que cuantas más veces te lo diga peor será.

La Risa Anida En La Boca Del Necio

Ahir diumenge vam anar a veure el Joaquín Reyes al teatre Capitol amb entrades. I dic “amb entrades” perquè la Júlia es va presentar pensant-se que n’havíem comprat una per ella i era que no. Qué chasco! Va confondre l’entrada extra per Astrud que vam comprar per error el divendres passat (fem públic l’odi totalment justificat que sentim pel servei del Tel-entrada) amb aquesta obra de monòlegs. Potser podria haver intentat emular el dia que vaig entrar a Faemino y Cansado sense entrada fa uns anys.
Què fas quan tens una única entrada comprada per error i separada de les dues que has comprat intencionadament? Doncs comprar la del costat i així en tens dues extres i et gastes el doble de diners per error. Pot semblar un acte estúpid però té una lògica inherent. Sempre resultarà més difícil revendre una entrada única i solitària que dues, pel allò d’anar acompanyat. El fet és que ens hem gastat 100€ en dues entrades per Astrud. Això és ser fan.
I ara intentarem revendre les altres dues entrades, les quals la Júlia sembla que ha acceptat, tota capcota, tornant a casa amb bajonazo segur per no haver pogut veure el Joaquín i haver demostrat poca comprensió lectora pel que fa als sms’s. I això que eren sense k’s ni abreviacions. Júlia, t’estimem.

Us preguntareu què tal el Joaquín Reyes, no? Doncs va fer gala d’un humor “a veces fino y a veces gordo” que ens va deixar amb l’ojete torcío de la risa*.

* les meves aspiracions a crític cultural han vist millors dies

The World According To Rubèn

Si ni tan sols està entre les meves habilitats intuir l’edat de les persones a primer cop de vista, jutjar-les no serà pas el meu fort. De fet, fa temps que vaig decidir fer servir, com a mètode per catalogar la gent, els seus gustos musicals. Si a algú li agrada La Casa Azul o Astrud, probablement em caurà bé. Si a aquest algú no li agrada ni una sola cançó dels Beatles, eject. Si creu que hi havia alguna cosa estèticament decent en els New Romantics, sospito.
A mi, potser se’m jutjarà pels meus actes i, com de vegades són com són, potser se’m recordarà només pels meus invents peregrins. L’últim: la Síl va sortir del pis i uns minuts després em va trucar al mòbil adonant-se que s’havia deixat les claus del cotxe a casa. Mentre m’ho explicava pel mòbil, les podia veure sobre la taula de l’estudi. Les vaig ficar dins una bossa per còmics i en vaig fer una piloteta. Després les vaig embolicar de nou dins una segona bossa del Caprabo i la pilota de plàstic resultant va ser ben compactada amb quantitats ingents de celo per l’exterior. Tot preparat per deixar caure les claus pel balcó i evitar que la Síl hagués de pujar a buscar-les.
I en aquell precís moment va sonar el timbre de la porta i així estava la Sílvia dos minuts després: baixant en un ascensor amb les claus del seu cotxe sota diverses capes de plàstic i celo.

“Què és aquesta merda?” havia preguntat segons abans. “Fusta” li vaig respondre. “Mecanisme Amorf DEntrega Ràpida Avançada”.

I aquesta és tota la sensibilitat artística i creativa que aquí es pot trobar. La resta, allí.

La Vida Del Gorrino Pachón

Hi ha música que està feta per escoltar sol i d’altre que se’n gaudeix més en companyia. Potser per això, he gaudit més d’Astrud i La Casa Azul que de Radiohead, a qui prefereixo a les fosques. Res a veure amb agrupar-se en locals de dubtosos sistemes de ventilació i il.luminació psicotròpica. Té més a veure amb sofàs.

Bombo Y Platillos

Escoltava el cd d’Astrud i he pensat que jo també m’he sentit així de patètic. He anat a treure diners del caixer i me’ls ha donat nous de trinca, tots del mateix valor i en la mateixa posició. Aquest any m’atrau l’olor castanyes al foc i busco desesperadament el seu origen quan m’arriba a les fosses nasals.
Tres sensacions mentre tornava a casa.

Per enèsim dia consecutiu, m’he quedat frustrat davant l’impossibilitat d’agafar una bici. Aquesta és un descarte.
Mus.